En voga

Ensoldemà de l’interessant i innovador torneig de glosa que es va celebrar a Es Migjorn, un gran aficionat ferrerienc al glosat me retura pel carrer:

- Com va anar ahir pes Migjorn? Vos devíeu envelar quatre clinques, els glosadors!

- Jo ho crec, allò…

- “Clinques” és ben igual que dir “clotellades”- me diu abans que pogués acabar la meva intervenció.

Certament a la gent li agrada que els glosadors ens piquem i ens gatinyem uns amb els altres i, en sentit figurat, són moltes les vetlades en què ens donam ben qualque clinca. Açò sí, en acabar, som tant o més amics que abans. La clinca, segons el diccionari, és el cop que es dóna fent llenegar sobre el popís del dit gros l'ungla d'un altre dit. Supòs que, pel dolor que produeix sobre l’agredit i per extensió del significat, es pot aplicar també a un cop al clatell. I què és el popís? Pel context de la definició es pot endevinar que és la zona rodonenca de la part del dit oposada a l'ungla. Si vivim coses veurem. És increïble quantes coses surten a partir d’un comentari del carrer. És per açò que m’agrada que la gent me comenti i me retregui paraules que ja no estan tan en voga…

I seguim en voga:

Sa glosa sempre està en voga

i de tot ‘gafa un pessic,

des més pobre i des més ric

de mesquita i sinagoga…

p’rò em dirà es lletrat de toga

de s’homo qui és més amic?

que ara jo no m’ho explic,

si és es ca o és sa droga.

Durant el torneig hi havia diferents proves per demostrar l’habilitat mental i enginy dels improvisadors, una de tantes era compondre una glosa a partir d’un tema proposat. Aquesta que ara he escrit no va sortir dissabte a Es migjorn, però sí que va ser feta, en una altra ocasió, per glosar sobre el tema de la droga.

Però no em vull ficar amb drogues… (potser l’afició de cercar paraules i de compondre gloses actua com una droga, jo hi estic enganxat) Només em volia fixar amb l’expressió “en voga”. Que una cosa estigui en voga vol dir que està de moda, que ho empra i ho accepta la majoria de la gent. Jo no sé si les gloses estan sempre en voga, però és un art que ens ve d’enrere i perdura en el temps, confiem que per molts anys. Sembla que la locució l’hem presa del castellà “en boga”, que a la vegada tindria procedència francesa. De la paraula “voga” també surt l’expressió embolicar o enredar la voga que empram quan les coses s’embullen o quan les complicam, de paraula o amb accions (és cert que, segurament, amb el mateix significat, aquí empram més embolicar la troca).

Voga ve del verb vogar. I aquesta és una paraula que tal vegada coneixem però no en feim ús perquè boni sempre la substituïm per remar. Sort tenim que hi ha qualque cançó que conserva en la lletra aquestes relíquies. Sa Traginada ho cantava a “sa vida d’un berguiner”:

Vogant, vogant, rem endins,

esteles l’avi llaurà,

obrint, obrint, nous camins

fent bèrguins sense parar.

Bèrguin és un mot que ens arriba arran de la dominació anglesa (tal vegada més propi del menorquí oriental) i vol dir contracte o conveni; i fer bèrguins tindria el significat de fer tractes. D’aquesta paraula robada surt la derivada pròpia: el berguiner del títol, que no vol dir altra cosa que el conductor d’una barca de rem. Posats a fer, i per si qualcú no ho sap, l’estela és la retxa o marca que una embarcació deixa damunt la mar quan navega.

L’origen de vogar té una versió molt curiosa: diuen que vogar ve del llatí vocare, que vol dir cridar; idò imaginem una galera plena de remers (o vogadors) encarregats de fer la força necessària per empènyer la nau; perquè la cosa funcioni correctament els remers han d’anar al mateix ritme i aquesta era precisament la funció dels crits del que dirigia la gent; amb aquest vocare els remers vogaven tots junts al mateix ritme…

La voga també és una espècie de peix i, si seguim a la mar, la frase imperativa “voga, marí!” dóna nom al nostre vogamarí o eriçó de la mar, que no sé si voga gaire, però, de fet, vogar també s’empra per referir-se al moviment de braços que feim quan nedam. I si ens fixam bé, els vogamarins també mouen les pues (i el que científicament diuen peus ambulacrals) per anar lentament d’una banda a l’altra.

A la banda de ponent, si sentim anomenar el verb vogar serà perquè es refereixen al moviment de cames que se fa per fer moure els pedals d’una velo. Amb el diccionari en mà i en teoria s’hauria d’usar el verb pedalejar. Dic en teoria perquè som molts els ferreriencs que li canviam una lletra per pronunciar petaletjar. Així, sembla que feim un entremig híbrid entre pedalejar i petejar. No sé si és per coincidència o és que l’esforç d’anar en velo fa venir ventositats...