Born i bòrn

A la Plaça d’Es Born de Ciutadella és on hi ha es Cagarro (és la befa que en feim els ferreriencs del monument que fa referència a l’assalt dels trucs). Clar que els ciutadallencs, extremats ells, en diuen sa Piràmide. I entremig d’un cagarro i una piràmide hi podem situar una àmplia gama de “monuments” i, segurament, hi trobaríem el que realment és, un obelisc. El born era la plaça, de les ciutats importants, on es feien els torneigs i festes cavalleresques...

Però pels menorquins un born també és una altra cosa. Fa relativament pocs anys a Ferreries era prou comú sentir a dir a la gent que posarien el sopar dins un born, o hi durien una coca, o l’emprarien per posar i llevar taula. És molt segur que la gent més jove no hagi emprat ni sentit emprar mai aquesta paraula amb el significat de safra. També pos en dubte que actualment se li digui safra. Me fa l’efecte que, com en moltes altres ocasions, ens decantam altra vegada per la versió castellana “bandeja” (i amb el so fricatiu velar sord de la jota incorporat). Per altra banda, el vocable “born” diuen que ens ve arran de la dominació anglesa de Menorca del segle XVIII. “Board”, en anglès té el significat de post o safra i, per ser exactes, hauríem de pronunciar bord entost de born; emperò aquí crec que devia tenir influència, per similitud de sons, el nom de la plaça ja comentada al principi. Aquest mot amb aquesta accepció no s’empra a cap altra indret de parla catalana. I com a parlants menorquins ens ve el dilema, quina paraula hem d’emprar? La que ens ve de l’anglès? La versió castellana? O la pròpia catalana? Personalment, tenc simpatia pel born, però...

Passem de born a bòrn. Per fer-ho només hem de canviar el so de la vocal. És clar que amb aquest canvi no solament baratam el significat de la paraula, sinó que passam a un camp semàntic totalment diferent. També és cert, però, que ara no està en boca de gent del carrer anomenar d’aquesta manera un borp (o vorp) o una medusa. Així i tot, encara he sentit a dir a persones més majors de Ferreries que aquest animaló es diu bòrn. Temps enrere no se’n veien tants. Els que ja tenim una edat recordarem haver anat a qualsevol platja, tant de migjorn com de tramuntana, i no passar cap pena per una picada de bòrn. Ara tot són precaucions i hem de tenir ànsia dels més petits per evitar-ne el contacte. I és que a vegades la vorera de la mar és un negrer de bòrns (que voldria dir que n’hi ha un falcat, que n’hi ha molts). Encara que les causes no estan molt aclarides es creu que una raó de la seva proliferació és la manca de depredadors (com les tortugues marines) i l’altra seria l’augment de temperatura de l’aigua de la mar.

I ara, com fan a l’orient, es vol començar el costum de menjar els bòrns. No sé exactament com es cuinen ni quin gust fan (pareix que primer els han de secar per ser comestibles), però pareix una bona mesura per reduir les plagues. Veurem si amb els anys arrela l’hàbit de consumir aquest animal i, un dia, a un bon restaurant ho demanarem:

- Un born ple de bòrns!

Pans i panets

Una dona de mitjana edat me retura. Només la conec de vista i m’hi atrac amb un mig somrís, me té una mica en trasquilo. Ella tota decidida i aliena al meu estat d’ànim m’esbutza aquesta:

- Avam, tu qui escrius aquestes coses per sa revista... Hi ha una paraula que me sona molt malament i a Ferreries l’emprau molt, que és bocadillo. Jo, a Es Mercadal, estava avesada a dir panet, però quan vaig en es forn ja no sé com ho he de dir.

Evidentment, panet està molt ben dit, perquè no és més que un pa petit. I la paraula bocadillo ens prové del castellà, un diminutiu de bocado (la traducció literal a la nostra llengua seria mosset. Si mateix, ho deim anar a fer un mosset, però no ens referim precisament a aquesta casta de pa. El català normatiu proposa la paraula entrepà, mot que a la nostra terra no té gens d’èxit).  Fets els comptes , no hi ha cap persona que, individualment, determini quines paraules s’han d’emprar i com s’han de dir, quines estan bé i quines malament. Però, altrament, és entre totes les persones que ho determinam. I, en aquest sentit, qui estima la seva llengua, hauria de poder conèixer i emprar les formes d’expressió que li són pròpies. Amb el bocadillo, els parlants de Ferreries no hem tingut l’acudit de cercar un derivat com han fet els mercadalencs (que de pa en fan panet) o no hem sabut posar mà al lèxic que ja teníem com els de Ciutadella (que han estès el significat de cóc).

El comentari d’aquesta dona (i des d’aquí un agraïment a totes les persones que de tant en tant me fan qualque suggeriment) donaria peu a xerrar de tota la terminologia que tenim entorn d’aquest aliment bàsic. No són les meves pretensions. No en som gaire entès i com diu la dita qui molt xerra, molt erra. Permeteu-me que tan sols faixi unes petites referències a algunes castes de pa i algunes expressions, perquè només amb açò ja tindrem prou pa tallat...

I començarem amb les coques pintades. Tothom sap que encara que se’n digui coca, la pasta és de pa. Són aquells pans rodons amb els típics quadres damunt. La coca blanca és la que està feta de farina flor i la coca rossa, com diu el seu nom, es fa de farina rossa (de més baixa qualitat). Encara que als forns la rossa  ja no es veu, la podríem comparar amb un pa integral (amb el color més clar). Diuen que quan son acabades de fer i són encara calentetes, les coques rosses són d’allò més gustoses. I precisament per açò, com que el pa és tan bo, a les bones persones se’ls diu que són un tros de pa.

Antigament  el pa més freqüent tenia forma de barra, però amb molt més gruixa que l’actual. Encara se’n couen de semblants durant les festes. Per aprofitar-se bé, aquest pans es llesquen. Avui dia és fàcil aquesta operació, al forn mateix tenen una màquina que talla tot el pa a la vegada i deixa les llesques ben cabalenques. Abans, lògicament, aquesta tasca es feia a casa i era tot un art tallar amb un ganivet llesca per llesca.

Ens deixarem el panet de viena (pa fluix), el cóc (llonguet), la barra, la flauta, la baguette, el bocata...

I al forn, que cadascú demani què vol com trobi, que des seu pa farà sopes.

Estrener

Na Maria tenia mal de queixal, i sa mare, si mateix, quan s’ho va mirar no n’hi va veure cap de corcat, cap càries aparent. Sa mare no és dentista, però sap de la vida; els anys solen donar experiència, que vol dir molts de coneixements i desenvolupament del sentit comú.

-Tal vegada és que te surt s’estrener!

Na Maria no va quedar del tot contenta. Encara que sabés que era el queixal estrener, de mal en tenia ben igual...

Quan a l’ordinador escric “estrener”, el corrector ho subratlla amb la típica línia ondulada vermella. I és que estrener no surt aumon. Aquesta paraula no existeix! No surt ni al corrector, ni a cap diccionari (ni tan sols a l’Alcover-Moll), ni tampoc a cap entrada del cercador del google. I, tanmateix, som molts els ferreriencs que l’empram. L’estrener és el queixal que surt més enrere, i sol sortir ja a l’edat adulta; en algunes persones solament no els surt. Per mor que apareixen en edat avançada i passada l’adolescència, molta gent també li diu es queixal des seny.

Segurament, el fet de dir estrener deu ser perquè la manera de pronunciar-ho s’atraca molt a extremer (aquest mot sí que surt als diccionaris). I si extremer ve d’extrem, estrener deu venir d’estrena. I posats a analitzar els significats podríem dir que tots dos són vàlids. Tant podem considerar que el queixal surt a l’extrem de tota la dentadura com que s’estrena després de tota una temporada sense sortir cap altra peça.

D’extrem també tenim extremat, que seria sinònim d’exagerat (aquí pronunciam “exiserat”). Evidentment aquest derivat em deu haver vingut al cap arran de les festes de Sant Joan; sempre solem dir que la gent de Ciutadella és un poc extremada i no només amb les festes sinó en qualsevol àmbit de la vida, seria una mica el seu fat o, potser, el seu caràcter. Però, ben pensat, de gent extremada n’hi ha per tot i, tal vegada, en algun moment tothom ho ha estat.

Després de les dents de llet, les peces que ens surten ja són definitives i, com que ens han de durar tota la vida, convé que en tinguem ànsia. No sigui que envelem una empasta i acabem amb tots els queixals empastats o, pitjor, amb les dents postisses. I és que la funció que fan és prou important: mossegar i roegar.

Però amb açò de queixals i rosegar, ja se sap, “Déu dóna faves a qui no té queixals”... Aquesta expressió se sol emprar per indicar que moltes vegades les ocasions més bones vénen a les persones que no les poden aprofitar. En altres ocasions no tan agradables ens podem trobar amb qualque persona que tothora troba motius per estar de mal humor. És una d’aquelles que sempre té un queixal que el renya. I si en tost d’una persona d’aquestes ens en trobam dues, potser ens podem veure implicats enmig d’una lluita i no és el cas de voler-hi intervenir que en podríem sortir escaldats; seria convenient d’aplicar l’altra dita “entre dos queixals, en lloc de dits, posa-hi didals”.

Sigui el que sigui sempre podrem enredar qualcú amb l’endevinall: “un convent de monges blanques i un frare vermell que els hi pega per ses anques”.

Edat burral

Potser és per la meva condició de pare i mestre, i segurament per mor que cada dia convisc amb persones d’una edat similar, que de cada vegada pareix que l’etapa adolescent és més preocupant (per l’educador) i es viu d’una manera més manifesta (per l’adolescent). Es sol dir que l’adolescència és aquella edat en què es deixa de ser un fillet o filleta però encara no s’és persona adulta. Durant aquest procés, s’adquireix una major independència i seguretat, però per arribar a tenir el seu propi criteri haurà de fer front i rebutjar els criteris i maneres de veure dels adults, sobretot els més pròxims: les mares (que solen ser les que pateixen més), els pares i professorat. Per tant, aquesta rebel·lia que mostren les persones adolescents envers l’”autoritat”, no l’hem de veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell al·lot o aquella al·lota creixi i arribi a fer-se persona adulta, amb pensaments i opinions propis, i capaç de valer-se per ella mateixa.

Les maneres de fer i dir les coses i que als adults ens sobta tant (com si mai haguéssim tingut la seva edat) fan que qualifiquem aquesta etapa amb noms una mica despectius, com si viure l’adolescència fos cosa dolenta. Maldament ja no s’empra tant, se sol dir que tenen s’edat burral. I aplicam aquesta expressió els adults després d’una actuació inadequada (quan manifesten el seu desacord amb crits, o quan no ens volen acompanyar pel carrer, o simplement quan desitgen comunicar-se amb el Messenger entost de trobar-se cara a cara).

Actualment, senten altres maneres per referir-se a les persones d’aquesta edat. Dins l’aula és una excusa habitual quan, fent d’educador, els retrec algun acte: “és que esteim a la edad del pavo!”. I les mares (sobretot elles) m’ho diuen a vegades durant les entrevistes: “Sa filla està ben pava!”. La llàstima és que pronunciam l’expressió íntegrament en castellà.

I tal vegada seria més endevinat tractar les persones adolescents com a indiots que com a ases... Perquè edat burral voldria dir edat d’un ase i, a la nostra terra, solem aplicar aquesta paraula (fer s’ase, ser un tros d’ase) a les persones estúpides i amb poc enteniment. I crec que l’adolescència no té res d’açò. “El pavo”, l’indiot (o gall d’indi), en canvi, sol ser un animal que infla les plomes; i fa com la gent que, quan s’estufa, és per fer-se veure, per mostrar-se més com és, per dir “aquí som jo!”, que és el que fan els al·lots i les al·lotes adolescents.

Així, tal vegada podríem reivindicar l’expressió “edat indiotera”...

Tanmateix, burro (pronunciat “burru”), existeix a la nostra llengua en algunes expressions.

“L’han fet burro amb as i rei”,que vol dir que s’ha guanyat una persona que disposava dels millors recursos. Potser la dita prové d’un joc de cartes, que es diu burro o burret, i no sé prou bé com s’hi juga, però els asos i reis deuen ser cartes bones.

Després del que m’ha costat escriure l’article, no me voldria enredar molt ni ficar-me gaire en aquest joc, no sigui que els bon jugadors m’ho recriminin i encara hi surti perdent. Açò ja seria “burro, paga i fe-la”.

Calçons de davall

Les modes canvien constantment. D’un any per s’altre ens capgiren els colors, les formes, l’estampat, el teixit, la marca... fins i tot els equips de futbol canvien qualque cosa de la seva indumentària. És evident que aquestes modificacions estan ben pensades per les cases comercials i se fan per fer gastar. També sembla que aquests canvis i la publicitat que se’n deriva, van dirigits a la població més jove que és la més fàcil de manipular (encara que avui en dia, intents de manipulació en rep tothom i constantment). Així, ens veim empesos cada temporada a haver de comprar roba per no anar amb els vestits de l’any tirurany.

En el cas dels al·lots, una d’aquestes modes fa que duguin els calçons a mitjan anca o, fins i tot, n’hi ha qualcun de més extremat que se’ls posa part davall, de les anques. Per un qui està avesat a dur els calçons a la cintura fa l’efecte que és una mica incòmode (a casa ho he provat i, a més de ser molest, me sembla que no vaig vestit del tot). Segurament qui du els calçons tan avall deu pensar el mateix dels altres. Però la conseqüència que du aquest costum és la de mostrar a tothora els calçons de davall. I clar, no se’n poden dur uns de qualsevol. Ara no compten per res aquells calçotets blancs de tota la vida. Es tracta de lluir, i açò vol dir que s’ha de veure que són bons, nous i de marca.

Potser aquestes “imposicions” han provocat que també canviï la manera d’anomenar-los. Cert és que de fa estona, a més de calçons de davall o calçonets, ja s’emprava el castellanisme calzoncillos (amb la particular adaptació fonètica “calsunsillus”). S’entén que l’economia de la llengua fa que les paraules s’escurcin i, actualment, molta jovenea tan sols es queda amb la part final del mot: els diu cillos (pronunciat “sillus”).

I així com tenim els calçons de davall també tenim els calçons de damunt, que serien els que formen part de la indumentària exterior. En el nostre cantó de món actual, tant homes com dones duim calçons, però no fa massa temps era una penyora exclusiva masculina (per indicar el lavabo de dones, en els bars i restaurants, encara ara es posa un dibuix d’una persona amb falda). I ja se sap, la societat masclista inventa expressions: dur els calçons (en el sentit que qui els du té el domini dins una família o un col·lectiu) o mentres hi hagi calçons, que no paguin faldons (és a dir, que no s’ha de permetre pagar a les dones si hi ha qualque home entre elles).

I qui va pagar la ignorància vaig ser jo quan, encara a l’escola, l’alumnat em feia evident el fet. Ja notava que emparaven locucions del tipus tenir la farmàcia oberta, i jo, pobre innocent, no entenia res; i bensenes veia que tothom me mirava i feia el somrís! Ja ho haguera entès bé si algú m’hagués dit a veure si havia anat a cobrar a la sala... En qualsevol cas, són dues maneres d’expressar que una persona du la bragueta oberta.

Quan m’ho van dir clarament, em vaig aixecar la cremallera sense precipitació, però amb el convenciment que tothom sabia de quin color duia els calçons de davall aquell dia.

Molts anys!

“Qui dia passa any empeny”, diu la dita. I quan aquest dia coincideix amb l’aniversari sembla que empeny un poc més. Fer els anys vol dir afegir un nombre més als anys que teníem ahir i aquest dia és especial. Crec que a la majoria de persones ens agrada fer els anys, maldament les percepcions siguin diferents segons l’època de la vida.

Quan som infants volem tornar grossos i grosses i ens encanta fer anys perquè és un senyal inequívoc que ens feim grans. Pareix que l’edat ens dóna més categoria. I ja se sap “com més anys, més afanys”.

Però d’adults, quan ja entram a la maduresa, ens passa un poc el contrari “com més anys, més desenganys”; ens agrada fer els anys però normalment en volem aparentar manco dels que tenim. Fins fa poc aquesta característica semblava més pròpia de les dones, potser els homes ho dúiem més amagat; el que és cert és que avui dia la majoria de la gent dur en boca l’expressió “no són els anys que fan vell”. És el missatge que rebem de per tot: models socials, veu del carrer, cosmètica, anuncis... Pareix que el món és dels joves i per als joves i per açò és necessari conservar l’eterna joventut. No està bé ser vell... I açò no obstant “ningú vol ser vell, i tothom hi vol arribar”.

A Menorca, derivat de vell tenim la paraula vellesca, que seria una cosa o un conjunt de coses velles. Pareix que també es pot aplicar a l’herba seca de les tanques (de fet, seria herba vella). De vell també surten les velleses i d’aquest mot tenim les expressió “arribar a ses velleses” i “tenir unes bones velleses”. Perquè també és cert que “el diable (o dimoni) quan va ser vell es va fer ferrer”.

Però tornem als anys, a una conversa d’un dia qualsevol amb un adolescent qualsevol:

- Avui, en Joan fa ets anys!! Ja en fa catorze!
- En veure’l, dóna-li es felices! - i ho diu pronunciant la “c” indistintament com a essa sorda o com la zeta castellana; açò sí, les “e” sempre són tancades.
- Idò ja li donaré es molts d’anys de part teva...- açò dit en segones intencions
- Mots d’anys, molts d’anys... A ca nostra sempre hem dit felices!

I segurament té raó; sols li deu venir a la memòria aquesta manera de felicitar la gent, la majoria del seu entorn l’empra. I és el que ens passa a les persones, petites, adolescents i adultes: ens costa molt poc enganxar-nos a la majoria! Però, posats a rallar, tothom té dret a decidir i xerrar com vulgui i baratar les paraules i expressions. De fet, és la majoria que decideix el destí de la llengua...

- Bé, a jo m’agrada més dir “molts d’anys”. Trob que aquesta expressió és més nostra, més d‘aquí.

-“Com més vells, més ases”- açò no ho diu, per respecte, però en la mirada s’intueix que ho pensa.

Sigui el que sigui, crec que, més tost, queda prou gent que felicita amb els “molts d’anys” (o “molts anys”) i, per ser més optimistes, encara hi ha famílies que empren la mateixa expressió fins i tot per quan fan festa. La diferència és que el dia de l’aniversari s’estira una orella mentre es diu: “mooolts d’aaaanys!”

Blat d'indi

És verd i no és juevert,

és groc i no és safrà,

fa ones i no és la mar.

(N’hi ha que entremig hi afegeixen “té serres i no és porc, té corona i no és capellà”).

La resposta a l’endevinalla (o endevinall) és el blat o, més ben dit, un camp de blat perquè d’altra manera no s’explicarien les ones provocades pel vent quan envest tota una tanca sembrada. I aquest temps és justament quan el blat fa el canvi de verd a groc, és l’època de segar («maig, a segar vaig», « pes juny, sa fauç as puny»). Encara que tot ha baratat tant... Són impressionants els canvis que han viscut els nostres avis, passar de l’arada al tractor i de la falç a la màquina segadora. És clar que la vida ha experimentat sempre èpoques de canvi, però sembla que ara els canvis són continuats i els infants, que han viscut sempre així, no saben ni ho poden entendre d’altra manera. Segurament aquest és un dels motius que fan que les persones majors no entenguin prou bé els néts i al revés. L’altre dia una sàvia persona em deia que trobava a faltar el contacte i la comunicació entre passat i present (avis i néts), i advocava aquesta necessitat per no perdre part de la nostra arrel, la nostra manera de ser i el nostre vocabulari.   

Lligada al blat podríem descobrir un bon caramull  de terminologia, des de llaurar la terra amb l’arada fins a la mesurada amb la barcella i el boix : xarcolar, segar, garbejar, batre, ererar... xapó, cavalló, vencís, batedor, erer... No acabaríem mai ! La majoria d’aquestes paraules ja no tenen molt de sentit perquè, com hem dit altres vegades, són noms de feines que no se fan i eines que no s’empren. Així i tot, sempre és interessant conèixer i polit recordar.

De dites i refranys relatius a aquestes paraules també n’hi ha a betzef. Aquestes expressions, però, encara poden tenir utilitat perquè moltes tenen un doble sentit: «No diguis blat que no diguis sac, i encara fermat», «Batre per sa palla», «Després des segar ve es batre»...

Però, anem al gra. L’origen d’aquest article és que fa poc, a la sortida d’una botiga de llepolies o porquerietes, vaig sentir una filleta com comentava a una amiga que havia comprat “maís” (i ho pronunciava així, amb la essa final i amb el so obert de la “a”). Segurament, aquesta filleta mai no ho ha sentit a dir d’una altra manera. I és una llàstima que no conegui la locució tan menorquina blat d’indi. Aquesta gramínia, a altres contrades, també rep el nom de blat de moro o blat de les Índies. Suposadament és una planta que devia arribar a la nostra illa molt més tard que el blat i la novetat va ser batiada d’aquesta manera  (tal vegada estaven de moda els productes de les Índies que, d’altra banda, ningú no devia saber per on parava).

Potser el gall d’indi (o indiot) va tenir la mateixa sort. Açò no obstant, des de la seva arribada, aquest animal se devia adaptar a les noves condicions que li oferia la nostra terra perquè actualment se xerra d’una raça pròpia de Menorca.

...Uf! L’energia que he posat en escriure aquest article  m’ha fet tornar blau com l’indi (o l’Índia).