Fer un bunyol

Aquests dies que volten la festa de Tots Sants és costum fer bunyols. Però bunyols d’aquests que són per menjar ensucrats o mullats amb mel o arrop. Les escoletes se’n cuiden prou de seguir la tradició i conviden mares i àvies (sempre elles) per explicar-ne l’elaboració. Aquí s’han de posar d’acord perquè es poden fer bunyols amb diferents receptes. N’hi ha que se fan amb monyaco i d’altres amb patata. Pel greix, són uns quants que prefereixen l’oli al sèu (per qüestions de tradició, per cuidar la salut o per poder compartir-los amb els nouvinguts àrabs que no poden menjar porc). I si hi ha varietat amb els ingredients, quan arribam a les proporcions ja no en parlem! aquí hi ha de tot.

És curiós que tant la patata com el monyaco són tubercles oriunds d’Amèrica. A Menorca pronunciam “munyacu” i el nom prové del castellà “boniato”, encara que la paraula original és sudamericana. Vull suposar que abans del descobriment del Nou Continent ja es feien bunyols, però evidentment es devien emprar altres ingredients. Per açò, crec que a vegades no som prou conscients quan emprar expressions com “s’ha fet així de tota la vida!”. La vida fa estona que és damunt la terra i amb els bunyols podem veure, per exemple, com productes totalment desconeguts un temps han entrat dins la nostra cultura i ara són tractats com si fossin totalment nostres, “de tota la vida!”

De bunyols en poden sortir de totes mides i totes formes. I no deu ser tan difícil que no surtin prou endevinats. D’aquí vindria l’expressió fer un bunyol o sortir un bunyol per indicar que s’ha fet cosa mal feta. “Volia dibuixar un cavall i m’ha sortit un bunyol!” o “ha vingut per arreglar la cadira i ha fet un bunyol!”, són dites que, malauradament, avui en dia, es substitueixen moltes vegades per una expressió que no ens és tan pròpia: fer una xapussa.

Però l’essència de Tots Sants no és fer bunyols. És una festa dedicada al record dels avantpassats més propers que ja són morts. M’agrada el nom de Tots Sants perquè fa entendre que totes les persones són bones (són santes). Ja és una norma usual xerrar bé de qualcú que s’acaba de morir o d’un familiar o amic que recordam amb estima. I per tenir aquest record més viu i sentir-s’hi més aprop se sol fer una visita al cementeri.

Modernament (com ha passat amb Nadal) s’ha introduït un model de festa diferent que prové d’altres indrets: el Halloween. És una festa més lúdica en què els difunts ja no són els familiars sinó que es converteixen en personatges de literatura fantàstica o de cinema que fan por (morts vivents, fantasmes...) amb un element característic: la carabassa amb llums.

Ja fa gràcia que aquesta carabassa sigui tan atractiva... Fins fa relativament poc, al poble es feia una cosa molt semblant amb les síndries, encara que no tenia res a veure ni amb Tots Sants ni amb els esperits: el fanal amb coa. Es tracta de buidar una síndria, fer-li uns quants de forats decoratius, posar-hi una espelma encesa dedins i passejar-la pel carrer fermada amb una corda. He llegit al bloc del Casal de Joves de Ferreries que el 2008 es van organitzar uns tallers per “recuperar i a no oblidar la nostra cultura popular”: “Antigament, a començaments de la tardor, els fillets i filletes feien, amb les seves famílies fanals amb síndries velles. Després sortien al carrer, quan ja era fosc, i passejaven cantant: un fanal amb coa, un fanal amb coa...”

I, ja per acabar, no podia deixar d’esmentar el refrany més conegut de la festa:

“per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs”.

Només esper que, amb l’escrit d’avui, no hagi fet un bunyol!