Vatsidéu

Les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra identitat estan molt lligades a la religió judeo-cristiana, i tal vegada els dies de Setmana Santa es quan més se contempla i més força té la vessant religiosa dins la nostra societat. Sembla que són uns dies més trists que els altres.

La Mare de Déu plorava

baix l’abre de la Creu.

Sant Joan la consolava:

- Mare mia, no ploreu.

Les professons o, fins i tot les programacions televisives de Setmana Santa, afavoreixen un tipus de participació més reflexiva o contemplativa. Açò no obstant sembla que els darrers anys la joventut trenca aquesta tendència i aprofita els dies de vacances per anar de vega on la participació és més festiva i lúdica.

I així com la religió amb els seus actes i transmissió d’idees han condicionat la nostra manera de ser i actuar,  les paraules i expressions associades a aquests fets han estat com a llavors que han trobat bona terra i han arrelat en la nostra manera de xerrar. Quantes expressions, frases fetes o refranys no duen el nom de Déu, per exemple…

La més normal i que majoritàriament més empram, tal vegada sense que ens adonem, és adéu! (o, senzillament, déu!) a l’hora d’una despedida. Els que ja tenim una certa edat, vam traduir l’adiós ( o el diós) que ens havien inculcat. Diuen que el mot despedida es va incorporar a la nostra llengua fa estona per imitació del castellà, quan al verb “expedir”, que té el sentit de fer fora d’un càrrec o feina, se li va canviar el prefix ex- per des-. Despedir també té el significat de fer fora, però amb el canvi de prefix agafa aquest sentit de saludar quan qualcú se’n va. De llavors ençà, s’ha integrat dins refranys, com el menorquí ses despedides són tristes, o en expressions com despedir-se a la francesa, que vol dir anar-se’n sense dir res a ningú (es veu que els francesos que coneixíem fins aleshores devien ser un poc mal educats).

Alabat sia Déu! és una exclamació que s’emprava temps enrere sobretot dins el ram de la pagesia. Alabar vol dir que valoram les qualitats i perfeccions d’un ésser o d’una cosa. Però un qui està alabat també és aquell que està satisfet: “estic tot alabat des meus fills”. A Menorca, es veu que açò d’alabar es devia confondre amb elevar (només canvia un so), perquè era així com ho versionaven (com si fos una paraula sola): elevatsidéu. Tampoc no deixa de ser una exaltació de la divinitat. Elevar pot ser posar en un grau més alt (en mèrit, vàlua, dignitat…). Però com que sempre ens ha agradat acurçar i no malgastar saliva, els nostres avantpassats pronunciaven vatsidéu  i, fins i tot, els més exagerats ho reduïen fins a un sec tsidéu.

Una reducció tan dràstica també es dóna en la salutació matinal del “bon dia tenga!”, ja que amb l’estalvi de lletres i paraules passam al “tenga!” tot sol. Igualment reduïm el “bones tardes!” amb un “tardes!” i prou.  La paraula tarda (per indicar l’espai de temps entre el migdia i la posta de sol) és evident que no és nostra, és de procedència castellana i només l’empram en aquest salut i en plural. És cert que tarda s’empra a Eivissa i a Catalunya, però a Menorca a aquest tros del dia sempre li hem dit capvespre (a Mallorca li diuen horabaixa i a València vesprada). En canvi, la salutació “bones tardes”, en plural, s'usa per tot el territori. Curiosament la nostra llengua té les formes de “bon dia” i “bona nit” en singular, mentres que el castellà té les tres salutacions pluralitzades (“buenos días”, “buenas tardes”, “buenas noches”). N’hi ha que procuren substituir el “bones tardes” per “bona tarda”, però no sembla que valgui la pena forçar les coses.

El vespre (o el fosquet tan menorquí) ve després del capvespre, lògicament, i es correspon a quan s’ha post el sol i comença la fosca. No és normal sentir a dir “bon vespre” i manco “bon fosquet”. És en aquest moment del dia que té lloc la professó del Divendres Sant, supòs que la fosca dóna un punt més de pena i tristesa. Potser a més d’un ens recorda el moment de la nostra mort:

Un dia m’he de morir,

Bon Jesús, i no sé quan,

que la mort en a venir

ve secreta i no cridant.

I quan un es mor, anam a donar el guardamés a la família., que torna ser un altre escurçament de la fórmula “Déu vos guard de més”, de més morts, se suposa...

Per acabar amb un poc d’alegria, si qualcú considera que aquest escrit és un poc extravagant, quan me vegi me pot dir: alabat sigui, madò Mercadala!