Disflessats

M'agrada sentir com rallen les persones i, d'entre tot el ventall d'edats, em quedaria amb les persones majors. Quin caramull de vivències que duen dins. Sempre he pensat que l'escola de la vida és la que fa realment les persones sàvies. No sé com serem les persones majors d'aquí a uns anys, però me fa l'efecte que no aprendrem ni sabrem tantes coses de memòria. Potser és un avantatge que ara puguem recopilar la informació per escrit i en forma digital; així quan no recordam el què, podem recórrer al paper o a l'arxiu i recuperar la informació perduda. Abans es quedava tot o part dins el cervell i si no es recordava es perdia per sempre.
Persones sàvies i memòria... Me ve el record.
Hi faltava poc pels darrers dies de Carnaval i, asseguda a la màquina de cosir, s'àvia me recitava de memòria aquests versos (he volgut escriure àvia sense l'article literari perquè me sembla que fer-ho desvirtuaria la situació):

A les quatre n'ha arribat

en Cames Tortes d'Alger,

son pare és en Bernat

i sa mare en Cavaller.

Fins i tot va intentar mig cantar-la amb una tonada. Tot d’una vaig recórrer al paper i boli per enrecordar-me’n bé de tota la poesia. Vaig suposar que amb el nom de Cames Tortes es referia al Carnestoltes. Quant a en Bernat i en Cavaller, és segur que eren dos disflessats, devien ser dos personatges ben coneguts en aquell món ferrerienc. Un aniria vestit d’homo (de son pare) i l’altre diflessat de dona (de sa mare). A Ferreries sempre havia sentit emprar aquest mot, disflessat, per referir-se al que es vesteix de manera diferent i desacostumada , sobretot per les festes dels darrers dies i també per no ser reconegut. Crec que a la resta d’illa, domina i ha dominat la forma més estesa de disfressat ( o desfressat). A Ciutadella, també en solien dir anar de la peluda. Curiosament, a l’Empordà ho pronuncien igual que aquí. Bé, vull pensar que encara hi ha molts de ferreriencs que empren aquest modisme, emperò de les converses diàries amb els més joves es pot intuir que se va perdent.
Evidentment que en aquell temps els darrers dies no devien ser com els d’ara. Les festes evolucionen, canvien, i és el poble que ho fa possible.
No fa tants anys (o sí, depenent del qui s’ho mira) els que ens disflessàvem solíem anar en colla i visitàvem les cases dels familiars i amics; tot sense fer gaire feruma ni gastar gaire. Amb suro cremat ens pintàvem les celles i mostatxos o la cara sencera. Arreplegàvem la vestimenta dels llocs més arraconats de dins els guarda-robes i caixes, solia ser la roba que ja no s’emprava o que s’emprava poc, llevat de les penyores que se tenien geloses; aprofitàvem els llençols, mocadors, botes, feixines, pijames, boines, flassades... La flassada és el tapall del llit de llana o cotó que també solem dir manta (encara que avui en dia mantes, flassades i vàneves s’usen ben poc, ara tot són nòrdics).  I he esmentat la flassada perquè pens (només és una suposició molt personal) que el nostre disflessar podria esdevenir d’una mescla entre disfressar i flassada. Qui sap!
Ara, açò sí, enguany pels darrers dies, m’agradaria que a Ferreries tornassin a sortir molts de disflessats...