Floreti

El diumenge següent al de Pasqua és l’Àngel i és un dia en què, tradicionalment, un grapat de fillets i filletes fan la primera comunió. Verjos i verges els diuen. Verge és una paraula d’una única terminació (la Verge, platja verge, oli verge), però adoptam la terminació “o” per fer notar la diferència entre masculí i femení. Sigui una cosa o altra, la primera comunió sol acabar en un convit on no s’escatima el menjar. És un bon dia per fer ensiamades. Evidentment,  l’altre bon moment per fer-ne és per Sant Bartomeu.

I no solem pronunciar la forma més correcte “ensaïmada”, segurament perquè aquí no empram el mot saïm quan rallam dels ingredients. El saïm és el greix, és a dir, el sèu blanc de porc. Potser seria més correcte, llavors, que a les coques resultants els diguéssim “enseumada”, ara que, de fet, tenim una altra expressió per referir-nos-hi: la coca bamba.

Actualment som més propensos a fer canvis amb les paraules , moltes vegades per influència d’altres llengües .I no és com en el cas dels sants que es poden intercanviar;  noltros ens quedam una paraula d’un altre idioma però no els en donam cap del nostre. Me fa l’efecte que darrerament baratam el nostre greix per la seva grassa: “aquest menjar té molta grassa”...

El sèu aguanta. Potser ja no sabem d’on ve ni de què es fa, però el mantenim viu en la nostra parla i en la recepta per fer la pasta. El que segurament es perd i ja no s’empra és el sèu negre, que és el que quedava dins la caldera després de coure la carn o parts del porc per fer l’averia negra (botifarrons i cuixots). També fa molta estona que no senten a dir que es faixin coques amb roes que diuen que eren molt bones; les roes són els trossos de greix sòlid més o manco rostits que queden dins el colador (un drap blanc) després de filtrar el sèu. I és que un temps s’aprofitava tot. Fins i tot, el sèu s’emprava per untar els engranatges de les màquines per lubrificar-los; a aquesta feina se li deia donar sèu.

I bé,  una volta les ensaïmades són cuites, sols falta esperar que refredin i ensucrar-les amb prou floreti fins que quedin ben blanques. El floreti és el sucre en pols o glas. No sé d’on ens ve aquesta paraula, però sempre he tingut en ment una provinença italiana ( Floretti, encara que poc freqüent, és un llinatge i qui sap si qualque Floretti va recalar a la nostra illa i ens va aportar el sucre en pols...).

Temps enrere i de ben petits, les mares ens enviaven a la botiga (no hi havia súpers) a comprar qualsevol cosa. Si la llista era llarga ens ho apuntaven a un full i el botiguer llegia la comanda, però si el que havíem de mester era poca cosa empràvem la memòria. I a vegades la memòria pot fallar. En una ocasió van enviar un fillet a la botiga i en comptes de floreti va demanar floridura. Ambdues paraules deuen estar relacionades, tenen la mateixa arrel: flor.

I és que, quan posam floreti a les ensaïmades, no és com si les féssim florir? No és com si els féssim treure floridura?

Per curiositat, ensaïmada també es diu a l’arrova (@) tan emprada avui dia.