Beguda i ensiam

Pel novembre, sembra acabada, bunyolada menjada i fins una altra anyada (o fins una altra vegada). No sé si enguany aquest refrany es complirà en la seva totalitat. La manca d’aigua  fa que el camp presenti un endarreriment  notable, un estat pobre i llastimós per aquest temps. Rallava amb un missatge ben jovenet que em feia aquest comentari: “hi ha pagesos entesos que diuen que no plourà de manera seguida fins a final d’any!”  La cosa és preocupant… Podríem fer la comparació amb la preocupació del curs escolar, que també travessa un mal any. Si la manca d’aigua fa que el camp no tregui verd ni fructifiqui, la manca de diàleg i consens fa que l’educació quedi embarrancada i amb massa dubtes per treure fruits.

La pluja és pel camp com l’acord per l’ensenyament.

De bunyols sí que n’hem fets! (i faig referència als de menjar, no a les coses mal fetes en el sector educatiu). A l’escola vam convidar un parell d’àvies que van compartir la seva experiència amb l’alumnat. La veritat és que la vida és la millor escola per aprendre i els anys són els que possibiliten que obtinguem la destresa, l’habilitat i la capacitat per fer una cosa ben feta. Veure aquelles mans tan manyoses de les dues àvies feien semblar que fer un bunyol és cosa fàcil. De bunyols tothom en va provar de fer i en van sortir de tota casta: n’hi havia que feia l’efecte que a casa ja havien practicat i creaven unes formes ben delicades i polides; d’altres, no sé si aposta o no, agafaven massa pasta, se’ls aferrava a les mans i els sortien uns bunyols com es cul des drac (lletjos i molt grossos). Un drac a les rondalles menorquines és un ogre, un gegant ferest i que menja persones…

- As final, farem una bona beguda!- va amollar una àvia quan va veure els tres borns plens de bunyols ben col·locadets.

En el dia, crec que el sentit d’aquesta paraula sols el conservam en les “begudes” que es fan a les festes patronals: sa beguda a ca sa Capellana, sa beguda des caixers… I és que, certament, una beguda és qualsevol líquid que és pot beure, però també ho és el fet de beure i menjar cosa per celebrar una festa; més concretament, aquesta cosa que se menja sol ser dolça: xicolati i ensiamada (és així com ho pronunciam la majoria a Menorca), confits, dolses (sucre-esponjats), macarrons...

Temps enrere, la paraula beguda era d’ús comú, tothom l’emprava. I de begudes se’n feien de diferent naturalesa, se’n feien a les celebracions dels casaments, dels batejos, de les primeres comunions, durant les festes del poble… Fins i tot dèiem “beguda” a la festa que s’organitzava a la casa d’una persona quan feia els anys. A les begudes més solemnes ara en solem dir convit o convidada; per la festa dels anys hem adquirit dues formes d’anomenada: una més estàndard, festa d’aniversari, i una altra provinent del castellà ,“cumple”.

Una beguda també pot ser una mala notícia. I no va ser exactament una beguda el que me va comunicar l’altra àvia quan començava a fer net l’aula on havíem fer els bunyols:

- T’hem deixat un bon ensiam!

Ja veis quina generositat, a més de regalar-nos el seu temps i els seus coneixements, es van posar a fer net les taules, van escurar, van garnar i van fregar. Ho van deixar tot net com una patena. No sé com els ho podem agrair! Les patenes són plats o medalles de metall preciós; per açò són molt polits quan estan nets i lluents. Però, per contra també deuen tornar lletjos amb el temps si no es cuiden perquè els menorquins també podem donar a patena el significat de taca damunt la roba.

A altres indrets de parla catalana, un ensiam és la manera d’anomenar una lletuga, però també és sinònim d’una ensalada verda. Segurament és arran d’aquest significat d’ensalada que surt el nostre “ensiam”: mescla desordenada o confusa de diverses coses.

D’ensiam surt ensiamada que és una gran quantitat d’ensiams (en principi no és cap coca). Però, ja que ensiam és una mescla confusa de coses, qui sap si també mesclam, assimilam i confonem paraules i, per tot açò, deim ensiamada en comptes d’ensaïmada?

Calla i sotja

Els caps de setmana se solen aprofitar per fer activitats que els dies feners no tenim temps de realitzar (curiós que diguem homo feiner i dona feinera, però als dies els qualifiquem de feners, com a Mallorca). Entre aquestes activitats s’hi inclouen les reivindicatives, i ara esteim admesos amb el tema de l’educació. Fa un parell de setmanes vam fer la marxa i qualcuns vam caminar des de Ciutadella fins a Es Mercadal. Les persones que, com jo, no esteim avesades a fer caminades tan llargues vam patir les conseqüències de l’esforç i l’esbraonament, el dolor de la musculatura, ens va durar prou dies. Dissabte passat vam tornar carregar els músculs amb un tipus de ball i coreografia singulars, li diuen flashmob (no me’n demaneu la clarícia d’aquest modernisme perquè no la sé…). El cas és que assistir i participar activament en aquests esdeveniments fa que el contacte amb la gent sigui més intents, gent coneguda o no. És de destacar el grau de complicitat que s’aconsegueix.

I amb el contacte entre persones es força la comunicació. Les paraules flueixen des de les boques d’uns fins a les orelles d’altres i, vulguis o no, sempre hi ha qualque expressió que cala més endins:

- Aquesta manera de fer dels dirigents és de “calla i sotja”!

Pel to i la gesticulació del qui va pronunciar aquesta frase, tot d’una me van venir al cap aquelles famoses paraules: “por què no te callas?”. Ignorava el significat de l’expressió, però vaig endevinar per on anava. Al cap i a la fi, són dues maneres de dir “no protestis”.

Sotjar és un verb que ha tingut el seu ús a la nostra terra; i si actualment no s’empra tant seria lògic pensar que ara ja no sotjam tant. Però el seu significat fa palesa la seva actualitat maldament emprem altres paraules. Sotjar és, en principi, observar amb cautela o d’amagat, però també pot agafar el sentit de mirar en silenci, fingint no veure allò que passa. Del primer cas en deim més “espiar”; del segon, potser empram el verb “passar de”. En l’expressió “callar i sotjar” prendria més aquest segon significat: no protestar ni dir res de les injustícies que veim… I tal vegada sí que és açò que vol el govern! Perquè amb les negociacions no hi ha manera, el comitè de vaga sempre se n’ha anat morros eixuts i barba fresca (insatisfet, sense haver obtingut allò que es pretenia).

Hi ha filòlegs que associen aquest verb sotjar a un altre que és ben menorquí: sotoiar o sotullar (pronunciat “sutuá”). El significat és el mateix. Sembla que aquesta paraula té l’origen en la mania d’ajuntar mots. Es veu que qualcú va començar a mesclar un “sota” amb un “ull”, per voler dir “mirar per sota”, i li va sortir “sotaull”. D’aquí al sotoiar no hi ha res… El curiós del cas és que, per ser una paraula menorquina, s’ha usat l’adverbi “sota” quan aquí sempre deim “davall”.

Un altre verb relacionat amb sotjar és xoroiar (pronunciat “xuruá”) que a Menorca té el significat d’espiar, mirar d'amagat o també d’escoltar dissimuladament allò que diuen. Sembla que és una deformació d’eixorellar (tallar les orelles!). Supòs que a Menorca també influeix la llegenda d’en Xoroi que, posats a dir, aquest nom li ve perquè li mancava una orella. I en xoroi, què fa? Xoroia.

És interessant la conjugació que feim a Menorca tant del verb sotoiar com xoroiar. En la parla quotidiana direm: “jo sotoi, tu sotoes, ell sotoa…” i “jo xoroi, tu xoroes, ell xoroa…”. Feim desaparèixer, com en altres ocasions, la “i” entre vocals.

Segurament sempre hem sentit a dir “trota, Toni, que es gall cou!” per incitar a qualcú a córrer per fer alguna cosa. No vull rompre els esquemes a ningú, però ara he trobat una fórmula antiga que tal vegada hauríem de reaprendre: “sotja, Toni, que es gall cou!”, aquesta dita anima a seguir endavant per aconseguir una finalitat sense escoltar ningú, “passant de” les provocacions, desqualificacions, amenaces, intimidacions… Potser aquesta temporada haurem d’associar el nom de Toni a qualsevol persona que cerca un consens en educació.

Mot

A la Fira d’Entitats hi van participar moltes persones. La carpa de la plaça es va omplir de colors diferents i d’expressions diverses. Però l’objectiu comú de donar a conèixer cada associació va fer que l’esdeveniment fos un èxit. És polida la participació de la gent, encara que només sigui fent acte de presència i donar suport a una causa. La part presencial la van fer tant les persones que estalonen les diferents organitzacions com els nombrosos visitants. La part més activa la van protagonitzar els que van formar part de les múltiples actuacions: presentacions, gloses, contes, tallers, balls populars,cançons, debats... És d’agrair veure un poble voluntariós i participatiu. Ferreries és i vol ser un poble així. Tota Menorca, també.

A un racó de la Fira hi havia una tauleta de l’associació que representa part dels glosadors de l’illa i de persones que estimen la glosa: Soca de Mots. La seva finalitat bàsica és la difusió i promoció de la glosa menorquina tant oral improvisada com escrita. Però no m’entretindré a analitzar les funcions, els membres i els actes d’aquesta organització. Només me vull returar a estudiar les paraules que conformen el nom de l’entitat i la manera com les pronuncia la gent.

La soca és una paraula que es pronuncia amb la “o” oberta; açò vol dir que rima amb poca, roca, toca, lloca, miloca…Com que és un vocable que no s’empra gaire, hi sol haver confusions per pronunciar-lo i hi ha persones que tanquen aquesta “o” i ho fan rimar amb boca o coca. Una soca ve a ser el tronc d’un arbre o arbust, sobretot si és gruixat i, tal vegada, es refereix més a la part de baix.

Qui té soques, pot fer estelles! deien un temps i, certament, encara ho podem dir perquè significa que el qui té possessions o béns immobles, pot pagar els possibles deutes. Un altre refrany ofereix més dubtes: qui estima ses rames, estima ses soques. La dita posa com a obligació  que el qui estima una persona, ha d’estimar les altres de la mateixa família. Açò no sempre es compleix perquè no sempre és possible: les persones podem ser molt diferents, som molt diferents. Açò sí, si no hi ha estima, el respecte sí que hi ha de ser.

En ocasions empram el nom de rabassa com a sinònim de soca, però la rabassa és aquella part més gruixada del tronc que creix davall la terra. Té fama, la rabassa, de ser una part molt forta i dura, com s’expressa a la çançó de Es Pardalet:

...dones si voleu sabates

es pardalet en sap fer

fortes com a rabasses

i blanques (o fines) com a paper.

N’hi ha que poden dormir com una rabassa o, més encara, com un rabassot, són aquelles persones que dormen molt profundament. I també n’hi ha que són sords com una rabassa, lògicament es diu de la gent molt sorda. Encara que també podem ser sords de conveniència com sembla que són certs governants que, a la vegada fan rabasses, com diuen a Es Migjorn, i arriben als extrems per aconseguir una cosa.

I mot és una paraula que es pronuncia amb la “o” tancada; açò vol dir que rima amb nebot, tot, bot, rebrot…Com que és un vocable que no s’empra gaire, hi sol haver confusions per pronunciar-lo i hi ha persones que obren aquesta “o” i ho fan rimar amb clot o al·lot. Dir mot és igual que dir paraula. Però en termes populars, sobretot entre els glosadors, un mot és un vers d’una cançoneta o d’una glosa. Una cançó popular de Mallorca (on també empren aquesta paraula) diu:

De cançons de quatre mots,

molts n'hi ha que en saben fer;

ell s'ase d'es pareller

s'altre dia en fé per tots.

Pareller ve de parell i dins el ram de la pagesia es deia a l’agricultor que llaurava amb un parell de bísties.

Per acabar, record que Mot a mot (que vol dir de paraula en paraula, sense deixar-ne cap) era el títol d’un dels primers llibres de text de català que vaig emprar. Ja fa uns quants d’anys d’açò. I en qüestió de llengua i educació, no m’agradaria recular fins en aquells temps...

"Soments"

He d’emprar la paraula “soments” entre cometes perquè és un mot que no existeix. Vull dir que, en la nostra llengua i escrit d’aquesta manera, no l’he trobat enregistrat aumon (fins i tot, no sé si ho escric bé). I tanmateix encara és viu dins la nostra parla. Un glosador, l’altre dia, es queixava que en la primera glosa el seu company hagués entrat en matèria directament:

Quan comencen un glosat

sempre se sol fer es salut,

i jo puc ser caparrut

però tu m’has superat,

perquè ets un maleducat:

que as públic que ha vingut

soments no l’has saludat.

Vull endevinar que aquest soments és una manera d’abreujar la forma plena solament, així estalviam unes quantes lletres… Solament té el significat de “únicament” o “sense cap altre”. Però a la nostra illa el solem emprar per introduir una frase negativa (davant el no) i així agafa el valor de l’estàndard  “ni tan sols”: “M’has mirat i solament no m’has saludat”. Clar que tampoc ho pronunciam així, la majoria de persones direm solsament (o solsaments). Fins i tot, he llegit que a Menorca n’hi ha que encara fan una altra variant i diuen sòliament (jo, aquesta, no l’he sentida mai, però…).

Deu ser que per dir solsaments més deveres ens pot sortir el soments?

Si analitzan la nostra manera de xerrar, encara tenim una altra manera d’expressar el significat de “ni tan sols”.  Entre les converses dels més joves no crec que ho puguem sentir, però si esteim atents als diàlegs (o monòlegs) de la gent més major del poble, tal vegada sentirem qualcú que un poc maleit critica:“Va dir que seria es primer i sols no ha vingut!”.

Soments, solament, solsaments, soliament, sols… totes aquestes paraules provenen del primitiu “sol” (o el femení “sola”), en el sentit de “no tenir companyia”. Curiosament, però, quan rallam sempre n’hi posam de companyia i deim que un fillet va tot sol o una dona està tota sola. Aquest “tot” (i aquesta “tota”) serveix per reforçar el sentit de la solitud.

Amb aquest “tot sol” tenim dos refranys que s’apliquen per arribar a la mateixa conclusió: fer les coses tot sol té els seus avantatges, sobretot si la companyia no és bona:  “qui va tot sol, camina com vol” i “val més anar tot sol que mal acompanyat”. No som partidari d’aquestes sentències en totes les situacions; és cert que si una persona fa una feina tota sola, pren totes les decisions sense donar comptes a ningú, però en el cas d’aprendre (com a l’escola) sempre s’aprenen molt més coses si la feina es fa en equip, encara que només sigui aprendre a conviure…

Evidentment, sol també és l’astre rei del dia, però amb tota lògica l’origen de la paraula té un altre camí. No m’entretindré gaire perquè amb aquesta paraula n’hi ha per escriure dos o tres articles. Només una curiositat: els menorquins solem emprar l’article literari davant mots que representen conceptes considerats de categoria superior o de volum extraordinari: el camp, la terra, el cel, la mar, el món, l’univers… però deim “es sol i sa lluna” (deu ser que els veim petitonets!).

Sol també és una nota musical (do, re, mi, fa, sol…)  i, més encara, si li posam accent, “sòl”, és la superfície del terreny o altre cosa damunt on caminam. A Menorca solem emprar més els sinònims composts de en terra o allà enmig.

Ja ho veis, tenc les meves limitacions, “amb lo que m’he allargat i soments no he pogut donar tota la clarícia del mot soments…”

Fa temps que per Ferreries no sent emprar aquesta paraula (el glosador del principi no és del nostre poble). És clar que és un mot que no surt a cap diccionari, però açò no és cap raó per deixar-lo d’emprar: si no xerram la llengua catalana així com l’han transmesa pares i avis no és perquè els mots no surtin al diccionari. N’hi ha que diuen que la culpa de perdre paraules i expressions pròpies la té l’escola que només ensenya el català de Catalunya. Si fos així, en aquest cas, hauríem de dir “ni tan sols”, mai no hauríem de pronunciar el “ni siquiera” que és un castellanisme que molta gent empra. Crec que amb la manera de xerrar influeix molt més la televisió (majoritàriament en castellà) que no el que puguem fer a l’escola.

Folgar

Segurament hi hagués tret més escriure aquest article abans de l’agost, però tothom sap que a vegades les coses no són tan senzilles com poden semblar de tot d’una. Fa més d’un any que vaig darrera aquest article perquè la història té l’origen en unes paraules que vaig rebre per correu electrònic l’estiu de l’any passat:

“… I ara que tindràs vacances, disfruta-les…”

Ara està ben estès açò de dir vacances per referir-se al temps de repòs de la feina, estudi o responsabiblitat, però hem de saber que el mot “vacacions” és del tot correcte. Podem emprar indistintament tant una paraula com l’altre. A Menorca existeix un entremig que fins fa poc les persones majors empraven, i encara n’hi ha que empren, sense cap problema: vacàncies.

Però, tanmateix, el missatge rebut no feia referència a cap d’aquestes consideracions. Em  feia notar que “disfrutar” és un castellanisme que era mal de substituir en la nostra llengua, perquè emprar “gaudir” o “fruir” sonava un poc massa estàndard i me demanava:

“...No existeix una paraula equivalent, més menorquina?...”

És evident que xalar és un verb que empram prou a la nostra terra. Ens agrada sentir-nos bé, sentir plaer, divertir-nos i per tant és una paraula que hauríem d’emprar molt, sobretot en el temps que vivm: “que xalis molt!”, “hem xalat com a porcs!”, “saps que xalarem!”. Ara bé, hauríem d’abstenir-nos d’emprar-lo quan una persona xala a costa d’un altra.

No em tornaré enamorar

de fadrí de fora vila;

com de l'amor estic rendida,

xala de fer-me penar.

Xalar podria ser un substitut idoni del disfrutar; açò no obstant, no empram mai aquest verb com a reflexiu; podem dir perfectament “que xalis molt durant ses vacàncies”, però no direm mai “xala-les, a ses vacacions”.

No va ser fins l’article de les manxes que vaig trobar per casualitat i amb sorpresa una paraula dins una cançoneta:

Diuen que es riure i folgar

és un punt de passatemps;

si et cases i no l'avens,

mon conhort serà plorar.

Folgar... és un mot que desconeixia; en tot cas, havia sentit emprar un dels seus derivats en expressions com “dur roba folgada”, que vol dir que la roba va baldera. La troballa va ser gràcies a la manxa, ja ho he dit, però també al llatí: follicare és el vocable llatí que vol dir manxar o moure’s com una manxa. Idò, aquest follicare arriba al nostre català i dóna origen a folgar. I si canvien els sons i lletres en l’evolució de la paraula, també canvia o evoluciona el seu significat. Folgar vol dir divertir-se, prendre gust; entretenir-se plaentment. I és que quan ens ho passam molt bé i ens rebentam de riure feim uns moviments de cos, cap amunt i avall doblegant l’adbomen, que recorden el moviment de les manxes. Així mateix, folgar també té el sentit d’estar en repòs i no treballar i, per acabar de rematar, permet la forma reflexiva.

Tot en conjunt (significat de divertir-se i de no treballar, i ser verb reflexiu) fa que folgar sigui la paraula més encertada quan volem desitjar unes bones vacances. Certament és un mot que devíem emprar antigament a la nostra terra, però veig bastant complicada la seva reutilització. Creis-me que quan perdem una arrel és mal de fer que rebroti...

La cançoneta també conjuga el verb avenir que avui més que mai i dins el ram de l’educació seria molt necessari. Els governants i els docents ens hauríem d’avenir, hauríem de posar-nos d’acord, arribar a un concens. No veig bé que s’imposin unes normes sense un mínim de consentiment de qui les rep, no pot funcionar mai del món. Tampoc no crec que sigui bo per l’alumnat i les famílies una vaga indefinida. Sembla que en tost de cercar punts d’aproximació i avinences, cadascú tiba cap a la seva banda. La saviesa popular ja ho diu “més val una mala avinença que una bona sentència”. I si no ens avenim, “mon conhort (i el de molts) serà plorar”. Conhort és sinònim de consol.

Però siguem optimistes i no caiguem en el parany, que “mal de molts, conhort de bèsties”. I, sobretot , que folguem molt durant el curs escolar! Que és amb alegria, plaer i diversió com s’aprenen millor les coses.

Es Dissabte és en divendres

Dins es cervell d’una festa

d’animals en boten molts,

banderins, parents i pols,

‘vellanes i companyia

que junts fan vessar es dia

com saliva de bavai.

I ja crida un escandai:

cavallet quan eres jove...!

i amb una coca que tova

es xicolati ja té cuit.

Enguany traurem bon fruit

que es dissabte és en divendres

i ets ànims ne són tendres

com formatges transparents.

Cinc-cents dos moscards atents

veuen escainar una lloca

que a vegades s’equivoca

quan llegeix es seu paper.

En es seu costat hi té

un moix fadrí cabalenc

i amb un aire melcienc

li enganxa un vell penó.

I un ranxo de carabó

esmicolat, blanc i a trossos

en forma cinquanta cossos

carregats amb un fuet.

Com qui bufa un xiulet

un dragó pelut mos sona

i un eixam de crancs entona

com la cort celestial.

Cent bens surten d’un poal

i se passegen en parelles

arrepleguen com a abelles

flors i taps dins un capell.

Es capvespre té un budell

que a les quatre se li esclata

i deu pois amb una bata

sa campana fan grifar.

Davall s’ala d’un pinsà

un misto s’ha d’encendre

tres avisos han d’atendre

que es converteixen en trons.

Dirigeix un griu des bons

un regiment de vint trompetes

i set manxes ballen dretes

amb un gall que té es cap gros.

Una serp agafa a mos

un fabiol de caramuixa

i se seu damunt sa cuixa

d’una ase que du calçons.

Un rupit no toca fons

i ja passa una canera,

dins un ull duu una bandera

i a un tord negre dóna toc.

Ben estret i a poc a poc

ve un tudó amb una mona,

per s’orella l’esperona

amb un pa dur de pagès.

I segueix alegre i fes

un xinxer i mig de tortugues,

de suturnus i d’orugues,

de busques i d’escorpins.

Tots tenen iguals destins

i tots sa mateixa gana

com si fóssim sa setmana

des barbuts o des codonys.

I mentres fan clots i bonys

per la dreta i per l’esquerra

just ara es ‘xequen d’enterra

amb altipets que hi són de més.

Acaben es tres darrers

que tenen més importància

presumeixen d’elegància

i més d’un és malgarbat.

Un mostel que està casat

qualca una sardina coixa

li agafa més d’una angoixa

quan des corbatí fa es nus.

I què em direu, bon Jesús,

entre oïssos ve un jutge

va tan negre com es sutge

i fa vint bots fins el cel.

Es darrer ja treu sa fel

dalt una gamba premuda

amb un garrot se muda

agafat d’un arbre sec.

Ja n’hem fet tot es replec,

àspies de tota raça

i arriben a una plaça

ple de cabdells que fan rots.

I, ala, venga a pigar bots

mentre sa solfa ho ambienta

i sa fauna s’alimenta

de crits, mostatxins i suc.

I n’hi ha un que juga a truc

que amb xubasco participa

i amaga dins una pipa

ses moixonies que no vol.

I si no hem de fer un bunyol

feim tres voltes per jornada

amb temps a cada passada

d’anar de reina amb un mart.

I en acabar sa part

un boni bé es solleva

perquè encara no hi ha treva

i amb ‘vellanes feim s’encís.

Açò és un filicomís!

ja mos crida una mosca

que les set ja fa fosca

en ser es mes d’agost.

I amb ses passes de llagost

ja han entrat a ses completes

amb ses cares satisfetes

que sa colga veuran prest.

Ell s’hora mos envest,

però es qui vol ballar, balla,

i es mereix una medalla

per poder aguantar tant.

I amb pelleringos d’espant

acaba aquest primer acte

i qui no ho ha fet Dissabte

ho farà es dia des Sant,

si Déu vol.

Llocar

Si qualque cosa m’agrada de l’estiu no és la calor precisament, però cada cosa a son temps i d’estiu cigales, i a l’estiu toca fer calor. I si aquesta estació és quan hi ha més cigales, formigues, moscards, grills i animalets empipadors, també és quan la diversitat de fruita omple de més colors les parades de mercats i fruiteries. Cideres, melicotons, albercocs, prunes, peres, síndries, xinos... fins i tot de cada tipus de fruita tenim les seves varietats. Al blog de la Unió de Pagesos de Menorca hi ha una entrada, “varietats arbres fruiters Càritas”, on s’informa dels arbres que tenen a la venda. Sols per fer-nos una idea podem adquirir quinze varietats de peres!

De peres ja coneixia les que per a mi són les més normals: peres de sant Joan, peres de sant Pere i peres de la nau. Ignorava totalment l’existència, per exemple, de les peres de  sant Bartomeu, de sant Martí i de sant Llorenç (és fàcil deduir que, com les altres, el seu estat de maduració és màxim coincidint amb els dies dels sants). Però encara hi ha altres varietats: albergínia, bon cristià, catalana, cuixa de dona, de la bona, espineta, fina, fina primerenca i santa Juanita. Remenant papers encara n’he trobades d’altres (aquestes ja no estan al llistat de Càritas): pera de ferro, de fogasseta, de na Bruta, de segó, de na Mica, marquesa, mantegosa, torrona, xinxosa... Alguns noms són ben curiosos i qualque varietat de les anomenades ja no es cultiven. La darrera pera que anomenaré és la que dóna nom a aquell interruptor elèctric piriforme.

La qüestió és que a la darrera reunió que vam tenir a l’escola, un company de feina va dur un ribellet ple de fruita del seu hort per compartir amb el claustre. Les peres de sant Pere dominaven per damunt de les prunes i albercocs:

- Amb aquestes peres hem de frissar per menjar-les perquè lloquen tot d’una.

Ja havia sentir conjugar aquest verb altres vegades, però, tanmateix, em vaig voler assegurar del sentit que li donava.

- Què vol dir que lloquen?

- Que prest tornen negres de part dedins.

Llocar és un verb que només he sentit emprar a gent del nostre poble. És ver que el diccionari admet l’ús d’aquest verb a altres bandes, però no amb el matiex significat: a l’Alguer, llocar vol dir covar, a Vic que la gallina es fa lloca i, a Mallorca, té el sentit d’ajupir-se feixugament.  La nostra accepció, més tost, només surt a l’entrada de lloca (pera o poma massa madura, que ha pres color fosc com si es podrís). Així mateix, en comptes de llocar (referit a aquest significat) sols trobam tornar-se lloca.

En qualsevol cas, està clar que una lloca és una gallina que cova. Però a la nostra terra també és una dona grossa i estufada, o enrevoltada de molts d'infants. Suposadament aquest sentit ve pel fet que la lloca sol anar acompanyada de tota la llocada. I es veu que les lloques es poden posar agressives no sé si per defensar pertinences... Aquesta cançoneta en fa referència:

Es dia de sant Jaume era,

tot l’any me recordarà,

que l’amo es va barallar

amb una lloca dalt s’era.

(Existeixen les peres de sant Jaume?)

A vegades les persones pensam que, sense noltros, hi ha coses que no poden anar bé de cap manera. Ens sentim imprescindibles i insubstituïbles, però la dita popular ho diu així de clar: per un poll no es perd sa lloca.

Bono, i si les peres poden llocar quan se passen, també és cert que ens poden esmussar si són massa verdes. Ja ho diu Joan Benejam a un fragment de Foc i Fum:

Promeses són fruita

que no ha madurat,

i si un se la menja,

se sol esmussar.

És aquella sensació desagradable de tenir cosa aferrada a les dents causada per l’aspror de la fruita. Originàriament esmussar té el sentit de llevar agudesa al tall o punta d’un ganivet (Tot d’una ho havia relacionat amb les mòsses o osques que es pot fer amb un instrument de tall, però, llavors seria esmossar). Això és bo i no esmussa! diuen a Mallorca en to d'admiració.

Quan la fruita esmussa també pot escanyar. Així és, encara que no vol dir que ens estrenyi el coll i ens aturi la respiració; el significat tindria a veure també amb l’aspror que pot provocar com una petita irritació a la gola que donaria la sensació d’escanyament, com quan perdem la veu.

La darrera cançoneta fruitada serà per la gent té ganes de viatjar (a més de l’illa veïna es pot aplicar a qualsevol lloc del món):

Si dius que a Mallorca vas

no me’n faràs cap ganes;

allà menjaràs magranes

agres, dolces i aubars.

Una magrana aubar és aquella que fa els grans blanquinosos...