Suturnu

Quan el Dimecres de Cendra vaig veure penjada S’àvia Corema (o Sa Vella Corema) tot d’una me va venir al cap una dona anciana que vaig conèixer. No me la va fer recodar la semblança física ni la fesomia de la cara; va ser per mor de la manera de vestir (i també pel rosari) que es van connectar les neurones dels records.

La qüestió és que me ve a la memòria una conversa amb aquesta dona. Rallava, ella, d’un homo que no li feia prou el pes perquè trobava que era poc tractable:
- És un poc “suturnu”!- va sentenciar al final.
La paraula va fiblar l’aire per fer cima al meu cervell. “Suturnu”. No havia sentit mai una cosa consemblant.

A ca nostra, vaig remenar papers i llibres i vaig  cercar a diccionaris i enciclopèdies (xerr d’uns quants anys enrere i d’internet ningú no en rallava, encara no s’havia introduït dins les cases). Vaig provar de reescriure la paraula: suturnu, soturno, suturno... Res. Pensava si era la unió dels dos mots castellans: “su turno”. Cap referència. Vaig arribar a pensar si la pobra anciana, afectada un poc d’Alzheimer, s’hauria inventat la paraula...

Un bon dia, però, a l’escola cercàvem informació a diferents llibres referent al sistema solar.  I xoroiant un text en castellà, llavors em va venir la bellumada:
- Clar! “Saturno”

La jornada escolar se’m va fer llarga. Havia de comprovar si la meva hipòtesi era certa. El diccionari Alcover-Moll és l’aliat més fiable en aquests casos. La primera entrada de saturn correspon gramaticalment a un nom: 1. Nom d’un rei fabulós d’Itàlia... 2. Planeta del sistema solar... 3 Plom, en la química antiga... (Curiosa aquesta darrera). De moment res del “meu” significat.

La segona entrada, però, em va treure la clarícia:
2. SATURN (i saturno), -URNA adj. Sorrut, taciturn...
I al final, en rallar de la fonètica, anuncia que a Menorca es pronuncia “sutúɾnu”!

Voldria creure que encara existeix a Menorca qualcú que empra aquesta paraula, però ho dubt. La que sí que he sentit actualment, i tal vegada abans ja era un poc més habitual, és sorrut. Ja és veu que es presenta com a sinònim de saturn i aplicat a una persona vol dir que és poc tractable, eixuta, aspra de tracte, massa seriosa. Diuen que sorrut pot venir de l’euskera, surru, que vol dir cric, avar.

Taciturn és el terme que empra el diccionari en segon lloc per definir saturn. Segurament és un mot més literari i no usat en el llenguatge de carrer. Però curiosament (o no tan curiós, podria ser un abreujament i  deformació del mot?) té una rima perfectament consonant amb saturn. Si un homo és taciturn vol dir que habitualment és silenciós i que ralla ben poc. Clar que també és atribuïble a les dones i, sent que som el febrer, recordarem la dita un poc masclista (no sé si malintencionada o no): “es febrer és es mes que ses dones xerren més poc”.

Conten que el febrer, abans, tenia trenta dies, com el gener i el març. Ves a saber perquè, aquests mesos li van manllevar un dia perhom amb el seu consentiment; després, però, aquells dos no li van tornar els dies i per això ara el febrer només en té vint-i-vuit; de la ràbia que va agafar, li ve açò de ser tan dolent, tan fred i mal de passar.

Per acabar, tornarem a saturn. Segurament es va arribar a l’ús de saturn com a sinònim de sorrut, no per la semblança amb el taciturn sinó perquè, astralment, aquest planeta s’associa amb la mala sort i les desgràcies. El diccionari ho diu així :“saturn és considerat planeta de mal averany”. Una persona també pot ser un mal averany si és dolenta i no inspira confiança o si té molt mal geni.

I ja que xerram d’astres, el fet que els dies de Pasqua (i de rebot, la Setmana Santa, sa Corema i els Darrers Dies) caiguin cada any en dates diferents es deu a què ens basam en el cicle de la lluna. És a dir que en el fons tots som un poc llunàtics.