És un privilegi poder fer de mestre. Tenir l'oportunitat d'ajudar la jovenea en la tasca d'aprendre és fascinant. I amb aquestes pretensions, que no són poques, segurament aprenc tant o més que l'alumnat. Per açò els vull agrair amb aquestes línies les dues aportacions que fan: per una banda tenir la paciència d'aguantar-me i, per l’altra, mostrar-me a acceptar, escoltar, progressar, dialogar, conviure, tornar a ser fillet...
A més, he de dir que també me fan reflexionar i fixar-me en la manera que tenim les persones d'expressar-nos (i, en aquest sentit, els mestres hem de maldar rallar molt correctament, hem de donar testimoniatge d’un llenguatge educat, respectuós i ric). No és que me vengui ara de nou açò de parar atenció als mots, però d'ençà escric aquests articles potser me fix més en les paraules que empr, que empren, que empram. Amb tota seguretat, usam molt més el registre oral que l’escrit i, tanmateix, és en l’escriptura on queden fixades les nostres expressions. En edat escolar crec que encara més perquè escrivim bastant igual que com rallam. I un moment bo per caçar alguna peculiaritat és a l'hora de corregir els treballs o exercicis que me presenten.
“...els que feien l'experiment volien que les coses aniguessin bé...”
És evident que l'aniguessin no és correcte. Tampoc no sé si correcte és la paraula adequada. Quan xerram conjugam els verbs d'una manera bastant particular, sobretot els subjuntius, i a l'hora d'escriure no s'avenen amb la gramàtica. Normalment feim el “gueisme” en els verbs de la segona i tercera conjugació: veguéssim, partigués, sapiguessis, sentiguessin. Fet que podria considerar-se lògic perquè algunes formes amb gue estan ben fetes: poguéssiu, volgués, seguéssim (de seure)... Però que aquelles no siguin correctes gramaticalment no vol dir que no les puguem emprar en la parla quotidiana.
No és normal trobar verbs de la primera conjugació als quals posem aquest gue per enmig. Crec que és un costum més modern. En tot cas, ho he vist emprar en els verbs estar (estiguessis) i anar (aniguessin), que és la forma que havia de corregir.
I quan corregeixes les paraules has de donar les opcions més adequades... Solec corregir amb un llapis. Pos una retxa davall aniguessis i part dalt escric la forma que crec més idònia. Llavors me n’adon, què és millor anàs o anés?
Fa uns anys, l’única forma que s’emprava a Menorca (com a la resta de les illes) era anàs. I com aquest, tots els verbs de la primera conjugació: caminàs, contassis, miràs, segàssim, menjàssiu, volassin... Però són els parlants d’una llengua que la fan viva i ara pareix que, de cada vegada més, la tendència és la de l’anés: caminés, contessis, mirés, seguéssim (de segar), mengéssiu, volessin... I no només és una tendència de la joventut, la gent adulta i més gran també s’ha enganxat a la moda.
És així com evoluciona una llengua, amb modes incloses, i s’ha d’acceptar, perquè no podem anar en contra de tota una comunitat lingüística. Ara bé, és una llàstima que una manera pròpia de rallar deixi d’emprar-se pels únics que la podríem conservar.
A més, he de dir que també me fan reflexionar i fixar-me en la manera que tenim les persones d'expressar-nos (i, en aquest sentit, els mestres hem de maldar rallar molt correctament, hem de donar testimoniatge d’un llenguatge educat, respectuós i ric). No és que me vengui ara de nou açò de parar atenció als mots, però d'ençà escric aquests articles potser me fix més en les paraules que empr, que empren, que empram. Amb tota seguretat, usam molt més el registre oral que l’escrit i, tanmateix, és en l’escriptura on queden fixades les nostres expressions. En edat escolar crec que encara més perquè escrivim bastant igual que com rallam. I un moment bo per caçar alguna peculiaritat és a l'hora de corregir els treballs o exercicis que me presenten.
“...els que feien l'experiment volien que les coses aniguessin bé...”
És evident que l'aniguessin no és correcte. Tampoc no sé si correcte és la paraula adequada. Quan xerram conjugam els verbs d'una manera bastant particular, sobretot els subjuntius, i a l'hora d'escriure no s'avenen amb la gramàtica. Normalment feim el “gueisme” en els verbs de la segona i tercera conjugació: veguéssim, partigués, sapiguessis, sentiguessin. Fet que podria considerar-se lògic perquè algunes formes amb gue estan ben fetes: poguéssiu, volgués, seguéssim (de seure)... Però que aquelles no siguin correctes gramaticalment no vol dir que no les puguem emprar en la parla quotidiana.
No és normal trobar verbs de la primera conjugació als quals posem aquest gue per enmig. Crec que és un costum més modern. En tot cas, ho he vist emprar en els verbs estar (estiguessis) i anar (aniguessin), que és la forma que havia de corregir.
I quan corregeixes les paraules has de donar les opcions més adequades... Solec corregir amb un llapis. Pos una retxa davall aniguessis i part dalt escric la forma que crec més idònia. Llavors me n’adon, què és millor anàs o anés?
Fa uns anys, l’única forma que s’emprava a Menorca (com a la resta de les illes) era anàs. I com aquest, tots els verbs de la primera conjugació: caminàs, contassis, miràs, segàssim, menjàssiu, volassin... Però són els parlants d’una llengua que la fan viva i ara pareix que, de cada vegada més, la tendència és la de l’anés: caminés, contessis, mirés, seguéssim (de segar), mengéssiu, volessin... I no només és una tendència de la joventut, la gent adulta i més gran també s’ha enganxat a la moda.
És així com evoluciona una llengua, amb modes incloses, i s’ha d’acceptar, perquè no podem anar en contra de tota una comunitat lingüística. Ara bé, és una llàstima que una manera pròpia de rallar deixi d’emprar-se pels únics que la podríem conservar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada