Esmarxar

La setmana passada vaig tenir l’honor de formar part del jurat del premi Josep Vivó de glosa escrita (és ja la onzena edició de la nova remesa). És curiós comprovar la diferència d’estils i maneres que tenim les persones per comunicar un fet (sigui en glosa o no) i pens, sincerament, que podem aprendre coses de tothom. Però un dels aspectes que m’atreu més en l’anàlisi d’un escrit és el vocabulari que s’empra.

Va ser significatiu que hi hagués dos guanyadors, ex aequo, amb dues maneres i estils d’escriure molt diferents. Ex aequo és una locució llatina que significa que dues o més persones estan en igualtat de mèrits. Sense pensar-hi gaire, sembla una paraula molt important i molt culte. Segurament l’hem sentida en alguna altra ocasió, però el cervell no ho reté tot, i en sentir-la de nou me va fer pensar en una segona expressió més nostrada: eccihomo (a altres indrets de parla catalana es pronuncia eccehomo). Perquè, tanmateix l’eccihomo també és un llatinòrum. Aquesta paraula ens ha entrat a la nostra llengua, Déu sap com, per mor de les antigues misses en llatí. Quan a l’Evangeli, Pilat mostra Jesucrist a la multitud després d’assotar-lo diu: ecce homo!, que seria equivalent a dir: vet aquí l’home! I com que el bon Jesús anava copejat, nafrat i escarrinxat de per  tot, un eccihomo té aquest significat, el d’una persona molt nafrada o copejada (potser aquesta història hagués estat més adequada per Setmana Santa, però ses coses vénen com vénen i, mensenes, he començat l’escrit amb el desig d’anar per un altra vent).

El títol d’una de les gloses presentades a concurs era: Glosat per esmarxar gonelles. Que en feia de temps que no sentia ni veia emprar la paraula esmarxar! I, malauradament, vivim  un temps en què s’esmarxen moltes persones de la seva feina.  Quan esmarxam qualcú és per expulsar-lo, per dir-li que se’n vagi. És cert que si ara han de treure un obrer o obrera de la feina s’empra també el castellanisme despedir. No és el meu desig que faixin fora ningú del lloc de treball, però si que he tingut sempre sa fal·lera de rallar bé i de sentir rallar bé. Per açò,a veure si en tost de comentar que a causa de la crisi han despedit en Pere o en Pau, maldam dir que l’han tret, l’han fet fora o l’han esmarxat de la feina. Per la meva banda, a l’escola, i amb el convenciment que hi haurà respecte i educació, procuraré no esmarxar ningú de dins l’aula...

M’imagin assegut als escalons del camp de futbol... Ara està fet d’herba artificial (i açò no obstant, encara s’ha de regar) i en caure, més que pelades, els jugadors es cremen la pell. Quan no fa massa temps eren de terra, els camps de futbol, s’anava més alerta de no caure, perquè una caiguda volia dir pelada segura. Hi havia qualque central , en realitat encara n’hi ha qualcun, que ho eixermava tot i si passava la pilota no passava el davanter.  I en una d’aquestes entradotes, pel cop i la caiguda, el rival podia quedar com un eccihomo, però, clar, llavors l’àrbit (àrbitre) havia d’esmarxar el defensa amb una targeta vermella. I no poques vegades, com ara, el partit acabava empatat a gols, ex aequo.

Sadoll

Des dels amargos, torrons i cuscussó de Nadal fins les coques de confits i tortells dels Reis, s’entretenen dues setmanes de menjues intenses, sucoses i consistents. No és estrany que amb tant d’omplir la panxa un arribi a dir que està sadoll, i ho diu amb el significat d’està satisfet (massa i tot) de menjar. Però, estar sadoll, també pot voler dir que un està cansat d’una cosa o de qualcú (aquest seria el sentit d’aquella glosa amb tantes rimes -oll: “...ja no ho puc encobeir/ que me tens boni sadoll...”).

Expressions equivalents a aquesta en tenim unes quantes en el nostre rallar de cada dia i, crec que estar sadoll és la que s’empra manco.

La primera que m’ha vingut al cap és la d’estar fart, que empram més per quan esteim cansats en excés d’una cosa: estic farta de tanta renou, no estàs fart de passar carretera?... A vegades podem estar farts de fer una cosa perquè en feim un fart de fer-la: l’alumnat pot estar fart d’estudiar perquè les passades vacances va fer un fart de repassar la lliçó (i és que també n’hi pot haver un bon fart (o deu ser fard?) de planes a estudiar). I finalment, encara que no ho empram tant, un també pot estar fart de menjar. En aquest darrer significat, hi ha un refrany menorquí que diu “farts i dejuns no mengen junts”, i fa referència a què persones riques i pobres no solen veure o no solen entendre les coses de la mateixa manera.

Les locucions estar redó (o rodó), estar ple i estar tip (o estar redona, plena i tipa) es poden emprar també amb els mateixos significats que l’estar fart. Una persona està redona, plena o tipa quan ha menjat molt i ja no pot més, però igualment un pot estar redó, ple o tip de pujar i davallar escales. Açò no obstant, en la nostra parla, no solem emprar aquets estar ple en el sentit d’estar cansat o fastiguejat de fer una cosa massa vegades. D’altra banda, sí que usam el tip en expressions d’aquest estil: ho és un tip d’anar i venir! o quin tip de córrer!

Estar com un re és una comparació molt ben encertada entre l’estat de la nostra panxa i l’animaló. Les paparres si s’aferren a una persona o animal, comencen a xuclar-li sang, s’inflen i canvien de color, llavors és quan el coneixem amb el nom de re. D’aquí que quan una persona ha menjat massa se sent tan inflada com inflada està la paparra de tant de xuclar sang. I com que la paparra es torna re, tenim aquest endevinall:

Animal de mala casta
que bé menja i no paeix,
de tant que s’enredoneix
neix femella i mor mascle.

Estar fins dalt és una altra expressió que se sol sentir, però només en l’accepció d’estar fart d’una cosa. “Estic fins dalt d’ell!” Me deia una alumna a qui li tocava fer parella amb un company una mica malcriat. Segurament ho deia amb raó.

Si tornam amb el sadoll, però ara l’empram com a nom en comptes d’adjectiu, trobam que té el significat de menjada o presa d'aliment fins a sadollar-se (estar satisfet). He trobat una cançoneta que en fa referència:

Si jo som viu l'any qui ve,
ja vui tenir es lloc llogat,
perquè, quan manco, tindré
es sadoll i es calçat.

Ara que ve Sant Antoni, menjarem sobrassada i botifarró, però fem-ho amb moderació per no quedar sadolls altra vegada.

A Nadal, neules

Fa uns anys un grup d’alumnes me va regalar un llibre, Espigolant dins l’antigor, que, com diu el subtítol, és un recull de refranys i dites de la nostra terra. Van encertar molt bé el present perquè és una obra que consut de tant en tant i de la que aprenc moltes coses; es veu que me coneixien prou bé. He repassat l’apartat que tracta les festes de Nadal, prop d’un centenar d’entrades entre  refranys i dites... Impressionant. Només per comentar-les totes ja tindria articles per cent Nadals. Però he decidit agafar només la més curta. A Nadal, neules. Segons l’autor aquesta expressió prové de l’antic costum (segle XIII) de menjar neules durant les festes. Ara podem menjar neules a qualsevol època de l’any, però hi ha aquell tipus de neules que només “consumim” per Nadal. Són les ornamentals, aquelles que se fan amb un paper i unes tisores i llavors penjam a les cases. Hi ha gent que té molta manya per fer-les i els queden molt polides. Les més elaborades poden representar imatges, però les més fàcils es fan aleatòriament amb el tall de les tisores. Amb un poc d’imaginació, en algunes neules s’endevinen cors, gotes, garrosses, coves, focs...

A la cova anar em convé

ja que tot sol he quedat,

que assuquí, desesperat,

s’estrago tenc por de fer.

De foc és el meu menjar,

de foc, el meu esperit,

i abans de veure’m rendit

tot a foc ho he de passar.

És la veu cridanera i estrident del dimoni en un fragment de l’obra teatral Els Pastorells. Conten que a Ferreries existia el costum de fer aquesta representació pel voltant de les festes. Per quin motiu es deixen de fer coses que cada any se feien? A Ciutadella es manté aquesta tradició i cada any, abans i després del dia de Nadal, es fan unes quantes representacions. Allà en diuen Es Pastorets. És evident que les dues paraules deriven de pastor i, com que a Menorca no n’hi ha de pastors, solem associar aquets nom als personatges de betlem que van ser testimonis del neixement de Jesús. Els Pastorells representa la lluita del bé (els pastors i àngels) contra el mal (llucifer, satanàs i tots els dimonis i diables de l’infern). Lògicament, i com pareix que hauria de ser sempre, el bé s’imposa.

I d’entre tots els pastors, no podem deixar passar de llis Es pastor gros. N’hi ha que diuen que aquesta cançó de Nadal o nadala té l’origen a Ferreries. Tot és possible. Cum-alre-no, és una cançó prou arrelada entre els ferreriencs. El que sí que és cert és que se va introduir una estrofa (obra de mestre Biel, si no vaig errat) que encara se canta avui dia i fa referència al nostre poble. Antigament, a més de la tornada del “Toca timbal, toca Pasqual...” també se’n cantava una amb lletra diferent i de manera més pausada:

El Bonjesuset és nat

per ser el nostro Messies,

mirau-nos aquí postrat

es poble de Ferreries.

‘nem-hi tot d’una, cap a Betlem,

amb alegria, glòria cantem

a Jesús fill de Maria, que és el nostro minyonet.…

El nom de minyó no és gens emprat i, quan ho feim, sempre sol ser en cançons fetes. La majoria de vegades es refereix a l’infant Jesús. Minyó seria sinònim de fillet petit, fillet del cel o abadeu, que s’empren (?) més quotidianament.

I, precisament, són els més petits de la casa que el Dissabte o el Dia de Nadal, després de menjar, reciten la poesia enfilats damunt una cadira i amb les cares bavejants dels seus pares.

Sembla que durant un temps vam deixar de banda aquesta pràctica, però ara, gràcies a les escoles que els ensenyen uns versos, l’hem recuperada. I així, cada Nadal, els nostres menuts ens solen recitar una poesia diferent. Temps enrere no devien trobar el moment d’aprendre noves composicions  i solien repetir any rere any la mateixa cançoneta. Aquest és un tros d’una poesia que es recitava quan els nostres avis eren filletons:

Petit, petit, petitó,

ha nat el Rei del cel.

Ai, com riu... és petit i tan hermós

que fa ganes menjar-se’l.

El Bon Jesuset ha nat aquest dia

amb molta alegria

dins el meu coret.

Que pugueu veure es dia de Nadal molts anys!

Per seguir el protocol, en aquell temps els fillets solien plegar ses mans en es padrí  i anaven davant els avis, concos i ties mans plegades i cap baix amb unes paraules memoritzades a la boca : “que pugueu veure ses festes de Nadal molts d’anys!”.  Llavors, l’adult els donava la mà a besar i deien:“Bon fillet!”. Si anava bé arreplegaven uns quants cèntims...

No és la meva intenció arreplegar cap cèntim amb aquesta glosa, però que sigui per desitjar-vos unes bones festes.

Davant tothom pleg ses mans

i recit sa poesia,

una neula a tots daria

a pastors petits i grans,

i per vells, adults i infants

de tot cor desitjaria

viure a un món ple d’alegria

com a pastorells germans.

I que aquesta alegria, si és possible, duri més que de Nadal a sant Esteve!

Llenegar

Quan entra el llevant, el temps sol venir carregat de pluja. Ja ho anuncien les dites populars, llevant, aigua davant. I els dies d’aigua, que plou tant, convé fer pont i cova per estar a aixopluc o a coberxo. Perquè el fet és que quan se banyen els carrers i les voreres del poble, es produeixen les situacions més propenses per envelar una llenegada. I si li toca patir-ho a una altra persona, encara res , mal d’altres rialles són, però si me toca llenegar a mi...

Tothom sap que vol dir llenegar i, mensenes, és mal de definir amb paraules planeres; seria el fet de moure’s damunt una superfície sense gaire fricció (si la sola de la sabata llenega damunt l’asfalt del carrer, voldrà dir que no hi ha fricció i, en conseqüència, no podem frenar, perdem l’equilibri i caiem).

És més modern, encara que avui dia més emprat, un sinònim de llenegar, que és patinar. En principi, aquest verb significava relliscar damunt una superfície amb uns patins als peus o amb un patinet. Fa anys, però, que el significat s’ha fet idèntic al de llenegar. Desconec si primer va ser el patí o el patinar. Un patí també pot ser una deformació de tapí, que era un tipus de sandàlia. Com que ara ja no s’usa aquest calçat també ha deixat d’emprar-se el nom. Així i tot, ens queda el seu diminutiu en una expressió: agafar es tapinets, que vol dir anar-se’n.

Tornem a les pluges i llenegades. Amb les aigües de tardor, encara que plogui més envant del que és normal, surten els esclata-sangs i els bolets. A Menorca no tenim el costum de collir moltes castes de bolets. Darrerament, però, han sorgit alguns aficionats boletaires que ja coneixen més espècies comestibles de les que ens van mostrar els nostres avantpassats. Un d’aquests bolets és la llenega (així ho diuen a Catalunya, no sé si a Menorca té un nom més propi). És clar que el seu nom fa referència a l’aspecte llenegós del seu capell. El nom científic que se li dóna, Hygrophorus limacinus, pot fer entendre que tal bolet té certes semblances amb un llimac, animal que, a més de fer oi a segons qui, també té un aspecte bastant llenegadís (s’ha de dir que a Menorca també es diu llimac a una alga marina coneguda igualment com a lletuga de mar).

I rallant de la mar, si una superfície banyada és més propensa a què hi hagi llenegades, no deu importa gaire que l’aigua sigui dolça o salada. Arran de costa també podem llenegar i més si hi creixen alguetes com les lletugues de mar.

Per facilitar les feines als pescadors i propietaris de barques, existeixen arran de mar com unes rampes o inclinacions més o manco llises (a vegades amb un sistema de mosses o canals que encaixen amb la quilla de les embarcacions). Llenegalls, se’n diuen, ja que permeten que les barques lleneguin i l’esforç humà sigui de menor consideració. D’aquestes petites construccions se’n poden veure a molts indrets de la costa menorquina. I unes superfícies llises, tan arran de la mar sempre estaran humides a causa de l’embat i, a la vegada, permetran el creixement d’algues i verdets. Tot el conjunt crea una zona bastant llenegosa que ha provocat més d’una culada. Potser el nom de llenegall prové més de les llenegades de les persones que no de les barques marineres.

Maldar

Llegir les llegendes de Menorca recopilades i escrites per Francesc d’Albranca és un plaer i una delícia. Perquè no és sols el gust de llegir, també es pot aprendre molt sobre la manera de ser i de pensar dels avantpassats menorquins. I és que cada història retreu aquell costum, aquelles supersticions i vivències, aquelles pors i creences que, d’una manera o altra, han influït en el nostre tarannà actual menorquí. A més a més, d’expressions, dites i paraules pròpies de la terra n’hi ha a betzef.

L’altre dia rellegia la llegenda de “Sa Somereta blanca”... Resulta que a un jove, cada vespre que passa pes dret d’una cova, se li apareix una somereta blanca; primer no li fa cas, però arriba que no té altre pensament dins el cap que el refotre d’animal. La història segueix amb aquest fragment: “Provà d’arruixar-la i sa somereta no en féu cas; maldà a fer-li por, i sa por l’agafà a ell.”

Ja es pot veure que és una història de por. Però és una por d’aquell temps, que és una mica diferent a la de les pel·lícules que s’estrenen actualment, i que ja malden d’envelar ben qualque retgiró i de fer estar en trasquiló. Aquestes pel·lícules a vegades “fan un poc de iu-iu”. L’expressió és moderna i la vaig sentir per boca d’una joveneta quan me la mirava amb cara de maleit. Fer iu-iu és equivalent a fer por, fer assunto, fer respecte.

Però la paraula que volia destacar i comentar és el verb maldar. Així com fa un temps l’emprava i l’entenia tothom, resulta que ara entre els nostres joves n’hi ha que ni l’empren ni l’entenen. “Hem de maldar a fer ses coses bé”, els dic moltes vegades i, perquè l’expressió quedi ben entesa, ho solec repetir amb un sinònim “hem de procurar fer ses coses bé”. Diccionari en mà, maldar i procurar tenen un significat molt semblant: maldar vol dir esforçar-se per obtenir alguna cosa i procurar és fer el que es pot per aconseguir alguna cosa. Tanmateix, procur no emprar el verb intentar. Intentar és tan sols obrar o fer qualque cosa per aconseguir l’objectiu.

Com que amb la manera de rallar podem triar les paraules que ens semblen més adequades, m’agrada més emprar els verbs maldar o procurar perquè els seus significats duen implícit l’esforç. Els entesos diuen que açò és necessari i bo, que amb l’esforç les persones augmentam la nostra autoestima en comprovar que tenim la capacitat per resoldre els nostres propis problemes i dificultats i ens sentim satisfets en aconseguir-ho. Però costa despertar la cultura de l’esforç…

Quan l’alumnat em diu “jo ho intentaré...” me sol venir al cap la dita de mestre Yoda, personatge fictici de l'univers d’Star Wars (La guerra de les galàxies): “Do or not do. There is no try”. I els ho solec traduir aixuxí: “Ho fas o no ho fas. No ho intentis!”. I es que si tenim la capacitat per fer-ho, no podem quedar en l’intent.

Açò sí, maldaré no contar el final de la història de “Sa Somereta blanca”. Només diré que acaba com totes les pel·lícules de por: quan sembla que tot s’ha aclarit i resolt, torna a comparèixer el mateix causant de la por.

Arrifoll

Era a un glosat al local socio-cultural on hi participaven glosadors d’Es Mercadal i de Ferreries. Resulta que en un moment de la vetlada va sortir un tema en discòrdia: un glosador mercadalenc va demanar al públic si qualcú el convidaria a dormir per no haver de tornar de nits al seu poble. No sé si transcriuré exactament, paraula per paraula, la glosa que se va improvisar, però sí que donaré entenent la intenció del benvolgut glosador del meu costat:

No sol ballar de capoll

l’amo en Xec de Barbatxí,

ja no ho puc encobeir

que me tens boni sadoll

i et fotré un arrifoll,

saps que es ver, Pere Seguí,

que si vols quedar a dormir

ja et farem neta una soll.

Genial. A més de l’acudit en sí, la composició i les paraules emprades (només amb les que acaben en “oll” ja n’hi ha per fer dos o tres articles) conformen una glosa per quedar a la història. Després d’una resposta així, és clar que el públic esclata, i venga repicades de mans, rialles i comentaris. Entre els glosadors també hi ha mirades alegres i somriures de complicitat. Són moments màgics. Entre la remor confusa de la gent  i el so de la guiterra de fons, vaig aprofitar per tombar un poc el cos i atracar la veu al meu company. Li vaig alabar la treta:

- Açò són gloses!

- I ves, una glosa du a s’altra!- va dir satisfet i mentre se repicava l’acudit ell mateix.

- Per cert,- li vaig demanar- què és un arrifoll?- així com les altres sí, no recordava haver sentit emprar aquesta paraula.

- Un arrifoll? Una renyadeta!- me va contestar.

Segons el diccionari, vol dir renyada forta. Suposarem que el mot es deu poder aplicar a qualsevol grau entre els dos extrems de renyar, perquè entremig de la renyadeta del glosador i de la renyada forta del diccionari hi ha tot un món.

Passat el temps, les paraules s’obliden, però aquesta me va quedar enregistrada (supòs que, més que res, per la situació en què va sortir). Ara sols me falta emprar-la qualque vegada, encara que jo no som homo d’envelar arrifolls. Tothom té la seva estratègia a l’hora de fer rectificar o fer veure a una persona un mal acte comès. A Mallorca tenen una dita: “casa que no s'hi renya, prest s'espenya”, que voldria dir que perquè les coses vagin bé, és necessari que els superiors siguin exigents amb els súbdits. L’exigència, crec, no forçosament ha d’anar lligada al fet de renyar. Som més partidari del diàleg i la paciència. Encara que hi ha vegades, quan ens treuen de polleguera, que és més complicat mantenir l’autocontrol.

Entre la joventut, donar un arrifoll se substitueix ara per fotre un puro. Clar que també ho diu al fet senzill que diguis amb bones paraules qualque cosa que no li agrada...

Però renyar no s’empra només per dirigir paraules contra qualcú per una falta que ha comès, també pot ser la panxa que ens renya en el sentit que ens molesta o ens fa mal. I també hi ha gent que sempre té un queixal que el renya, és a dir, que sempre està de mal humor o que hi ha qualque cosa que no li va bé o el preocupa.     

I si a una persona li han de donar arrifolls massa vegades és que deu fer moltes andanes i, segurament, qualque avi li deu haver dit: “ets de ses talladures de Judes”.

Empit i vençó

“Uns pugen i altres davallen, i açò és el món”.

És una expressió que resumeix en poques paraules com és la nostra bolla del món. Dit d’una altra manera voldria significar que a la Terra hi ha de tot. Encara que, potser, el refrany fa una mica més de referència a allò que feim les persones o al destí que ens pertoca: a uns els va molt bé i a altres els va més malament. Pareix que, en el temps que vivim ara, són poquets els que pugen i molts els que davallen.

El significat és senzill i tothom l’entén: pujar i davallar vol dir canviar del nivell en què ens trobam a un altre de més amunt o més avall. És així de clar. Són d’aquells verbs antònims que no tenen discussió. O sí! Ja ho veurem.

No em voldria ficar gaire amb els sinònims perquè podríem perdre es gambuix. Ascendir, muntar, enfilar-se, escalar, créixer, augmentar, alçar, hissar, criar. Tot són casos concrets de “cosa” que puja. Pot pujar tant en Pere com en Pau, pot pujar el moix, el cotxo, la temperatura, la benzina, el to. Fins i tot una petita quantitat de beguda esperitada pot pujar en es cap; i les coques també pugen quan toven; i una família pot pujar més o manco bé un falcat de fills...

El nostre camí per la vida a vegades fa costa amunt, fa pujada. I, amb les circumstàncies actuals, la costa és soferta i llarga. La costa que és mot inclinada o la part més difícil d'una pujada és el que un temps anomenaven empit. Que un camí faixi molt d’empit, vol dir que fa una pujada molt dreta. El nom faria referència a què el camí és tan inclinat que ens toca boni bé el pit, el tenim en pit.

Amb el davallar trob que és diferent, perquè per davallar no hi ha ningú vell. És a dir no necessitam un esforç tan intens. Potser per açò la nostra manera de xerrar compta amb l’ajuda de dos verbs que es poden emprar indistintament com a sinònims en qualsevol situació: debaixar i baixar. Actualment, però, em fa l’efecte que la joventut (i les persones adultes també perquè, vulguem o no, amb el rallar som els adults que els anam darrera) es decanta més pel mot baixar, en detriment dels altres dos que, encara que vius, perden força. Crec que la influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies hi té molt a veure. Aquestes eines si no vénen en anglès ho fan en castellà, i és més assimilable baixar a “bajar” que no davallar o debaixar.

I, igual que en la pujada, també poden davallar les persones, animals i coses. Fins i tot, en el cas que qualcú es posi a flastomar, poden davallar tot es sants del cel. I si una persona es posa caparruda i no vol canviar d’idea se li diu que no vol o no sap davallar de s’ase.,

I si l’empit és la pujada, la vençó és la davallada. I, qui ho diria, segons els diccionaris vençó té el significat de ser vençut. Anar en vençó a Menorca vol dir anar bé, anar endavant, progressar. I si un camí fa costa avall anirem en vençó! D’aquí que vençó agafi el significat contrari d’empit.

I, per acabar, quan a escola toca davallar el to de veu, moltes vegades me surt l’expressió heretada de s’àvia i ma mare, i dic: “rallau petit!”