Retgiró

Entre aquella família que passejava el dia de sant Bartomeuet hi havia un fillet petit, de devers dos anys. S’havia avançat i amagat darrera el tronc d’una alzina, d’aquelles que creixen a la plaça del poble. Açò d’estar amagat és un dir, perquè tota la seva família el veia mentre a poc a poc s’hi atracava. L’infant va sortir de sobte de l’amagatall quan els tenia a la seva alçada:

-          Uuuuuuh!- va fer.

-          Ai, quin susto!- va exclamar exageradament son pare, abans que el fillet es posàs a riure.

Les dones venien unes passes més enrere i el fillet es va amagar una altra vegada i es va ben apreparar per un altre assalt:

-          Uuuuuuuh- va tornar fer.

-          O retgiró!- van sentir que deia s’àvia amb la mà al cor i les lògiques rialles del nét.

Una mateixa situació dóna peu a una mateixa reacció, però amb expressions que, encara que signifiquin el mateix,  són diferents.  Curiosament, ni susto (que es deu considerar castellanisme) ni retgiró (que deu resultar massa local) no surten als diccionaris normatius. I és normal que no hi surtin perquè ja existeixen altres obres més extenses i completes que en donen constància i expliquen el que han d’explicar.

M’he fixat que actualment la gent empra molt més el susto: “sa pel·lícula envela colque susto...”, “ho vam passar malament, però tot va ser un susto!”.  El retgiró era molt més emprat fa uns anys, quan la gent se retgirava per poca cosa i donava o tenia qualque retgiró inesperat.

També és més propi d’aquest temps enrere l’expressió en trasquiló. Una persona estava en trasquiló quan tenia qualque motiu que la feia estar intranquil·la o que la feia estar carregada de por: “ses amenaces d’aquest homo me tenen en trasquiló” .

Susto i retgiró tenen els seus corresponents verbs: assustar i retgirar, que també són sinònims. Del primer recordarem la cançó popular:

Na Catalina de plaça
aquella qui ven es pa
li encengueren sa traca
i ella tota s'assustà.

(la lletra, perfectament, haguera pogut dir: “i ella tota es retgirà”)

A retgirar, a Menorca, li passa com a altres paraules. El mot normatiu és regirar. Però si de passejar en feim passetjar, de pijallida (pegellida)n’hi ha que diuen pitjallida i de llegir en podem dir lletgir (fins i tot, a certes persones del camp, els  he sentit a dir “intel·litgent”), no és estrany que tractem el regirar de la mateixa manera.

Tal vegada es podria afegir un altre verb als dos esmentats i així arrodonim la trilogia: espantar. De la mateixa manera espant entraria dins la categoria del susto i el retgiró per formar un altre trio.

Però, val a dir, que espantar té un altre significat que m’ha sorprès. Es veu que a les illes també vol dir que el sembrat s’asseca abans d'hora, per l'excés de calor.  Quedar espantat com es blat de l'any tretze vol dir quedar suspens de por, de sorpresa; no saber què fer. Sembla que el 1613, la collita de blat va quedar anul·lada per haver-se assecat prematurament. Aquesta mala collita devia tenir tothom en trasquiló; i en aquests casos un alleugeriment de l’ànima era posar-se a cantar, perquè “qui canta, es seu mal espanta”.