He aprofitat el
caliu i el carabó que vam deixar encès en el passat escrit per torrar un bon
tros de sobrassada i un tall del botifarró el dissabte de sant
Antoni. I amb aquestes paraules començam.
Les dues castes d’embotit són prou típiques a la nostra terra i sembla que ara ja podem dir que la torrada que se’n fa durant la vigília del patró de Menorca ha arrelat al nostre poble. La paraula sobrassada ens ve de l’italià “soprassata” que és el nom d’un farciment de carn de porc. Conten que les nostres illes van ser la porta d’entrada d’aquest producte abans d’arribar a la península. A Menorca tenim l’expressió quesvua és sobrassada que es fa servir quan una persona diu qualque cosa perquè no sap o no vol anomenar clarament un objecte. El “quesvua” és així com pronunciam la paraula quesvulla, que té el significat de “qualsevol cosa”. A partir d’ara, quan l’alumnat em demani “un ferro d’aquells per fer forats amb sa màquina” (en comptes de dir broca) li hauré de respondre “quesvua és sobrassada”.
Amb el botifarró no ens entretindrem tant. La paraula és un diminutiu de botifarra i deu ser ben cert que “allà on no hi ha sang, no fan botifarrons” i no només perquè per fer aquest producte s’empra la sang del porc, sinó que també ho podem dir perquè en no haver-hi parentesc (de sang) no hi sol haver tanta estimació.
El fet de torrar sobrassada i botifarró per Sant Antoni és per la coincidència amb l’època de matar el porc. Les porquejades volen fred perquè el procés sigui més higiènic i la conservació sigui més bona.
Però, per altra banda, no sé si també per coincidència, la imatge del sant sol anar acompanyada d’un porquet als peus. Conta la llegenda que sant Antoni quan se va retirar a fer d'ermità al desert va aconseguir, entre altres miracles, curar un porquet esguerrat. D'ençà aquell dia, l'animal el va seguir per tot arreu. Segurament l’animaló simbolitza el dimoni temptador, però la gent l'ha convertit en l'exemple de tot animal protegit. En una altra llegenda, és la imatge del sant la que cura un ase “tan malalt que no s’aguantava dret”. Per aquests fets llegendaris i prodigiosos el poble complementa el nom del sant com Sant Antoni des porquet o sant Antoni dets ases i és considerat el patró o protector dels animals.
Les persones més majors del poble potser recorden les beneïdes de sant Antoni a Ferreries. La gent s’arreplegava al Pla de l’Església i cadascú duia l’animal que volia beneir. No hi havia tant d’animals de companyia com ara i, sobretot, es veien cans de caça i ases. El capellà sortia també defora i s’encarregava de beneir tots els animals presents. He llegit que de més antic fins i tot es feia una petita professó pel poble. Aquesta tradició perduda a Ferreries es manté a altres pobles (Es Migjorn, Sant Lluís, Maó i Es Castell) segons versen els programes d’actes.
A més del porquet, la imatge de Sant Antoni també es caracteritza per tenir ell una barba ben poblada. Es veu que pel desert no devia tenir temps d’afaitar-se. Segons la tradició popular hi ha un parell més de sants, dins la mateixa setmana de sant Antoni, que també són posseïdors de llargues i espesses barbes: són sant Maure abat i sant Pau ermità (sant Sebastià, que també cau per aquestes dates no seria d’aquest clan perquè se sol representar jove i afaitat). Per aquest motiu, popularment s’ha batiat aquest espai de temps amb el nom de sa Setmana des Barbuts. I, a més, aquesta setmana ha estat considerada, per mor de l’experiència acumulada al llarg dels segles, com la setmana més freda i crua de tot l’any. Hi ha una dita que diu “setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Sembla evident que la dita, encara que en la nostra llengua, no és menorquina perquè per esternuts aquí diríem atxems; clar que llavors perdríem la rima. El que se perd amb tota seguretat és sentir oïssos que fa uns anys eren prou anomenats pel poble (un oís és un atxem).
A Menorca, referent al sant i al temps, ja tenim la dita sant Antoni des porquet és es primer sant des fred. Potser hauria estat més encertat que aquest escrit hagués sortit la setmana passada, però no hauria pogut comprovar que aquesta dita, almanco enguany, resulta ben encertada.
Les dues castes d’embotit són prou típiques a la nostra terra i sembla que ara ja podem dir que la torrada que se’n fa durant la vigília del patró de Menorca ha arrelat al nostre poble. La paraula sobrassada ens ve de l’italià “soprassata” que és el nom d’un farciment de carn de porc. Conten que les nostres illes van ser la porta d’entrada d’aquest producte abans d’arribar a la península. A Menorca tenim l’expressió quesvua és sobrassada que es fa servir quan una persona diu qualque cosa perquè no sap o no vol anomenar clarament un objecte. El “quesvua” és així com pronunciam la paraula quesvulla, que té el significat de “qualsevol cosa”. A partir d’ara, quan l’alumnat em demani “un ferro d’aquells per fer forats amb sa màquina” (en comptes de dir broca) li hauré de respondre “quesvua és sobrassada”.
Amb el botifarró no ens entretindrem tant. La paraula és un diminutiu de botifarra i deu ser ben cert que “allà on no hi ha sang, no fan botifarrons” i no només perquè per fer aquest producte s’empra la sang del porc, sinó que també ho podem dir perquè en no haver-hi parentesc (de sang) no hi sol haver tanta estimació.
El fet de torrar sobrassada i botifarró per Sant Antoni és per la coincidència amb l’època de matar el porc. Les porquejades volen fred perquè el procés sigui més higiènic i la conservació sigui més bona.
Però, per altra banda, no sé si també per coincidència, la imatge del sant sol anar acompanyada d’un porquet als peus. Conta la llegenda que sant Antoni quan se va retirar a fer d'ermità al desert va aconseguir, entre altres miracles, curar un porquet esguerrat. D'ençà aquell dia, l'animal el va seguir per tot arreu. Segurament l’animaló simbolitza el dimoni temptador, però la gent l'ha convertit en l'exemple de tot animal protegit. En una altra llegenda, és la imatge del sant la que cura un ase “tan malalt que no s’aguantava dret”. Per aquests fets llegendaris i prodigiosos el poble complementa el nom del sant com Sant Antoni des porquet o sant Antoni dets ases i és considerat el patró o protector dels animals.
Les persones més majors del poble potser recorden les beneïdes de sant Antoni a Ferreries. La gent s’arreplegava al Pla de l’Església i cadascú duia l’animal que volia beneir. No hi havia tant d’animals de companyia com ara i, sobretot, es veien cans de caça i ases. El capellà sortia també defora i s’encarregava de beneir tots els animals presents. He llegit que de més antic fins i tot es feia una petita professó pel poble. Aquesta tradició perduda a Ferreries es manté a altres pobles (Es Migjorn, Sant Lluís, Maó i Es Castell) segons versen els programes d’actes.
A més del porquet, la imatge de Sant Antoni també es caracteritza per tenir ell una barba ben poblada. Es veu que pel desert no devia tenir temps d’afaitar-se. Segons la tradició popular hi ha un parell més de sants, dins la mateixa setmana de sant Antoni, que també són posseïdors de llargues i espesses barbes: són sant Maure abat i sant Pau ermità (sant Sebastià, que també cau per aquestes dates no seria d’aquest clan perquè se sol representar jove i afaitat). Per aquest motiu, popularment s’ha batiat aquest espai de temps amb el nom de sa Setmana des Barbuts. I, a més, aquesta setmana ha estat considerada, per mor de l’experiència acumulada al llarg dels segles, com la setmana més freda i crua de tot l’any. Hi ha una dita que diu “setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Sembla evident que la dita, encara que en la nostra llengua, no és menorquina perquè per esternuts aquí diríem atxems; clar que llavors perdríem la rima. El que se perd amb tota seguretat és sentir oïssos que fa uns anys eren prou anomenats pel poble (un oís és un atxem).
A Menorca, referent al sant i al temps, ja tenim la dita sant Antoni des porquet és es primer sant des fred. Potser hauria estat més encertat que aquest escrit hagués sortit la setmana passada, però no hauria pogut comprovar que aquesta dita, almanco enguany, resulta ben encertada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada