Garnera

Ja sabem que s’àvia Corema du esgrelles, setrill, rosari i bacallà. Pens que seria una vella a qui li agradaria dur també una garnera. Encara que lletja, fa cara de ser una persona d’aquelles una mica obsessionada amb la neteja i l’ordre (la corema és temps de sacrifici, de penitència, de netejar pecats i impureses). La garnera li serviria cum-alre-no  per fer net allà enmig, enterra. 

Acadèmicament, hauríem d’escriure granera, perquè diuen que aquesta paraula ve de gra (segurament del gra de blat de quan treballaven dalt l’era). I del mot gra, també ve el verb granar o agranar (que seria el nostro garnar). Aquesta sàvia destresa de baratar sons dins una mateixa paraula té el nom de metàtesi; i ben vinguda sigui la metàtesi quan serveix per facilitar la pronúncia. En aquest cas em fa l’efecte que, a més d’açò, fa que puguem diferenciar clarament granar de garnar ja que, en la nostra parla, tenen un sentit molt diferent.

Granar s’aplica als fruits en general. Quan una fruita és granada vol dir que està prou madura o fins i tot un poc massa. Aquests darrers dies ja he trobat molts d’espàrecs granats i no els he collits... D’aquest verb tenim l’expressió li falta s’aigo des granar, que sempre se sol utilitzar amb les persones mancades de seny o un poc curtetes de gambals. Que l’expressió ja no s’empri tant i tendeixi al desús pot ser per mor de dues coses: per desconeixement dels parlants o perquè de cada vegada les persones som més assenyades. Voldria que fos certa la segona causa, però...

Encara que faixi més mudat i més modern tenir una aspiradora (que sempre ens facilitarà la tasca de la neteja i n’augmentarà l’eficiència), les garneres no es deixaran d’emprar. Avui dia, les que empram a les cases són del tot artificials: el plomall de fibra sintètica i el garrot és metàl·lic recobert de plàstic. I van bastant bé. Però les garneres no han estat sempre iguals. Fa un temps estaven de moda les garneres d’àtsia que, si no vaig errat, eren fetes de fulles de palmera i el garrot era una canya. Però encara tenim les garneres més rústiques que són les fetes de bruc (no sé si bruc mascle o femella o dels dos, potser el botànic de la revista ens podria aclarir el dubte). I m’imagín que encara hi deu haver qualque l’amo o madona que l’empren en algunes tasques. Jo encara he tingut la sort de veure-la emprar a mon pare per fer net la soll.

I llavors, per afegir diminutius, tenim les garneretes. Molta gent recordarà aquelles garneretes d’emblancar fetes de palmes i que durant molts anys han servit per escampar la calç a les parets de les nostres cases. Encara ara a la viquipèdia es pot llegir de Ferreries: “...les cases unifamiliars blanques (repintades amb calç cada any...)”. És ben segur que la qualitat del pinzell i la pintura han substituït la garnereta i la calç de torròs, i també és boni segur que les cases no se repinten cada any.

Per acabar només ens manca per esmentar la garnereta del vàter... no cal destacar-ne el seu ús.