Fes

Feia uns dies que en Marc no venia a l’escola. Una telefonada de la família a secretaria ens aclaria que no estava prou bé per aguantar la intensitat i, sobretot, la durada de tot el matí escolar. Va ser coincidència que tingués una entrevista amb son pare i sa mare mentre l’al·lot encara estava convalescent. De tot d’una em vaig interessar pel seu estat:

-         Com està es jove nostro?

-         Es recupera... Ha tingut un poc de passa- va dir sa mare.

-         Ara és amb es l’avis- puntualitzà son pare- que també estan un poc fesos.

Pel que van comentar, prest tornaria a les classes i a la normalitat quotidiana. Vaig entendre que no era un al·lot empeder...

En aquest context, la “passa” té el significat clar de malaltia epidèmica que hi ha a un lloc i temps determinat. La malaltia en qüestió s’aplega o passa d’una persona a una altra. És un mot que empram prou. A vegades tenim una passa molt grossa de grip i les aules queden mig buides, però, en el nostre cas, s’entenia que la passa era de panxa. Quan vas de panxa sempre pots anar per dalt o per baix o les dues coses a la vegada i, clar, amb aquests símptomes, convé quedar a casa. Hi havia un pagès que per fer la gràcia deia que si la gent anava de panxa que caminàs per enrere i aniria d’esquena. És com l’acudit de la cançoneta: tenc mal de cap en es peus i mal de panxa a l’esquena.

Com que en tenir mal de panxa solem menjar arròs bullit, tenim la dita “o panxa o arròs” que es diu per fer veure que de dues coses se n’ha de triar una.

I sort tenim dels avis! Quantes vegades ens han fet costat davant l’inconvenient de tenir un fill malalt! Només voldria remarcar la distinció que feim a Ferreries (i altres pobles) en l’ús de l’article per anomenar-los: l’avi i s’àvia. Deu ser el fet masclista de donar més importància a l’avi? O es deu al tracte més íntim i afectuós de s’àvia? Sigui el que sigui, la confusió màxima és produeix amb el plural; no ens basta amb un article (els avis o ets avis) que moltes vegades n’hem d’emprar dos: es l’avis.

Idò, son pare deia que els avis també estaven fesos... Que qualcú estigui fes vol dir que està indispost i que li falta força i delit; i aquesta falta de vitalitat normalment es causa d’una malaltia. Potser a vegades “fes” seria sinònim de sollevat (encara que, en principi aquesta darrera paraula té el significat més concret de tenir remogut el ventrell i tenir oi). Evidentment, sollevar té altres significats no tan malaltissos: alçar, sublevar, revoltar, remoure amb una passió forta... Amb la pronúncia del mot ja ballam, a Menorca tenim la revidea de duplicar el so de la “ella”  i pronunciam sollevar com si empràssim una ella geminada (“soll·llevar”).

Però “fes” té el significat original d’una esquerda o tall molt prim, especialment en objectes fràgils de terra, de vidre, de porcellana. Que un trià (o tià) estigui fes o una olla de terra estigui fesa vol dir que tenen un trenc llarg i prim que no arriba a foradar (encara que faixin renou d’esquerdat).

De fet, si no vaig errat, una fesa és el tall llarguer i estret que es fa a les orelles del bestiar com a senyal per a conèixer el propietari. Avui en dia han canviat aquesta marca per una espècie d’etiqueta plastificada que també se penja a les orelles.

Finalment, ens queda la paraula “empeder”: propens a patir una malaltia o que pateix sovint d’un mal o molèstia física. És una paraula que antigament s’emprava ben prou perquè se suposa que la condicions higièniques, alimentàries i sanitàries eren més precàries. Açò no obstant, encara que no emprem tant el mot, en l’actualitat hi ha prou gent empedera. D’un gra d’arena feim una muntanya i per poc mal que tenguem ja ens queixam de més. Som poc sofridors.

En Marc ja torna a ser a l’escola ben recuperat. Les molèsties del ventrell ja no l’afecten i només pens que podria ser empeder de la malaltia d’estudiar.