Repropi

En Pere Bosch, missatge de Son Abetzer, i en Miquel de Bini-Addaia són els dos protagonistes masculins, ficticis, d’una historieta de n’Àngel Ruíz i Pablo, “Del cor de la terra”. Tots dos semblen tenir el mateix calendar.  Aquesta paraula, a banda d’altres accepcions, és, segons el diccionari, el “resultat d'un compte aproximadament equivalent de diferents coses”. Llegit així és cosa mala d’entendre i es comprendrà millor amb un parell d’exemples: si volem comprar un producte entre diferents ofertes, sortiran a un calendar semblant si el preu és cabalenc; jo tindré el mateix calendar que una persona que més o manco té la mateixa edat; però també durem igual o diferent calendar si actuan de manera semblant o contrària o tenim objectius germans o molt diferenciats…

Idò, els dos bergants de la història, que són amics des de petits, duen consemblant caledar perquè estan enamorats de la mateixa joveneta, na Margarida de Son Abetzer. I es veu que aquesta al·lota és d’allò més polit que hi ha baix sa capa des sol. Una al·lota que “era sana, moreneta clara, fina, airosa; tenia uns ulls riallers, negres com a móres, la mà petita un poc colrada, però molsuda, el peu petit i ben calçat amb sabates rosses, i a ses galtes d’òval perfecte uns clotets que semblaven nius de gràcies i d’amors”. Ja veim quina descripció més acurada. Un adolescent d’avui dia es limita a dir que “està bona!” i prou (aquesta exclamació un temps enrere només s’emprava per dir que “no està malalta”. Encara a vegades els faig la broma).

Que na Margarida tengui la mà colrada vol dir que la té torrada, que la té ben morena fer efecte del sol. Però també se poden colrar les coques o el pa dins el forn si hi ha excés de foc o si hi tenim la llauna massa estona. Molsuda és igual que dir carnosa, que té prou matèria blana i tova. Aquesta darrera paraula prové de molsa que justament té aquest significat de part carnosa d’un animal o persona. Però la molsa també és aquella planta que fèiem servir per fer els betlems per les festes de Nadal. “Musgo” li diu molta gent, sense saber que no és una paraula pròpia de la terra; com que és una planta que si té humitat sempre es manté ben verda també se la coneix com a verdet. Actualment sembla que ens hem tornat més ecologistes o, al manco, tenim més consciència per conservar les coses naturals.

El final de la història dels dos joves enamorats té el rerefons de les festes de Sant Joan, ara que sembla que encara ressona pel poble vesí, perquè és, com diu l’autor, una “festa pressentida ja per molts en les entranyes maternes”. Tots dos hi participen com a pagesos que són. Temps enrere els cavalls no eren tan ximples ni estaven tan ben ensenyats com ara. Moltes vegades era un orgull per un cavaller poder sortir a unes festes amb un cavall boni salvatge i dur-lo a sa música. Bé, idò, als nostres protagonistes els toca menar uns cavalls traïdors i indomables, amb una remelsa que fa feredat: uns animals repropis. Que un animal sigui repropi vol dir que no és dòcil, que no obeeix, que recula quan li demanes d’avançar. És com la mula de la cançoneta:

Ja direu en es senyor

que na Rotja és bona mula,

però lo que té millor

és que en dir: “Arri!”, s’atura.

Clar que també hi ha moltes persones que són repròpies i es resisteixen a fer el que els altres volen. És repropi el fill de catorze anys que no creu a sa mare, o una alumna de segon d’ESO que no vol fer el que diu un professor. Però si els nostres adolescents són desobedients per “naturalesa” (és una etapa de la vida en què els toca ser rebels), els adults no quedam gens enrere i crec que molts els guanyam en caparrudesa i autoritarisme: “has de fer açò perquè jo ho dic!”. I també som repropis com a poble o part de la ciutadania: la majoria de manifestacions o actes reivindicatius es produeixen perquè la gent no vol complir amb una exigència del qui mana.

A Menorca, la paraula repropi també agafa el significat de cric o de no estar disposat a donar allò que li demanen. Un document que xerra de la cuina i costums de la nostra illa diu que “esser repropi és do de la pagesia”. No sé si avui en dia la gent del camp hi estaria d’acord…

Però tornem als cavalls d’en Pere i d’en Miquel. El relat conta que arribats a la plaça d’Es Born i amb el so de la música, tots els animals van començar a guiscar, a botar i a donar voltes. Però l’instant de més emoció és quan els nostres dos cavallers “portaren llurs cavalls vora la música. Quan aquelles dues feres sentiren l'estrident sonar dels plats i dels cornetins, de la primera revalgada... anaren a parar al bell mig de la plaça”.  Una revalgada és un moviment fet de sobte, de manera ràpida, que pot ser produït per diferents motius: per defensar-se, per a fugir, per a atacar, per aixecar-se si s’estava ajagut… És una paraula pròpia de Menorca, com també ho és dir que el cavall guisca.

Tampoc no es qüestió de desvetllar el tràgic final de la novel·leta de Ruíz i Pablo, però sí que podem afirmar que els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar.