Balandrinada

Sempre anam una quarta sobre vent...  Som els darrers dies de carnaval i, a l’escola, l’alumnat ja comença a preparar les obres per participar al concurs de dibuix de sant Bartomeu. Encara hi manca prou temps, però feina feta té bon aire. Per cercar inspiració, a vegades treuen els especials de les festes que fa la Revista de Ferreries. Curiosament  ma mare també havia tret dels armaris no sé quants especials de Sant Bartomeu, programes i records. Està bé que la gent guardi aquestes coses perquè cum-alre-no trobam certa informació que no és aumon més.

Ja fa temps que en llegir qualsevol llibre, revista, diari, web o paper, els ulls se m’encenen quan veig la paraula glosa. I pareix que s’ha desenvolupat en mi un sisè sentit per localitzar aquest mot, és com un imant. A l’especial de 1990 vaig topar amb una entrevista a en Tolo Florit. Encara he tingut la sort d’haver-lo sentit a qualque vetllada. Qui el va conèixer sol coincidir en què va ser un bon sonador de ses porgueres. Ses porgueres o, senzillament, sa porguera és el nom de la música i melodia que fa la guiterra per acompanyar els glosadors. Diuen que se li diu així perquè l’acompanyament musical no és l’aspecte bàsic del glosat i a vegades pot resultar com a sobrer. El significat original de porgueres o beleis seria el conjunt de bocins de troncs, espigues buides o altres residus que resulten d’ererar el gra. És la part sobrera del gra bo. Fer ses porgueres grosses és deixar massa menjar com a residu dins el plat. L’expressió devia sortir en temps de gana, però actualment massa vegades deixam com a inútil molta cosa que seria de profit. He de dir que per a mi, la música que acompanya la glosa no ha estat mai sobrera, tot el contrari, és una bona ajuda, útil i de profit.

Idò, a un moment de l’entrevista que li feien, en Tolo diu: “Per fer un bon acompanyament has d’estar molt atent per seguir, lo més bé possible, ses balandrinades des glosadors que, ben qualque vegada, són irresistibles i no saps ben bé què fer: si has de seguir o si elsi has de fotre sa guiterra pes cap”.

Tot d’una vaig imaginar que les balandrinades venien dels moviments d’una balandra (barca de pesca). Qualsevol nau, damunt la mar borinada, fa aquells moviments de vaivé i, a l’atzar de les ones, no saps prou bé per on anirà a parar. Igual que qualque glosador que, segons li vénen els mots, pot partir per un vent o altre. És una bona comparació… Però, llavors, vaig llegir que segurament aquesta paraula prové de malandrinada, derivada de malandrí amb el sentit de malfactor. Per qualque motiu hauríem canviat la ema per la be (en altres paraules hi ha canvis semblants: besquí/mesquí, bensenes/mensenes...). I si hi posam aquest significat, les balandrinades vindrien a ser igual que les andanes i andanades, és a dir, malifetes o accions reprovables. Així, ja s’entén que el pobre guitarrista tengués dubtes amb els glosadors que, en certs moments, li feien perdre es senderi.

En acabar de llegir  l’entrevista, me vaig entretenir en l’anàlisi d’un parell de gloses (pregunta i resposta) que hi havia dins un requadre a un racó de la plana. Són versos que segurament molta gent reconeix:

Digau, mestre Nicolau,

vós qui sou un homo entès,

quan vos donen un no res

per a quin cap l’agafau.

Resposta vos donaré

de lo que me demanau

que a un no res l’agafaré

per es cap que me’l donau.

S’ha de dir que aquestes mateixes gloses tenen prou variants. Hi ha versions que entost de Nicolau, hi surt mestre Pau. Però allà on trobam les diferències més notables és a la resposta que fan tals mestres que, dit sigui de pas totes són enginyoses. Una primera versió diu:

No res no té per on pendre

ni cap per on agafar,

no res no se pot donar,

ni se pot comprar ni vendre.

Però la que té una resposta més aguda, i absurda a la vegada, és aquesta.

Jo no sé per qui m’has pres

i ja veig que es joc s’embulla,

quan me donen un no-res

jo l’agaf per onsevulla.

Onsevulla (pronunciat “onsevua”) vol dir a qualsevol banda. Aquesta paraula és parenta de quesvulla, que pren el significat de qualsevol cosa.

Aquests dies la gent es disflassa de quesvulla i fa ben qualque balandrinada. Jo no en voldria fer cap al glosat del darrer dilluns, no sigui que el sonador m’enveli la guiterra pes front.