Terratremol

“Dura tamen molli saxa cavantur acqua” (“i tanmateix les dures roques són foradades per l'aigua molla”). És un vers de n’Ovidi que Borja Moll va adoptar com a lema de la seva editorial. De fet podria ser un lema aplicable a totes les activitats que feim les persones quan la clau de l’èxit és la constància.

Agafat el vers literalment ens endinsam en el món de la geologia; i resulta un poc complicat entendre la dinàmica de la Terra perquè l’escala del temps humà no és la mateixa que la de la “vida de les roques”. Però és amb el pas del temps i la constància dels agents geològics que les roques s’erosionen, es desgasten i canvien. Tanmateix sembla mentida que una cosa tan sòlida i forta com una roca pugui arribar a fragmentar-se i convertir-se en trossos més petits com pedres i fins i tot terra fina. De fet tenim l’expressió “més dur que una roca” que ens dóna la falsa idea que les roques són eternes i inalterables.

Per altra banda, però, existeixen fenòmens naturals que canvien el paisatge i les roques en molt poc temps. Els més coneguts són els volcans i els terratrèmols.

Fa unes setmanes travessava es Pas d’en Revull i en el tros de la Penya Fosca em vaig topar amb uns excursionistes prou peculiars. Una parella d’edat, amb els seus fills i nets, avançava lentament per entre l’encletxa de la roca:

- Açò ho devia fer un terratremol!- va dir l’ancià.

La paraula va fer tremolar les versions més científiques, estandarditzades o procedents d’altres llengües que tenc emmagatzemades entre les neurones del meu cervell. No va pronunciar terratrèmol (amb accent) ni “terremoto” (o “torromoto”, castellanismes).  L’homo comentava que tenia 80 anys i no havia estat mai per aquells paratges; tot era nou per ell. Per mi va ser nova la manera de pronunciar aquest fenomen natural. Per sort, no hem d’emprar gaire aquesta paraula: de terratremols se’n produeixen a Menorca o en les proximitats de tant en tant, però són de baixa intensitat i imperceptibles pels humans. No crec que l’encletxa de la penya que forma el Pas d’en Revull fos causa d’un terretremol. És una zona de marès i, com tot el barranc, cada canaló, trenc i forat sol ser provocat per l’erosió constant de l’aigua.

El marès és el nom de roca que coneixem més a Menorca segurament per l’ús tradicional que n’hem fet i per ser la roca predominant (boni bé exclusiva) del migjorn de l’illa. Marès vol dir “de la mar” i és un nom molt encertat perquè justament aquesta roca es va formar al fons marí (tothom ha vist copinyes fòssils dins el marès). El que és més mal d’explicar és com va sortir a la superfície. Aquí tornaríem a nocions de temps i constància.

Els ferreriencs coneixem molt bé una altra roca encara que potser ignoram el nom. És la roca vermella que tenim tan ran (s’Ermita, s’Enclusa, es Corral del rei, es Penell de Son Tem, les lloses de la vorera des Pla de l’Església, s’enllosat des Pont, del carrer Sant Joan, de la peixateria…). La gent entesa la coneix amb el nom de pedra de cot. El nostre poble està edificat damunt aquesta roca vermella i damunt els seus sediments duits pel torrent de son Granot. He sentit qualque vegada la versió que relaciona el to acolorit d’aquesta pedra i terra amb el fet que ens diguin “panxes rotges” (el femení de roig és roja, però a Menorca, com en altres paraules dels mateixos sons, pronunciam rotja). Roig és igual que vermell: cavall roig, terra rotja, creu rotja… Encara que és curiós que confonem els colors quan ens referim als dels cabells de les persones. Una dona rotja, per noltros, és una dona rossa (cabells grocs). Tenir la cabellera  vermella no té un nom particular a la nostra terra i, si mateix, Ferreries té bastant de gent amb aquesta peculiaritat, emperò hauríem de maldar no emprar el mot “pelirrojo”, val més dir d’una persona que “té es cabells vermells”.

N’hi ha que a la pedra de cot també li diuen pedra esmoladora perquè va servir (i serveix) per esmolar ganivets de ferro. El que no pot esmolar la pedra és el cervell; esmolar l'enteniment és exercitar-lo per comprendre millor les coses. Un company glosador em deia en un mot:“avui vénc ben esmolat”.

Dins el mateix terme de Ferreries, per dalt Sant Pere, Ruma i Son Vives, i també per la part d’Ets Alocs i cap a Son Ermità, la roca canvia i agafa una tonalitat més grisa. És la llosella. Diuen que és un terreny dur, mescla de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques. Un fumador de tabac de pota, tal vegada un poc primmirat, em deia que és més bo el que se sembra en aquesta terra: troba que té un altre gust. No som prou entès per saber si una terra o altra fa canviar el gust dels productes.

Aquesta setmana me n’he entemut que fer un muntet de trossos de llosella dur bona sort. Devora es far de Favàritx diuen que n’és ple d’aquestes monjoies. Desitjaria que fer muntets de paraules també donàs tanta sort com tenir el llombrígol per amunt.

Pudi

És comú en totes les persones el desig de millorar. Malament si pensam que ja ho feim tot bé i que ens creguem ser es galls en qualque cosa. No arribam aumon més que a la pedanteria i vanitat. Darrerament, en la meva feina d’ensenyant,  he fet diferents entrevistes amb les famílies de l’alumnat d’escola. És cert que cada casa és un món però tothom coincideix en què les notes dels seus fills i filles podrien ser millors si hi dedicassin un poc més de temps a ca seva. Personalment, més que rallar de  notes o resultats acadèmics, m’agrada més xerrar de satisfacció personal, però malauradament el que al final compte davant els ulls del món és el resultat escrit a un paper (o a un ordinador).

Una mare (elles sempre solen passar més pena) em deia:

- Jo ja li dic que estudii més, però no me fa cas, i açò que té un estudi per ell tot sol, una taula ben gran, un ordinador i… tot “su menester”!  (Rallava un poc espessa i no sé si ho vaig entendre del tot bé... si va dir “su menester” o “es seu menester” o “lo seu menester”).

La paraula menester (o la seva forma contracta mester) encara l’empram prou, però no l’havia sentida aplicar mai en aquest context. Tenir el seu menester és tenir tot allò que fa falta. A Menorca l’empram més amb el verb haver, i podem triar indistintament les dues formes: “he de menester un pinzell més gros”, “si m’has de mester, me telefones”... Un refrany diu “si fas bé lo que pots fer, a pocs hauràs de menester”. La sentència no ha de mester comentaris…

En el món de les gloses, és evident que els glosadors també volem millorar. Cada glosat és un repte per fer-ho més bé que a l’anterior: emprar les paraules adequades, entonar correctament, trobar la rima i mètrica més perfectes, tenir bons acudits… Clar que en una glosa que s’improvisa al moment, a vegades és bo de fer que fugin molts d’aquests aspectes. En les escrites ja podem filar més prim.

Una glosa, per ser ben encertada, s’ha de fer amb mots de set síl·labes (heptasil·làbics, en diuen els poetes entesos) i es poden emprar diferents recursos per aconseguir-ho: sinalefes (ajuntar dues vocals seguides), hiats (separar-les)... Els glosadors antics no anaven d’aquests romanços i rallaven més de les caigudes del mot (cada mot té set caigudes que són els set espais rítmics). Si el vers es podia cantar amb la melodia de les porgueres estava ben fet. Encara és la idea que molts glosadors tenim. Però, per millorar, maldarem que la mètrica sigui sempre la mateixa de set síl·labes.

Fa temps rallava amb glosadors joves que s’ho miren tot fil per randa i encara anaven més enllà, “una glosa o una cançoneta”, deien, “sonarà millor si sa tercera síl·laba de cada mot és tònica” (és forta).

La veritat és que molts de versos de les cançons populars tenen aquesta peculiaritat, i, encara que a vegades aquesta tercera síl·laba no sigui tònica, normalment la cantam com si ho fos. És el cas del Romanç de na Roseta on, en el segon vers, giram l’accent a “una” (és una versió una mica diferent de la que cantam actualment quan diem “De Cotaina vaig partir”):

Vaig partir de Tolentí

amb una fosca resolta

pes camí me varen dir:

Bartomeu, na Rosa és morta

En aquestes estrofes de Rosaret (una versió més antiga) i de Es llagosts de Ciutadella, la particularitat de la tercera síl·laba és perfecte:

Hem renyit perquè hem renyit,

joveneta del cor meu,

hem renyit per poca cosa

fer el teu fet, jo faré el meu.

Es llagosts quan són vinguts

són vinguts dematiners,

roben s’ordi en es bracers

i else fan anar moguts.

Acabarem amb la cançó de Na Joana, que és la que m’ha duit a posar el títol d’aquesta setmana. Ens hem de fixar en les dues versions del quart mot :

Na Joana és una dona

que se sap cosir una bata

fa “obregínies” bastant bones

“colque” pudi de patata  (“colque” puré de patata)

La primera versió tindria la tercera síl·laba tònica, la segona versió, no. Però sigui el que sigui, tant el  puré com el pudi són dues paraules que ens provenen d’altres idiomes. El puré ens arriba del francès purée i el pudi de l’anglès pudding. No sé prou si a Menorca s’incorporen a la nostra manera de parlar per mor de les respectives dominacions. Sembla que el cas del pudi, sí. Del pudding anglès al pudi menorquí no hi ha gaire diferència i la nostra illa té una certa tradició popular en fer pudis. Es veu que na Joana té una certa manya per fer els de patata, però també se’n poden fer de monyaco, de brossat, de poma, de panses, d’arròs… Me fa l’efecte que modernament aquesta paraula s’ha reintroduït, sobretot en els menús dels restaurants, i ara ja la pronunciam púding, més en anglès que altra cosa. Qui sap si un dia haurem de mester la versió menorquina... 

Beguda i ensiam

Pel novembre, sembra acabada, bunyolada menjada i fins una altra anyada (o fins una altra vegada). No sé si enguany aquest refrany es complirà en la seva totalitat. La manca d’aigua  fa que el camp presenti un endarreriment  notable, un estat pobre i llastimós per aquest temps. Rallava amb un missatge ben jovenet que em feia aquest comentari: “hi ha pagesos entesos que diuen que no plourà de manera seguida fins a final d’any!”  La cosa és preocupant… Podríem fer la comparació amb la preocupació del curs escolar, que també travessa un mal any. Si la manca d’aigua fa que el camp no tregui verd ni fructifiqui, la manca de diàleg i consens fa que l’educació quedi embarrancada i amb massa dubtes per treure fruits.

La pluja és pel camp com l’acord per l’ensenyament.

De bunyols sí que n’hem fets! (i faig referència als de menjar, no a les coses mal fetes en el sector educatiu). A l’escola vam convidar un parell d’àvies que van compartir la seva experiència amb l’alumnat. La veritat és que la vida és la millor escola per aprendre i els anys són els que possibiliten que obtinguem la destresa, l’habilitat i la capacitat per fer una cosa ben feta. Veure aquelles mans tan manyoses de les dues àvies feien semblar que fer un bunyol és cosa fàcil. De bunyols tothom en va provar de fer i en van sortir de tota casta: n’hi havia que feia l’efecte que a casa ja havien practicat i creaven unes formes ben delicades i polides; d’altres, no sé si aposta o no, agafaven massa pasta, se’ls aferrava a les mans i els sortien uns bunyols com es cul des drac (lletjos i molt grossos). Un drac a les rondalles menorquines és un ogre, un gegant ferest i que menja persones…

- As final, farem una bona beguda!- va amollar una àvia quan va veure els tres borns plens de bunyols ben col·locadets.

En el dia, crec que el sentit d’aquesta paraula sols el conservam en les “begudes” que es fan a les festes patronals: sa beguda a ca sa Capellana, sa beguda des caixers… I és que, certament, una beguda és qualsevol líquid que és pot beure, però també ho és el fet de beure i menjar cosa per celebrar una festa; més concretament, aquesta cosa que se menja sol ser dolça: xicolati i ensiamada (és així com ho pronunciam la majoria a Menorca), confits, dolses (sucre-esponjats), macarrons...

Temps enrere, la paraula beguda era d’ús comú, tothom l’emprava. I de begudes se’n feien de diferent naturalesa, se’n feien a les celebracions dels casaments, dels batejos, de les primeres comunions, durant les festes del poble… Fins i tot dèiem “beguda” a la festa que s’organitzava a la casa d’una persona quan feia els anys. A les begudes més solemnes ara en solem dir convit o convidada; per la festa dels anys hem adquirit dues formes d’anomenada: una més estàndard, festa d’aniversari, i una altra provinent del castellà ,“cumple”.

Una beguda també pot ser una mala notícia. I no va ser exactament una beguda el que me va comunicar l’altra àvia quan començava a fer net l’aula on havíem fer els bunyols:

- T’hem deixat un bon ensiam!

Ja veis quina generositat, a més de regalar-nos el seu temps i els seus coneixements, es van posar a fer net les taules, van escurar, van garnar i van fregar. Ho van deixar tot net com una patena. No sé com els ho podem agrair! Les patenes són plats o medalles de metall preciós; per açò són molt polits quan estan nets i lluents. Però, per contra també deuen tornar lletjos amb el temps si no es cuiden perquè els menorquins també podem donar a patena el significat de taca damunt la roba.

A altres indrets de parla catalana, un ensiam és la manera d’anomenar una lletuga, però també és sinònim d’una ensalada verda. Segurament és arran d’aquest significat d’ensalada que surt el nostre “ensiam”: mescla desordenada o confusa de diverses coses.

D’ensiam surt ensiamada que és una gran quantitat d’ensiams (en principi no és cap coca). Però, ja que ensiam és una mescla confusa de coses, qui sap si també mesclam, assimilam i confonem paraules i, per tot açò, deim ensiamada en comptes d’ensaïmada?

Calla i sotja

Els caps de setmana se solen aprofitar per fer activitats que els dies feners no tenim temps de realitzar (curiós que diguem homo feiner i dona feinera, però als dies els qualifiquem de feners, com a Mallorca). Entre aquestes activitats s’hi inclouen les reivindicatives, i ara esteim admesos amb el tema de l’educació. Fa un parell de setmanes vam fer la marxa i qualcuns vam caminar des de Ciutadella fins a Es Mercadal. Les persones que, com jo, no esteim avesades a fer caminades tan llargues vam patir les conseqüències de l’esforç i l’esbraonament, el dolor de la musculatura, ens va durar prou dies. Dissabte passat vam tornar carregar els músculs amb un tipus de ball i coreografia singulars, li diuen flashmob (no me’n demaneu la clarícia d’aquest modernisme perquè no la sé…). El cas és que assistir i participar activament en aquests esdeveniments fa que el contacte amb la gent sigui més intents, gent coneguda o no. És de destacar el grau de complicitat que s’aconsegueix.

I amb el contacte entre persones es força la comunicació. Les paraules flueixen des de les boques d’uns fins a les orelles d’altres i, vulguis o no, sempre hi ha qualque expressió que cala més endins:

- Aquesta manera de fer dels dirigents és de “calla i sotja”!

Pel to i la gesticulació del qui va pronunciar aquesta frase, tot d’una me van venir al cap aquelles famoses paraules: “por què no te callas?”. Ignorava el significat de l’expressió, però vaig endevinar per on anava. Al cap i a la fi, són dues maneres de dir “no protestis”.

Sotjar és un verb que ha tingut el seu ús a la nostra terra; i si actualment no s’empra tant seria lògic pensar que ara ja no sotjam tant. Però el seu significat fa palesa la seva actualitat maldament emprem altres paraules. Sotjar és, en principi, observar amb cautela o d’amagat, però també pot agafar el sentit de mirar en silenci, fingint no veure allò que passa. Del primer cas en deim més “espiar”; del segon, potser empram el verb “passar de”. En l’expressió “callar i sotjar” prendria més aquest segon significat: no protestar ni dir res de les injustícies que veim… I tal vegada sí que és açò que vol el govern! Perquè amb les negociacions no hi ha manera, el comitè de vaga sempre se n’ha anat morros eixuts i barba fresca (insatisfet, sense haver obtingut allò que es pretenia).

Hi ha filòlegs que associen aquest verb sotjar a un altre que és ben menorquí: sotoiar o sotullar (pronunciat “sutuá”). El significat és el mateix. Sembla que aquesta paraula té l’origen en la mania d’ajuntar mots. Es veu que qualcú va començar a mesclar un “sota” amb un “ull”, per voler dir “mirar per sota”, i li va sortir “sotaull”. D’aquí al sotoiar no hi ha res… El curiós del cas és que, per ser una paraula menorquina, s’ha usat l’adverbi “sota” quan aquí sempre deim “davall”.

Un altre verb relacionat amb sotjar és xoroiar (pronunciat “xuruá”) que a Menorca té el significat d’espiar, mirar d'amagat o també d’escoltar dissimuladament allò que diuen. Sembla que és una deformació d’eixorellar (tallar les orelles!). Supòs que a Menorca també influeix la llegenda d’en Xoroi que, posats a dir, aquest nom li ve perquè li mancava una orella. I en xoroi, què fa? Xoroia.

És interessant la conjugació que feim a Menorca tant del verb sotoiar com xoroiar. En la parla quotidiana direm: “jo sotoi, tu sotoes, ell sotoa…” i “jo xoroi, tu xoroes, ell xoroa…”. Feim desaparèixer, com en altres ocasions, la “i” entre vocals.

Segurament sempre hem sentit a dir “trota, Toni, que es gall cou!” per incitar a qualcú a córrer per fer alguna cosa. No vull rompre els esquemes a ningú, però ara he trobat una fórmula antiga que tal vegada hauríem de reaprendre: “sotja, Toni, que es gall cou!”, aquesta dita anima a seguir endavant per aconseguir una finalitat sense escoltar ningú, “passant de” les provocacions, desqualificacions, amenaces, intimidacions… Potser aquesta temporada haurem d’associar el nom de Toni a qualsevol persona que cerca un consens en educació.

Mot

A la Fira d’Entitats hi van participar moltes persones. La carpa de la plaça es va omplir de colors diferents i d’expressions diverses. Però l’objectiu comú de donar a conèixer cada associació va fer que l’esdeveniment fos un èxit. És polida la participació de la gent, encara que només sigui fent acte de presència i donar suport a una causa. La part presencial la van fer tant les persones que estalonen les diferents organitzacions com els nombrosos visitants. La part més activa la van protagonitzar els que van formar part de les múltiples actuacions: presentacions, gloses, contes, tallers, balls populars,cançons, debats... És d’agrair veure un poble voluntariós i participatiu. Ferreries és i vol ser un poble així. Tota Menorca, també.

A un racó de la Fira hi havia una tauleta de l’associació que representa part dels glosadors de l’illa i de persones que estimen la glosa: Soca de Mots. La seva finalitat bàsica és la difusió i promoció de la glosa menorquina tant oral improvisada com escrita. Però no m’entretindré a analitzar les funcions, els membres i els actes d’aquesta organització. Només me vull returar a estudiar les paraules que conformen el nom de l’entitat i la manera com les pronuncia la gent.

La soca és una paraula que es pronuncia amb la “o” oberta; açò vol dir que rima amb poca, roca, toca, lloca, miloca…Com que és un vocable que no s’empra gaire, hi sol haver confusions per pronunciar-lo i hi ha persones que tanquen aquesta “o” i ho fan rimar amb boca o coca. Una soca ve a ser el tronc d’un arbre o arbust, sobretot si és gruixat i, tal vegada, es refereix més a la part de baix.

Qui té soques, pot fer estelles! deien un temps i, certament, encara ho podem dir perquè significa que el qui té possessions o béns immobles, pot pagar els possibles deutes. Un altre refrany ofereix més dubtes: qui estima ses rames, estima ses soques. La dita posa com a obligació  que el qui estima una persona, ha d’estimar les altres de la mateixa família. Açò no sempre es compleix perquè no sempre és possible: les persones podem ser molt diferents, som molt diferents. Açò sí, si no hi ha estima, el respecte sí que hi ha de ser.

En ocasions empram el nom de rabassa com a sinònim de soca, però la rabassa és aquella part més gruixada del tronc que creix davall la terra. Té fama, la rabassa, de ser una part molt forta i dura, com s’expressa a la çançó de Es Pardalet:

...dones si voleu sabates

es pardalet en sap fer

fortes com a rabasses

i blanques (o fines) com a paper.

N’hi ha que poden dormir com una rabassa o, més encara, com un rabassot, són aquelles persones que dormen molt profundament. I també n’hi ha que són sords com una rabassa, lògicament es diu de la gent molt sorda. Encara que també podem ser sords de conveniència com sembla que són certs governants que, a la vegada fan rabasses, com diuen a Es Migjorn, i arriben als extrems per aconseguir una cosa.

I mot és una paraula que es pronuncia amb la “o” tancada; açò vol dir que rima amb nebot, tot, bot, rebrot…Com que és un vocable que no s’empra gaire, hi sol haver confusions per pronunciar-lo i hi ha persones que obren aquesta “o” i ho fan rimar amb clot o al·lot. Dir mot és igual que dir paraula. Però en termes populars, sobretot entre els glosadors, un mot és un vers d’una cançoneta o d’una glosa. Una cançó popular de Mallorca (on també empren aquesta paraula) diu:

De cançons de quatre mots,

molts n'hi ha que en saben fer;

ell s'ase d'es pareller

s'altre dia en fé per tots.

Pareller ve de parell i dins el ram de la pagesia es deia a l’agricultor que llaurava amb un parell de bísties.

Per acabar, record que Mot a mot (que vol dir de paraula en paraula, sense deixar-ne cap) era el títol d’un dels primers llibres de text de català que vaig emprar. Ja fa uns quants d’anys d’açò. I en qüestió de llengua i educació, no m’agradaria recular fins en aquells temps...

"Soments"

He d’emprar la paraula “soments” entre cometes perquè és un mot que no existeix. Vull dir que, en la nostra llengua i escrit d’aquesta manera, no l’he trobat enregistrat aumon (fins i tot, no sé si ho escric bé). I tanmateix encara és viu dins la nostra parla. Un glosador, l’altre dia, es queixava que en la primera glosa el seu company hagués entrat en matèria directament:

Quan comencen un glosat

sempre se sol fer es salut,

i jo puc ser caparrut

però tu m’has superat,

perquè ets un maleducat:

que as públic que ha vingut

soments no l’has saludat.

Vull endevinar que aquest soments és una manera d’abreujar la forma plena solament, així estalviam unes quantes lletres… Solament té el significat de “únicament” o “sense cap altre”. Però a la nostra illa el solem emprar per introduir una frase negativa (davant el no) i així agafa el valor de l’estàndard  “ni tan sols”: “M’has mirat i solament no m’has saludat”. Clar que tampoc ho pronunciam així, la majoria de persones direm solsament (o solsaments). Fins i tot, he llegit que a Menorca n’hi ha que encara fan una altra variant i diuen sòliament (jo, aquesta, no l’he sentida mai, però…).

Deu ser que per dir solsaments més deveres ens pot sortir el soments?

Si analitzan la nostra manera de xerrar, encara tenim una altra manera d’expressar el significat de “ni tan sols”.  Entre les converses dels més joves no crec que ho puguem sentir, però si esteim atents als diàlegs (o monòlegs) de la gent més major del poble, tal vegada sentirem qualcú que un poc maleit critica:“Va dir que seria es primer i sols no ha vingut!”.

Soments, solament, solsaments, soliament, sols… totes aquestes paraules provenen del primitiu “sol” (o el femení “sola”), en el sentit de “no tenir companyia”. Curiosament, però, quan rallam sempre n’hi posam de companyia i deim que un fillet va tot sol o una dona està tota sola. Aquest “tot” (i aquesta “tota”) serveix per reforçar el sentit de la solitud.

Amb aquest “tot sol” tenim dos refranys que s’apliquen per arribar a la mateixa conclusió: fer les coses tot sol té els seus avantatges, sobretot si la companyia no és bona:  “qui va tot sol, camina com vol” i “val més anar tot sol que mal acompanyat”. No som partidari d’aquestes sentències en totes les situacions; és cert que si una persona fa una feina tota sola, pren totes les decisions sense donar comptes a ningú, però en el cas d’aprendre (com a l’escola) sempre s’aprenen molt més coses si la feina es fa en equip, encara que només sigui aprendre a conviure…

Evidentment, sol també és l’astre rei del dia, però amb tota lògica l’origen de la paraula té un altre camí. No m’entretindré gaire perquè amb aquesta paraula n’hi ha per escriure dos o tres articles. Només una curiositat: els menorquins solem emprar l’article literari davant mots que representen conceptes considerats de categoria superior o de volum extraordinari: el camp, la terra, el cel, la mar, el món, l’univers… però deim “es sol i sa lluna” (deu ser que els veim petitonets!).

Sol també és una nota musical (do, re, mi, fa, sol…)  i, més encara, si li posam accent, “sòl”, és la superfície del terreny o altre cosa damunt on caminam. A Menorca solem emprar més els sinònims composts de en terra o allà enmig.

Ja ho veis, tenc les meves limitacions, “amb lo que m’he allargat i soments no he pogut donar tota la clarícia del mot soments…”

Fa temps que per Ferreries no sent emprar aquesta paraula (el glosador del principi no és del nostre poble). És clar que és un mot que no surt a cap diccionari, però açò no és cap raó per deixar-lo d’emprar: si no xerram la llengua catalana així com l’han transmesa pares i avis no és perquè els mots no surtin al diccionari. N’hi ha que diuen que la culpa de perdre paraules i expressions pròpies la té l’escola que només ensenya el català de Catalunya. Si fos així, en aquest cas, hauríem de dir “ni tan sols”, mai no hauríem de pronunciar el “ni siquiera” que és un castellanisme que molta gent empra. Crec que amb la manera de xerrar influeix molt més la televisió (majoritàriament en castellà) que no el que puguem fer a l’escola.

Folgar

Segurament hi hagués tret més escriure aquest article abans de l’agost, però tothom sap que a vegades les coses no són tan senzilles com poden semblar de tot d’una. Fa més d’un any que vaig darrera aquest article perquè la història té l’origen en unes paraules que vaig rebre per correu electrònic l’estiu de l’any passat:

“… I ara que tindràs vacances, disfruta-les…”

Ara està ben estès açò de dir vacances per referir-se al temps de repòs de la feina, estudi o responsabiblitat, però hem de saber que el mot “vacacions” és del tot correcte. Podem emprar indistintament tant una paraula com l’altre. A Menorca existeix un entremig que fins fa poc les persones majors empraven, i encara n’hi ha que empren, sense cap problema: vacàncies.

Però, tanmateix, el missatge rebut no feia referència a cap d’aquestes consideracions. Em  feia notar que “disfrutar” és un castellanisme que era mal de substituir en la nostra llengua, perquè emprar “gaudir” o “fruir” sonava un poc massa estàndard i me demanava:

“...No existeix una paraula equivalent, més menorquina?...”

És evident que xalar és un verb que empram prou a la nostra terra. Ens agrada sentir-nos bé, sentir plaer, divertir-nos i per tant és una paraula que hauríem d’emprar molt, sobretot en el temps que vivm: “que xalis molt!”, “hem xalat com a porcs!”, “saps que xalarem!”. Ara bé, hauríem d’abstenir-nos d’emprar-lo quan una persona xala a costa d’un altra.

No em tornaré enamorar

de fadrí de fora vila;

com de l'amor estic rendida,

xala de fer-me penar.

Xalar podria ser un substitut idoni del disfrutar; açò no obstant, no empram mai aquest verb com a reflexiu; podem dir perfectament “que xalis molt durant ses vacàncies”, però no direm mai “xala-les, a ses vacacions”.

No va ser fins l’article de les manxes que vaig trobar per casualitat i amb sorpresa una paraula dins una cançoneta:

Diuen que es riure i folgar

és un punt de passatemps;

si et cases i no l'avens,

mon conhort serà plorar.

Folgar... és un mot que desconeixia; en tot cas, havia sentit emprar un dels seus derivats en expressions com “dur roba folgada”, que vol dir que la roba va baldera. La troballa va ser gràcies a la manxa, ja ho he dit, però també al llatí: follicare és el vocable llatí que vol dir manxar o moure’s com una manxa. Idò, aquest follicare arriba al nostre català i dóna origen a folgar. I si canvien els sons i lletres en l’evolució de la paraula, també canvia o evoluciona el seu significat. Folgar vol dir divertir-se, prendre gust; entretenir-se plaentment. I és que quan ens ho passam molt bé i ens rebentam de riure feim uns moviments de cos, cap amunt i avall doblegant l’adbomen, que recorden el moviment de les manxes. Així mateix, folgar també té el sentit d’estar en repòs i no treballar i, per acabar de rematar, permet la forma reflexiva.

Tot en conjunt (significat de divertir-se i de no treballar, i ser verb reflexiu) fa que folgar sigui la paraula més encertada quan volem desitjar unes bones vacances. Certament és un mot que devíem emprar antigament a la nostra terra, però veig bastant complicada la seva reutilització. Creis-me que quan perdem una arrel és mal de fer que rebroti...

La cançoneta també conjuga el verb avenir que avui més que mai i dins el ram de l’educació seria molt necessari. Els governants i els docents ens hauríem d’avenir, hauríem de posar-nos d’acord, arribar a un concens. No veig bé que s’imposin unes normes sense un mínim de consentiment de qui les rep, no pot funcionar mai del món. Tampoc no crec que sigui bo per l’alumnat i les famílies una vaga indefinida. Sembla que en tost de cercar punts d’aproximació i avinences, cadascú tiba cap a la seva banda. La saviesa popular ja ho diu “més val una mala avinença que una bona sentència”. I si no ens avenim, “mon conhort (i el de molts) serà plorar”. Conhort és sinònim de consol.

Però siguem optimistes i no caiguem en el parany, que “mal de molts, conhort de bèsties”. I, sobretot , que folguem molt durant el curs escolar! Que és amb alegria, plaer i diversió com s’aprenen millor les coses.