Remelsa

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort d’assistir a un glosat a un lloc. Entre la pagesia i assegut davall una porxada sembla que les gloses són més bones de fer, boni boni surten totes soles. La qüestió és que quan els glosadors vam arribar l’amo encara no havia acabat la feina (al camp sa feina no s’acaba mai!) i madona, tota servicial, ens va mostrar ses cases i els seus rodols. Tot per entretenir la nostra estada.
Entre altres coses, vam passar per les estables i vam veure els cavalls que tenen al lloc. Es veu que són pagesos cavallers i açò va donar peu a xerrar de les festes (ara, tan aprop de Sant Joan). El primer cavall que vam veure era un animal negre amb uns quants anys i molt experimentat en entrar a la plaça d’un poble; un altre era un pollí o potro, fill de cavalls de bona raça (si m’equivoc ja perdonareu la meva incultura, el potro o poltre és un cavall jovenet i el pollí o pollinet tant pot ser cavall com ase o mul, açò sí, també  jove, abans que el desmamin). En arribar al darrer estable vam veure un cavall gros i vermell amb un estel blanc al front i madona ens amolla:-Aquest és un animal molt polit, però no té gens de remelsa!
De remelsa jo em pensava que només en teníem les persones perquè voldria ser aquella energia quasi violenta en els gests i sobretot en el xerrar. I de rallar els animals no en saben. Vaig entendre que si el cavall no tenia gens de remelsa volia dir que no tenia nirvi, que enmig de la plaça li faltava vitalitat i força. Certament a la gent en general agrada més veure en acció aquell cavall vigorós, quasi incontrolable, que aquell animalet ximple o poruc amb moviments lents que no s’exalta per res.
Açò no obstant, quan ens referim a persones, ja no xarmenda tant que actuem amb remelsa. Sembla normal que tant joves com adults en qualque moment contestem amb crits i malament,  o que un jugador de futbol flastomi i gesticuli exageradament per la decisió arbitral , o que una senyora s’exalti i digui de tot a un funcionari que l’atén darrera un taulell. Tal vegada ens malacostumam a conviure amb aquesta remelsa i, mensenes, ens hauríem d’avesar a mantenir la serenor i el respecte en tot moment (encara que sigui difícil en algunes situacions) i maldar solucionar els conflictes amb el diàleg.
Sembla clar que remelsa deriva de melsa amb la partícula re- davant que reforça l’expressió. Si mateix, la melsa és una glàndula poc coneguda situada a l’esquerra del ventrell. Segurament coneixem més la versió castellana d’aquest òrgan perquè els metges especialistes ho han après en aquesta llengua i els mitjans de comunicació, majoritàriament,  també s’hi solen expressar, en castellà. Seria el que en diuen el “bazo”. El que no està tan clar és la relació d’aquesta glàndula amb el fet de manifestar una energia impetuosa i excessiva. La seva funció dins l’organisme és més de defensa. Potser la seva forma i color li donen un aspecte desagradable que ens fa fer sentir una espècie de rebuig per actuar amb remelsa...
El lleu és un altre òrgan que tal vegada tampoc no sabem exactament què és i tanmateix l’empram en diferents expressions.
Durant tot el curs escolar, els mestres hem volgut fer treure es lleu a l’alumnat perquè li demanam un gran esforç i volem que el rendiment sigui màxim. Qui aprofita tot el seu potencial i fa la feina ben feta treu es lleu per sa boca i li ve just alenar per mor del cansament i fatiga acumulats durant tot l’any. I, ara, a l’hora de posar notes, tal vegada hi ha qualque professor massa exigent que troba ossos en es lleu i cerca defectes en tot i en tothom.
Per cert, quan rallam del lleu ens referim als pulmons. I si a qualcú li sap greu que se toqui es lleu...

Coa

Dir o sentir a dir la paraula “coa” no és un fet gens estrany. És una d’aquelles paraules que, a nivell de Menorca, tothom la té com a pròpia  i es definiria com aquella cosa més o manco llarguera que molts d’animals tenen a la part posterior. Gent d’altres contrades amb qui compartim llengua utilitza el mot “cua”. Però la forma catalana més antiga és la que empram els menorquins. Cua, encara que avui és la forma més estesa, prové de coa, i el canvi de la “o” en “u” es podria explicar, diuen, per la influència (i proximitat) del (mot) cul.

Hi ha persones que només per aquest fet  (el d’emprar qualque paraula diferent) ja consideren que l’idioma no és el mateix. Si fos així, a Menorca mateix, rallaríem set o vuit idiomes diferents: tothom té clar que a Ferreries no xerram igual que a Maó, però a tots dos pobles xerram menorquí. I el que passa entre municipis, també passa entre illes, i entre illes i Principat... Aquesta circumstància és cosa normal i lògica a qualsevol llengua.

Però és més, a la nostra terra, no sona malament el mot capicua (claríssima la seva procedència) que, fins i tot, ha adoptat la llengua castellana (“capicúa”). Un nombre en capicua és aquell que coincideix tant si el llegim de l’endret com al revés.

És precisament a l’assignatura dels nombres, de  les matemàtiques, on el professor explicava que les arrels quadrades no donen sempre com a resultat un nombre exacte:
- S’arrel quadrada de 25 és cinc, però s’arrel de 30 serà cinc i “pico”!
Açò em va fer recordar que som molts els que deim també “són les tres i pico”...

Amb aquest “pico” ningú n’alça una cella i la “coa” ens aniria beníssim per aplicar en aquests casos: “el resultat serà cinc i coa” o “són les tres i coa” sonen molt més menorquí.

Però és que la coa ens serveix (o ens servia, perquè som molts que ja no l’empram) per aplicar a altres situacions. És el cas de fer coa o haver-hi coa. Ara molta gent diu que fa “cola” o que hi ha molta “cola” a ca’s doctor. No ens adonam que dir “cola” és traduir la coa en castellà i que la nostra autèntica cola és una substància adhesiva que serveix per aferrar (la cola blanca dels fusters, per exemple) i que res té a veure en posar-se un darrera l'altre i esperar que ens toqui el torn.

Hi ha gent que per la seva manera de ser va a remenar sa coa per tot, perquè vol intervenir de manera activa en tots els assumptes. Tothom coneix qualcú així. Açò a vegades provoca que aquesta persona pugui anar coa baixa, desanimada, perquè no li han fet cas o pot anar-se’n amb sa coa entre ses cames, és a dir que se’n va  malsatisfeta per haver sofert un fracàs o un desengany. A més a més, en no poques ocasions, les coses que feim o deim poden dur coa i crear moltes crítiques i conseqüències.

Qui té sa coa de palla
s’encén, segons es refrany;
per açò quan acusen, calla
si ets innocent de dany.

I per acabar les coes, hauré d’afegir una paraula a la coa de la llista de les “gleves”. Sabia cert que em deixaria qualque mot pel camí. Així, una persona d’edat me diu l’altre dia “t’envelaré un clèsquit! mira que deixar aquesta paraula...” I té tota la raó. Però no voldria entremesclar paraules i expressions entre un i altre article perquè açò seria anar i venir com sa coa de s’ase.

Gleva

En Josep amenaçava la seva germana quan, assegut al sofà, mirava un programa de la tele:

- Si no te lleves d’enmig et fotré una gleva!

Vaig pensar que era una expressió ben ciutadellenca. Al nostre poble, qualsevol jove (i no tan jove) haguera emprat una altra expressió. Perquè d’amenaces de tipus violent en tenim a betzef i segurament a cada poble i, fins i tot, a cada família poden ser diferents. La sort és que la immensa majoria de vegades, aquestes intencions de fer mal només queden en paraules. I maldament el refrany diu “Qui amenaça i no pega, per bèstia es queda”, pens que val més quedar per bèstia que no ferir ningú.

Moltes de les expressions que empram vénen encapçalades pel verb fotre, que sembla més desafiant i intimidatori que la forma menorquina envelar. Particularment, si puc, me decant per emprar les maneres més fines del llenguatge i dir “envelar” entost de “fotre” me sembla que és dir les coses més suaument. Si mateix, quan les emocions de ràbia o ira són prou fortes, sembla que les persones quedam més descansades si amollam qualque batall o paraula malsonant.

A Ferreries, més que gleves, solem fotre bledes (que seria en qüestió sonora l’expressió més semblant a les gleves ); però també a nivell d’illa podem fotre tocs, galtades, cascarros, clotellades, ventalls, becnocs, punyades, cideres, mastegots, manyonfles, fàitims i hòsties.

Les galtades, les clotellades i les punyades són paraules derivades de galta, clotell i puny i ja es veu el seu significat. Del toc, que seria la forma més genèrica de les expressions, en neix la locució “donar-se tocs pes cap” que és una manera de demostrar el penediment d’haver fet una cosa.

La manyonfla pareix una deformació de manyopla que era un guant de ferro (una peça d'armadura que cobria la mà). Per tant la manyonfla serà un cop donat amb la mà.

Mastegot ve del verb mastegar, i sembla, així, que hauria de ser un cop al lloc on mastegam (a la galta o a la cara), però també pot significar qualsevol cosa mastegada (un mastegot de paper, per exemple).

El cascarro té la mateix arrel que el casc, i per tant és un cop al cap.

Les altres paraules, a més d’incloure’s en aquests tipus d’expressions violentes, tenen el seu significat propi. I ja és curiós que popularment s’hagin triat aquests mots i no uns altres, perquè, de fet, no tenen res d’especial...

Fotre un gleva, en principi, és donar un cop amb la punta d'un dit que ha estat apuntalada en el dit gros perquè prengui més força. Segons el diccionari una gleva és un pilot de terra cohesionat que s'aixeca llaurant. Seria com un torròs (terròs) o, més exactament i si no vaig errat, un cunrum.

La cidera i la bleda vénen del món vegetal. Amb la fruita hi deu tenir relació l’expressió “vermell com una cidera”. La bleda, a més d’una verdura, és una dona excessivament delicada i aveciada.

El ventall és aquell instrument tan senzill per fer aire i refrescar,  però també pot ser una mentida o un disbarat gros (“açò són ventalls!” o “no fotis ventalls!” són expressions ben nostres).

Amb l’hòstia me passa igual que amb el fotre, m’estim més emprar paraules més refinades i que no puguin ofendre ningú.

Finalment tenim les paraules pròpies de les dues dominacions: fàitim ve de l'anglès “fighting”, que vol dir lluita o brega; i el becnoc és una moneda francesa que val cinc francs (i deu fer un bon mal si te’n tiren un pel front).

Esbrellar

Va succeir durant un descans, al pati de l’escola (encara avui dia n’hi ha que mantenen el castellanisme de “recreo” per a aquest temps. Segurament, perquè és cert que el que proposen els diccionaris de traducció no ens sona gaire nostro: esbarjo, esbargiment, recreació... L’escola es va presentar al nostre poble quan es feia tot en castellà i qualque paraula emprada en aquest entorn encara no ha trobat el substitut acceptat per tothom. Confiem que puguem mantenir el que s’ha aconseguit fins ara dins l’àmbit educatiu perquè és una manera de mantenir la nostra llengua així com la rallam a Menorca).

Era, deia, durant l’estona del pati que una mestra se’m dirigeix:
- En Miquel s’ha esbrellat es calçons. L’haurem de deixar anar a ca seva perquè se’ls canviï.

Que en feia de temps que no sentia la paraula esbrellar! Tot d’una em va venir la imatge de quan era petit i anava a escola a l’antic convent; un dia, devora el pou, vaig fer una estirada i em vaig esbrellar els calçons; vaig haver d’aguantar tot el temps que quedava de pati i de classe amb el tall obert. Però pitjor va ser aguantar les rialles i les befes dels companys. Ja ho diuen: “mal d’altres rialles són”. 

Esbrellar vol dir obrir o rompre una cosa de manera violenta. En el cas dels calçons, boni bé sempre, s’obren  a nivell de les costures que uneixen les dues cames (entre el cul dels calçons i la bragueta). De manera que és fa molt desagradable la sensació del descosit en aquella zona. Sembla que la paraula esbrellar té l’origen en l’onomatopeia (imitació de sons naturals) de la renou que es produeix quan es romp qualque cosa de manera violenta: brrrl! 

I en aquest punt de l’escrit en què estic a mitges costures m’agradaria fer referència a aquest acte de cosir o al lloc on s’uneixen dues peces cosides amb un parell de refranys que es devien dir temps enrere a Menorca. El primer: “Qui no està avesat a dur bragues, ses costures li fan llagues”, que voldria dir que les petites dificultats es poden fer grosses per a qui no està acostumat a fer-hi front. I aquest altre: “Guardau-vos de poi entrat en costura” que es diu per la curtesa d’enteniment d'aquelles persones que sense mèrits propis han passat en poc temps d'una situació miserable a un estat d'opulència o prosperitat. 

Finalment, en Miquel va anar a ca seva a baratar-se els calçons. Desconec si aquesta peça de vestir va anar directament al fems o es va tornar sarzir per emprar-se altra vegada. Fa unes dècades es reutilitzava tot i es veien prou genolleres (noltros pronunciam “jonoeres” perquè ve de “jonoi”) i colzeres que servien per dissimular qualque forat a aquestes zones. Avui dia, si se’n veuen (tant de pegats com forats), és que ja són de disseny. La paraula sarzir sempre me recorda s’àvia (na Joana sa Mestressa), és un mot que ella emprava bastant. El seu significat és adobar una roba amb l'agulla per refer el teixit trencat. 

D’esbrellar se’n deriva esbrell, que a Menorca s’empra com a sinònim d’esqueix o esquinçament. Tal vegada estaria bé que a l’”esguince” (que cada instant n’hi ha que en pateixen) li tornàssim a dir carn esquinxada o, posats a dir, carn esbrellada o, senzillament, esbrell.

Raor

No sé si les dues paraules angleses“lip” i “dub”  s’ajuntaran (com ho van fer en el seu moment “foot” i “ball”) i crearan en un futur una nova entrada al diccionari. Si és el cas, tampoc no sé si hi entrarà com a “lipdub” o amb la forma “lipdab”,que és com se pronuncia (com passà amb el “football”, que aquí escrivim futbol perquè correspon a les grafies que s’atraquen més a la pronúncia anglesa). En qualsevol cas, la traducció més entenedora i curta de “lip dub” seria “doblatge labial”. I si qualcú tenia dubtes del que era, segurament, després de l’experiència de dissabte passat, tot Ferreries sabrà explicar més o manco què és un “lip dub”.

Va ser una jornada festiva, amb molta participació i, a la vegada, i açò és la cosa més important, va ser la demostració d’un poble que estima la seva llengua. Ja ho deia una estrofa de la lletra amb la tonada de l’Amo de Son Carabassa:

Mèrvils, cadufos, raors,
tians, someres, gots i nyacres,
aquesta és sa nostra parla,
n'hem de tenir cura tots.

La llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és la que estimam i és per açò que l’hem de cuidar, n’hem de tenir ànsia.

I ja que comentam aquesta estrofa, va ser curiós que el dia que la provàvem la gent va interpretar de diferent manera, però de forma encertada, la paraula raors, que és el plural de raor. A la majoria aquest mot els suggeria aquell “peix de color vermell groguenc, de cos comprimit, cap optús i sabor exquisit”; i érem pocs que, com jo, vam pensar amb aquell ganivet de tall fi que serveix per afaitar (i vaig ser un d’aquests, segurament pel record que tenc de mon pare de veure’l amb la cara ensabonada i sentir el rac-rac del raor en tallar els pèls de la barba). Evidentment, l’expressió tallar com un raor vol dir que una cosa (sigui eina, arma, fulla de càrritx... ) talla molt.

Però també comentàvem que en fer el plural de raor, tant en un significat com en l’altra, no dèiem raors, sinó raons...  I és bo de fer explicar el motiu, com que en el llenguatge oral no pronunciam la –r final de raor, vulgarment l’hem tinguda com una paraula acabada en –ó (com cançó, redó, botó...), i, clar, totes aquestes formen el plural en –ons. De la mateixa manera farem els derivats diminutiu i augmentatiu: raonet i raonot. Ara que possiblement també hem assimilat el raor amb la raó. Ja en fa el joc de paraules aquest refrany menorquí: qui té raó, que s’afaiti, (és una expressió que se li diu irònicament a qualcú que presumeix massa de tenir la raó).

Açò no obstant, som moltes les persones que entost de pronunciar raó amb totes les lletres, ho acurçam i deim “ro” (que seria un fet semblant a dir “Mo” a Maó).  

“M’has de donar sa raó”, “tens tota sa raó”, “està carregat de raó”... són construccions que tots entenem i segurament hem emprat o hem sentit dir qualque vegada. D’altres expressions, però, no són tan usuals i potser s’han perdut pel camí del temps. “Ja és de raó” és una exclamació amb què s’acceptava sense reserves allò que una persona deia. I “tenir raons”, “haver-hi raons” i “moure raons” voldrà dir tenir, haver-hi o moure qüestions, discussions, disputes.

I, com que “amb sa raó, perden” que “ses raons sien acabades”...

Idò

Diàlegs de fa quatre dies, a la feina, al carrer, a casa:
- Idò, què és que hi ha de nou?
- Que no vol venir.
- Que no vol venir? Idò que no vengui!
…
- Idò, quin senyal tu per aquí?
…
- Me sap greu però no hem duit pa.
- Idò?
- Es forn estava tancat...

Diàlegs d’ahir, a l’aula, al casal, a la ràdio:
- Que has duit sa feina feta
- Pues sí!
…
- No vindràs, pues, a ca nostra?
…
-...i jo crec que s’administració, pues, hauria pogut fer més per sa fira de sa sabata...

Aquests dies he tingut la sort de rebre un regalet. Es tracta d’ un fragment d’una revista internacional de filologia que es diu Caplletra i correspon a la tardor del 2010. És un article de n’Ignasi Mascaró que explica els diferents significats, valors i melodies de la partícula “idò”. Consider que és un treball ben elaborat i exhaustiu sobre l’ús d’aquesta paraula tan nostra. I és cert que és molt nostra! “l’idò es compta entre aquells endemismes lingüístics que tenen nomenada i que són sentits com a particularment propis”. Diria que és una de les primeres paraules que aprenen els que vénen de fora.

I tanmateix veig que entre la joventut es perd un poc en un diàleg espontani. No em sabria tan de greu la pèrdua d’una altra paraula si no fos que se substitueix per una altra que no és gens de la terra. Sembla mentida! A vegades me deman com és possible que un mot, una manera de dir tant nostra, tan usada, tan sentida, es canviï en qüestió d’una generació!

En la conversa, els adults el conservam més bé, però en un discurs una mica llarg, davant un micro per exemple, la cosa ja no és igual. El cas és que el pues se generalitza i, de cada vegada, sentim emprar més aquest mot manllevat del castellà com si fos la cosa més normal del món. I , maldament l’idò sigui especial i serveixi per moltes coses, tampoc no és que sempre tengui el mateix valor que el pues castellà.

Un polític deia l’altre dia: “Quan arribam en aquests extrems, pues, ningú sap com ho ha de resoldre”. No veig gaire encertat, en aquest cas, substituir el pues per l’idò, perquè a Menorca no l’hem emprat mai amb aquest matís.

Què hem de dir, idò, si tampoc podem dir pues? Pens que tampoc no es tracta de cercar una traducció calcada (jo optaria senzillament per ometre la paraula). I és que existeixen mots i expressions que no tenen traducció en altres llengües perquè suposen una visió particular de la vida i de dir les coses (com traduïm seny, paret seca, més tost i manyuclar? i com traduïm desde luego, nada menos, chollo i aquest pues?). Cada llengua crea les paraules segons les seves necessitats. Açò no obstant, tal vegada passa que en un món globalitzat se’ns creen les mateixes necessitats per a tothom i, de rebot, sorgeix la necessitat de trobar paraules equivalents a cada llengua... Com ho aclarim, idò? És complicat.

Més bo d’aclarir sembla l’origen del mot. Els entesos diuen que és la suma d’una “i” amb el doncs de Catalunya . “I doncs” s’ajuntaria i, per facilitar la pronúncia, passaria a idons. Finalment es “faria el singular”: si de pans el singular és pa, d’idons el singular és idò!

- En aquest article no has posat cap paraula en negreta!
- Idò!
- Idones!

Bast

- Joan, es bast te roda!
Segurament són pocs els mestres d’escola que empren aquesta expressió. Tenc la sort d’haver-ho sentit dir a un bon mestre que estima la feina d’ensenyar, estima la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra terra. I admir d’ell la seva dedicació vers l’alumnat però, sobretot, la seva sensibilitat i valentia a l’hora de defensar la nostra identitat.

Es bast te roda! se sol (o se solia) dir a un qui xerra de manera incoherent i mescla ous amb caragols, per fer-li veure que si segueix així pot acabar malament.

Boni segur que a jo també me rodarà es bast en escriure aquestes retxes, perquè som conscient que rallar d’una cosa que no he vist emprar mai pot fer que digui qualque disbarat. També som conscient que hi ha persones de més edat que en rallar del bast me’n poden donar en cullereta. Però m’arriscaré, qui no arrisca no pisca, i si he de rebre qualque comentari pel carrer, ja aguantaré es temporal.

El bast és com una espècie de sella amb les corbes més sortides fetes de fusta i que serveix principalment per traginar càrrega feixuga a l’esquena d’una bístia. El llit del bast solia ser de pell i anava farcit d’un material més tou (palla o llana) per no fer mal a l’animal. Damunt es bast hi devien poder qualcar, però per açò valia més emprar una sella. I certament la funció principal era la de transportar càrrega a vegades amb l’ajuda d’altres aparells. Les beaces (pronunciat baces), les escaletes i els escorbais se podien acoblar al bast per dur menjar, feixos de llenya, garbes...

El bast es fermava amb la cingla, que és una corretja ampla que passa per davall la panxa de la bístia. Es veu que s’havia de subjectar prou fort perquè si es bast rodava, queia tota la càrrega que duia damunt. D’aquí l’expressió “es bast te roda”, perquè devia caure molt tort haver de tornar carregar els feixos o garbes damunt la mula.

El bast com a paraula i utensili és evident que s’ha deixat d’emprar (no sé de cap pagès que encara el faixi servir) i ara sols roman a qualque porxo o exposició. I és cosa normal, el progrés té aquests inconvenients, però, també tenim altres “bastos” amb altres significats.

Com a adjectiu té el valor de grosser, mancat de refinament. Diuen, per exemple, que el glosat mallorquí és més bast que el nostre. I el coll de cartes més bast deu ser el de bastos (encapçalat pel bastet en el joc del truc) perquè més refinats són els oros, les espases i les copes.

Amb el verb bastar ens hi podríem entretenir prou estona però ara només li associarem dos significats més que interessants. Primer, el d’esser suficient, que tothom coneix i usa:”açò no basta per res!” o la nostra dita menorquina “lo que basta per tres, basta per quatre”. L’ús de bastar amb el sentit d’arribar a cert lloc sí que ha reculat un poc:”me posaré damunt sa cadira perquè així no hi bast”,”a les branques baixes sí que hi basta; a les de dalt, no”. Ara deim més “no hi arrib” o “sí que hi arriba”.

I tornant al món educatiu, a vegades ens queixam de les poques ganes de fer feina de l’alumnat. En general, deim, que només van a complir els mínims. Però pens que potser no ens adonam que no només són els joves que tenen vessa, també hi ha molta gent adulta que encara no veu es bast, i ja sua.