Estrener

Na Maria tenia mal de queixal, i sa mare, si mateix, quan s’ho va mirar no n’hi va veure cap de corcat, cap càries aparent. Sa mare no és dentista, però sap de la vida; els anys solen donar experiència, que vol dir molts de coneixements i desenvolupament del sentit comú.

-Tal vegada és que te surt s’estrener!

Na Maria no va quedar del tot contenta. Encara que sabés que era el queixal estrener, de mal en tenia ben igual...

Quan a l’ordinador escric “estrener”, el corrector ho subratlla amb la típica línia ondulada vermella. I és que estrener no surt aumon. Aquesta paraula no existeix! No surt ni al corrector, ni a cap diccionari (ni tan sols a l’Alcover-Moll), ni tampoc a cap entrada del cercador del google. I, tanmateix, som molts els ferreriencs que l’empram. L’estrener és el queixal que surt més enrere, i sol sortir ja a l’edat adulta; en algunes persones solament no els surt. Per mor que apareixen en edat avançada i passada l’adolescència, molta gent també li diu es queixal des seny.

Segurament, el fet de dir estrener deu ser perquè la manera de pronunciar-ho s’atraca molt a extremer (aquest mot sí que surt als diccionaris). I si extremer ve d’extrem, estrener deu venir d’estrena. I posats a analitzar els significats podríem dir que tots dos són vàlids. Tant podem considerar que el queixal surt a l’extrem de tota la dentadura com que s’estrena després de tota una temporada sense sortir cap altra peça.

D’extrem també tenim extremat, que seria sinònim d’exagerat (aquí pronunciam “exiserat”). Evidentment aquest derivat em deu haver vingut al cap arran de les festes de Sant Joan; sempre solem dir que la gent de Ciutadella és un poc extremada i no només amb les festes sinó en qualsevol àmbit de la vida, seria una mica el seu fat o, potser, el seu caràcter. Però, ben pensat, de gent extremada n’hi ha per tot i, tal vegada, en algun moment tothom ho ha estat.

Després de les dents de llet, les peces que ens surten ja són definitives i, com que ens han de durar tota la vida, convé que en tinguem ànsia. No sigui que envelem una empasta i acabem amb tots els queixals empastats o, pitjor, amb les dents postisses. I és que la funció que fan és prou important: mossegar i roegar.

Però amb açò de queixals i rosegar, ja se sap, “Déu dóna faves a qui no té queixals”... Aquesta expressió se sol emprar per indicar que moltes vegades les ocasions més bones vénen a les persones que no les poden aprofitar. En altres ocasions no tan agradables ens podem trobar amb qualque persona que tothora troba motius per estar de mal humor. És una d’aquelles que sempre té un queixal que el renya. I si en tost d’una persona d’aquestes ens en trobam dues, potser ens podem veure implicats enmig d’una lluita i no és el cas de voler-hi intervenir que en podríem sortir escaldats; seria convenient d’aplicar l’altra dita “entre dos queixals, en lloc de dits, posa-hi didals”.

Sigui el que sigui sempre podrem enredar qualcú amb l’endevinall: “un convent de monges blanques i un frare vermell que els hi pega per ses anques”.

Edat burral

Potser és per la meva condició de pare i mestre, i segurament per mor que cada dia convisc amb persones d’una edat similar, que de cada vegada pareix que l’etapa adolescent és més preocupant (per l’educador) i es viu d’una manera més manifesta (per l’adolescent). Es sol dir que l’adolescència és aquella edat en què es deixa de ser un fillet o filleta però encara no s’és persona adulta. Durant aquest procés, s’adquireix una major independència i seguretat, però per arribar a tenir el seu propi criteri haurà de fer front i rebutjar els criteris i maneres de veure dels adults, sobretot els més pròxims: les mares (que solen ser les que pateixen més), els pares i professorat. Per tant, aquesta rebel·lia que mostren les persones adolescents envers l’”autoritat”, no l’hem de veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell al·lot o aquella al·lota creixi i arribi a fer-se persona adulta, amb pensaments i opinions propis, i capaç de valer-se per ella mateixa.

Les maneres de fer i dir les coses i que als adults ens sobta tant (com si mai haguéssim tingut la seva edat) fan que qualifiquem aquesta etapa amb noms una mica despectius, com si viure l’adolescència fos cosa dolenta. Maldament ja no s’empra tant, se sol dir que tenen s’edat burral. I aplicam aquesta expressió els adults després d’una actuació inadequada (quan manifesten el seu desacord amb crits, o quan no ens volen acompanyar pel carrer, o simplement quan desitgen comunicar-se amb el Messenger entost de trobar-se cara a cara).

Actualment, senten altres maneres per referir-se a les persones d’aquesta edat. Dins l’aula és una excusa habitual quan, fent d’educador, els retrec algun acte: “és que esteim a la edad del pavo!”. I les mares (sobretot elles) m’ho diuen a vegades durant les entrevistes: “Sa filla està ben pava!”. La llàstima és que pronunciam l’expressió íntegrament en castellà.

I tal vegada seria més endevinat tractar les persones adolescents com a indiots que com a ases... Perquè edat burral voldria dir edat d’un ase i, a la nostra terra, solem aplicar aquesta paraula (fer s’ase, ser un tros d’ase) a les persones estúpides i amb poc enteniment. I crec que l’adolescència no té res d’açò. “El pavo”, l’indiot (o gall d’indi), en canvi, sol ser un animal que infla les plomes; i fa com la gent que, quan s’estufa, és per fer-se veure, per mostrar-se més com és, per dir “aquí som jo!”, que és el que fan els al·lots i les al·lotes adolescents.

Així, tal vegada podríem reivindicar l’expressió “edat indiotera”...

Tanmateix, burro (pronunciat “burru”), existeix a la nostra llengua en algunes expressions.

“L’han fet burro amb as i rei”,que vol dir que s’ha guanyat una persona que disposava dels millors recursos. Potser la dita prové d’un joc de cartes, que es diu burro o burret, i no sé prou bé com s’hi juga, però els asos i reis deuen ser cartes bones.

Després del que m’ha costat escriure l’article, no me voldria enredar molt ni ficar-me gaire en aquest joc, no sigui que els bon jugadors m’ho recriminin i encara hi surti perdent. Açò ja seria “burro, paga i fe-la”.

Calçons de davall

Les modes canvien constantment. D’un any per s’altre ens capgiren els colors, les formes, l’estampat, el teixit, la marca... fins i tot els equips de futbol canvien qualque cosa de la seva indumentària. És evident que aquestes modificacions estan ben pensades per les cases comercials i se fan per fer gastar. També sembla que aquests canvis i la publicitat que se’n deriva, van dirigits a la població més jove que és la més fàcil de manipular (encara que avui en dia, intents de manipulació en rep tothom i constantment). Així, ens veim empesos cada temporada a haver de comprar roba per no anar amb els vestits de l’any tirurany.

En el cas dels al·lots, una d’aquestes modes fa que duguin els calçons a mitjan anca o, fins i tot, n’hi ha qualcun de més extremat que se’ls posa part davall, de les anques. Per un qui està avesat a dur els calçons a la cintura fa l’efecte que és una mica incòmode (a casa ho he provat i, a més de ser molest, me sembla que no vaig vestit del tot). Segurament qui du els calçons tan avall deu pensar el mateix dels altres. Però la conseqüència que du aquest costum és la de mostrar a tothora els calçons de davall. I clar, no se’n poden dur uns de qualsevol. Ara no compten per res aquells calçotets blancs de tota la vida. Es tracta de lluir, i açò vol dir que s’ha de veure que són bons, nous i de marca.

Potser aquestes “imposicions” han provocat que també canviï la manera d’anomenar-los. Cert és que de fa estona, a més de calçons de davall o calçonets, ja s’emprava el castellanisme calzoncillos (amb la particular adaptació fonètica “calsunsillus”). S’entén que l’economia de la llengua fa que les paraules s’escurcin i, actualment, molta jovenea tan sols es queda amb la part final del mot: els diu cillos (pronunciat “sillus”).

I així com tenim els calçons de davall també tenim els calçons de damunt, que serien els que formen part de la indumentària exterior. En el nostre cantó de món actual, tant homes com dones duim calçons, però no fa massa temps era una penyora exclusiva masculina (per indicar el lavabo de dones, en els bars i restaurants, encara ara es posa un dibuix d’una persona amb falda). I ja se sap, la societat masclista inventa expressions: dur els calçons (en el sentit que qui els du té el domini dins una família o un col·lectiu) o mentres hi hagi calçons, que no paguin faldons (és a dir, que no s’ha de permetre pagar a les dones si hi ha qualque home entre elles).

I qui va pagar la ignorància vaig ser jo quan, encara a l’escola, l’alumnat em feia evident el fet. Ja notava que emparaven locucions del tipus tenir la farmàcia oberta, i jo, pobre innocent, no entenia res; i bensenes veia que tothom me mirava i feia el somrís! Ja ho haguera entès bé si algú m’hagués dit a veure si havia anat a cobrar a la sala... En qualsevol cas, són dues maneres d’expressar que una persona du la bragueta oberta.

Quan m’ho van dir clarament, em vaig aixecar la cremallera sense precipitació, però amb el convenciment que tothom sabia de quin color duia els calçons de davall aquell dia.

Molts anys!

“Qui dia passa any empeny”, diu la dita. I quan aquest dia coincideix amb l’aniversari sembla que empeny un poc més. Fer els anys vol dir afegir un nombre més als anys que teníem ahir i aquest dia és especial. Crec que a la majoria de persones ens agrada fer els anys, maldament les percepcions siguin diferents segons l’època de la vida.

Quan som infants volem tornar grossos i grosses i ens encanta fer anys perquè és un senyal inequívoc que ens feim grans. Pareix que l’edat ens dóna més categoria. I ja se sap “com més anys, més afanys”.

Però d’adults, quan ja entram a la maduresa, ens passa un poc el contrari “com més anys, més desenganys”; ens agrada fer els anys però normalment en volem aparentar manco dels que tenim. Fins fa poc aquesta característica semblava més pròpia de les dones, potser els homes ho dúiem més amagat; el que és cert és que avui dia la majoria de la gent dur en boca l’expressió “no són els anys que fan vell”. És el missatge que rebem de per tot: models socials, veu del carrer, cosmètica, anuncis... Pareix que el món és dels joves i per als joves i per açò és necessari conservar l’eterna joventut. No està bé ser vell... I açò no obstant “ningú vol ser vell, i tothom hi vol arribar”.

A Menorca, derivat de vell tenim la paraula vellesca, que seria una cosa o un conjunt de coses velles. Pareix que també es pot aplicar a l’herba seca de les tanques (de fet, seria herba vella). De vell també surten les velleses i d’aquest mot tenim les expressió “arribar a ses velleses” i “tenir unes bones velleses”. Perquè també és cert que “el diable (o dimoni) quan va ser vell es va fer ferrer”.

Però tornem als anys, a una conversa d’un dia qualsevol amb un adolescent qualsevol:

- Avui, en Joan fa ets anys!! Ja en fa catorze!
- En veure’l, dóna-li es felices! - i ho diu pronunciant la “c” indistintament com a essa sorda o com la zeta castellana; açò sí, les “e” sempre són tancades.
- Idò ja li donaré es molts d’anys de part teva...- açò dit en segones intencions
- Mots d’anys, molts d’anys... A ca nostra sempre hem dit felices!

I segurament té raó; sols li deu venir a la memòria aquesta manera de felicitar la gent, la majoria del seu entorn l’empra. I és el que ens passa a les persones, petites, adolescents i adultes: ens costa molt poc enganxar-nos a la majoria! Però, posats a rallar, tothom té dret a decidir i xerrar com vulgui i baratar les paraules i expressions. De fet, és la majoria que decideix el destí de la llengua...

- Bé, a jo m’agrada més dir “molts d’anys”. Trob que aquesta expressió és més nostra, més d‘aquí.

-“Com més vells, més ases”- açò no ho diu, per respecte, però en la mirada s’intueix que ho pensa.

Sigui el que sigui, crec que, més tost, queda prou gent que felicita amb els “molts d’anys” (o “molts anys”) i, per ser més optimistes, encara hi ha famílies que empren la mateixa expressió fins i tot per quan fan festa. La diferència és que el dia de l’aniversari s’estira una orella mentre es diu: “mooolts d’aaaanys!”

Blat d'indi

És verd i no és juevert,

és groc i no és safrà,

fa ones i no és la mar.

(N’hi ha que entremig hi afegeixen “té serres i no és porc, té corona i no és capellà”).

La resposta a l’endevinalla (o endevinall) és el blat o, més ben dit, un camp de blat perquè d’altra manera no s’explicarien les ones provocades pel vent quan envest tota una tanca sembrada. I aquest temps és justament quan el blat fa el canvi de verd a groc, és l’època de segar («maig, a segar vaig», « pes juny, sa fauç as puny»). Encara que tot ha baratat tant... Són impressionants els canvis que han viscut els nostres avis, passar de l’arada al tractor i de la falç a la màquina segadora. És clar que la vida ha experimentat sempre èpoques de canvi, però sembla que ara els canvis són continuats i els infants, que han viscut sempre així, no saben ni ho poden entendre d’altra manera. Segurament aquest és un dels motius que fan que les persones majors no entenguin prou bé els néts i al revés. L’altre dia una sàvia persona em deia que trobava a faltar el contacte i la comunicació entre passat i present (avis i néts), i advocava aquesta necessitat per no perdre part de la nostra arrel, la nostra manera de ser i el nostre vocabulari.   

Lligada al blat podríem descobrir un bon caramull  de terminologia, des de llaurar la terra amb l’arada fins a la mesurada amb la barcella i el boix : xarcolar, segar, garbejar, batre, ererar... xapó, cavalló, vencís, batedor, erer... No acabaríem mai ! La majoria d’aquestes paraules ja no tenen molt de sentit perquè, com hem dit altres vegades, són noms de feines que no se fan i eines que no s’empren. Així i tot, sempre és interessant conèixer i polit recordar.

De dites i refranys relatius a aquestes paraules també n’hi ha a betzef. Aquestes expressions, però, encara poden tenir utilitat perquè moltes tenen un doble sentit: «No diguis blat que no diguis sac, i encara fermat», «Batre per sa palla», «Després des segar ve es batre»...

Però, anem al gra. L’origen d’aquest article és que fa poc, a la sortida d’una botiga de llepolies o porquerietes, vaig sentir una filleta com comentava a una amiga que havia comprat “maís” (i ho pronunciava així, amb la essa final i amb el so obert de la “a”). Segurament, aquesta filleta mai no ho ha sentit a dir d’una altra manera. I és una llàstima que no conegui la locució tan menorquina blat d’indi. Aquesta gramínia, a altres contrades, també rep el nom de blat de moro o blat de les Índies. Suposadament és una planta que devia arribar a la nostra illa molt més tard que el blat i la novetat va ser batiada d’aquesta manera  (tal vegada estaven de moda els productes de les Índies que, d’altra banda, ningú no devia saber per on parava).

Potser el gall d’indi (o indiot) va tenir la mateixa sort. Açò no obstant, des de la seva arribada, aquest animal se devia adaptar a les noves condicions que li oferia la nostra terra perquè actualment se xerra d’una raça pròpia de Menorca.

...Uf! L’energia que he posat en escriure aquest article  m’ha fet tornar blau com l’indi (o l’Índia).

Floreti

El diumenge següent al de Pasqua és l’Àngel i és un dia en què, tradicionalment, un grapat de fillets i filletes fan la primera comunió. Verjos i verges els diuen. Verge és una paraula d’una única terminació (la Verge, platja verge, oli verge), però adoptam la terminació “o” per fer notar la diferència entre masculí i femení. Sigui una cosa o altra, la primera comunió sol acabar en un convit on no s’escatima el menjar. És un bon dia per fer ensiamades. Evidentment,  l’altre bon moment per fer-ne és per Sant Bartomeu.

I no solem pronunciar la forma més correcte “ensaïmada”, segurament perquè aquí no empram el mot saïm quan rallam dels ingredients. El saïm és el greix, és a dir, el sèu blanc de porc. Potser seria més correcte, llavors, que a les coques resultants els diguéssim “enseumada”, ara que, de fet, tenim una altra expressió per referir-nos-hi: la coca bamba.

Actualment som més propensos a fer canvis amb les paraules , moltes vegades per influència d’altres llengües .I no és com en el cas dels sants que es poden intercanviar;  noltros ens quedam una paraula d’un altre idioma però no els en donam cap del nostre. Me fa l’efecte que darrerament baratam el nostre greix per la seva grassa: “aquest menjar té molta grassa”...

El sèu aguanta. Potser ja no sabem d’on ve ni de què es fa, però el mantenim viu en la nostra parla i en la recepta per fer la pasta. El que segurament es perd i ja no s’empra és el sèu negre, que és el que quedava dins la caldera després de coure la carn o parts del porc per fer l’averia negra (botifarrons i cuixots). També fa molta estona que no senten a dir que es faixin coques amb roes que diuen que eren molt bones; les roes són els trossos de greix sòlid més o manco rostits que queden dins el colador (un drap blanc) després de filtrar el sèu. I és que un temps s’aprofitava tot. Fins i tot, el sèu s’emprava per untar els engranatges de les màquines per lubrificar-los; a aquesta feina se li deia donar sèu.

I bé,  una volta les ensaïmades són cuites, sols falta esperar que refredin i ensucrar-les amb prou floreti fins que quedin ben blanques. El floreti és el sucre en pols o glas. No sé d’on ens ve aquesta paraula, però sempre he tingut en ment una provinença italiana ( Floretti, encara que poc freqüent, és un llinatge i qui sap si qualque Floretti va recalar a la nostra illa i ens va aportar el sucre en pols...).

Temps enrere i de ben petits, les mares ens enviaven a la botiga (no hi havia súpers) a comprar qualsevol cosa. Si la llista era llarga ens ho apuntaven a un full i el botiguer llegia la comanda, però si el que havíem de mester era poca cosa empràvem la memòria. I a vegades la memòria pot fallar. En una ocasió van enviar un fillet a la botiga i en comptes de floreti va demanar floridura. Ambdues paraules deuen estar relacionades, tenen la mateixa arrel: flor.

I és que, quan posam floreti a les ensaïmades, no és com si les féssim florir? No és com si els féssim treure floridura?

Per curiositat, ensaïmada també es diu a l’arrova (@) tan emprada avui dia.

Sants

Col·leccionar és una afició que pot captivar la persona humana perquè, de fet, es poden fer col·leccions de moltes coses i per a tots els gusts: clauers, monedes, banderins, segells, copinyes, fòssils, minerals, discos, llibres, eines, botons... La veritat és que a la majoria ens toca patir en alguna època de la vida aquesta revidea  (idea fixa) de col·leccionar un tipus determinat d’objectes. Si més no, fer col·lecció de sants.

La col·lecció de cromos actual és el que fins fa poc dèiem una col·lecció de sants, encara que la imatge reflectida no en tingués res de santa.

Emperò és boni segur que el fet de dir sant a un cromo deu venir de les antigues col·leccions religioses del mes de Maria i del cor de Jesús. Curiosament, però, les imatges tampoc no eren de sants. Potser les estampes des temps d’en primer si que ho eren...

Els mesos de maig i juny era costum d’anar a l’església on es llegien textos i cantaven cançons que tenien a veure amb la Mare de Déu o amb el Cor de Jesús. En aquests actes es resava el Rosari i, al juny, també la Coroneta d’Or. El fet és que en un moment de l’ofici l’escolanet o monosillo (fillet que ajuda al capellà) passava plat amb unes estampes i la gent feia un donatiu a canvi d’un sant. El senyor Cormo (ecònomo) sempre se’n quedava unes quantes per als qui eren col·leccionistes i no havien pogut arreplegar el sant del dia.

Hi havia altres sants que requerien més esforç i constància (com la col·lecció de la Mare de Déu de Fàtima) ja que no es donaven directament, sinó que es necessitaven unes quantes assistències que s’aconseguien amb les visites diàries. Una assistència era un senzill paper amb el segell d’Acció Catòlica. Les visites es feien dins el Santíssim i consistien en una sèrie d’oracions i cants. Quan la visita es feia durant la Corema es recorrien les diferents estacions dins l’església seguint els passos de la passió de Jesucrist (record d’haver-hi anat amb na Laieta els migdies després de dinar).

El temps passa, la societat evoluciona i moltes d’aquestes paraules s’han tornat inútils perquè són coses que ja no s’empren o no se fan. Però els sants com a objecte han persistit en forma d’imatges de futbol, natura, dibuixos animats... Tal vegada les persones adultes no hem sabut transmetre prou bé el nostre vocabulari, o potser és que ens hem conformat i acceptat  l’evolució de la parla que experimenta la societat; i les col·leccions de sants s’han convertit en col·leccions de cromos.

I respecte a la col·lecció de garneres de l’altre dia, és evident que el que es troba als llibres o a internet a vegades no es correspon amb el que transmet l’oralitat. I ma mare m’ho va dir clar: “les garneres d’àtsia són d’àtsia!” Sembla ser que la paraula fa referència a un tipus de planta que alguns pagesos sembraven ran de l’estivada per poder fer les garneres. L’àtsia es fermava a un garrot de llenya cilíndric i llavors es cosia per donar-li la forma de garnera plana. Les que es feien de palmera eren rodones i s’enganxaven a una canya. Si qualcú en sap més cosa...