Bavai

A’s Migjorn són clotelluts

i a Ferreries bavais,

a’s Mercadal són cerruts

i a Fornells són esparrais.

És la transcripció que fa en Ferrer Ginard d’una cançoneta menorquina. Supòs que els més majors del poble recordaran que un temps als ferreriencs ens deien bavais. No sé si el mal nom devia coincidir temporalment amb el de panxes rotges o va ser una substitució feta de sobte. La veritat és que ara ja ningú ens nomena així ni ens sentim al·ludits en sentir-ho. És evident que bavai ve de bava que és aquella salivera que ens cau de la boca sense voler. I bavai és un que treu baves freqüentment. Es veu que els ferreriencs devíem bavar molt.

Normativament hauríem d’escriure bavall. Tothom sap que moltes vegades convertim les “ll” en “i”, però és curiós que no ho feim sempre i, en aquests casos, no hi ha cap norma que ho determini. És com si les persones haguem triat aleatòriament quan volem pronunciar una cosa o altra. A cavall, ramell i bull (també a moltes altres paraules) els pronunciam amb la “ll” corresponent; però a retall, consell i full feim el canvi fonètic per dir “retai”, “consei” i “fui”. Per què canviam unes paraules i no les altres? No ho sé, però és una particularitat de la nostra manera de rallar.

En qüestió de bavalls, tothom te clar que és més comú que siguin els fillets petits que baven més, per açò se’ls sol posar els “baveros”. És així com la majoria anomena aquella peça de roba que es ferma al coll d’un infant perquè no s’embruti el vestit amb les baves o menjar. Els que ens estimam la llengua som conscients que “bavero” no és un mot de la terra.  També és cert que a Menorca no tenim cap paraula pròpia que s’avengui  amb la definició, però tenim alternatives més adequades: bavador i baveralls (que també deriven de bava) o pitets (perquè la peça guarda la zona dels pits). 

Emperò la salivera també pot ser figurada i ens pot caure sa bava quan esteim molt satisfets de noltros mateixos o, sobretot, de persones que estimam. Quins pares no baven pels seus fills quan comencen a xerbejar? A quins avis no els cau sa bava quan passegen els seus néts?

Per altra banda, una persona pot tenir mala bava quan és poc de fiar o quan flastoma habitualment, però sobretot sol anar amb mala bava quan du males intencions i té sentiments rancorosos o malèvols. En aquest darrer sentit també se pot dir que té mal fel. Desgraciadament, avui en dia ens en fiam ben poc de les persones tal vegada per mor dels nostres pensaments que ens fan entendre que tothom du males intencions. Potser hauríem de recuperar aquesta confiança perquè, certament, quan demostram tenir fe en una persona és quan millor ens respon (tant en fets com en paraules). A més convindria de tenir present sempre la nostra màxima: qui no fia no és de fiar.

Abans d’acabar, voldria tornar als bavais... Entre els pobles menorquins sempre hi ha hagut una certa rivalitat. Conten que a un glosat a Es Mercadal hi va acudir un improvisador ferrerienc (crec que era en Xico Morlà) i, clar, els glosadors locals el van començar a abarbetar amb bavais ve, bavais va. La defensa no es podia fer esperar i els devia contestar amb una glosa com aquesta:

Jo venia en so de pau

i em rebeu amb una guerra,

basta escoltar sa guiterra

per rematxar-vos es clau:

de sa boca bava em cau

quan veig que voltros sa terra

amb es nas la ben forgau.

(Aquesta anècdota me la va contar en Toni Camps, però no he estat capaç de recordar les gloses exactes que me va recitar. Si qualcú en sap res...)