Allà deçà

- Que vos ha anat allà deçà? - vaig sentir que demanava una persona d’edat a un ranxo de fillets.

Jo acabava d’arribar a aquell indret i no havia vist què havia passat. Vaig imaginar que aquells infants jugaven amb una pilota i els hi havia anat, sense voler, a l’altre banda d’una paret més o manco emblancada que donava a un hort . Amb aquell “allà deçà”, els fillets van fer una cara estranya, com un que no entén què li demanen. El que semblava més atrevit (llavors vaig saber que era en David, el nét de l’ancià) li va respondre:

- No! Mos ha anat darrere sa paret!

- Idò! que no ho dic, jo!- va replicar mig maleit el seu avi...

Deçà és un adverbi que, tot sol, no empram mai, i significa “de la part d’aquí”.  A les nostres terres normalment combinam aquest deçà amb aquí o allà: aquí deçà seria en aquesta banda, allà deçà voldrà dir a l’altra banda, a la part d’allà. El mot que origina aquestes locucions és ça, que també és un adverbi i es veu que antigament la nostra llengua el feia servir d’una manera més normal i usual. Ça prové del llatí ecce hā, que vol dir “a aquesta part”. Actualment només sentim o l’empram aquest ça en certes combinacions com en el comentat allà deçà.

- D’ençà que ha tornat començar s’escola, sembla que no m’entens…- es lamentava l’avi mentre voltava el cap de cantó per mirar de trobar una porta cap a l’hort.

D’ençà és una altra de les combinacions que ens queden amb el ça. Vull pensar que encara són moltes les persones que empren aquesta expressió. Açò no obstant, tal vegada empram tant o més una locució molt semblant: d’ensians. Sembla que, pels sons emprats, una hauria de ser derivat de l’altra, però vist el diccionari i que d’ençà s’escrigui en ç i d’ensians en s, fa dubtar aquesta procedència. Les dues formes s’empren en les mateixes situacions i substituirien l’adverbi des de (o des que): “d'ensians has arribat, tot va millor” o “d'ensians van venir els Reis no he tingut temps de jugar”.

Una cançoneta menorquina empra aquesta expressió per ironitzar la vida matrimonial:

D'ensians me som casat,

dues coses n'he avençades:

dalt sa cambra no hi tenc blat

i en es llit tenc pixarades

De sobte, la pilota que havia anat allà deçà va aparèixer al vol. Es veu que l’avi havia aconseguit el propòsit. En David va tenir prou manya i habilitat per fer un bot i, mentre estava enlà, va emparar la bolla sense aparentar cap esforç.

Enlà no té res a veure amb la partícula ça, però entre ençà i enlà només hi ha un so (i una lletra) de diferència. Estar enlà vol dir estar en suspensió sense tenir cap suport; i no és gaire mal d’imaginar que podria ser una simplificació de en l’aire. Açò no obstant, com que a Menorca tenim l’expressió estar enlà com Mahoma, pot fer pensar que enlà podria venir de “en Alà”, o sigui, estar en Déu. La gent explica aquesta locució amb una espècie de llegenda: diuen que Mahoma, dins el seu sepulcre, s'aguanta en l'aire, gràcies a una combinació d'imants.

Però estar enlà també pot voler dir estar esbadalit, espantat, encantat o, com dirien els joves d’avui, estar empanat. Hi ha una altra expressió que té el mateix significat, però no sé si la seva procedència és pròpia de la nostra llengua: estar en bàvia.  

N’hi ha que identifiquen Bàvia amb "el país dels curts d'enteniment" . O sigui, que Bàvia seria com a Menorca aquell poble que tothom ja sap. Altres creuen que bàvia ha de venir de bava.  D'aquesta manera, si qualcú està en bàvia és que està sempre amb la bava que li cau. Seria així com es representa en els moderns dibuixos manga (que a més de bava, també els cau un regalim de moc). Açò no obstant, a la nostra terra, quan a qualcú li cau sa bava (o ses baves) sol ser a causa d’una gran satisfacció, no per estar distret.

La darrera teoria ens fa viatjar fins a Castella i Lleó. Babia seria un poble d’aquella comunitat i conten que els reis de Lleó hi posseïen un palau on passaven llargues temporades. Els seus súbdits, justificaven l'absència dels seus monarques, tot dient que eren a Babia (en castellà: “estan en Babia”). Amb el pas del temps l'ús d'aquesta expressió provocaria la seva derivació en la dita popular.

Quan l’avi va tornar els fillets havien reprès el joc amb la pilota. No va dir res, però pel seu posat s’endevinava que no li solen caure ses baves per en David. Li sap greu que el fillet no vulgui escoltar-lo i que no l’acabi d’entendre quan li surt una paraula en desús. Segurament pensa que quan li ralla el seu nét està massa vegades enlà com Mahoma...