Jutipiris i jutoris

Hi ha gent que té el costum de guardar records dins un calaix: una floreta, una carta, una pedra, un floc de cabells, un calendari, un tríptic... Són records que d’una manera o altre són significatius per la persona que ho arracona. Fa un parell de setmanes ma mare me va mostrar un full de diari; es notava que feia anys que ho tenia estojat (devia recordar el refrany “Qui ho estoja per demà, ho estoja pes ca”). Corresponia a la contraportada del diari Menorca de dia 28 de març de 1984 i anava dedicada a en Serreta. És curiós comprovar que hi ha malnoms (que no sempre són ofensius, ni destaquen un defecte, vici o qualitat) que s’hereten com si fos una marca genètica. Qualque sobrenom passa directament de pare (mare) a fill ( filla). Altres vegades boten una generació i es transmeten d’avis a néts. També hi ha els casos en què el malnom no segueix la via hereditària i acaba que se perd (succeeix més o manco com la selecció natural de les espècies; en el nostre cas, la selecció la fa el poble).

La qüestió és que, retall de premsa en mà, la mirada se’m va desviar cap al subtítol i concretament cap a una paraula: “cada vegada que marcava un gol anava davant es porter i li feia un jutipiri”.

Un jutipiri és un gest que se fa amb la cara, amb braços i mans o amb tot el cos per fer riure o per enriure’s de qualcú. A Menorca entost de “enriure’s” sempre deim i pronunciam enriurer-se’n; ja és ben particular que als verbs en -re, els acabem i convertim en -er quan hi hem d’ajuntar segons quin pronom: mourer-se, veurer-mos, perdrer-se...

En el cas d’en Serreta està clar que feia jutipiris amb la intenció de riure’s del porter rival. Però a vegades feim qualque gest o moviment sense voler que també pot fer riure a qui ens veu. I encara que aquests gests que fan riure es faixin desintencionadament són jutipiris igualment.

No sé perquè me pareixia que aquesta paraula sempre s’emprava en plural, sense article i acompanyat del verb fer: “aquell al·lot li fa jutipiris”, “sempre riu quan li faig jutipiris”, “a vegades feia jutipiris quan explicava”... Però es veu que el mot també s’empra (o al manco s’ha usat) en singular. Fins i tot es pot emprar com a sinònim d’una persona que fa moltes contorsions o gestos estranys: “aquest bergant és un jutipiri!”

Actualment la televisió mostra primers plans dels jugadors de futbol amb prou deteniment. És cert que poden fer qualque carota sense voler que fa riure (sobretot si ho mostren a càmera lenta); però els gests intencionats dels jugadors quan fan un gol són més d’arrogància i prepotència que altra cosa. Clar que qualcú també pot veure en aquesta supèrbia una manera d’enriure’s de l’equip contrari o del públic. No sé si a açò se li pot dir fer jutipiris... Tanmateix el mot llatí del qual pareix que prové la paraula, vituperium, significa “insult”.

Aquests jutipiris, al final, m’han fet pensar en el mot jutoris. Els jutoris són crits amb què es demana auxili. Tal vegada és més usual  emprar la paraula en la locució crits i jutoris. I el seu origen vindria de la reducció de “adjutori”, que vol dir ajuda o auxili. (com en el cas anterior i curiosament també l’he sentit emprar sempre en prural!).

Encara que els orígens i significats de jutipiris i jutoris són molt diferents, el fet de començar  en “jut” i acabar en “ris”, fa que les paraules, si no són parents, almanco semblin amigues. I amb el que queda d’estiu encara tenim molt temps de fer jutipiris i de riure i fer riure molt. Ara bé, convé no enriure’s de ningú i no haver de sentir crits i jutoris.

Anar de caboires

Aquests darrers dies he tingut la sort de rebre les famílies dels que han estat els meus deixebles més directes. La nota final de cada assignatura és un indicador molt important, però a l’hora de fer balanç agafa més rellevància l’intercanvi d’impressions. Els comentaris, més que en els nombres i notes, se centren en el progrés, en les actituds, en la manera de ser i estar de l’alumne tant a casa com a l’aula i en el futur immediat. I cada família té la seva vivència i experiència; la seva dinàmica, la seva manera de funcionar; els seus costums i la manera pròpia de veure les coses; les seves expressions i gestos corporals. Ja ho diu la dita cada casa és un món.

Totes les maneres de fer que me transmeten les famílies  i que són diferents a cada casa són respectables, maldament  a vegades hi ha qualque mare (les mares solen passar més pena) que diu “no sé si ho faig prou bé!” i qualque filla que li retreu: “açò no importa que ho contis!”. Estic ben convençut que les decisions de mares i pares sempre  miren pel bé dels fills i filles encara que la visió dels adolescents és, a vegades, ben diferent.

Personalment, tenc la immensa fortuna de sentir-me valorat i estimat per les famílies. Vull pensar que elles tenen les mateixes sensacions quan acabam una entrevista; seria una gran satisfacció... La veritat és que els estic molt agraït pel que m’han transmès durant tot l’any. I amb l’agraïment, sempre hi ha aquelles persones que són un poc més exagerades i fan qualque obsequi. El darrer ha estat el llibre d’en Toni “es doctor”, que va ser metge del poble, titulat Cabòries.

A Menorca, una cabòria és una idea fantàstica, que no respon ni correspon a la realitat. Tanmateix, sempre havia pronunciat (i sentit pronunciar) aquesta paraula d’una manera diferent i només en una expressió: anar de caboires. Que una persona vagi de caboires vol dir que du moltes d’il·lusions i viu segons idees fantàstiques, que en el fons és com no anar de res. Els diccionaris, però, res diuen de les caboires i sols fan referència al mot cabòria amb el primer significat de preocupació (especialment sense fonament).  

Potser aquestes preocupacions infonamentades, aquestes idees fantàstiques i aquestes il·lusions irreals ens fan emboirar el cervell i, al final, ens fa mesclar les cabòries amb les boires per treure les caboires...

Està bé tenir idees pròpies i pretensions per al futur, però hauríem de maldar que aquestes idees i il·lusions no ens envoltassin d’una boira que no ens deixàs veure la realitat. Hem d’evitar la boira espessa o boirada que ens limita la visió i ens amaga camins alternatius...

Hi ha un refrany que afirma: “boirada de canaló, as tres dies, saó”, però per acabar d’assegurar la dita, qualcú hi afegeix la coa que mai falla “a vegades sí, a vegades no”. Aquesta expressió me fa recordar un mestre, fet a l’antiga, que vaig conèixer mentre feia pràctiques. Aquest docent dividia el seu alumnat en tres categories: “d’alumnes n’hi ha de tres castes: els set o vuit que sempre ho fan bé, els tres o quatre que no et respondran mai i els deu o dotze que són com sa boira des canaló, a vegades sí, a vegades no”.

Pens que els educadors actuals no tenim el cap tan emboirat i res ens impedeix veure-hi clar. Procuram no establir categories perquè no hi ha cap persona igual i cadascuna té capacitats i ritmes diferents. Així i tot, la calor no emboira l’ambient, però ens pot atumoar i ens pot produir cert torbament i insensibilitat a l’hora d’anotar les qualificacions.

Remelsa

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort d’assistir a un glosat a un lloc. Entre la pagesia i assegut davall una porxada sembla que les gloses són més bones de fer, boni boni surten totes soles. La qüestió és que quan els glosadors vam arribar l’amo encara no havia acabat la feina (al camp sa feina no s’acaba mai!) i madona, tota servicial, ens va mostrar ses cases i els seus rodols. Tot per entretenir la nostra estada.
Entre altres coses, vam passar per les estables i vam veure els cavalls que tenen al lloc. Es veu que són pagesos cavallers i açò va donar peu a xerrar de les festes (ara, tan aprop de Sant Joan). El primer cavall que vam veure era un animal negre amb uns quants anys i molt experimentat en entrar a la plaça d’un poble; un altre era un pollí o potro, fill de cavalls de bona raça (si m’equivoc ja perdonareu la meva incultura, el potro o poltre és un cavall jovenet i el pollí o pollinet tant pot ser cavall com ase o mul, açò sí, també  jove, abans que el desmamin). En arribar al darrer estable vam veure un cavall gros i vermell amb un estel blanc al front i madona ens amolla:-Aquest és un animal molt polit, però no té gens de remelsa!
De remelsa jo em pensava que només en teníem les persones perquè voldria ser aquella energia quasi violenta en els gests i sobretot en el xerrar. I de rallar els animals no en saben. Vaig entendre que si el cavall no tenia gens de remelsa volia dir que no tenia nirvi, que enmig de la plaça li faltava vitalitat i força. Certament a la gent en general agrada més veure en acció aquell cavall vigorós, quasi incontrolable, que aquell animalet ximple o poruc amb moviments lents que no s’exalta per res.
Açò no obstant, quan ens referim a persones, ja no xarmenda tant que actuem amb remelsa. Sembla normal que tant joves com adults en qualque moment contestem amb crits i malament,  o que un jugador de futbol flastomi i gesticuli exageradament per la decisió arbitral , o que una senyora s’exalti i digui de tot a un funcionari que l’atén darrera un taulell. Tal vegada ens malacostumam a conviure amb aquesta remelsa i, mensenes, ens hauríem d’avesar a mantenir la serenor i el respecte en tot moment (encara que sigui difícil en algunes situacions) i maldar solucionar els conflictes amb el diàleg.
Sembla clar que remelsa deriva de melsa amb la partícula re- davant que reforça l’expressió. Si mateix, la melsa és una glàndula poc coneguda situada a l’esquerra del ventrell. Segurament coneixem més la versió castellana d’aquest òrgan perquè els metges especialistes ho han après en aquesta llengua i els mitjans de comunicació, majoritàriament,  també s’hi solen expressar, en castellà. Seria el que en diuen el “bazo”. El que no està tan clar és la relació d’aquesta glàndula amb el fet de manifestar una energia impetuosa i excessiva. La seva funció dins l’organisme és més de defensa. Potser la seva forma i color li donen un aspecte desagradable que ens fa fer sentir una espècie de rebuig per actuar amb remelsa...
El lleu és un altre òrgan que tal vegada tampoc no sabem exactament què és i tanmateix l’empram en diferents expressions.
Durant tot el curs escolar, els mestres hem volgut fer treure es lleu a l’alumnat perquè li demanam un gran esforç i volem que el rendiment sigui màxim. Qui aprofita tot el seu potencial i fa la feina ben feta treu es lleu per sa boca i li ve just alenar per mor del cansament i fatiga acumulats durant tot l’any. I, ara, a l’hora de posar notes, tal vegada hi ha qualque professor massa exigent que troba ossos en es lleu i cerca defectes en tot i en tothom.
Per cert, quan rallam del lleu ens referim als pulmons. I si a qualcú li sap greu que se toqui es lleu...

Coa

Dir o sentir a dir la paraula “coa” no és un fet gens estrany. És una d’aquelles paraules que, a nivell de Menorca, tothom la té com a pròpia  i es definiria com aquella cosa més o manco llarguera que molts d’animals tenen a la part posterior. Gent d’altres contrades amb qui compartim llengua utilitza el mot “cua”. Però la forma catalana més antiga és la que empram els menorquins. Cua, encara que avui és la forma més estesa, prové de coa, i el canvi de la “o” en “u” es podria explicar, diuen, per la influència (i proximitat) del (mot) cul.

Hi ha persones que només per aquest fet  (el d’emprar qualque paraula diferent) ja consideren que l’idioma no és el mateix. Si fos així, a Menorca mateix, rallaríem set o vuit idiomes diferents: tothom té clar que a Ferreries no xerram igual que a Maó, però a tots dos pobles xerram menorquí. I el que passa entre municipis, també passa entre illes, i entre illes i Principat... Aquesta circumstància és cosa normal i lògica a qualsevol llengua.

Però és més, a la nostra terra, no sona malament el mot capicua (claríssima la seva procedència) que, fins i tot, ha adoptat la llengua castellana (“capicúa”). Un nombre en capicua és aquell que coincideix tant si el llegim de l’endret com al revés.

És precisament a l’assignatura dels nombres, de  les matemàtiques, on el professor explicava que les arrels quadrades no donen sempre com a resultat un nombre exacte:
- S’arrel quadrada de 25 és cinc, però s’arrel de 30 serà cinc i “pico”!
Açò em va fer recordar que som molts els que deim també “són les tres i pico”...

Amb aquest “pico” ningú n’alça una cella i la “coa” ens aniria beníssim per aplicar en aquests casos: “el resultat serà cinc i coa” o “són les tres i coa” sonen molt més menorquí.

Però és que la coa ens serveix (o ens servia, perquè som molts que ja no l’empram) per aplicar a altres situacions. És el cas de fer coa o haver-hi coa. Ara molta gent diu que fa “cola” o que hi ha molta “cola” a ca’s doctor. No ens adonam que dir “cola” és traduir la coa en castellà i que la nostra autèntica cola és una substància adhesiva que serveix per aferrar (la cola blanca dels fusters, per exemple) i que res té a veure en posar-se un darrera l'altre i esperar que ens toqui el torn.

Hi ha gent que per la seva manera de ser va a remenar sa coa per tot, perquè vol intervenir de manera activa en tots els assumptes. Tothom coneix qualcú així. Açò a vegades provoca que aquesta persona pugui anar coa baixa, desanimada, perquè no li han fet cas o pot anar-se’n amb sa coa entre ses cames, és a dir que se’n va  malsatisfeta per haver sofert un fracàs o un desengany. A més a més, en no poques ocasions, les coses que feim o deim poden dur coa i crear moltes crítiques i conseqüències.

Qui té sa coa de palla
s’encén, segons es refrany;
per açò quan acusen, calla
si ets innocent de dany.

I per acabar les coes, hauré d’afegir una paraula a la coa de la llista de les “gleves”. Sabia cert que em deixaria qualque mot pel camí. Així, una persona d’edat me diu l’altre dia “t’envelaré un clèsquit! mira que deixar aquesta paraula...” I té tota la raó. Però no voldria entremesclar paraules i expressions entre un i altre article perquè açò seria anar i venir com sa coa de s’ase.

Gleva

En Josep amenaçava la seva germana quan, assegut al sofà, mirava un programa de la tele:

- Si no te lleves d’enmig et fotré una gleva!

Vaig pensar que era una expressió ben ciutadellenca. Al nostre poble, qualsevol jove (i no tan jove) haguera emprat una altra expressió. Perquè d’amenaces de tipus violent en tenim a betzef i segurament a cada poble i, fins i tot, a cada família poden ser diferents. La sort és que la immensa majoria de vegades, aquestes intencions de fer mal només queden en paraules. I maldament el refrany diu “Qui amenaça i no pega, per bèstia es queda”, pens que val més quedar per bèstia que no ferir ningú.

Moltes de les expressions que empram vénen encapçalades pel verb fotre, que sembla més desafiant i intimidatori que la forma menorquina envelar. Particularment, si puc, me decant per emprar les maneres més fines del llenguatge i dir “envelar” entost de “fotre” me sembla que és dir les coses més suaument. Si mateix, quan les emocions de ràbia o ira són prou fortes, sembla que les persones quedam més descansades si amollam qualque batall o paraula malsonant.

A Ferreries, més que gleves, solem fotre bledes (que seria en qüestió sonora l’expressió més semblant a les gleves ); però també a nivell d’illa podem fotre tocs, galtades, cascarros, clotellades, ventalls, becnocs, punyades, cideres, mastegots, manyonfles, fàitims i hòsties.

Les galtades, les clotellades i les punyades són paraules derivades de galta, clotell i puny i ja es veu el seu significat. Del toc, que seria la forma més genèrica de les expressions, en neix la locució “donar-se tocs pes cap” que és una manera de demostrar el penediment d’haver fet una cosa.

La manyonfla pareix una deformació de manyopla que era un guant de ferro (una peça d'armadura que cobria la mà). Per tant la manyonfla serà un cop donat amb la mà.

Mastegot ve del verb mastegar, i sembla, així, que hauria de ser un cop al lloc on mastegam (a la galta o a la cara), però també pot significar qualsevol cosa mastegada (un mastegot de paper, per exemple).

El cascarro té la mateix arrel que el casc, i per tant és un cop al cap.

Les altres paraules, a més d’incloure’s en aquests tipus d’expressions violentes, tenen el seu significat propi. I ja és curiós que popularment s’hagin triat aquests mots i no uns altres, perquè, de fet, no tenen res d’especial...

Fotre un gleva, en principi, és donar un cop amb la punta d'un dit que ha estat apuntalada en el dit gros perquè prengui més força. Segons el diccionari una gleva és un pilot de terra cohesionat que s'aixeca llaurant. Seria com un torròs (terròs) o, més exactament i si no vaig errat, un cunrum.

La cidera i la bleda vénen del món vegetal. Amb la fruita hi deu tenir relació l’expressió “vermell com una cidera”. La bleda, a més d’una verdura, és una dona excessivament delicada i aveciada.

El ventall és aquell instrument tan senzill per fer aire i refrescar,  però també pot ser una mentida o un disbarat gros (“açò són ventalls!” o “no fotis ventalls!” són expressions ben nostres).

Amb l’hòstia me passa igual que amb el fotre, m’estim més emprar paraules més refinades i que no puguin ofendre ningú.

Finalment tenim les paraules pròpies de les dues dominacions: fàitim ve de l'anglès “fighting”, que vol dir lluita o brega; i el becnoc és una moneda francesa que val cinc francs (i deu fer un bon mal si te’n tiren un pel front).

Esbrellar

Va succeir durant un descans, al pati de l’escola (encara avui dia n’hi ha que mantenen el castellanisme de “recreo” per a aquest temps. Segurament, perquè és cert que el que proposen els diccionaris de traducció no ens sona gaire nostro: esbarjo, esbargiment, recreació... L’escola es va presentar al nostre poble quan es feia tot en castellà i qualque paraula emprada en aquest entorn encara no ha trobat el substitut acceptat per tothom. Confiem que puguem mantenir el que s’ha aconseguit fins ara dins l’àmbit educatiu perquè és una manera de mantenir la nostra llengua així com la rallam a Menorca).

Era, deia, durant l’estona del pati que una mestra se’m dirigeix:
- En Miquel s’ha esbrellat es calçons. L’haurem de deixar anar a ca seva perquè se’ls canviï.

Que en feia de temps que no sentia la paraula esbrellar! Tot d’una em va venir la imatge de quan era petit i anava a escola a l’antic convent; un dia, devora el pou, vaig fer una estirada i em vaig esbrellar els calçons; vaig haver d’aguantar tot el temps que quedava de pati i de classe amb el tall obert. Però pitjor va ser aguantar les rialles i les befes dels companys. Ja ho diuen: “mal d’altres rialles són”. 

Esbrellar vol dir obrir o rompre una cosa de manera violenta. En el cas dels calçons, boni bé sempre, s’obren  a nivell de les costures que uneixen les dues cames (entre el cul dels calçons i la bragueta). De manera que és fa molt desagradable la sensació del descosit en aquella zona. Sembla que la paraula esbrellar té l’origen en l’onomatopeia (imitació de sons naturals) de la renou que es produeix quan es romp qualque cosa de manera violenta: brrrl! 

I en aquest punt de l’escrit en què estic a mitges costures m’agradaria fer referència a aquest acte de cosir o al lloc on s’uneixen dues peces cosides amb un parell de refranys que es devien dir temps enrere a Menorca. El primer: “Qui no està avesat a dur bragues, ses costures li fan llagues”, que voldria dir que les petites dificultats es poden fer grosses per a qui no està acostumat a fer-hi front. I aquest altre: “Guardau-vos de poi entrat en costura” que es diu per la curtesa d’enteniment d'aquelles persones que sense mèrits propis han passat en poc temps d'una situació miserable a un estat d'opulència o prosperitat. 

Finalment, en Miquel va anar a ca seva a baratar-se els calçons. Desconec si aquesta peça de vestir va anar directament al fems o es va tornar sarzir per emprar-se altra vegada. Fa unes dècades es reutilitzava tot i es veien prou genolleres (noltros pronunciam “jonoeres” perquè ve de “jonoi”) i colzeres que servien per dissimular qualque forat a aquestes zones. Avui dia, si se’n veuen (tant de pegats com forats), és que ja són de disseny. La paraula sarzir sempre me recorda s’àvia (na Joana sa Mestressa), és un mot que ella emprava bastant. El seu significat és adobar una roba amb l'agulla per refer el teixit trencat. 

D’esbrellar se’n deriva esbrell, que a Menorca s’empra com a sinònim d’esqueix o esquinçament. Tal vegada estaria bé que a l’”esguince” (que cada instant n’hi ha que en pateixen) li tornàssim a dir carn esquinxada o, posats a dir, carn esbrellada o, senzillament, esbrell.

Raor

No sé si les dues paraules angleses“lip” i “dub”  s’ajuntaran (com ho van fer en el seu moment “foot” i “ball”) i crearan en un futur una nova entrada al diccionari. Si és el cas, tampoc no sé si hi entrarà com a “lipdub” o amb la forma “lipdab”,que és com se pronuncia (com passà amb el “football”, que aquí escrivim futbol perquè correspon a les grafies que s’atraquen més a la pronúncia anglesa). En qualsevol cas, la traducció més entenedora i curta de “lip dub” seria “doblatge labial”. I si qualcú tenia dubtes del que era, segurament, després de l’experiència de dissabte passat, tot Ferreries sabrà explicar més o manco què és un “lip dub”.

Va ser una jornada festiva, amb molta participació i, a la vegada, i açò és la cosa més important, va ser la demostració d’un poble que estima la seva llengua. Ja ho deia una estrofa de la lletra amb la tonada de l’Amo de Son Carabassa:

Mèrvils, cadufos, raors,
tians, someres, gots i nyacres,
aquesta és sa nostra parla,
n'hem de tenir cura tots.

La llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és la que estimam i és per açò que l’hem de cuidar, n’hem de tenir ànsia.

I ja que comentam aquesta estrofa, va ser curiós que el dia que la provàvem la gent va interpretar de diferent manera, però de forma encertada, la paraula raors, que és el plural de raor. A la majoria aquest mot els suggeria aquell “peix de color vermell groguenc, de cos comprimit, cap optús i sabor exquisit”; i érem pocs que, com jo, vam pensar amb aquell ganivet de tall fi que serveix per afaitar (i vaig ser un d’aquests, segurament pel record que tenc de mon pare de veure’l amb la cara ensabonada i sentir el rac-rac del raor en tallar els pèls de la barba). Evidentment, l’expressió tallar com un raor vol dir que una cosa (sigui eina, arma, fulla de càrritx... ) talla molt.

Però també comentàvem que en fer el plural de raor, tant en un significat com en l’altra, no dèiem raors, sinó raons...  I és bo de fer explicar el motiu, com que en el llenguatge oral no pronunciam la –r final de raor, vulgarment l’hem tinguda com una paraula acabada en –ó (com cançó, redó, botó...), i, clar, totes aquestes formen el plural en –ons. De la mateixa manera farem els derivats diminutiu i augmentatiu: raonet i raonot. Ara que possiblement també hem assimilat el raor amb la raó. Ja en fa el joc de paraules aquest refrany menorquí: qui té raó, que s’afaiti, (és una expressió que se li diu irònicament a qualcú que presumeix massa de tenir la raó).

Açò no obstant, som moltes les persones que entost de pronunciar raó amb totes les lletres, ho acurçam i deim “ro” (que seria un fet semblant a dir “Mo” a Maó).  

“M’has de donar sa raó”, “tens tota sa raó”, “està carregat de raó”... són construccions que tots entenem i segurament hem emprat o hem sentit dir qualque vegada. D’altres expressions, però, no són tan usuals i potser s’han perdut pel camí del temps. “Ja és de raó” és una exclamació amb què s’acceptava sense reserves allò que una persona deia. I “tenir raons”, “haver-hi raons” i “moure raons” voldrà dir tenir, haver-hi o moure qüestions, discussions, disputes.

I, com que “amb sa raó, perden” que “ses raons sien acabades”...