Raor

No sé si les dues paraules angleses“lip” i “dub”  s’ajuntaran (com ho van fer en el seu moment “foot” i “ball”) i crearan en un futur una nova entrada al diccionari. Si és el cas, tampoc no sé si hi entrarà com a “lipdub” o amb la forma “lipdab”,que és com se pronuncia (com passà amb el “football”, que aquí escrivim futbol perquè correspon a les grafies que s’atraquen més a la pronúncia anglesa). En qualsevol cas, la traducció més entenedora i curta de “lip dub” seria “doblatge labial”. I si qualcú tenia dubtes del que era, segurament, després de l’experiència de dissabte passat, tot Ferreries sabrà explicar més o manco què és un “lip dub”.

Va ser una jornada festiva, amb molta participació i, a la vegada, i açò és la cosa més important, va ser la demostració d’un poble que estima la seva llengua. Ja ho deia una estrofa de la lletra amb la tonada de l’Amo de Son Carabassa:

Mèrvils, cadufos, raors,
tians, someres, gots i nyacres,
aquesta és sa nostra parla,
n'hem de tenir cura tots.

La llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és la que estimam i és per açò que l’hem de cuidar, n’hem de tenir ànsia.

I ja que comentam aquesta estrofa, va ser curiós que el dia que la provàvem la gent va interpretar de diferent manera, però de forma encertada, la paraula raors, que és el plural de raor. A la majoria aquest mot els suggeria aquell “peix de color vermell groguenc, de cos comprimit, cap optús i sabor exquisit”; i érem pocs que, com jo, vam pensar amb aquell ganivet de tall fi que serveix per afaitar (i vaig ser un d’aquests, segurament pel record que tenc de mon pare de veure’l amb la cara ensabonada i sentir el rac-rac del raor en tallar els pèls de la barba). Evidentment, l’expressió tallar com un raor vol dir que una cosa (sigui eina, arma, fulla de càrritx... ) talla molt.

Però també comentàvem que en fer el plural de raor, tant en un significat com en l’altra, no dèiem raors, sinó raons...  I és bo de fer explicar el motiu, com que en el llenguatge oral no pronunciam la –r final de raor, vulgarment l’hem tinguda com una paraula acabada en –ó (com cançó, redó, botó...), i, clar, totes aquestes formen el plural en –ons. De la mateixa manera farem els derivats diminutiu i augmentatiu: raonet i raonot. Ara que possiblement també hem assimilat el raor amb la raó. Ja en fa el joc de paraules aquest refrany menorquí: qui té raó, que s’afaiti, (és una expressió que se li diu irònicament a qualcú que presumeix massa de tenir la raó).

Açò no obstant, som moltes les persones que entost de pronunciar raó amb totes les lletres, ho acurçam i deim “ro” (que seria un fet semblant a dir “Mo” a Maó).  

“M’has de donar sa raó”, “tens tota sa raó”, “està carregat de raó”... són construccions que tots entenem i segurament hem emprat o hem sentit dir qualque vegada. D’altres expressions, però, no són tan usuals i potser s’han perdut pel camí del temps. “Ja és de raó” és una exclamació amb què s’acceptava sense reserves allò que una persona deia. I “tenir raons”, “haver-hi raons” i “moure raons” voldrà dir tenir, haver-hi o moure qüestions, discussions, disputes.

I, com que “amb sa raó, perden” que “ses raons sien acabades”...

Idò

Diàlegs de fa quatre dies, a la feina, al carrer, a casa:
- Idò, què és que hi ha de nou?
- Que no vol venir.
- Que no vol venir? Idò que no vengui!
…
- Idò, quin senyal tu per aquí?
…
- Me sap greu però no hem duit pa.
- Idò?
- Es forn estava tancat...

Diàlegs d’ahir, a l’aula, al casal, a la ràdio:
- Que has duit sa feina feta
- Pues sí!
…
- No vindràs, pues, a ca nostra?
…
-...i jo crec que s’administració, pues, hauria pogut fer més per sa fira de sa sabata...

Aquests dies he tingut la sort de rebre un regalet. Es tracta d’ un fragment d’una revista internacional de filologia que es diu Caplletra i correspon a la tardor del 2010. És un article de n’Ignasi Mascaró que explica els diferents significats, valors i melodies de la partícula “idò”. Consider que és un treball ben elaborat i exhaustiu sobre l’ús d’aquesta paraula tan nostra. I és cert que és molt nostra! “l’idò es compta entre aquells endemismes lingüístics que tenen nomenada i que són sentits com a particularment propis”. Diria que és una de les primeres paraules que aprenen els que vénen de fora.

I tanmateix veig que entre la joventut es perd un poc en un diàleg espontani. No em sabria tan de greu la pèrdua d’una altra paraula si no fos que se substitueix per una altra que no és gens de la terra. Sembla mentida! A vegades me deman com és possible que un mot, una manera de dir tant nostra, tan usada, tan sentida, es canviï en qüestió d’una generació!

En la conversa, els adults el conservam més bé, però en un discurs una mica llarg, davant un micro per exemple, la cosa ja no és igual. El cas és que el pues se generalitza i, de cada vegada, sentim emprar més aquest mot manllevat del castellà com si fos la cosa més normal del món. I , maldament l’idò sigui especial i serveixi per moltes coses, tampoc no és que sempre tengui el mateix valor que el pues castellà.

Un polític deia l’altre dia: “Quan arribam en aquests extrems, pues, ningú sap com ho ha de resoldre”. No veig gaire encertat, en aquest cas, substituir el pues per l’idò, perquè a Menorca no l’hem emprat mai amb aquest matís.

Què hem de dir, idò, si tampoc podem dir pues? Pens que tampoc no es tracta de cercar una traducció calcada (jo optaria senzillament per ometre la paraula). I és que existeixen mots i expressions que no tenen traducció en altres llengües perquè suposen una visió particular de la vida i de dir les coses (com traduïm seny, paret seca, més tost i manyuclar? i com traduïm desde luego, nada menos, chollo i aquest pues?). Cada llengua crea les paraules segons les seves necessitats. Açò no obstant, tal vegada passa que en un món globalitzat se’ns creen les mateixes necessitats per a tothom i, de rebot, sorgeix la necessitat de trobar paraules equivalents a cada llengua... Com ho aclarim, idò? És complicat.

Més bo d’aclarir sembla l’origen del mot. Els entesos diuen que és la suma d’una “i” amb el doncs de Catalunya . “I doncs” s’ajuntaria i, per facilitar la pronúncia, passaria a idons. Finalment es “faria el singular”: si de pans el singular és pa, d’idons el singular és idò!

- En aquest article no has posat cap paraula en negreta!
- Idò!
- Idones!

Bast

- Joan, es bast te roda!
Segurament són pocs els mestres d’escola que empren aquesta expressió. Tenc la sort d’haver-ho sentit dir a un bon mestre que estima la feina d’ensenyar, estima la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra terra. I admir d’ell la seva dedicació vers l’alumnat però, sobretot, la seva sensibilitat i valentia a l’hora de defensar la nostra identitat.

Es bast te roda! se sol (o se solia) dir a un qui xerra de manera incoherent i mescla ous amb caragols, per fer-li veure que si segueix així pot acabar malament.

Boni segur que a jo també me rodarà es bast en escriure aquestes retxes, perquè som conscient que rallar d’una cosa que no he vist emprar mai pot fer que digui qualque disbarat. També som conscient que hi ha persones de més edat que en rallar del bast me’n poden donar en cullereta. Però m’arriscaré, qui no arrisca no pisca, i si he de rebre qualque comentari pel carrer, ja aguantaré es temporal.

El bast és com una espècie de sella amb les corbes més sortides fetes de fusta i que serveix principalment per traginar càrrega feixuga a l’esquena d’una bístia. El llit del bast solia ser de pell i anava farcit d’un material més tou (palla o llana) per no fer mal a l’animal. Damunt es bast hi devien poder qualcar, però per açò valia més emprar una sella. I certament la funció principal era la de transportar càrrega a vegades amb l’ajuda d’altres aparells. Les beaces (pronunciat baces), les escaletes i els escorbais se podien acoblar al bast per dur menjar, feixos de llenya, garbes...

El bast es fermava amb la cingla, que és una corretja ampla que passa per davall la panxa de la bístia. Es veu que s’havia de subjectar prou fort perquè si es bast rodava, queia tota la càrrega que duia damunt. D’aquí l’expressió “es bast te roda”, perquè devia caure molt tort haver de tornar carregar els feixos o garbes damunt la mula.

El bast com a paraula i utensili és evident que s’ha deixat d’emprar (no sé de cap pagès que encara el faixi servir) i ara sols roman a qualque porxo o exposició. I és cosa normal, el progrés té aquests inconvenients, però, també tenim altres “bastos” amb altres significats.

Com a adjectiu té el valor de grosser, mancat de refinament. Diuen, per exemple, que el glosat mallorquí és més bast que el nostre. I el coll de cartes més bast deu ser el de bastos (encapçalat pel bastet en el joc del truc) perquè més refinats són els oros, les espases i les copes.

Amb el verb bastar ens hi podríem entretenir prou estona però ara només li associarem dos significats més que interessants. Primer, el d’esser suficient, que tothom coneix i usa:”açò no basta per res!” o la nostra dita menorquina “lo que basta per tres, basta per quatre”. L’ús de bastar amb el sentit d’arribar a cert lloc sí que ha reculat un poc:”me posaré damunt sa cadira perquè així no hi bast”,”a les branques baixes sí que hi basta; a les de dalt, no”. Ara deim més “no hi arrib” o “sí que hi arriba”.

I tornant al món educatiu, a vegades ens queixam de les poques ganes de fer feina de l’alumnat. En general, deim, que només van a complir els mínims. Però pens que potser no ens adonam que no només són els joves que tenen vessa, també hi ha molta gent adulta que encara no veu es bast, i ja sua.

Ganyells

Fa una temporada que veig per l’escola que l’alumnat es fa bromes i s’estira la pell de davall la barbeta. La intensitat de l’estirada depèn de cada situació, però es veu que no es fan gaire mal perquè ningú no s’ha queixat. Crec que val més açò, una estirada, que no fer la barbeta que seria pegar (noltros deim pigar) amb la mà davall la barba per fer topar les dents de baix amb les de dalt; açò, segurament fa més mal, sobretot si tenim la llengua enmig.
La qüestió és que quan estiren aquest tros de pell solen dir “quina papada!”. I el significat és molt precís i exacte, només que, clar, a aquestes edats tan joves no hi ha ningú que tengui la sotabarba molt voluminosa. No tenc record de la meva infància d’haver emprat ni sentit a dir aquesta paraula. Sembla que el significat originari es refereix als penjolls carnosos que tenen certs animals com els porcs, les gallines, galldindis, cabres... D’aquí a aplicar-ho als humans només hi ha un pas. El que no és tan lògic és que a Menorca emprem aquesta paraula quan deriva d’una altra que no empram mai. La papada ve de pap, que seria la “bossa” que tenen al coll els ocells (científicament és una dilatació de l’esòfag). A la nostra terra solem dir-li  gavatx. I aquest mot ens du una sèrie d’expressions metafòriques que són ben originals: omplir es gavatx (alimentar-se, menjar), tenir es gavatx foradat o no sebre tenir res dins es gavatx (no saber guardar secrets) i buidar es gavatx (dir tot el que sabem o desfogar-se).

Particularment, per indicar els penjolls dels animals, m’agrada més la paraula barbó. Una descripció de la gallina menorquina diu: “els barbons són llargs, grossos, llisos i de color vermell viu.” És evident que és un derivat de barba, però en el cas dels homos, el barbó no és el mateix que la papada, seria un moixell o manyoc de barba poc espessa.

El que sí record de més jove és haver llegit un article al diari d’un sinònim menorquí de la papada de les persones; seria el ganyell o, millor emprat en plural, els ganyells. No sé si qualcú me’n sabria donar el net si aquest mot ha estat emprat qualque vegada al nostre poble, jo ho desconec. El que sembla evident és que deriva de ganya. I les ganyes són les brànquies dels peixos situades una a cada costat del “coll”, d’aquí vindria l’analogia. I amb la paraula surten altra vegada les dites. Tenir qualcú per sa ganya és tenir-lo agafat o estacat i tenir arena a sa ganya voldria dir que està mortalment ferit i no se pot curar.

La ganya té el seu verd, esganyar-se, que té el significat de  fer-se mal al coll de tant de forçar-lo a cridar, cantar o xerrar. Esgargamellar seria un sinònim molt fidel d’esganyar.
El fet de fatigar la gola és una cosa que pot passar a qualsevol. El darrer dilluns, com cada any, hi va haver glosat  a ca’s jubilats i glosadors i públic ens vam encegar tant que vam cantar prop de dues hores. De tant de forçar la veu, els improvisadors vam quedar ben esganyats. Sort que vam fer part i ens van obsequiar amb crespells i rissats!

Aquests dies a moltes cases penjam s’àvia Corema i enguany, de forma molt particular, l’he dibuixada amb uns bons ganyells...

Més tost

Me contava, ella, una conversa que havia tingut amb una amiga.

-         S’altre dia vam sortir fins massa tard...

-         Bono, tampoc no mos vam passar gaire,

-         No, però mu mare m’ha castigat a no sortir durant tot es cap de setmana.

-         Més tost!

-         Eh? Què vol dir més tost?

Quan l'al·lota va acabar de contar-me la facècia, me diu:

-         Tu que trobes, no sebre que vol dir?

-         I ves, no tothom ho sap tot!- vaig contestar

-         Però, de què ve “més tost”? – Me demana al final, com si jo sí que ho sabés tot...

No som cap especialista en etimologies de paraules i vaig haver de mostrar la meva ignorància. Sabia cert, però, que en tenir un moment, ja cercaria el què.

Tanmateix, la majoria sabem quan podem emprar aquesta expressió i què volem manifestar. Si ens conten un fet que ens sorprèn per l'exageració és quan normalment ho amollam. I, en aquets cas, seria equivalent a dir “si mateix”, o “ell si mateix” o, encara, “ell tanmateix és gros, açò”. Aquest “ell”, al començament d'una frase exclamativa, és una partícula que en reforça l'expressió; malauradament, avui dia, en la manera de rallar espontània, s'elimina boni sempre. Ha de ser qualque persona major que encara l'empri perquè diuen que és des temps d’en primer... (Personalment, me va bé emprar aquest “ell” en la composició de qualque mot; a vegades és necessari afegir una síl·laba al vers d’una glosa perquè soni millor).

Per altra banda, el  “més tost” també es pot emprar en altres situacions que li canvien una mica el significat. “Volia veure sa neu però més tost hi vaig arribar tard, perquè ja s’havia fus”, “Que creus que en tornarà fer de neu? - Més tost massa, que ho crec!”. Dit d’aquesta manera equival a l’expressió mallorquina “més aviat” o a la construcció  “més bé”, que crec que és la forma més emprada per la similitud amb el castellà.

Emperò l’origen de la paraula “tost” és ben curiosa. Tothom sap que la nostra llengua deriva del llatí. Idò hau de sebre que, en llatí, “tostum” volia dir “torrat”. Però una cosa és el llatí culte i l’altra el vulgar, i així, la gent del carrer va començar a donar-li el significat de “massa cuit”, llavors “cuit massa de pressa” i, finalment, “fet de pressa”. En néixer la llengua catalana, el “tostum” va passar a “tost” amb el significat de prest o aviat. Ara que els meus fills llegeixen en “Tirant, lo Blanc”, els en manllevaré un fragment (“Pren marit tost e ben tost, e si ton pare no te’n dóna, yo te’n daré”) on apareix el tost amb aquest significat.

Per cert, i per tornar un poc al diàleg inicial, deim mu mare entost de ma mare, per analogia de la forma masculina mun de mon pare (clar que no som tan exagerats com la gent de Ciutadella que directament diu muare). A part de l’anècdota, l’explicació ha servit per emprar la locució entost de, que ve d’ajuntar en i tost . És prou significatiu que quan ho pronunciam la “d” se menja la “t” i sona “entòs de”. Seria la versió menorquina de en lloc o en comptes i, com a bons menorquins, hauríem de maldar a dir-ho més d’aquesta manera perquè, més tost, se sent molta gent que només empra la forma castellana “envés” .

Esmarxar

La setmana passada vaig tenir l’honor de formar part del jurat del premi Josep Vivó de glosa escrita (és ja la onzena edició de la nova remesa). És curiós comprovar la diferència d’estils i maneres que tenim les persones per comunicar un fet (sigui en glosa o no) i pens, sincerament, que podem aprendre coses de tothom. Però un dels aspectes que m’atreu més en l’anàlisi d’un escrit és el vocabulari que s’empra.

Va ser significatiu que hi hagués dos guanyadors, ex aequo, amb dues maneres i estils d’escriure molt diferents. Ex aequo és una locució llatina que significa que dues o més persones estan en igualtat de mèrits. Sense pensar-hi gaire, sembla una paraula molt important i molt culte. Segurament l’hem sentida en alguna altra ocasió, però el cervell no ho reté tot, i en sentir-la de nou me va fer pensar en una segona expressió més nostrada: eccihomo (a altres indrets de parla catalana es pronuncia eccehomo). Perquè, tanmateix l’eccihomo també és un llatinòrum. Aquesta paraula ens ha entrat a la nostra llengua, Déu sap com, per mor de les antigues misses en llatí. Quan a l’Evangeli, Pilat mostra Jesucrist a la multitud després d’assotar-lo diu: ecce homo!, que seria equivalent a dir: vet aquí l’home! I com que el bon Jesús anava copejat, nafrat i escarrinxat de per  tot, un eccihomo té aquest significat, el d’una persona molt nafrada o copejada (potser aquesta història hagués estat més adequada per Setmana Santa, però ses coses vénen com vénen i, mensenes, he començat l’escrit amb el desig d’anar per un altra vent).

El títol d’una de les gloses presentades a concurs era: Glosat per esmarxar gonelles. Que en feia de temps que no sentia ni veia emprar la paraula esmarxar! I, malauradament, vivim  un temps en què s’esmarxen moltes persones de la seva feina.  Quan esmarxam qualcú és per expulsar-lo, per dir-li que se’n vagi. És cert que si ara han de treure un obrer o obrera de la feina s’empra també el castellanisme despedir. No és el meu desig que faixin fora ningú del lloc de treball, però si que he tingut sempre sa fal·lera de rallar bé i de sentir rallar bé. Per açò,a veure si en tost de comentar que a causa de la crisi han despedit en Pere o en Pau, maldam dir que l’han tret, l’han fet fora o l’han esmarxat de la feina. Per la meva banda, a l’escola, i amb el convenciment que hi haurà respecte i educació, procuraré no esmarxar ningú de dins l’aula...

M’imagin assegut als escalons del camp de futbol... Ara està fet d’herba artificial (i açò no obstant, encara s’ha de regar) i en caure, més que pelades, els jugadors es cremen la pell. Quan no fa massa temps eren de terra, els camps de futbol, s’anava més alerta de no caure, perquè una caiguda volia dir pelada segura. Hi havia qualque central , en realitat encara n’hi ha qualcun, que ho eixermava tot i si passava la pilota no passava el davanter.  I en una d’aquestes entradotes, pel cop i la caiguda, el rival podia quedar com un eccihomo, però, clar, llavors l’àrbit (àrbitre) havia d’esmarxar el defensa amb una targeta vermella. I no poques vegades, com ara, el partit acabava empatat a gols, ex aequo.

Sadoll

Des dels amargos, torrons i cuscussó de Nadal fins les coques de confits i tortells dels Reis, s’entretenen dues setmanes de menjues intenses, sucoses i consistents. No és estrany que amb tant d’omplir la panxa un arribi a dir que està sadoll, i ho diu amb el significat d’està satisfet (massa i tot) de menjar. Però, estar sadoll, també pot voler dir que un està cansat d’una cosa o de qualcú (aquest seria el sentit d’aquella glosa amb tantes rimes -oll: “...ja no ho puc encobeir/ que me tens boni sadoll...”).

Expressions equivalents a aquesta en tenim unes quantes en el nostre rallar de cada dia i, crec que estar sadoll és la que s’empra manco.

La primera que m’ha vingut al cap és la d’estar fart, que empram més per quan esteim cansats en excés d’una cosa: estic farta de tanta renou, no estàs fart de passar carretera?... A vegades podem estar farts de fer una cosa perquè en feim un fart de fer-la: l’alumnat pot estar fart d’estudiar perquè les passades vacances va fer un fart de repassar la lliçó (i és que també n’hi pot haver un bon fart (o deu ser fard?) de planes a estudiar). I finalment, encara que no ho empram tant, un també pot estar fart de menjar. En aquest darrer significat, hi ha un refrany menorquí que diu “farts i dejuns no mengen junts”, i fa referència a què persones riques i pobres no solen veure o no solen entendre les coses de la mateixa manera.

Les locucions estar redó (o rodó), estar ple i estar tip (o estar redona, plena i tipa) es poden emprar també amb els mateixos significats que l’estar fart. Una persona està redona, plena o tipa quan ha menjat molt i ja no pot més, però igualment un pot estar redó, ple o tip de pujar i davallar escales. Açò no obstant, en la nostra parla, no solem emprar aquets estar ple en el sentit d’estar cansat o fastiguejat de fer una cosa massa vegades. D’altra banda, sí que usam el tip en expressions d’aquest estil: ho és un tip d’anar i venir! o quin tip de córrer!

Estar com un re és una comparació molt ben encertada entre l’estat de la nostra panxa i l’animaló. Les paparres si s’aferren a una persona o animal, comencen a xuclar-li sang, s’inflen i canvien de color, llavors és quan el coneixem amb el nom de re. D’aquí que quan una persona ha menjat massa se sent tan inflada com inflada està la paparra de tant de xuclar sang. I com que la paparra es torna re, tenim aquest endevinall:

Animal de mala casta
que bé menja i no paeix,
de tant que s’enredoneix
neix femella i mor mascle.

Estar fins dalt és una altra expressió que se sol sentir, però només en l’accepció d’estar fart d’una cosa. “Estic fins dalt d’ell!” Me deia una alumna a qui li tocava fer parella amb un company una mica malcriat. Segurament ho deia amb raó.

Si tornam amb el sadoll, però ara l’empram com a nom en comptes d’adjectiu, trobam que té el significat de menjada o presa d'aliment fins a sadollar-se (estar satisfet). He trobat una cançoneta que en fa referència:

Si jo som viu l'any qui ve,
ja vui tenir es lloc llogat,
perquè, quan manco, tindré
es sadoll i es calçat.

Ara que ve Sant Antoni, menjarem sobrassada i botifarró, però fem-ho amb moderació per no quedar sadolls altra vegada.