Es Dissabte és en divendres

Dins es cervell d’una festa

d’animals en boten molts,

banderins, parents i pols,

‘vellanes i companyia

que junts fan vessar es dia

com saliva de bavai.

I ja crida un escandai:

cavallet quan eres jove...!

i amb una coca que tova

es xicolati ja té cuit.

Enguany traurem bon fruit

que es dissabte és en divendres

i ets ànims ne són tendres

com formatges transparents.

Cinc-cents dos moscards atents

veuen escainar una lloca

que a vegades s’equivoca

quan llegeix es seu paper.

En es seu costat hi té

un moix fadrí cabalenc

i amb un aire melcienc

li enganxa un vell penó.

I un ranxo de carabó

esmicolat, blanc i a trossos

en forma cinquanta cossos

carregats amb un fuet.

Com qui bufa un xiulet

un dragó pelut mos sona

i un eixam de crancs entona

com la cort celestial.

Cent bens surten d’un poal

i se passegen en parelles

arrepleguen com a abelles

flors i taps dins un capell.

Es capvespre té un budell

que a les quatre se li esclata

i deu pois amb una bata

sa campana fan grifar.

Davall s’ala d’un pinsà

un misto s’ha d’encendre

tres avisos han d’atendre

que es converteixen en trons.

Dirigeix un griu des bons

un regiment de vint trompetes

i set manxes ballen dretes

amb un gall que té es cap gros.

Una serp agafa a mos

un fabiol de caramuixa

i se seu damunt sa cuixa

d’una ase que du calçons.

Un rupit no toca fons

i ja passa una canera,

dins un ull duu una bandera

i a un tord negre dóna toc.

Ben estret i a poc a poc

ve un tudó amb una mona,

per s’orella l’esperona

amb un pa dur de pagès.

I segueix alegre i fes

un xinxer i mig de tortugues,

de suturnus i d’orugues,

de busques i d’escorpins.

Tots tenen iguals destins

i tots sa mateixa gana

com si fóssim sa setmana

des barbuts o des codonys.

I mentres fan clots i bonys

per la dreta i per l’esquerra

just ara es ‘xequen d’enterra

amb altipets que hi són de més.

Acaben es tres darrers

que tenen més importància

presumeixen d’elegància

i més d’un és malgarbat.

Un mostel que està casat

qualca una sardina coixa

li agafa més d’una angoixa

quan des corbatí fa es nus.

I què em direu, bon Jesús,

entre oïssos ve un jutge

va tan negre com es sutge

i fa vint bots fins el cel.

Es darrer ja treu sa fel

dalt una gamba premuda

amb un garrot se muda

agafat d’un arbre sec.

Ja n’hem fet tot es replec,

àspies de tota raça

i arriben a una plaça

ple de cabdells que fan rots.

I, ala, venga a pigar bots

mentre sa solfa ho ambienta

i sa fauna s’alimenta

de crits, mostatxins i suc.

I n’hi ha un que juga a truc

que amb xubasco participa

i amaga dins una pipa

ses moixonies que no vol.

I si no hem de fer un bunyol

feim tres voltes per jornada

amb temps a cada passada

d’anar de reina amb un mart.

I en acabar sa part

un boni bé es solleva

perquè encara no hi ha treva

i amb ‘vellanes feim s’encís.

Açò és un filicomís!

ja mos crida una mosca

que les set ja fa fosca

en ser es mes d’agost.

I amb ses passes de llagost

ja han entrat a ses completes

amb ses cares satisfetes

que sa colga veuran prest.

Ell s’hora mos envest,

però es qui vol ballar, balla,

i es mereix una medalla

per poder aguantar tant.

I amb pelleringos d’espant

acaba aquest primer acte

i qui no ho ha fet Dissabte

ho farà es dia des Sant,

si Déu vol.

Llocar

Si qualque cosa m’agrada de l’estiu no és la calor precisament, però cada cosa a son temps i d’estiu cigales, i a l’estiu toca fer calor. I si aquesta estació és quan hi ha més cigales, formigues, moscards, grills i animalets empipadors, també és quan la diversitat de fruita omple de més colors les parades de mercats i fruiteries. Cideres, melicotons, albercocs, prunes, peres, síndries, xinos... fins i tot de cada tipus de fruita tenim les seves varietats. Al blog de la Unió de Pagesos de Menorca hi ha una entrada, “varietats arbres fruiters Càritas”, on s’informa dels arbres que tenen a la venda. Sols per fer-nos una idea podem adquirir quinze varietats de peres!

De peres ja coneixia les que per a mi són les més normals: peres de sant Joan, peres de sant Pere i peres de la nau. Ignorava totalment l’existència, per exemple, de les peres de  sant Bartomeu, de sant Martí i de sant Llorenç (és fàcil deduir que, com les altres, el seu estat de maduració és màxim coincidint amb els dies dels sants). Però encara hi ha altres varietats: albergínia, bon cristià, catalana, cuixa de dona, de la bona, espineta, fina, fina primerenca i santa Juanita. Remenant papers encara n’he trobades d’altres (aquestes ja no estan al llistat de Càritas): pera de ferro, de fogasseta, de na Bruta, de segó, de na Mica, marquesa, mantegosa, torrona, xinxosa... Alguns noms són ben curiosos i qualque varietat de les anomenades ja no es cultiven. La darrera pera que anomenaré és la que dóna nom a aquell interruptor elèctric piriforme.

La qüestió és que a la darrera reunió que vam tenir a l’escola, un company de feina va dur un ribellet ple de fruita del seu hort per compartir amb el claustre. Les peres de sant Pere dominaven per damunt de les prunes i albercocs:

- Amb aquestes peres hem de frissar per menjar-les perquè lloquen tot d’una.

Ja havia sentir conjugar aquest verb altres vegades, però, tanmateix, em vaig voler assegurar del sentit que li donava.

- Què vol dir que lloquen?

- Que prest tornen negres de part dedins.

Llocar és un verb que només he sentit emprar a gent del nostre poble. És ver que el diccionari admet l’ús d’aquest verb a altres bandes, però no amb el matiex significat: a l’Alguer, llocar vol dir covar, a Vic que la gallina es fa lloca i, a Mallorca, té el sentit d’ajupir-se feixugament.  La nostra accepció, més tost, només surt a l’entrada de lloca (pera o poma massa madura, que ha pres color fosc com si es podrís). Així mateix, en comptes de llocar (referit a aquest significat) sols trobam tornar-se lloca.

En qualsevol cas, està clar que una lloca és una gallina que cova. Però a la nostra terra també és una dona grossa i estufada, o enrevoltada de molts d'infants. Suposadament aquest sentit ve pel fet que la lloca sol anar acompanyada de tota la llocada. I es veu que les lloques es poden posar agressives no sé si per defensar pertinences... Aquesta cançoneta en fa referència:

Es dia de sant Jaume era,

tot l’any me recordarà,

que l’amo es va barallar

amb una lloca dalt s’era.

(Existeixen les peres de sant Jaume?)

A vegades les persones pensam que, sense noltros, hi ha coses que no poden anar bé de cap manera. Ens sentim imprescindibles i insubstituïbles, però la dita popular ho diu així de clar: per un poll no es perd sa lloca.

Bono, i si les peres poden llocar quan se passen, també és cert que ens poden esmussar si són massa verdes. Ja ho diu Joan Benejam a un fragment de Foc i Fum:

Promeses són fruita

que no ha madurat,

i si un se la menja,

se sol esmussar.

És aquella sensació desagradable de tenir cosa aferrada a les dents causada per l’aspror de la fruita. Originàriament esmussar té el sentit de llevar agudesa al tall o punta d’un ganivet (Tot d’una ho havia relacionat amb les mòsses o osques que es pot fer amb un instrument de tall, però, llavors seria esmossar). Això és bo i no esmussa! diuen a Mallorca en to d'admiració.

Quan la fruita esmussa també pot escanyar. Així és, encara que no vol dir que ens estrenyi el coll i ens aturi la respiració; el significat tindria a veure també amb l’aspror que pot provocar com una petita irritació a la gola que donaria la sensació d’escanyament, com quan perdem la veu.

La darrera cançoneta fruitada serà per la gent té ganes de viatjar (a més de l’illa veïna es pot aplicar a qualsevol lloc del món):

Si dius que a Mallorca vas

no me’n faràs cap ganes;

allà menjaràs magranes

agres, dolces i aubars.

Una magrana aubar és aquella que fa els grans blanquinosos...

Manxa

Si mateix, va començar fresquet l’estiu!  Ara sembla que de cada vegada la temperatura i la calor es corresponen més amb les estadístiques d’aquests mesos. L’altre dia, però, encara es va alçar un bon oratge i, a ombra, l’ambient era prou fresquet. No sé qui, va amollar:

- Envela qualque manxada...

Dec tenir cosa dins el cervell que connecta dues o tres neurones i m’avisa en sentir una expressió d’aquest estil. És clar que tothom entén que són les manxades de vent, però no és la majoria que empri aquesta paraula. Ara sent a dir més que són bufades de vent.

Una manxada també és (o era) una xuclada d’una cigarreta. Era el temps en què en un bateig o en una comunió encara ens deixaven fumar als més menuts. Aquestes manxades s’han convertit ara en calades, maldament molts conservem aquesta darrera paraula amb el significat de fer una calamullada,  és a dir entrar i submergir-se dins l’aigua (abans de la mar, ara també pot ser d’una piscina).

Lògicament, manxada ve de manxa. Avui en dia no se n’empren gaire de manxes i, si s’empren, són automàtiques, elèctriques o de decoració. S’entén fàcilment la finalitat d’una manxa si deim que és un instrument per fer vent o donar aire. És més mal de fer explicar amb paraules com és i com funciona aquest instrument. El meu diccionari preferit ho explica així: “...una caixa que té dues cares rígides i les altres flexibles, i pel moviment alternatiu d'expansió i contracció d'aquestes produeix l'absorció d'aire per un orifici i l'expulsió d'aire per un altre conducte més estret”. Mal d’imaginar per una persona que no ha vist mai una manxa...

Fa anys, al nostre poble hi havia l’amo en Manxa, un personatge prou conegut que encara poden recordar les persones més grans. Record aquest sobrenom arran d’una pregunta d’una gimcana (gincama, en dèiem): “Quin és el nom i els dos llinatges de l’amo en Manxa?” La memòria no em dóna prou per aclarir ara la resposta...El que ignor del tot és què devia manxar.

La manxa més comuna (la que ben segur tindrà present més gent) és aquella que es fa servir per avivar el foc de la ximenea. Però fa temps, quan les ferreries eren més manuals, eren prou rellevants les manxes de ferrer: tenien més grandària i s’empraven per donar aire a la fornal. Per ser tan grossa, a Menorca hi havia gent que, a aquesta manxa, li deia manxó.

Les altres manxes per excel·lència eren les manxes de l’orgue, que servien per donar aire als canons i tubs d’aquest instrument. A l’església de Sant Bartomeu hi ha una cambra, ran del cor, que encara se li diu (si no ha baratat els darrers anys) es quarto de ses manxes.

Els manxadors o manxaires eren les persones encarregades de fer anar les manxes. Diuen que temps enrere a Menorca hi havia un organista que no feia gaire bo i solia desafinar bastant; el tros bo és que quan la gent li retreia la seva poca habilitat, ell sempre tenia l’excusa preparada: “sa culpa la té es manxaire”. Aquesta dita va arrelar i de llavors ençà es diu pels qui carreguen les culpes pròpies damunt l'esquena dels seus subordinats.

Clar que també existeix el cas contrari, encara que la història vengui de Mallorca. Conten que va arribar a l’illa un músic molt bo i, després de tocar esplèndidament una peça amb l’orgue, la gent va començar a lloar-lo. Amb aquestes, es va sentir la veu d’una dona tota satisfeta: ”mon fill manxa!”. Tal expressió va quedar gravada en la llengua popular per riure’s de les persones que farden d’una cosa en la que han pres poca part.

Per acabar amb les locucions, hi ha aquesta que les persones més feministes dirien que només poden complir les dones, encara que no té cap història darrere: “manxar i tocar l'orgue” que vol dir fer dues coses de profit al mateix temps. I és cert que els homes tenim la fama de no saber fer més d’una cosa a la vegada...

Rallant de manxes i orgues, a algunes zones de parla catalana una manxa també és un acordió, però en el cas nostre a l’acordió se li diu ses orgues (en femení i en plural). I amb aquestes particularitats tenim la dita “a Mallorca tenc unes orgues”, que se diu irònicament quan qualcú xerra d'una cosa que té molt enfora, però com si la tingués a l’abast i en pogués treure profit.

Manxar és fer anar la manxa, açò no obstant a la nostra illa també té el significat de xistar, de dir paraules que no s’haurien de dir. Se sol emprar amb negació: no manxis! (no diguis res!)

I per no manxar més, acabarem amb les mitges manxes (que molts pronunciam minxes manxes). És aquell engronxador que, com una manxa, va per amunt i per avall.  Ja són curioses les similituds i comparances que en feim entre coses i paraules; perquè... a veure qui entén que, en el parc de l’església, hi havia “unes minxes manxes devora allò que roda”.

Colga

De cada vegada tenc més paraules en llista, que fan coa perquè en un d’aquests articles en digui qualque cosa d’elles. A vegades aprofit un mateix escrit per treure’n dues o tres i així ho faig retre més. En ocasions són les mateixes paraules i expressions que me fan seguir un camí o altre. Però ja és curiós, perquè la quantitat de paraules existents no és il·limitada i, tanmateix, sembla que fins i tot en surten de noves, són com a bolets (i no és per mor que enguany hagi plogut molt).

Dins la categoria de paraules que esperen el torn, en destaquen aquelles que el nostre jovent no empra ni solsament ha sentit emprar. No me consider cap especialista en conèixer mots i locucions, però és evident que tenc un vocabulari una mica diferent del meu alumnat. De tant en tant me sol sortir qualque paraula d’aquestes que en un principi me’n faig creus que no sàpiguen el seu significat. Igual deu passar amb la gent major quan ralla amb qualcú de la meva edat. És part del cicle de la vida...

A en Quim l’havia picat un moscard. La calor ha fet aparèixer aquest insecte tan poc estimat. Se’n ressentia ell i cada instant es gratava el pic; i és allò que com més grates més picor fa. Em va fer pensar que no perquè batallem una vegada i altra per un problema la cosa se soluciona, més tost, a vegades l’empitjoram. Sa merda com més la remenes més put. Però la feina que tenc és observar les paraules (i és que, açò sí, me consider “observador de paraules”); i darrerament pareix que la gent empra més el terme mosquit que no el de moscard. Són vàlides les dues maneres. Amb el mosquit me va venir l’estrofa del Fandango de Sa Somereta:

Jo voldria ser mosquit

per entrar dins sa cambreta

per veure n'Esperanceta

com se colga dins es llit.

Amb el verb colgar ja ho vaig tenir servit... Què vol dir colgar?  Idò, no és res més que posar-se dins el llit. La paraula ens dur a unes quantes dites. La primera és per qui se’n va al llit prest; durant l’estiu tenim tendència a endarrerir aquest moment perquè hi ha claror fins més tard, però també hi ha gent de costums i és prest que la son els guanya, aquests se colguen amb ses gallines. L’altre expressió fa referència a les persones que són molt amigues o tenen les mateixes qualitats bones o dolentes, aquests es colguen amb un mateix llum. Finalment tenim aquella gent que de tot en sap es cap des fil, maldament siguin coses poc conegudes o difícils d’entendre, aquests saben on es colga el dimoni.

Però anem alerta “qui amb al·lots se colga, concagat s’aixeca”. Com a educador no és un refrany que me xarmandi gaire, vol dir que no ens hem de fiar dels més joves per fer una cosa important perquè en podríem treure un mal resultat i quedar escaldats. En el cas de l’escola pens que, als infants, els hem de donar el principal protagonisme; és cert que no faran les coses perfectes ni com els adults les faríem, però tenen dret a realitzar-les i fins i tot tenen el dret d’equivocar-se.

El verb colgar també té el significat de posar davall terra i així colgam els alls o les patates perquè ens donin el seu fruit. També podem colgar qualsevol objecte i arribats a l’extrem també es colguen les persones davall terra quan es moren.

De colgar surt el substantiu colga que, en sentit ample, seria un jaç fet de fusta o palla que serveix de llit. Però, a Menorca, donam a la colga un significat exclusiu de la nostra illa; seria el doblec que es fa a la part de dalt del llençol quan feim el llit. He de reconèixer que no som gaire manyós per fer el llit i moltes vegades la colga me queda curta o llarga. Del Romanç de na Roseta, una de les versions diu:

Mentre pujava s'escala,

la pujava jo tot sol,

ella es tapava la cara

amb sa colga d'es llençol.

També jo em tap la cara amb la colga quan sent volar un moscard que em roda. A vegades evit la picada. L’inconvenient és que amb la calor assegur una bona suada.

Cavallet quan eres jove...

Envellir és un procés natural, però massa vegades ens fan creure que ens hem de mantenir joves per sempre maldament només sigui d’aparença. Per açò, ens tenyim, ens posam cremes, feim dieta... I és que quan les persones ens feim grans podem perdre una sèrie de facultats i d’habilitats, tant físiques com psíquiques, que teníem quan érem més joves. Fa temps, a una senyora li vaig sentir fer un comentari d’un homo que havia estat vesí durant molt anys:

- Ja va un poc atxacós!

Paraula, aquesta, manllevada del castellà, que aplicada a una persona significa que sofreix molèsties per mor d’una malaltia o per l’edat avançada. En la nostra llengua ja tenim el mot necessari, xacrós,  però a vegades passa el que passa i ens costa canviar el vocabulari quan hi esteim avesats. Xacrós ve de xacra que, a més de ser un mal físic, també és una manera de rimar mots de dos en dos amb una melodia animada.

Encara he conegut persones una mica majors que, pel fet de patir qualque xacra, han exclamat: “cavallet quan eres jove...!”. Fan referència així, d’una manera més graciosa i tal vegada conformista, a les habilitats que tenien fa un temps i han perdut  a causa de l’edat. Aquesta expressió forma part d’una cançoneta menorquina; som a terra de cavalls i, en les cançons populars, el poble pren l’animal per fer similituds amb l’espècie humana.  

Cavallet quan eres jove

que anaves de pentinat,

ara vell i malgarbat

que de magre no pots córrer.

No vol dir açò que ser jove sigui el remei que cura tots els mals o que és forçosament l’època millor de la vida. A Menorca tenim l’expressió: “Qui no la fa de jove, la fa de vell” que vol dir que els qui de joves han estat més tost calmats, solen ser apassionats i exaltats quan són vells, que ja està bé. Encara que, és clar,  la joventut dóna més força, energia i empenta per realitzar qualsevol propòsit.

Malgarbat vol dir malfet, deformat, que no té les proporcions degudes. No deu ser bo a veure un cavall, o un individu, vell i malgarbat! És un mot, aquest, compost per l’adverbi mal i el verb garbar (o el substantiu garba). Ara ja no la sentim anomenar gaire a aquesta paraula, segurament perquè actualment ja no se’n fan de garbes. Una garba és un feix més o manco gros d'espigues tallades i lligades. Aquests mesos, que són els de segar, dins les tanques només hi veim les bales (quadrades o redones) que són per alimentar el bestiar i són bastant diferents de les garbes. Com que tampoc no en som cap entès en aquest tema, he fullejat un parell de llibrets d’on he extret aquest fragment (és segur que la gent que va fer de  l’amo o de pagès fa uns anys hi podrà dir la seva):

“Una falcada són tres o quatre cops de falç (segons com sia es blat de gros). Tres falcades fan una gavella, i a sa falcada que hi posen enmig li diuen es mascle. Per fer una garba hi posen tres restretes, i a cadascuna d’aquestes hi ha tres gavelles. Per fermar sa garba empren una corda de set o vuit pams de llargària que li diuen es vencís, i açò es compta per cavallons. Un cavalló són deu vencisos...”  (Quaderns de Folklore  N. 12: Eines i feines del camp (I),escrit per n’Antoni Bonet)

Garbar és un verb que es veu que s’emprava en altres terres; a Menorca, però, entost de garbar se solia dir fer o lligar garbes. El verb que sí que han emprat els nostres avantpassats de la pagesia és el de garbejar (pronunciat garbetjar). Era una feina que consistia en traginar les garbes de dins les tanques a s’era, i devien fer un bon estrai (o estrall) perquè ens ha quedat aquest refrany: “qui va de garbejar, es vol esbraonar”. Ara encara hi ha gent que, en la feina, en l’esport o en l’escola, s’hi posa en cos i ànima i fa qualque estrai, és a dir, que fa un gran exercici o un esforç excessiu. Per açò, no és estrany que qualcun quedi ben esbraonat (adolorit de braons i extremitats).

En tot el procés de segar i lligar, es veu que, no només eren les garbes que podien quedar malgarbades, també les gavelles es podien desfer o desordenar i haver-hi un desgavell (esgavell o gavell). I com sol passar a vegades, la paraula pot traspassar el sentit original per arribar un significat general. En aquest cas el desgavell vol dir un desordre complet de qualsevol cosa, sigui material o moral. Per posar un exemple, la setmana passada a l’escola, l’alumnat va moure un bon desgavell. A vegades no saps prou bé perquè passen aquestes coses, però amb el desordre es fa difícil l’ensenyament. El que té de bo fer anys és que, durant el camí de la vida, el temps ens enriqueix en pràctica i coneixement i “l’experiència fa el mestre”.

Melcienc

Durant la sessió d’un glosat sempre sol sortir qualque tema d’actualitat. Ara, en qüestió educativa, se xerra molt de la nova llei d’educació a nivell estatal i del decret de trilingüisme dins el nostre entorn illenc. Crec que en aquest segon cas, ningú no veu malament l’aprenentatge de llengües, la discordança sorgeix en la manera d’aplicar-se. La llei s’acaba d’aprovar sense consultar els professionals de l’educació i ja es vol posar en pràctica el curs que ve. Veurem com acabarà tot, però sense consens i tan deveres... Com més frissen, més tropissen. I les gloses sempre exageren la realitat per cercar la ridiculesa i la gràcia. Aquesta que ara transcriuré es va improvisar un fosquet de fa un parell de setmanes dins un petit local. Hi participàvem glosadors de diferents pobles; un dels tants era d’Alaior i en tractar el tema li vaig enflocar aquesta glosa:

Amb llengos som cabalenc

i no faig cap passa enrera,

però sa meva és sa primera,

és amb sa que millor empenc,

es mot me surt melsienc

si glos d’una altra manera

i no em surt gens falaguera

quan vull cantar en alorenc.

Vaig sentir i aprendre la paraula melsienc anys enrera per boca d’un altre glosador veterà  i em va quedar guardat dins un armari del meu cervell (a Ferreries som molts que pronunciam asmari entost d’armari...). En una glosa, aquest experimentat improvisador, m’havia dit que jo tenia “cara de melsienc”. La veritat és que en aquell moment vaig quedar en blanc. Després me va aclarir que era igual que dir  “cara de malalt”. Amb aquest significat vaig quedar. Però a les persones en general ens caracteritza el desig d’aprendre i saber més. Jo no en som una excepció: la paraula melcienc només l’he trobada escrita al diccionari de n’Alcover-Moll i encara! Aquest diccionari sols contempla l’aigua melcienca, que seria aquella que té el gust fat o que no satisfà la set. Seria una accepció equivalent a l’emprada a la glosa escrita més amunt: un mot melcienc és aquell que no té gràcia, que no satisfà qui l’escolta.

No tenc clar l’origen d’aquesta paraula... Però ja que el diccionari treu el cas de l’aigua, m’ha vingut al cap la paraula salmenca (o també es pot escriure salmeienca). Si l’aigua és salmenca és que fa un poc de gust de sal i, per tant, no assacia la set, més tost fa tenir-ne més. I per aquest mot arribar a l’altre sols hauria sofert una evolució amb el canvi i afegitó d’uns fonemes o sons: salmenca, malsenca, melcienca... Potser també influeix la mel; perquè així la paraula semblaria mesclar la mel i la sal, que deu fer un gust molt desagradable.

Darrerament al nostre poble, per mor del programa de televisió, hem pronunciat bastant la mel en l’expressió “això és mel!”. El significat és evident, vol dir que un menjar és molt bo. En la nostra parla, trobam moltíssimes expressions que empren aquesta paraula i normalment la mel és la metàfora d’una cosa bona: ser més dolç que sa mel, ser pa i mel, donar una ditada de mel, a on va en Miquel? a on hi ha mel...

Es mel de sa cara (en masculí) és el pòmul, el bony de la galta provocat per l’os. Pareix que l’origen llatí del mot és també una metàfora: el melum és una variant de malum que significa poma. És una comparació de la galta amb una poma.  No deu ser coincidència que la paraula pòmul vengui del llatí pomum que també significa poma. Per cert, hi ha persones que, sigui pel color o per la forma, realment sembla que tenen dues pomes a la cara...

Com que no hi ha mel sense fel, rallem ara del mot fat. Solem emprar aquest mot quan a un menjar li falta sal, però fat vol dir tant mancat de sal com de sucre, és a dir que hi falta allò que li dóna bon gust a una cosa. Seria equivalent a insípid. Açò m’ha fet revenir quan anava a escola i ens feien aprendre de memòria la definició d’aigua (lògicament en castellà): “líquido incoloro, inodoro e insípido”. No dir ni fat ni salat és no dir res, no manifestar l’opinió, el pensament o el sentiment. I a vegades es fa tan necessari expressar el que sentim... El que no fa tanta falta és trobar si fat, si salat, que és el mateix que no estar satisfet mai, que sempre trobam què dir.

Però fat té un altre sentit. Una dona major un poc xafardera em deia un dia: “tant jo com ses meves germanes tenim es mal costum de xerrar de més. És es fat de sa família!”. Aquest fat és un hàbit, una qualitat o fins i tot un vici que sembla que no es pot dominar o reprimir per la voluntat. És com l’alumne que al pati de l’escola em deia amb mala cara (potser amb cara de melsienc) “és que quan m’ha ferit, no m’he pogut controlar i li he fotut una coça”. Deu ser el seu fat...

Grifar i busques

GRIFAR I BUSQUES

Durant boni tot el mes d’abril hem tingut un temps molt plàcid. Ni pluja ni vent i, per contra, sol i calor. Açò ha fet que molta jovenea ja hagi estrenat la roba estiuenca. Emperò aquest temps és enganador, el canvi pot venir en qualsevol moment. De fet, hem pogut comprovar que la fresca ha tornat. Ho insinuaven en una conversa de carrer dues velletes que passejaven agafades de braceti:  

- Semblava que ja venia s’estiu i ara torna fer fred...

- Ja ho pots ben dir! però me’n record que s’àvia ho deia moltes vegades: “es mes d’abril no te llevis un fil”

- Bé, jo encara no he estojat sa roba gruixada.

- Ahir es vent es veu que va aixecar qualque cosa i me va entrar una busca dins s’ull. I mira que vaig prémer per treure-la, però no hi va haver manera. Em va fer grifar!

L’origen de la paraula busca és germànic i el seu significat és llenya de cremar. Emperò a la nostra illa una busca és una partícula molt petita, sigui de llenya cremada o d’una altra cosa que, com deia la velleta, el vent pot aixecar d’enterra amb una bufada de no res. Segurament qualque vegada ens ha entrat una mica dins un ull i qui ho pateix sap prou bé la molèstia que fa. Per açò fer més nosa que una busca dins un ull vol dir que una cosa o una persona és molt molesta. I, en aquests temps de crisi, en que hi ha molta gent a l’atur, ja va bé que almanco puguem dur busques en es niu, que puguem aportar les coses necessàries a casa per viure, igual que l’ocell les dur al niu.

Com que una molèstia dins l’ull ens pot arribar a empacientar sempre farem tot el possible per treure la causa: mort es ca, morta sa ràbia. Un sistema prou eficient és emprar una punta d’un mocador per intentar pescar la molèstia; clar que hem de mester l’ajuda d’una altra persona i, sobretot, que tengui prou vista i habilitat.  Una altra manera que podem provar és agafar-nos la pipella de l’ull afectat i fer-lo borinar estirant la pell; ara bé, s’ha de recitar aquesta senzilla poesia amb una cantarella que allargui les síl·labes finals de cada vers:

Santa Llucieta

tenc una busca dins s’ull,

es qui vol que la prengui

que jo no la vull.

Com a darrer recurs tenim les ninetes o pedres de la virtut. Diuen que aquestes pedretes que es poden trobar arran de la mar són els taps d’un caragol marí. És bona d’identificar perquè tenen una forma rodona i plana amb una cara llisa on s’hi veu un espiral de caragol (hi ha gent que ho relaciona amb un ull màgic). Idò, n’hi ha que afirmen que el mètode és infalible: es posen la nineta dins l’ull, la pedreta tota sola fa la volta i deixa l’ull ben net... He llegit que hi ha qualque joier que ha emprat la nineta com a pedra preciosa per fer anells, barceroles o altres penjolls. Som molts que pronunciam barcerola entost de bracerola! I, tanmateix, bracerola és la forma correcta perquè ve de braç. Potser un temps les barceroles venien de Barcelona...

Fer busques o treure busques és el típic joc de treure a sorts per veure a qui li toca fer qualque cosa. Qui treu la busca més curta sol ser el perdedor. I encara amb les busques, he sentit emprar aquesta paraula per referir-se a una part petita que sobrepassa un nombre rodó, en les hores, sobretot: “són les tres i busques”.

Amb el grifar de la conversa, tot d’una me va venir un record de quan era un al·lotet. A casa, amb tant de germans, i més encara en els dies de canvi de temps, l’esvalotament era tant que solíem fer perdre la paciència a ma mare. I era la seva sentència: “me feis grifar!”.

El verb grifar ve de grifa (res no té a veure amb grifo que, per altra banda, és un castellanisme que s’evita fàcilment amb l’aixeta). He descobert que una grifa és una barra de ferro que els ferrers empraven per doblegar les peces de ferro. Així, anàlogament, grifar voldrà dir que una situació “doblega” la paciència d’una persona i la fa posar nerviosa.

I si qualcú perd la paciència perquè es veu impotent d’aconseguir un desig li direm: “se grifa com en Joanot, perquè vol i no pot”.