Clar i llampant

Fa dues setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en un glosat al Centre Penitenciari de Menorca. Realitzar una activitat així vol fer sol·licituds, permisos i temps… Però, una volta resolta la burocràcia, la il·lusió és fa més intensa tant com s’atraca el dia fixat. Així mateix, entrar dins un món desconegut també aporta certs dubtes i fa estar en trasquiló. És una d’aquelles situacions que desperten emocions contradictòries. Alegria, joia, entusiasme, però també desconcert, preocupació, inseguretat. Per entrar al recinte, les mesures de seguretat són extremades. Hi ha detectors de metalls d’aquells que xiulen si dus qualque cosa; te fan llevar el cinturó i sabates (bé, com que dúiem avarques no va fer falta); no pots entrar mòbils, càmeres, bolis... soments no deixen entrar amb les claus del cotxe. A la guiterra també la fan passar per un escànner (com aquells de l’aeroport). Bé, que  no pots dur res, ni un cap de llamp (o un llamp de foc).

Quan els llamps són ben damunt, és ben cert que moltes persones ens sentim indefenses i acubades, però no sé si és més pel llamp (que impressiona més de nits) o per l’estabor que pot fer el tro. De totes maneres, davant aquest fenomen natural i el seu poder destructiu, tradicionalment la gent recorre a procurar-se la protecció de la divinitat i dels seus intermediaris. Hi ha diferents invocacions que se poden fer contra el llamp. A Menorca, existia la senzilla fórmula de dir “Credo!” després de cada llamp. Aquesta interjecció piadosa, per extensió, encara s’usa avui dia per les persones de més edat quan se sent dir una cosa molt poc creïble o molt extraordinària (a vegades es completava l'exclamació dient: “Credo, i no llampetja!”). Contra els llamps també existeixen oracions en les quals s’invoca a qualque sant o santa. En aquest cas, santa Bàrbara és la més coneguda:

Santa Bàrbara va pel camp

tota vestida de blanc;

santa Bàrbara i santa Elena

i santa Maria Magdalena,  

guardau-nos de trons i llamps.

La versió de l’oració que he sentit recitar més vegades substitueix el tercer i quart versos per un de simple “oh, Maria Magdalena”.

Els ferreriencs tenim una altra defensa contra els llamps. L’objecte màgic és una espelma encesa, però no una qualsevol, ha de ser una candela de Sant Bartomeu. L’antiga creença supersticiosa els atribueix el poder contra els llamps (que no solen ser estranys pels voltants del dia del sant). No sé si avui dia encara es practica aquesta tècnica… Però com que moltes candeles fan un ciri gros, tot és possible.

Dins la sala del Centre Penitenciari fa bastant de calor i mentre col·locam les cadires pels assistents veig entrar en Bep. Ve cap a mi com un llamp i ens feim una bona abraçada. Al cap d’uns moments entra un ranxet de gent  i sense més preàmbuls començam a glosar. La veritat és que durant un glosat es poden tirar llamps i pestes (es pot maleir o emprar paraules de gran irritació) contra el contrincant, però en acabar sempre ens donam la mà. I, potser, també hi ha qualque glosador que no respon o no fa les coses tan deveres com els altres voldrien; en aquest cas, sempre té una excusa per justificar-se:  jo no som un llamp!

A Menorca, un temps, hi havia el que s’anomenava llamp boiet, que seria aquell que resplendeix i veim d’enfora però que no captam la renou del tro. No vol dir que ja no existeixin aquests tipus de llamps, però a hores d’ara poca gent deu saber el seu significat i encara manco deu empram aquest nom. Boiet, sense el llamp davant, vol dir mancat d’enteniment o entremaliat.

- Joan, Joanet,

què tens a s’orella?

- Un mal ton bohet (sic)

que es metge se’n reia.

Segurament en Francesc d’Albranca (que és qui va recopilar aquesta cançoneta) va escriure bohet perquè s’avé més amb la manera com es pronuncia a l’illa (buet). També és curiós que a Menorca el llamp es pronunciï llam (cosa que no passa amb camp, per exemple) i que alguns derivats se formin sense la p: llamet, llamot… Emperò deim llampetjar i llampant. Així ho pronuncia en Bep en una glosa:

Ho diré clar i llampant

amb aquesta poesia,

es mestre més temps voldria

santsimateix no en té tant,

jo tenc més categoria:

un càrrec tan important

que tenc vacances cada dia.

Clar i llampant és una expressió que s’empra per indicar que una cosa es fa o es diu amb tota claredat. Que una cosa sigui llampant vol dir que és clara i lluent com si fos nova. També pot indicar que un objecte és viu de color i que fins i tot pot fer mal en ets ulls pel color pujat o variat. Record que s’àvia un dia va dir a un germà meu: “què són aquests calçons de trons i llamps?”.

Vaig trobar molt entranyable aquest “santsimateix” perquè és ben cert que moltes vegades es llegir fa perdre s’escriure. L’ortografia ens mostra que la forma més emprada i correcta és tanmateix (aglutinació de tant i mateix), però no ens és gens estranya la forma tant si mateix, que pot provenir d’afegir el tant a l’expressió si mateix! (o ell si mateix!). La influència religiosa devia posat el sant per enmig i ja tenim el sant si mateix!

Després d’una altra abraçada, sortim del Centre pel mateix camí d’entrada, però a la inversa. Mentre es tanquen les portes rera nostre, el cor se m’estreny: “noltros sortim i tornam a casa, ells queden…”. Una idea mala d’encobeir.