Manxa

Si mateix, va començar fresquet l’estiu!  Ara sembla que de cada vegada la temperatura i la calor es corresponen més amb les estadístiques d’aquests mesos. L’altre dia, però, encara es va alçar un bon oratge i, a ombra, l’ambient era prou fresquet. No sé qui, va amollar:

- Envela qualque manxada...

Dec tenir cosa dins el cervell que connecta dues o tres neurones i m’avisa en sentir una expressió d’aquest estil. És clar que tothom entén que són les manxades de vent, però no és la majoria que empri aquesta paraula. Ara sent a dir més que són bufades de vent.

Una manxada també és (o era) una xuclada d’una cigarreta. Era el temps en què en un bateig o en una comunió encara ens deixaven fumar als més menuts. Aquestes manxades s’han convertit ara en calades, maldament molts conservem aquesta darrera paraula amb el significat de fer una calamullada,  és a dir entrar i submergir-se dins l’aigua (abans de la mar, ara també pot ser d’una piscina).

Lògicament, manxada ve de manxa. Avui en dia no se n’empren gaire de manxes i, si s’empren, són automàtiques, elèctriques o de decoració. S’entén fàcilment la finalitat d’una manxa si deim que és un instrument per fer vent o donar aire. És més mal de fer explicar amb paraules com és i com funciona aquest instrument. El meu diccionari preferit ho explica així: “...una caixa que té dues cares rígides i les altres flexibles, i pel moviment alternatiu d'expansió i contracció d'aquestes produeix l'absorció d'aire per un orifici i l'expulsió d'aire per un altre conducte més estret”. Mal d’imaginar per una persona que no ha vist mai una manxa...

Fa anys, al nostre poble hi havia l’amo en Manxa, un personatge prou conegut que encara poden recordar les persones més grans. Record aquest sobrenom arran d’una pregunta d’una gimcana (gincama, en dèiem): “Quin és el nom i els dos llinatges de l’amo en Manxa?” La memòria no em dóna prou per aclarir ara la resposta...El que ignor del tot és què devia manxar.

La manxa més comuna (la que ben segur tindrà present més gent) és aquella que es fa servir per avivar el foc de la ximenea. Però fa temps, quan les ferreries eren més manuals, eren prou rellevants les manxes de ferrer: tenien més grandària i s’empraven per donar aire a la fornal. Per ser tan grossa, a Menorca hi havia gent que, a aquesta manxa, li deia manxó.

Les altres manxes per excel·lència eren les manxes de l’orgue, que servien per donar aire als canons i tubs d’aquest instrument. A l’església de Sant Bartomeu hi ha una cambra, ran del cor, que encara se li diu (si no ha baratat els darrers anys) es quarto de ses manxes.

Els manxadors o manxaires eren les persones encarregades de fer anar les manxes. Diuen que temps enrere a Menorca hi havia un organista que no feia gaire bo i solia desafinar bastant; el tros bo és que quan la gent li retreia la seva poca habilitat, ell sempre tenia l’excusa preparada: “sa culpa la té es manxaire”. Aquesta dita va arrelar i de llavors ençà es diu pels qui carreguen les culpes pròpies damunt l'esquena dels seus subordinats.

Clar que també existeix el cas contrari, encara que la història vengui de Mallorca. Conten que va arribar a l’illa un músic molt bo i, després de tocar esplèndidament una peça amb l’orgue, la gent va començar a lloar-lo. Amb aquestes, es va sentir la veu d’una dona tota satisfeta: ”mon fill manxa!”. Tal expressió va quedar gravada en la llengua popular per riure’s de les persones que farden d’una cosa en la que han pres poca part.

Per acabar amb les locucions, hi ha aquesta que les persones més feministes dirien que només poden complir les dones, encara que no té cap història darrere: “manxar i tocar l'orgue” que vol dir fer dues coses de profit al mateix temps. I és cert que els homes tenim la fama de no saber fer més d’una cosa a la vegada...

Rallant de manxes i orgues, a algunes zones de parla catalana una manxa també és un acordió, però en el cas nostre a l’acordió se li diu ses orgues (en femení i en plural). I amb aquestes particularitats tenim la dita “a Mallorca tenc unes orgues”, que se diu irònicament quan qualcú xerra d'una cosa que té molt enfora, però com si la tingués a l’abast i en pogués treure profit.

Manxar és fer anar la manxa, açò no obstant a la nostra illa també té el significat de xistar, de dir paraules que no s’haurien de dir. Se sol emprar amb negació: no manxis! (no diguis res!)

I per no manxar més, acabarem amb les mitges manxes (que molts pronunciam minxes manxes). És aquell engronxador que, com una manxa, va per amunt i per avall.  Ja són curioses les similituds i comparances que en feim entre coses i paraules; perquè... a veure qui entén que, en el parc de l’església, hi havia “unes minxes manxes devora allò que roda”.