Melcienc

Durant la sessió d’un glosat sempre sol sortir qualque tema d’actualitat. Ara, en qüestió educativa, se xerra molt de la nova llei d’educació a nivell estatal i del decret de trilingüisme dins el nostre entorn illenc. Crec que en aquest segon cas, ningú no veu malament l’aprenentatge de llengües, la discordança sorgeix en la manera d’aplicar-se. La llei s’acaba d’aprovar sense consultar els professionals de l’educació i ja es vol posar en pràctica el curs que ve. Veurem com acabarà tot, però sense consens i tan deveres... Com més frissen, més tropissen. I les gloses sempre exageren la realitat per cercar la ridiculesa i la gràcia. Aquesta que ara transcriuré es va improvisar un fosquet de fa un parell de setmanes dins un petit local. Hi participàvem glosadors de diferents pobles; un dels tants era d’Alaior i en tractar el tema li vaig enflocar aquesta glosa:

Amb llengos som cabalenc

i no faig cap passa enrera,

però sa meva és sa primera,

és amb sa que millor empenc,

es mot me surt melsienc

si glos d’una altra manera

i no em surt gens falaguera

quan vull cantar en alorenc.

Vaig sentir i aprendre la paraula melsienc anys enrera per boca d’un altre glosador veterà  i em va quedar guardat dins un armari del meu cervell (a Ferreries som molts que pronunciam asmari entost d’armari...). En una glosa, aquest experimentat improvisador, m’havia dit que jo tenia “cara de melsienc”. La veritat és que en aquell moment vaig quedar en blanc. Després me va aclarir que era igual que dir  “cara de malalt”. Amb aquest significat vaig quedar. Però a les persones en general ens caracteritza el desig d’aprendre i saber més. Jo no en som una excepció: la paraula melcienc només l’he trobada escrita al diccionari de n’Alcover-Moll i encara! Aquest diccionari sols contempla l’aigua melcienca, que seria aquella que té el gust fat o que no satisfà la set. Seria una accepció equivalent a l’emprada a la glosa escrita més amunt: un mot melcienc és aquell que no té gràcia, que no satisfà qui l’escolta.

No tenc clar l’origen d’aquesta paraula... Però ja que el diccionari treu el cas de l’aigua, m’ha vingut al cap la paraula salmenca (o també es pot escriure salmeienca). Si l’aigua és salmenca és que fa un poc de gust de sal i, per tant, no assacia la set, més tost fa tenir-ne més. I per aquest mot arribar a l’altre sols hauria sofert una evolució amb el canvi i afegitó d’uns fonemes o sons: salmenca, malsenca, melcienca... Potser també influeix la mel; perquè així la paraula semblaria mesclar la mel i la sal, que deu fer un gust molt desagradable.

Darrerament al nostre poble, per mor del programa de televisió, hem pronunciat bastant la mel en l’expressió “això és mel!”. El significat és evident, vol dir que un menjar és molt bo. En la nostra parla, trobam moltíssimes expressions que empren aquesta paraula i normalment la mel és la metàfora d’una cosa bona: ser més dolç que sa mel, ser pa i mel, donar una ditada de mel, a on va en Miquel? a on hi ha mel...

Es mel de sa cara (en masculí) és el pòmul, el bony de la galta provocat per l’os. Pareix que l’origen llatí del mot és també una metàfora: el melum és una variant de malum que significa poma. És una comparació de la galta amb una poma.  No deu ser coincidència que la paraula pòmul vengui del llatí pomum que també significa poma. Per cert, hi ha persones que, sigui pel color o per la forma, realment sembla que tenen dues pomes a la cara...

Com que no hi ha mel sense fel, rallem ara del mot fat. Solem emprar aquest mot quan a un menjar li falta sal, però fat vol dir tant mancat de sal com de sucre, és a dir que hi falta allò que li dóna bon gust a una cosa. Seria equivalent a insípid. Açò m’ha fet revenir quan anava a escola i ens feien aprendre de memòria la definició d’aigua (lògicament en castellà): “líquido incoloro, inodoro e insípido”. No dir ni fat ni salat és no dir res, no manifestar l’opinió, el pensament o el sentiment. I a vegades es fa tan necessari expressar el que sentim... El que no fa tanta falta és trobar si fat, si salat, que és el mateix que no estar satisfet mai, que sempre trobam què dir.

Però fat té un altre sentit. Una dona major un poc xafardera em deia un dia: “tant jo com ses meves germanes tenim es mal costum de xerrar de més. És es fat de sa família!”. Aquest fat és un hàbit, una qualitat o fins i tot un vici que sembla que no es pot dominar o reprimir per la voluntat. És com l’alumne que al pati de l’escola em deia amb mala cara (potser amb cara de melsienc) “és que quan m’ha ferit, no m’he pogut controlar i li he fotut una coça”. Deu ser el seu fat...