Jutipiris i jutoris

Hi ha gent que té el costum de guardar records dins un calaix: una floreta, una carta, una pedra, un floc de cabells, un calendari, un tríptic... Són records que d’una manera o altre són significatius per la persona que ho arracona. Fa un parell de setmanes ma mare me va mostrar un full de diari; es notava que feia anys que ho tenia estojat (devia recordar el refrany “Qui ho estoja per demà, ho estoja pes ca”). Corresponia a la contraportada del diari Menorca de dia 28 de març de 1984 i anava dedicada a en Serreta. És curiós comprovar que hi ha malnoms (que no sempre són ofensius, ni destaquen un defecte, vici o qualitat) que s’hereten com si fos una marca genètica. Qualque sobrenom passa directament de pare (mare) a fill ( filla). Altres vegades boten una generació i es transmeten d’avis a néts. També hi ha els casos en què el malnom no segueix la via hereditària i acaba que se perd (succeeix més o manco com la selecció natural de les espècies; en el nostre cas, la selecció la fa el poble).

La qüestió és que, retall de premsa en mà, la mirada se’m va desviar cap al subtítol i concretament cap a una paraula: “cada vegada que marcava un gol anava davant es porter i li feia un jutipiri”.

Un jutipiri és un gest que se fa amb la cara, amb braços i mans o amb tot el cos per fer riure o per enriure’s de qualcú. A Menorca entost de “enriure’s” sempre deim i pronunciam enriurer-se’n; ja és ben particular que als verbs en -re, els acabem i convertim en -er quan hi hem d’ajuntar segons quin pronom: mourer-se, veurer-mos, perdrer-se...

En el cas d’en Serreta està clar que feia jutipiris amb la intenció de riure’s del porter rival. Però a vegades feim qualque gest o moviment sense voler que també pot fer riure a qui ens veu. I encara que aquests gests que fan riure es faixin desintencionadament són jutipiris igualment.

No sé perquè me pareixia que aquesta paraula sempre s’emprava en plural, sense article i acompanyat del verb fer: “aquell al·lot li fa jutipiris”, “sempre riu quan li faig jutipiris”, “a vegades feia jutipiris quan explicava”... Però es veu que el mot també s’empra (o al manco s’ha usat) en singular. Fins i tot es pot emprar com a sinònim d’una persona que fa moltes contorsions o gestos estranys: “aquest bergant és un jutipiri!”

Actualment la televisió mostra primers plans dels jugadors de futbol amb prou deteniment. És cert que poden fer qualque carota sense voler que fa riure (sobretot si ho mostren a càmera lenta); però els gests intencionats dels jugadors quan fan un gol són més d’arrogància i prepotència que altra cosa. Clar que qualcú també pot veure en aquesta supèrbia una manera d’enriure’s de l’equip contrari o del públic. No sé si a açò se li pot dir fer jutipiris... Tanmateix el mot llatí del qual pareix que prové la paraula, vituperium, significa “insult”.

Aquests jutipiris, al final, m’han fet pensar en el mot jutoris. Els jutoris són crits amb què es demana auxili. Tal vegada és més usual  emprar la paraula en la locució crits i jutoris. I el seu origen vindria de la reducció de “adjutori”, que vol dir ajuda o auxili. (com en el cas anterior i curiosament també l’he sentit emprar sempre en prural!).

Encara que els orígens i significats de jutipiris i jutoris són molt diferents, el fet de començar  en “jut” i acabar en “ris”, fa que les paraules, si no són parents, almanco semblin amigues. I amb el que queda d’estiu encara tenim molt temps de fer jutipiris i de riure i fer riure molt. Ara bé, convé no enriure’s de ningú i no haver de sentir crits i jutoris.