Carabó

- Es Reis te duran carabó!- li dic en broma a una filleta de tres anys.
- Que no!- respon contundent i es dirigeix a sa mare per cercar la confirmació - A que no, mami, que no me duran carabó!
- Tu que ho trobes! Que no has estat bona filleta?
És veu que és una cosa molt greu per un infant petit que els Reis duguin carabó.

Carabó és un mot bastant usual i l’empram per comunicar-nos sense gaire complicacions.  El que no feim és fer-lo servir materialment. Així com en temps dels nostres avis era un combustible present a totes les cases per coure els menjars i per escalfar l’ambient, avui dia el seu ús a nivell domèstic es redueix a fer qualque torrada en una barbacoa. Fins fa relativament poc l’he vist emprar per donar calor en els dies freds davall una camilla. No sé si qualcú encara en fa aquest ús.

Els ferrers també empraven carabó, però el seu era especial perquè havia de tenir més poder energètic per poder enrogir el ferro i fer-lo més mal·leable. Carabó de coc li deien i era el de pedra o mineral, el que es treia de les mines. A Menorca venia de fora perquè aquí no en tenim de mines de carabó. Pel ferrer era un material absolutament necessari, per açò estar com un ferrer sense carabó significa estar aturat, sense poder fer feina o estar indecís, sense saber què fer per falta de qualque cosa.

A les cases en general, el carabó que s’emprava més era el que procedia de les sitges. Els caraboners eren els encarregats de posar en marxa i de tenir ànsia de la sitja. I el carabó tenia diferent qualitat segons la llenya emprada. “Carabó de tamarell, guardau-vos d’ell”, diu un refrany, es veu que aquest carabó fa poc foc i moltes espires. Una espira és una partícula inflamada que es desprèn d’un fester o d’un cos en combustió. Ara se li solen dir xispes.

Tornant als tres Reis (per cert el rei moro, en Baltasar, és negre com a carabó) no sé d’on deu venir el costum de dur carabó als que se porten malament, però pitjor seria que els duguessin carabonilla (carbonissa) que serien els trossos de brases més petits que surten de la sitja. Els caraboners se solien quedar aquests  trossos per a ells i la família perquè amb les brases més grosses (com les que sortien de la rabassa de bruc) en treien un duro més. Per entendre-ho millor la carabonilla seria com el carabó de segona.

En ser hora de donar ardor a una casa o part d’ella tenim estufes, radiadors i sistemes molt sofisticats de calefacció. Abans, entre altres coses, empraven els maridets i els brasers. El combustible que s’emprava en aquests casos és un altre tipus de carabó que li deien, per influència del castellà, picon (normativament és picó). Es tractava d’apagar un fester amb aigua abans que consumís tota la matèria inflamable. Sortien trossos de carabó molt menuts que eren bons d’encendre.

 
El maridet és una capsa de ferro amb forats, dins el qual es posa el picon encès i es col·loca sota els peus per a escalfar-los o davall els vestits llargs de les dones. El braser és un recipient normalment de metall dins el qual posen brases per escalfar una habitació. És evident que braser ve de brasa i encara que no empram gaire aquesta paraula sí que ens queda en l’expressió qui fuig des foc cau dins ses brases, que vol dir que per alliberar-se d’un perill es pot caure en un altre de tan dolent o pitjor. El mot que sí empram a Menorca és caliu i també ens agrada coure as caliu. El que no hauríem de fer és anar coca a caliu, locució que s’emprava a la nostra illa per indicar que una persona anava sense forces ni delit (sinònim de cocpiu). L’expressió té el fonament en que la coca cuita al caliu sempre és alisa (sense llevat). I estar alís és estar com a tristot.

Per no quedar alisos al final de l’article, desitjaré que els Reis no duguin carabó a ningú (senyal que tothom s’haurà comportat prou bé) i que en aquest nou any maldem mantenir un bon caliu en la família, en la feina i en qualsevol relació humana.