Pudi

És comú en totes les persones el desig de millorar. Malament si pensam que ja ho feim tot bé i que ens creguem ser es galls en qualque cosa. No arribam aumon més que a la pedanteria i vanitat. Darrerament, en la meva feina d’ensenyant,  he fet diferents entrevistes amb les famílies de l’alumnat d’escola. És cert que cada casa és un món però tothom coincideix en què les notes dels seus fills i filles podrien ser millors si hi dedicassin un poc més de temps a ca seva. Personalment, més que rallar de  notes o resultats acadèmics, m’agrada més xerrar de satisfacció personal, però malauradament el que al final compte davant els ulls del món és el resultat escrit a un paper (o a un ordinador).

Una mare (elles sempre solen passar més pena) em deia:

- Jo ja li dic que estudii més, però no me fa cas, i açò que té un estudi per ell tot sol, una taula ben gran, un ordinador i… tot “su menester”!  (Rallava un poc espessa i no sé si ho vaig entendre del tot bé... si va dir “su menester” o “es seu menester” o “lo seu menester”).

La paraula menester (o la seva forma contracta mester) encara l’empram prou, però no l’havia sentida aplicar mai en aquest context. Tenir el seu menester és tenir tot allò que fa falta. A Menorca l’empram més amb el verb haver, i podem triar indistintament les dues formes: “he de menester un pinzell més gros”, “si m’has de mester, me telefones”... Un refrany diu “si fas bé lo que pots fer, a pocs hauràs de menester”. La sentència no ha de mester comentaris…

En el món de les gloses, és evident que els glosadors també volem millorar. Cada glosat és un repte per fer-ho més bé que a l’anterior: emprar les paraules adequades, entonar correctament, trobar la rima i mètrica més perfectes, tenir bons acudits… Clar que en una glosa que s’improvisa al moment, a vegades és bo de fer que fugin molts d’aquests aspectes. En les escrites ja podem filar més prim.

Una glosa, per ser ben encertada, s’ha de fer amb mots de set síl·labes (heptasil·làbics, en diuen els poetes entesos) i es poden emprar diferents recursos per aconseguir-ho: sinalefes (ajuntar dues vocals seguides), hiats (separar-les)... Els glosadors antics no anaven d’aquests romanços i rallaven més de les caigudes del mot (cada mot té set caigudes que són els set espais rítmics). Si el vers es podia cantar amb la melodia de les porgueres estava ben fet. Encara és la idea que molts glosadors tenim. Però, per millorar, maldarem que la mètrica sigui sempre la mateixa de set síl·labes.

Fa temps rallava amb glosadors joves que s’ho miren tot fil per randa i encara anaven més enllà, “una glosa o una cançoneta”, deien, “sonarà millor si sa tercera síl·laba de cada mot és tònica” (és forta).

La veritat és que molts de versos de les cançons populars tenen aquesta peculiaritat, i, encara que a vegades aquesta tercera síl·laba no sigui tònica, normalment la cantam com si ho fos. És el cas del Romanç de na Roseta on, en el segon vers, giram l’accent a “una” (és una versió una mica diferent de la que cantam actualment quan diem “De Cotaina vaig partir”):

Vaig partir de Tolentí

amb una fosca resolta

pes camí me varen dir:

Bartomeu, na Rosa és morta

En aquestes estrofes de Rosaret (una versió més antiga) i de Es llagosts de Ciutadella, la particularitat de la tercera síl·laba és perfecte:

Hem renyit perquè hem renyit,

joveneta del cor meu,

hem renyit per poca cosa

fer el teu fet, jo faré el meu.

Es llagosts quan són vinguts

són vinguts dematiners,

roben s’ordi en es bracers

i else fan anar moguts.

Acabarem amb la cançó de Na Joana, que és la que m’ha duit a posar el títol d’aquesta setmana. Ens hem de fixar en les dues versions del quart mot :

Na Joana és una dona

que se sap cosir una bata

fa “obregínies” bastant bones

“colque” pudi de patata  (“colque” puré de patata)

La primera versió tindria la tercera síl·laba tònica, la segona versió, no. Però sigui el que sigui, tant el  puré com el pudi són dues paraules que ens provenen d’altres idiomes. El puré ens arriba del francès purée i el pudi de l’anglès pudding. No sé prou si a Menorca s’incorporen a la nostra manera de parlar per mor de les respectives dominacions. Sembla que el cas del pudi, sí. Del pudding anglès al pudi menorquí no hi ha gaire diferència i la nostra illa té una certa tradició popular en fer pudis. Es veu que na Joana té una certa manya per fer els de patata, però també se’n poden fer de monyaco, de brossat, de poma, de panses, d’arròs… Me fa l’efecte que modernament aquesta paraula s’ha reintroduït, sobretot en els menús dels restaurants, i ara ja la pronunciam púding, més en anglès que altra cosa. Qui sap si un dia haurem de mester la versió menorquina...