Escandai

La manera de viure i sentir el temps de quaresma ha canviat molt d’uns anys cap aquí. Els nostres avis deuen recordar aquestes setmanes com a temps de dijuni, prohibicions i penitències. No és estrany que la gent no desitjàs l’arribada de la quaresma. Ja ho diu aquesta cançoneta:

Si cada dia fos festa

i Nadal de mes en mes,

Pasco cada setmana

i Corema mai vingués.

He llegit que més enrere, en temps d’en primer, hi havia el costum de fer sermons que no servien més que per fer por. A vegades venien a l’illa frares o capellans de Mallorca i de Barcelona a fer aquests sermons, els deien els coremers (quaresmers). Al llibre de Borja Moll “Cinc temes menorquins” es narra una anècdota prou graciosa:

“...un predicador quaresmal que, fent el sermó sobre l’infern, donava detalls que podríem anomenar “alimenticis”, com és ara aquest:

- Estimats germans! Sabeu què mengen, els condemnats, dins l’infern? Sabeu què mengen?

L’auditori estava intrigadíssim, sense poder endevinar què devien menjar. I el frare continuava:

- No sabeu què mengen? Idò mengen... fel de dragó!

Tots els devots escoltadors sentien un escarrufament d’oi, només de pensar en aquella menja. I el predicador afegia:

- I sabeu què beuen, els condemnats?...

Després de repetir la pregunta per mantenir més en tensió els escoltants, va afegir:

- Els condemnats beuen... plom fus!

Passat el primer moment d’esglai, es va sentir un mariner que deia, a mitja veu:

- I deuen cagar escandais!...”

No sé fins quin punt aquesta anècdota té de realitat; segurament sermons d’aquest estil se’n devien fer a betzef i qualcú devia tenir l’enginy de convertir-lo en acudit. Clar que l’acudit no té cap gràcia si no sabem què és un escandai!

En principi, normativament escriurem “escandall”. Són moltes les paraules acabades en “all” que a Menorca es conveteixen en “ai”: badall, all, esparrall, bramall, fermall, tall... Emperò també són moltes les que no canviam i queden en “all”. No he descobert encara cap norma que ho expliqui: gall, cavall, fall, ball, call (potser en aquestes darrers hi ha més monosíl·labs).

Un escandall és la peça de plom que se lliga a l’extrem del volantí (un ormeig de pesca) perquè fil i hams vagin a fons. Qualsevol pescador, mariner o aficionat a pescar sabrà perfectament de què rallam.

Quan vaig contar l’anècdota i el significat de la paraula a un ranxo de coneguts, un dels tants que havia fet feina a l’oficina d’una fàbrica de sabates me diu:

- Però un escadai també és una altra cosa! Quan detallàvem i calculàvem els preus de tots els components per separat de la sabata per llavors determinar el cost total... a açò li dèiem s’escandai.

I té raó, el diccionari també contempla aqueta accepció. Cosa que jo ignorava completament.

Posats ja a ser ignorants, vaig descobrir que un escandall a Menorca també és una persona cridanera. Pareix que aquest significat prové de la paraula escàndol (en el sentit d’esvalot, crits, renou...) perquè d’escàndol surt escandalera i qualcú devia pensar (per analogia) que també sortia escandall.

En la transcripció de l’anècdota també he remarcat la paraula “fel” perquè li traurem es suc. I mai més ben dit perquè es fel (o sa fel) és aquell suc viscós, de color verdós o groguenc, que té un gust molt amarg i procedeix del fetge.

Idò, primer li trauré es suc amb tres expressions: tenir mal fel és du males intencions, tot el contrari de no tenir fel que és ser molt benèvol, sense cap mal sentiment, i treure es fel per sa boca voldrà dir estar molt irritat.

I per acabar, dos refranys: fins els coloms tenen fel que es diu perquè tothom és capaç de fer qualque cosa amb mala voluntat, i poca fel, corromp molta mel que significa que les coses dolentes, encara que en petita proporció, poden fer malbé les bones.

Esper que l’article no m’hagi sortit amb regust de fel perquè l’he allargat tant com el fil on va lligat l’escandall.