Bit

Na Susana i na Marta miraven de fer una feina conjunta amb un ordinador. Es queixaven que l’aparell era vell i feia poca via. Veritablement, els seus dits anaven tan deveres damunt el teclat que la pantalla no donava abast per mostrar les imatges i textos requerits.

-         No té prou memòria!- van acabar sentenciant.

Després me van fer una explicació de bits i bytes i capacitats de memòria del disc dur  que em van deixar esbadalit. Però, d'entre tot, el cap va retenir i guardar el bit; és una paraula que sempre m'ha ballat dins el cervell. A Menorca, fa molts anys que en tenim de bits, i van arribar molt abans que qualsevol ordinador o sistema informàtic començàs a navegar davall la capa del sol.

El bit és una eina que empren (o empraven) els fusters i mestres d’aixa, una espècie de plana per fer motlures ornamentals. Els més entesos diuen que n'hi ha de dues formes: bit de pla i bit de cantell, i que fan els motlos diferents. On ho tenc més present és a les bigues de llenya, n'hi ha que tenen  un solc de pam llarg fet amb aquesta eina i és per fer polit.

Tant el bit que mesura la capacitat de memòria com el bit que s'empra per fer motlures provenen de l’anglès. El primer ve de l’anglès nord-americà informàtic i és l’abreviació de bi(nary) (dig)it ; el segon és herència de la dominació anglesa de Menorca i, en  anglès britànic, bit vol dir mossegada... Curiosa similitud.

En el cas de les bigues, aquesta mossegada no té sentit si no es veu. Quan ara miram el sostre d'una casa moderna, no veim ni bigues ni bits ni res de llenya. És com si fos una paret més, però posada horitzontalment. És el que ara la jovenea anomena “tetxu” (del castellà, techo). Però, és clar, aquí tenim unes paraules ben nostres per referir-nos a la superfície que limita la part superior d'un estudi: esperiment i treginada.

L'esperiment té un origen ben particular perquè és una deformació que popularment s'ha fet de la paraula paviment: el costat contrari del sostre! Llavors amb una mica de jocs de sons i lletres i per influència analògica de experiment ens queda l'esperiment com a sostre. S'ha de dir que un experiment és tant l'activitat pràctica que feim dins el laboratori com una persona experimentada. Deu ser aquesta la particular suposició que la paraula esperiment va ser inventada per la gent major, que té molta experiència...

La paraula treginada tal vegada ens sona més, entre altres coses, perquè era el nom d'un grup de música folk (dels anys 70) que representà la música popular menorquina i que es van tornar ajuntar aquest estiu per participar al festival M-sona. No sé  si aposta o sense voler es van posar Traginada amb a ... Aquesta paraula deriva de l'àrab tajín, que significa ‘cassola’. Supòs que també va ser gent experimentada que va veure certes similituds entre la forma còncava creada per les bigues encreuades i la forma d'una cassola.

Na Marta i na Susana van presentar una feina molt ben feta, però poc s'imaginaven que m'havien donat peu a un escrit. Mentre sortíem de l'aula d'informàtica me vaig fixar que entre l'alumnat hi ha qualque bigal que amb el cap cuida a tocar les bigues de l'esperimet.

Retgiró

Entre aquella família que passejava el dia de sant Bartomeuet hi havia un fillet petit, de devers dos anys. S’havia avançat i amagat darrera el tronc d’una alzina, d’aquelles que creixen a la plaça del poble. Açò d’estar amagat és un dir, perquè tota la seva família el veia mentre a poc a poc s’hi atracava. L’infant va sortir de sobte de l’amagatall quan els tenia a la seva alçada:

-          Uuuuuuh!- va fer.

-          Ai, quin susto!- va exclamar exageradament son pare, abans que el fillet es posàs a riure.

Les dones venien unes passes més enrere i el fillet es va amagar una altra vegada i es va ben apreparar per un altre assalt:

-          Uuuuuuuh- va tornar fer.

-          O retgiró!- van sentir que deia s’àvia amb la mà al cor i les lògiques rialles del nét.

Una mateixa situació dóna peu a una mateixa reacció, però amb expressions que, encara que signifiquin el mateix,  són diferents.  Curiosament, ni susto (que es deu considerar castellanisme) ni retgiró (que deu resultar massa local) no surten als diccionaris normatius. I és normal que no hi surtin perquè ja existeixen altres obres més extenses i completes que en donen constància i expliquen el que han d’explicar.

M’he fixat que actualment la gent empra molt més el susto: “sa pel·lícula envela colque susto...”, “ho vam passar malament, però tot va ser un susto!”.  El retgiró era molt més emprat fa uns anys, quan la gent se retgirava per poca cosa i donava o tenia qualque retgiró inesperat.

També és més propi d’aquest temps enrere l’expressió en trasquiló. Una persona estava en trasquiló quan tenia qualque motiu que la feia estar intranquil·la o que la feia estar carregada de por: “ses amenaces d’aquest homo me tenen en trasquiló” .

Susto i retgiró tenen els seus corresponents verbs: assustar i retgirar, que també són sinònims. Del primer recordarem la cançó popular:

Na Catalina de plaça
aquella qui ven es pa
li encengueren sa traca
i ella tota s'assustà.

(la lletra, perfectament, haguera pogut dir: “i ella tota es retgirà”)

A retgirar, a Menorca, li passa com a altres paraules. El mot normatiu és regirar. Però si de passejar en feim passetjar, de pijallida (pegellida)n’hi ha que diuen pitjallida i de llegir en podem dir lletgir (fins i tot, a certes persones del camp, els  he sentit a dir “intel·litgent”), no és estrany que tractem el regirar de la mateixa manera.

Tal vegada es podria afegir un altre verb als dos esmentats i així arrodonim la trilogia: espantar. De la mateixa manera espant entraria dins la categoria del susto i el retgiró per formar un altre trio.

Però, val a dir, que espantar té un altre significat que m’ha sorprès. Es veu que a les illes també vol dir que el sembrat s’asseca abans d'hora, per l'excés de calor.  Quedar espantat com es blat de l'any tretze vol dir quedar suspens de por, de sorpresa; no saber què fer. Sembla que el 1613, la collita de blat va quedar anul·lada per haver-se assecat prematurament. Aquesta mala collita devia tenir tothom en trasquiló; i en aquests casos un alleugeriment de l’ànima era posar-se a cantar, perquè “qui canta, es seu mal espanta”.

Es tambor i es...

Sa Plaça és s’antic lloc

on s’emoció mos guanya,

sa veu de sa gent s’escanya

quan sentim es primer toc...

com si es tambor fos foc

i llum s’instrument de canya.

Voldria seguir s’estol

de s‘instrument primitiu,

que en català normatiu

en diuen flabiol,

però en xerrar qualsevol

aquí mai ningú li diu.

I sa canya fa de brida

quan es toc dóna es sus,

que es tros entre nus i nus

li dóna sa seva mida,

i com es fets de sa vida

es nom sol venir de s’ús.

Sol sonar més afinat

si se cull en bona lluna,

i també amb sa fortuna

de fer bé cada forat,

i dos i cinc per costat

és sa forma més comuna.

Si a sa canya, preu per preu,

se li lleva es borrissol,

en es mot no fa condol

si una lletra se li treu,

i as final mos dóna peu

a què li diguem fabiol.

Perquè soni és sa manera

bufar i fer vent d’un cap

on se li col·loca es tap

fet de llenya de figuera,

i llavors sa gent espera

que el faixi sonar qui en sap.

Ell es dits seran es ponts

i sa mà endreta s’armada,

i així tots a la vegada

traven s’aire de ses fonts,

per fer-ne es diferents sons

que componen sa tonada.

Com notes des faristol,

amb es sons surten més mots,

que sa llengua treu rebrots

a partir d’un nom tot sol,

i així també surt fubiol

maldament no ho diguin tots.

Es so crida a pas d’ase

bells cavalls i bons caixers,

i amb es ritme des procés

surten de sa seva casa,

i es replec no sol fer vasa

fins que agafen es darrers.

Es toc de s’instrument fi

que comença a migdia,

umpl es poble d’harmonia

i acompleix es seu destí...

davant eixerma es camí,

de sa colcada és es guia.

I s’ambient en es rodol

l’acompanya oportú,

i entre tots hi ha colcú

que el nomena fibiol,

com si li donàs control

i el fes sonar més segur

Per una mateixa faula,

per un mateix instrument,

d’una forma diferent

pronunciam sa paraula,

però amb una o altra baula

tothom se dóna entenent.

No mos ha de sebre greu

com ho diu cada persona,

que ressona des de estona

com qui surti del cor seu:

és veu de Sant Bartomeu,

sa que s’instrument mos dóna.

Sa darrer glosa és,

s’ha acabat es protocol,

ell serà es meu consol

si a ningú jo he ofès,

i en dir “es tambor i es...”

cadascú ho diu com vol.

 Sant Bartomeu 2011

Born i bòrn

A la Plaça d’Es Born de Ciutadella és on hi ha es Cagarro (és la befa que en feim els ferreriencs del monument que fa referència a l’assalt dels trucs). Clar que els ciutadallencs, extremats ells, en diuen sa Piràmide. I entremig d’un cagarro i una piràmide hi podem situar una àmplia gama de “monuments” i, segurament, hi trobaríem el que realment és, un obelisc. El born era la plaça, de les ciutats importants, on es feien els torneigs i festes cavalleresques...

Però pels menorquins un born també és una altra cosa. Fa relativament pocs anys a Ferreries era prou comú sentir a dir a la gent que posarien el sopar dins un born, o hi durien una coca, o l’emprarien per posar i llevar taula. És molt segur que la gent més jove no hagi emprat ni sentit emprar mai aquesta paraula amb el significat de safra. També pos en dubte que actualment se li digui safra. Me fa l’efecte que, com en moltes altres ocasions, ens decantam altra vegada per la versió castellana “bandeja” (i amb el so fricatiu velar sord de la jota incorporat). Per altra banda, el vocable “born” diuen que ens ve arran de la dominació anglesa de Menorca del segle XVIII. “Board”, en anglès té el significat de post o safra i, per ser exactes, hauríem de pronunciar bord entost de born; emperò aquí crec que devia tenir influència, per similitud de sons, el nom de la plaça ja comentada al principi. Aquest mot amb aquesta accepció no s’empra a cap altra indret de parla catalana. I com a parlants menorquins ens ve el dilema, quina paraula hem d’emprar? La que ens ve de l’anglès? La versió castellana? O la pròpia catalana? Personalment, tenc simpatia pel born, però...

Passem de born a bòrn. Per fer-ho només hem de canviar el so de la vocal. És clar que amb aquest canvi no solament baratam el significat de la paraula, sinó que passam a un camp semàntic totalment diferent. També és cert, però, que ara no està en boca de gent del carrer anomenar d’aquesta manera un borp (o vorp) o una medusa. Així i tot, encara he sentit a dir a persones més majors de Ferreries que aquest animaló es diu bòrn. Temps enrere no se’n veien tants. Els que ja tenim una edat recordarem haver anat a qualsevol platja, tant de migjorn com de tramuntana, i no passar cap pena per una picada de bòrn. Ara tot són precaucions i hem de tenir ànsia dels més petits per evitar-ne el contacte. I és que a vegades la vorera de la mar és un negrer de bòrns (que voldria dir que n’hi ha un falcat, que n’hi ha molts). Encara que les causes no estan molt aclarides es creu que una raó de la seva proliferació és la manca de depredadors (com les tortugues marines) i l’altra seria l’augment de temperatura de l’aigua de la mar.

I ara, com fan a l’orient, es vol començar el costum de menjar els bòrns. No sé exactament com es cuinen ni quin gust fan (pareix que primer els han de secar per ser comestibles), però pareix una bona mesura per reduir les plagues. Veurem si amb els anys arrela l’hàbit de consumir aquest animal i, un dia, a un bon restaurant ho demanarem:

- Un born ple de bòrns!

Pans i panets

Una dona de mitjana edat me retura. Només la conec de vista i m’hi atrac amb un mig somrís, me té una mica en trasquilo. Ella tota decidida i aliena al meu estat d’ànim m’esbutza aquesta:

- Avam, tu qui escrius aquestes coses per sa revista... Hi ha una paraula que me sona molt malament i a Ferreries l’emprau molt, que és bocadillo. Jo, a Es Mercadal, estava avesada a dir panet, però quan vaig en es forn ja no sé com ho he de dir.

Evidentment, panet està molt ben dit, perquè no és més que un pa petit. I la paraula bocadillo ens prové del castellà, un diminutiu de bocado (la traducció literal a la nostra llengua seria mosset. Si mateix, ho deim anar a fer un mosset, però no ens referim precisament a aquesta casta de pa. El català normatiu proposa la paraula entrepà, mot que a la nostra terra no té gens d’èxit).  Fets els comptes , no hi ha cap persona que, individualment, determini quines paraules s’han d’emprar i com s’han de dir, quines estan bé i quines malament. Però, altrament, és entre totes les persones que ho determinam. I, en aquest sentit, qui estima la seva llengua, hauria de poder conèixer i emprar les formes d’expressió que li són pròpies. Amb el bocadillo, els parlants de Ferreries no hem tingut l’acudit de cercar un derivat com han fet els mercadalencs (que de pa en fan panet) o no hem sabut posar mà al lèxic que ja teníem com els de Ciutadella (que han estès el significat de cóc).

El comentari d’aquesta dona (i des d’aquí un agraïment a totes les persones que de tant en tant me fan qualque suggeriment) donaria peu a xerrar de tota la terminologia que tenim entorn d’aquest aliment bàsic. No són les meves pretensions. No en som gaire entès i com diu la dita qui molt xerra, molt erra. Permeteu-me que tan sols faixi unes petites referències a algunes castes de pa i algunes expressions, perquè només amb açò ja tindrem prou pa tallat...

I començarem amb les coques pintades. Tothom sap que encara que se’n digui coca, la pasta és de pa. Són aquells pans rodons amb els típics quadres damunt. La coca blanca és la que està feta de farina flor i la coca rossa, com diu el seu nom, es fa de farina rossa (de més baixa qualitat). Encara que als forns la rossa  ja no es veu, la podríem comparar amb un pa integral (amb el color més clar). Diuen que quan son acabades de fer i són encara calentetes, les coques rosses són d’allò més gustoses. I precisament per açò, com que el pa és tan bo, a les bones persones se’ls diu que són un tros de pa.

Antigament  el pa més freqüent tenia forma de barra, però amb molt més gruixa que l’actual. Encara se’n couen de semblants durant les festes. Per aprofitar-se bé, aquest pans es llesquen. Avui dia és fàcil aquesta operació, al forn mateix tenen una màquina que talla tot el pa a la vegada i deixa les llesques ben cabalenques. Abans, lògicament, aquesta tasca es feia a casa i era tot un art tallar amb un ganivet llesca per llesca.

Ens deixarem el panet de viena (pa fluix), el cóc (llonguet), la barra, la flauta, la baguette, el bocata...

I al forn, que cadascú demani què vol com trobi, que des seu pa farà sopes.

Estrener

Na Maria tenia mal de queixal, i sa mare, si mateix, quan s’ho va mirar no n’hi va veure cap de corcat, cap càries aparent. Sa mare no és dentista, però sap de la vida; els anys solen donar experiència, que vol dir molts de coneixements i desenvolupament del sentit comú.

-Tal vegada és que te surt s’estrener!

Na Maria no va quedar del tot contenta. Encara que sabés que era el queixal estrener, de mal en tenia ben igual...

Quan a l’ordinador escric “estrener”, el corrector ho subratlla amb la típica línia ondulada vermella. I és que estrener no surt aumon. Aquesta paraula no existeix! No surt ni al corrector, ni a cap diccionari (ni tan sols a l’Alcover-Moll), ni tampoc a cap entrada del cercador del google. I, tanmateix, som molts els ferreriencs que l’empram. L’estrener és el queixal que surt més enrere, i sol sortir ja a l’edat adulta; en algunes persones solament no els surt. Per mor que apareixen en edat avançada i passada l’adolescència, molta gent també li diu es queixal des seny.

Segurament, el fet de dir estrener deu ser perquè la manera de pronunciar-ho s’atraca molt a extremer (aquest mot sí que surt als diccionaris). I si extremer ve d’extrem, estrener deu venir d’estrena. I posats a analitzar els significats podríem dir que tots dos són vàlids. Tant podem considerar que el queixal surt a l’extrem de tota la dentadura com que s’estrena després de tota una temporada sense sortir cap altra peça.

D’extrem també tenim extremat, que seria sinònim d’exagerat (aquí pronunciam “exiserat”). Evidentment aquest derivat em deu haver vingut al cap arran de les festes de Sant Joan; sempre solem dir que la gent de Ciutadella és un poc extremada i no només amb les festes sinó en qualsevol àmbit de la vida, seria una mica el seu fat o, potser, el seu caràcter. Però, ben pensat, de gent extremada n’hi ha per tot i, tal vegada, en algun moment tothom ho ha estat.

Després de les dents de llet, les peces que ens surten ja són definitives i, com que ens han de durar tota la vida, convé que en tinguem ànsia. No sigui que envelem una empasta i acabem amb tots els queixals empastats o, pitjor, amb les dents postisses. I és que la funció que fan és prou important: mossegar i roegar.

Però amb açò de queixals i rosegar, ja se sap, “Déu dóna faves a qui no té queixals”... Aquesta expressió se sol emprar per indicar que moltes vegades les ocasions més bones vénen a les persones que no les poden aprofitar. En altres ocasions no tan agradables ens podem trobar amb qualque persona que tothora troba motius per estar de mal humor. És una d’aquelles que sempre té un queixal que el renya. I si en tost d’una persona d’aquestes ens en trobam dues, potser ens podem veure implicats enmig d’una lluita i no és el cas de voler-hi intervenir que en podríem sortir escaldats; seria convenient d’aplicar l’altra dita “entre dos queixals, en lloc de dits, posa-hi didals”.

Sigui el que sigui sempre podrem enredar qualcú amb l’endevinall: “un convent de monges blanques i un frare vermell que els hi pega per ses anques”.

Edat burral

Potser és per la meva condició de pare i mestre, i segurament per mor que cada dia convisc amb persones d’una edat similar, que de cada vegada pareix que l’etapa adolescent és més preocupant (per l’educador) i es viu d’una manera més manifesta (per l’adolescent). Es sol dir que l’adolescència és aquella edat en què es deixa de ser un fillet o filleta però encara no s’és persona adulta. Durant aquest procés, s’adquireix una major independència i seguretat, però per arribar a tenir el seu propi criteri haurà de fer front i rebutjar els criteris i maneres de veure dels adults, sobretot els més pròxims: les mares (que solen ser les que pateixen més), els pares i professorat. Per tant, aquesta rebel·lia que mostren les persones adolescents envers l’”autoritat”, no l’hem de veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell al·lot o aquella al·lota creixi i arribi a fer-se persona adulta, amb pensaments i opinions propis, i capaç de valer-se per ella mateixa.

Les maneres de fer i dir les coses i que als adults ens sobta tant (com si mai haguéssim tingut la seva edat) fan que qualifiquem aquesta etapa amb noms una mica despectius, com si viure l’adolescència fos cosa dolenta. Maldament ja no s’empra tant, se sol dir que tenen s’edat burral. I aplicam aquesta expressió els adults després d’una actuació inadequada (quan manifesten el seu desacord amb crits, o quan no ens volen acompanyar pel carrer, o simplement quan desitgen comunicar-se amb el Messenger entost de trobar-se cara a cara).

Actualment, senten altres maneres per referir-se a les persones d’aquesta edat. Dins l’aula és una excusa habitual quan, fent d’educador, els retrec algun acte: “és que esteim a la edad del pavo!”. I les mares (sobretot elles) m’ho diuen a vegades durant les entrevistes: “Sa filla està ben pava!”. La llàstima és que pronunciam l’expressió íntegrament en castellà.

I tal vegada seria més endevinat tractar les persones adolescents com a indiots que com a ases... Perquè edat burral voldria dir edat d’un ase i, a la nostra terra, solem aplicar aquesta paraula (fer s’ase, ser un tros d’ase) a les persones estúpides i amb poc enteniment. I crec que l’adolescència no té res d’açò. “El pavo”, l’indiot (o gall d’indi), en canvi, sol ser un animal que infla les plomes; i fa com la gent que, quan s’estufa, és per fer-se veure, per mostrar-se més com és, per dir “aquí som jo!”, que és el que fan els al·lots i les al·lotes adolescents.

Així, tal vegada podríem reivindicar l’expressió “edat indiotera”...

Tanmateix, burro (pronunciat “burru”), existeix a la nostra llengua en algunes expressions.

“L’han fet burro amb as i rei”,que vol dir que s’ha guanyat una persona que disposava dels millors recursos. Potser la dita prové d’un joc de cartes, que es diu burro o burret, i no sé prou bé com s’hi juga, però els asos i reis deuen ser cartes bones.

Després del que m’ha costat escriure l’article, no me voldria enredar molt ni ficar-me gaire en aquest joc, no sigui que els bon jugadors m’ho recriminin i encara hi surti perdent. Açò ja seria “burro, paga i fe-la”.