Plenti

En Joan, que fa les classes d’anglès, m’ha comentat moltes vegades que li agradaria conjuminar totes les exigències marcades en el currículum d’anglès amb fer d’aquesta assignatura una cosa útil i funcional. És a dir, que l’anglès no sols fos fer gramàtica, omplir buits a una frase o memoritzar les tres columnes dels verbs irregulars, sinó que anàs més enllà i servís per poder-lo entendre i tenir converses amb gent de parla anglesa. “Practicar i fer útil una llengua és la millor manera d’aprendre-la”, diu.

Conjuminar vol dir, en aquest cas, poder realitzar dues o més coses a la vegada encara que siguin oposades i donant-los la mateixa importància. Açò no és fàcil, però concretament en educació resulta una peça clau: com podem ensenyar el que marca la normativa i, a la vegada, fer que resulti atractiu i funcional per a l’alumnat… S’entén molt bé en l’exemple d’en Joan.

Però conjuminar també té el sentit de corregir una persona o animal i fer-lo creure per la persuasió o per la força. És el significat que tindria el verb en el cas que “els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar”. Evidentment, també es pot aplicar aquest verb a l’educació, però ja no m’agrada tant. Corregir el comportament d’una persona i fer-la creure a la força pens que no és una metodologia prou vàlida. Jo, com a docent o educador, puc mostrar altres alternatives de comportament, però no puc imposar la meva idea només perquè cregui que és la millor.

De tota manera, el que sí conjumina molt bé en Joan a la seva assignatura

és relacionar i fer recordar a l’alumnat les paraules que ens queden de les dominacions angleses amb els temes del llibre. Record d’una vegada que vaig entrar a l’aula mentre ell hi era i, just me veu entrar, ja me diu:

- Tu ho deus haver sentit, açò d’emprar la paraula plenti!

Sap que juga amb avantatge perquè me coneix i no té dubte que aquest tema m’agrada. En aquell moment, però, vaig maleir la meva mala memòria. Justament el dia abans havia llegir una glosa que emprava el mot en qüestió i no la vaig recordar. Sort que existeix l’escriptura i podem recuperar les coses oblidades (encara que aquest fet fa que no practiquem tant la part memorística del cervell):

Toni Andreu, que et vols llogar

i seràs es meu missatge?

Et daré herba i farratge

com a s’altre bestiar.

I en haver d’anar a llaurar,

tindràs a plenti coratge.

Com és de suposar, la glosa té la seva resposta:

Molt m’agrada es conversar

i dir qualque paraula bona.

A s’herba, deixau-la estar;

la podeu donar a madona,

així tindreu vaca bona

en haver de formatjar.

Efectivament, plenti és un anglicisme menorquí que solíem emprar com a sinònim de ple o abundant. També existeix l’expressió n’hi ha plenti que vol dir que n’hi ha molt. Supòs que a la nostra illa incorporar aquesta paraula no devia resultar difícil perquè ja són mots que se semblen, i més en la pronúncia de la part de llevant: ple i plenti (amb les “e” obertes).

Ple (i plena) és un adjectiu que empram cada dia i tothom sap què significa, que una cosa estigui plena vol dir que té tanta de quantitat com permet la seva capacitat: un sac ple, les butxaques plenes, la boca plena… Però ple també pot tenir el sentit de complet, en tota la seva intensitat i que no li falta res, serien els casos de a ple dia, a plena fosca, lluna plena… No sé si és en aquest sentit que se solen fer els plens a l’ajuntament, es deu suposar que en aquestes reunions no hi falta cap regidor i es realitzen en total intensitat.

Açò no obstant, he trobat una accepció de ple, que ja no empram, amb el significat de gran quantitat. I es veu que al nostre poble devia ser d’ús normal perquè, curiosament, al diccionari Alcover-Moll es posa un exemple d’una frase extreta a Ferreries: per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs (en solen venir molts). Quan una cosa, un local, un espai, un cotxe, etc., està molt ple encara se pot sentir emprar l’expressió ple com un ou. Si per la festa en ve ple, de gent, açò comportarà que la plaça estigui plena com un ou.

No sé si els fusters actuals encara empren una eina que també se diu ple. No sabria dir exactament com és, però segons la descripció que he llegit és una espècie de ribot amb el tall corbat de manera que la motllura resultant forma un buit o canal.

El que sí que encara podem fer és jugar a plè (aquesta paraula sí que la pronunciam com els maonesos). I amb el joc tornam a les dominacions angleses, perquè és un mot d’aquell temps i seria un derivat de play (qui sap si en un futur jugar amb sa play es convertirà també en jugar a plè, com el joc de la pilota). Només per curiositat, a la costa de Fornells, just al costat de sa cova dels Anglesos, hi ha uns penyals que se’ls diu es jugador de plè (aquí es jugador no es refereix a cap persona, sinó al lloc destinat a jugar; m’imagín que deuen ser unes roques que recorden un enfront o frontó per jugar a plè).

En Joan deia que per poder conjuminar el deure i el gust (i utilitat) hauríem de tenir més recursos, però dins la conjuntura actual, quan demanam a l’administració recursos, materials o humans, no ens solen donar res, ni un cap de llamp.