Afrontar

- No mos faixis hontes!- Li vam dir part dels docents del claustre. La mestra sabia qui era el guanyador d’un concurs, però resulta que no ho podia dir.

Fer hontes tothom sap què vol dir: seria fer ganes a algú quan tenim, mostram o deim qualque cosa. I encara que és cert que a vegades feim hontes sense voler, la provocació ens pot fer actuar de manera que llavors ens sap greu i ens fa vergonya. Qui sap si és per açò que empram aquesta expressió. Perquè si empràssim el mot honta tot sol seria igual que usar el terme afronta (o afront). I afronta té el significat de vergonya i deshonor que pervé de qualque feta o dita.

És el que li passa a na Francisca a Foc i Fum quan l’autoritat arresta en Rafel, el seu enamorat:

Entremig de dos civils

se’n van cap a sa presó

i me deixa aquí sumida

amb amarga aflicció.

Francisca, no et posis trista

Quina afronta, Deú del cel!

Per què plores? Oblida’l

i riurà Sant Joan Baptista.

Es veu que en Rafel “s’ho mereixia”, encara que ell digui “yo no he estado!”. Segurament l’actuació i manera de fer d’aquest personatge, considerat una mica tarambana en el seu temps, era motiu de comentaris i censura. Avui en dia, però, la majoria de la gent és un Rafel més durant les festes…

La paraula afronta surt del verb afrontar, que ben segur hem emprat i sentit més d’una vegada. Si una persona està afrontada és que està empegueïda, però un empegueïment ufanós. Expressions com “me feis afrontar!”, “estic afrontada!” o “el faràs afrontar!”, encara se poden sentir pel nostre poble. De la mateixa família d’aquestes paraules, a Menorca tenim en exclusiva afrontada i afrontador. Qui té una afrontada és que viu un moment de vergonya molt gran i, certament, és afrontador el que sentim a dir de certes persones pels mitjans de comunicació. Maldament l’exclusivitat d’aquestes paraules i la seva família de procedència, és ver que la tendència és emprar més el verb empegueir, que per altra banda també és propi de la nostra terra, juntament amb Mallorca. Avergonyir, que també empram adesiara, és la manera més estesa a tot el territori de parla catalana. Amb tot, existeix una altra paraula que es pot emprar en els mateixos contextos (de fet s’emprava fa uns anys) i que encara he sentit usar a persones majors: encorregut o encorreguda. A en Rafel li hagueren pogut dir “hauries d’estar encorregut de fer aquestes coses!”

Emperò, clar, no és gaire mal de desxernir que afrontar també té relació amb el front i, així, el verb també agafa el significat de posar front per front, és a dir, enfrontar. Igualment el podem emprar per escometre o resistir un problema com la crisi, perquè som moltes persones que afrontam la crisi com podem. I, no sé si en relació amb tot açò, a Menorca empram la paraula enfront per referir-nos a la part de davant d’una casa o qualsevol edifici. A vegades n’hi ha qualcun que, més tècnicament, empra el terme façana, però el que no puc encobeir és que en diguin “fatxada”. Que haguem d’emprar paraules que no són pròpies de la nostra llengua me fa l’efecte que és no tenir dos dits de front, perquè la majoria vegades és per deixadesa, cosa que fa pensar en la estima, poca o molta, que tenim de la manera de xerrar menorquina.

Però no cerquem afrontaments i passem als refranys que sempre solen ser molt clars. Açò no obstant, el fet que un refrany sigui clar i llampant no vol dir que tengui la veritat absoluta. A vegades aquestes expressions són un reflex d’una manera de pensar i actuar d’una època i, fer-ne un refrany tenia la intenció de perpetuar un costum. A vegades recordam amb nostàlgia hàbits i costums d’aquells temps, però no totes les maneres de fer d’abans són lloables: “assots de pare honren, assots de botxí, afronten”. La dita considera que per educar és necessari, en certes situacions, que els pares peguin els fills. A vegades hem sentit comentaris que van en aquesta línia: “un toc quan toca no fa mal”, “li envelaré una restreta!”, “es mereix un toc per ses anques!” . Com a educador, i com a persona, estic totalment en contra de qualsevol forma de violència, sigui física o psíquica, perquè no crec que sigui bo que una persona actuï o no actuï per por. Pens que açò ens aboca a la ràbia o a estar com na Francisca “sumida amb amarga aflicció” (sumir vol dir reprimir) . Reconec que és difícil, perquè molts hi hem estat educats i ho tenim per norma. I també és més complicat quan volem resultats immediats, perquè per educar i formar persones hi hem de posar calma, temps i paciència; i sobretot, esperança. Sols que serveixi de guia, si és que volem, un altre refrany que també ho diu clar “val més morir honrat, que viure afrontat”.

Després d’una Cincogema, ni freda ni calenta, amb la calor s’atraca Sant Joan i, a casa, ja hem emblancat s’enfront. És un costum polit aquest de tenir la posada ben aclarida per rebre la família, amics i coneguts. És polit encara que poc efectiu, perquè en haver passat festes, amb tants de Rafels, s’ha de tornar aclarir i repassar. Però la blancor d’un enfront acabat de fer contrasta amb els enfronts llebetjats del costat. No sé si és açò que ha fet hontes als vesins, però aquesta setmana bona part del carrer és blanc com sa neu. I és que moltes vegades les persones tenim el mateix calendar.