dimarts, 11 de febrer del 2014

Aplegar

Aquella senyora era ja un poc major; com que era fadrina i no tenia gaire família, rebia escasses visites (trob que ja no es pronuncia tant allò de “vesita”). N’Eulària la va anar a veure perquè estava un poc fesa i sempre havia fet bo amb els de ca seva:
- No t’atraquis gaire que aplegaràs es grip?- va ser la primera cosa que, des de dins el llit, li va dir la malalta.

Record que de petit quan un company d’escola estava malalt i l’anàvem a visitar sempre solíem demanar si la malaltia era contagiosa: “que s’aplega?”. Si la resposta era negativa hi podíem quedar més estona. En cas contrari ens miràvem l’amic d’un tros enfora.

Ara ja no sé si la gent diu “es grip” o si, per influències externes, l’hem feminitzat en part i hi ha qualcú que ralla de “sa grip”. El que no solem fer actualment és aplegar la malaltia. Ara, més tost, ens contagiam, l’agafam o el tenim. El que sí feim encara és replegar qualque remec…Sigui el que sigui, sembla que així com el món avança, les persones esteim més fetes de pasta de cerussa. Poca cosa ja ens molesta i prenem medicaments o ens vacunam per no patir; de cada vegada ens costa més suportar el dolor (tant físic com psíquic).
Aplegar (o plegar) i replegar (o arreplegar) són verbs que empram adesiara i que tenen l’arrel comuna. Tenen certes accepcions que són idèntiques i d’altres que els fan diferenciar. En principi, plegar i replegar seria fer plecs, és a dir, posar una cosa en doble, una o unes quantes vegades, posant  una part contra l'altra.

Evidentment, a cada casa s’ha de plegar sa roba per estojar-la. No sé si per aquí es deia antigament, però encara ara, en altres indrets de parla catalana, es diu plegar sa bugada. La paraula bugada si que s’ha emprat molt, és de l’expressió que ignor el seu ús. La bugada és el conjunt d’operacions que sa feia per fer net la roba o, senzillament, també es refereix al munt de roba que s’ha fet neta. Antigament aquesta tasca era prou feixuga. De la bugada ens queda la dita “a cada bugada perdem un llençol”, que és una exclamació un poc pessimista, crec, perquè en comptes d’animar a fer les coses a consciència i bé, més tost ens capfica més, com si tot sigui inevitable i, de passada, ens davalla l’autoestima. És més positiva l’expressió: “endavant amb ses atxes!”, que incita a seguir una cosa i dóna més coratge i ànim… A Menorca també s’havia donat a bugada el sentit de cosa o conjunt de coses mal fetes i, més encara, pareix que qualcú l’emprava com a sinònim de confessió sacramental, especialment la de pecats molt greus o molt antics. Per deixar la paraula, si qualcú “passa una bugada” és que té la panxa destrempada i va de cagarel·la.

També es poden plegar ses mans, és a dir, recollir els braços sobre el pit. És curiós veure que, generalitzant, hi ha dues maneres de plegar-les (diuen que és cosa hereditària): hi ha gent que posa el braç esquerre damunt i n’hi ha que hi posa l’endret!

Igualment podem aplegar o replegar l’autor d’una andana (un temps a Ferreries i a Es Migjorn es deia andana a una malifeta; a altres pobles, seria una andanada. Me pens que ara està tot bastant remesclat, per no dir que no s’empren aquestes paraules).

Totes ses qui són anades
enguany a collir cotó
han perduda sa color
d'aplegar dematinades.

En aquesta cançoneta menorquina, el significat d’aplegar és el de tenir una determinada condició. Avui en dia em pens que aquesta accepció ja no s’usa. Com tampoc empram “sa color” (en femení) del tercer vers. Açò sí, encara es pot perdre es color, ens poden pujar es colors o fins i tot qualque fet o situació pot tenir (o fer) bon color (o mal color).

Si qualque vegada ens toca aplegar veles volem dir que hem de desistir de fer o seguir amb una cosa, un projecte. A Menorca teníemm un verb que més o manco volia dir la mateixa cosa: derrenclir: “dilluns volia anar a córrer, però com que va ploure vaig derrenclir”, “vull fer l’article més llarg, però prest hauré derrenclit”.

Quan hi manquen cinc minuts per acabar una sessió escolar, normalment qualque alumne me sol avisar:
- Que és hora de recollir?
Me mir el rellotge, aixec les celles sorprès que sigui tan tard i seguidament li faig que sí amb el cap. Llavors aixec el to perquè me senti tothom:
- Replegam!

No m’imagín la cara que posarien els deixebles si un dia dic “aplegam veles!” o, més poc m’ho imagín encara, si els amoll un “derrenclim!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada