Terratremol

“Dura tamen molli saxa cavantur acqua” (“i tanmateix les dures roques són foradades per l'aigua molla”). És un vers de n’Ovidi que Borja Moll va adoptar com a lema de la seva editorial. De fet podria ser un lema aplicable a totes les activitats que feim les persones quan la clau de l’èxit és la constància.

Agafat el vers literalment ens endinsam en el món de la geologia; i resulta un poc complicat entendre la dinàmica de la Terra perquè l’escala del temps humà no és la mateixa que la de la “vida de les roques”. Però és amb el pas del temps i la constància dels agents geològics que les roques s’erosionen, es desgasten i canvien. Tanmateix sembla mentida que una cosa tan sòlida i forta com una roca pugui arribar a fragmentar-se i convertir-se en trossos més petits com pedres i fins i tot terra fina. De fet tenim l’expressió “més dur que una roca” que ens dóna la falsa idea que les roques són eternes i inalterables.

Per altra banda, però, existeixen fenòmens naturals que canvien el paisatge i les roques en molt poc temps. Els més coneguts són els volcans i els terratrèmols.

Fa unes setmanes travessava es Pas d’en Revull i en el tros de la Penya Fosca em vaig topar amb uns excursionistes prou peculiars. Una parella d’edat, amb els seus fills i nets, avançava lentament per entre l’encletxa de la roca:

- Açò ho devia fer un terratremol!- va dir l’ancià.

La paraula va fer tremolar les versions més científiques, estandarditzades o procedents d’altres llengües que tenc emmagatzemades entre les neurones del meu cervell. No va pronunciar terratrèmol (amb accent) ni “terremoto” (o “torromoto”, castellanismes).  L’homo comentava que tenia 80 anys i no havia estat mai per aquells paratges; tot era nou per ell. Per mi va ser nova la manera de pronunciar aquest fenomen natural. Per sort, no hem d’emprar gaire aquesta paraula: de terratremols se’n produeixen a Menorca o en les proximitats de tant en tant, però són de baixa intensitat i imperceptibles pels humans. No crec que l’encletxa de la penya que forma el Pas d’en Revull fos causa d’un terretremol. És una zona de marès i, com tot el barranc, cada canaló, trenc i forat sol ser provocat per l’erosió constant de l’aigua.

El marès és el nom de roca que coneixem més a Menorca segurament per l’ús tradicional que n’hem fet i per ser la roca predominant (boni bé exclusiva) del migjorn de l’illa. Marès vol dir “de la mar” i és un nom molt encertat perquè justament aquesta roca es va formar al fons marí (tothom ha vist copinyes fòssils dins el marès). El que és més mal d’explicar és com va sortir a la superfície. Aquí tornaríem a nocions de temps i constància.

Els ferreriencs coneixem molt bé una altra roca encara que potser ignoram el nom. És la roca vermella que tenim tan ran (s’Ermita, s’Enclusa, es Corral del rei, es Penell de Son Tem, les lloses de la vorera des Pla de l’Església, s’enllosat des Pont, del carrer Sant Joan, de la peixateria…). La gent entesa la coneix amb el nom de pedra de cot. El nostre poble està edificat damunt aquesta roca vermella i damunt els seus sediments duits pel torrent de son Granot. He sentit qualque vegada la versió que relaciona el to acolorit d’aquesta pedra i terra amb el fet que ens diguin “panxes rotges” (el femení de roig és roja, però a Menorca, com en altres paraules dels mateixos sons, pronunciam rotja). Roig és igual que vermell: cavall roig, terra rotja, creu rotja… Encara que és curiós que confonem els colors quan ens referim als dels cabells de les persones. Una dona rotja, per noltros, és una dona rossa (cabells grocs). Tenir la cabellera  vermella no té un nom particular a la nostra terra i, si mateix, Ferreries té bastant de gent amb aquesta peculiaritat, emperò hauríem de maldar no emprar el mot “pelirrojo”, val més dir d’una persona que “té es cabells vermells”.

N’hi ha que a la pedra de cot també li diuen pedra esmoladora perquè va servir (i serveix) per esmolar ganivets de ferro. El que no pot esmolar la pedra és el cervell; esmolar l'enteniment és exercitar-lo per comprendre millor les coses. Un company glosador em deia en un mot:“avui vénc ben esmolat”.

Dins el mateix terme de Ferreries, per dalt Sant Pere, Ruma i Son Vives, i també per la part d’Ets Alocs i cap a Son Ermità, la roca canvia i agafa una tonalitat més grisa. És la llosella. Diuen que és un terreny dur, mescla de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques. Un fumador de tabac de pota, tal vegada un poc primmirat, em deia que és més bo el que se sembra en aquesta terra: troba que té un altre gust. No som prou entès per saber si una terra o altra fa canviar el gust dels productes.

Aquesta setmana me n’he entemut que fer un muntet de trossos de llosella dur bona sort. Devora es far de Favàritx diuen que n’és ple d’aquestes monjoies. Desitjaria que fer muntets de paraules també donàs tanta sort com tenir el llombrígol per amunt.