Canera

“ENTREMES de ses trespasses d’un mossu sebeté, trèt des quetelá, curretgid y eumentad, durant es témps que vatj estar de métje e nes pòbble des Merquedal. L’añ 1842.”

Escrit a mà dins una vella llibreta d’espiral i fulles de quadres, he trobat aquest relat. No és l’escrit original, clar. Tan sols és una còpia, però crec que té el seu valor. La lectura s’ha fet dificultosa, a més de ser en vers, no segueix les normes ortogràfiques actuals (el 1842 no teníem gramàtica per a la nostre llengua). M’he fixat que el so neutre de la “a” o la “e” sempre està escrit en “e” (sebeté, quetelá), que la o àtona s’escriu en “u” (mossu, curretgid) i que empra el desdoblament de la “be” (és la manera que tenim a Menorca de pronunciar certes paraules: pobble, púbblic, dobblers). No he pogut descobrir el criteri que segueix per posar els accents...

Però no em vull ficar més amb la gramàtica perquè seria tot un filicomís (encara que, evidentment, la gramàtica és totalment necessària per a qualsevol llengua). M’estim més reescriure un fragment i xerrar de les paraules.

El mosso sabater diu en un moment de l’entremès:

“Heu vist bèstie més grenade

Qu’equest homu qui s’envá?

Si éll pòt fér se bejenade

De dur se fie e curá,

Ha de pessar més quenére

Qu’estig cèrt que de derrére

No se pudrá bellugá.”

Lògicament, la quenére  es refereix a la canera, i s’escriu així perquè és un mot derivat de ca. Una canera és aquell lloc on tenen ànsia dels cans, els donen menjar i tenen aixopluc. Amb la proliferació de cans com a animals de companyia, juntament amb el fet que ens cansam molt prest de tot, els cans que no vol ningú es duen a una canera. Malauradament, i com que és una cosa relativament nova, aquests llocs que se creen pels cans abandonats, han vingut de braceti  amb el nom castellà de “perrera”.

Però canera també pot voler dir “vida de ca” que equival a “viure una sèrie de tribulacions o de misèries”. Per açò, una persona que passa una canera és aquella que viu uns moments mals de travessar. Seria com viure el quefer diari, com deia el batle en l’especial de Sant Bartomeu de la Revista,  plens de maldecaps i tribols. Un tribol és açò, una aflicció o adversitat. Tanmateix, sols tenc present haver sentit aquesta paraula amb una “a” davant: tenir un atribol (a la nostra parla no li costa gaire açò d’afegir o llevar aquestes “a”).  Segurament en aquest cas deu tenir incidència el verb atribolar: produir un estat de torbació a qualcú, que no li deixa veure clar les coses que ha de dir o que ha de fer.

Finalment, hi ha una accepció de canera que prové de cana. Avui dia només se sol emprar aquesta paraula per indicar un cabell blanc, encara que no seria del tot correcte emprar-lo en català. Però la cana a la que ens referim era una mida de longitud que constava de vuit pams, més o manco serien un metre seixanta. Amb aquest mot existeix una expressió molt polida que va amb el caràcter menorquí: “anar a pams i no a canes” (que seria el mateix que “a poc a poc i en bones”).

Aplicat a l’escola, que és la meva feina, qui sap si els docents hauríem d’anar més a pams que no a canes per no atribolar gaire l’alumnat; tal vegada així ningú passaria una canera per arribar a final de curs i aprovaria sense tenir un atribol.

I de l’entremès, he quedat amb les ganes de saber-ne l’autor ...