Maldar

Llegir les llegendes de Menorca recopilades i escrites per Francesc d’Albranca és un plaer i una delícia. Perquè no és sols el gust de llegir, també es pot aprendre molt sobre la manera de ser i de pensar dels avantpassats menorquins. I és que cada història retreu aquell costum, aquelles supersticions i vivències, aquelles pors i creences que, d’una manera o altra, han influït en el nostre tarannà actual menorquí. A més a més, d’expressions, dites i paraules pròpies de la terra n’hi ha a betzef.

L’altre dia rellegia la llegenda de “Sa Somereta blanca”... Resulta que a un jove, cada vespre que passa pes dret d’una cova, se li apareix una somereta blanca; primer no li fa cas, però arriba que no té altre pensament dins el cap que el refotre d’animal. La història segueix amb aquest fragment: “Provà d’arruixar-la i sa somereta no en féu cas; maldà a fer-li por, i sa por l’agafà a ell.”

Ja es pot veure que és una història de por. Però és una por d’aquell temps, que és una mica diferent a la de les pel·lícules que s’estrenen actualment, i que ja malden d’envelar ben qualque retgiró i de fer estar en trasquiló. Aquestes pel·lícules a vegades “fan un poc de iu-iu”. L’expressió és moderna i la vaig sentir per boca d’una joveneta quan me la mirava amb cara de maleit. Fer iu-iu és equivalent a fer por, fer assunto, fer respecte.

Però la paraula que volia destacar i comentar és el verb maldar. Així com fa un temps l’emprava i l’entenia tothom, resulta que ara entre els nostres joves n’hi ha que ni l’empren ni l’entenen. “Hem de maldar a fer ses coses bé”, els dic moltes vegades i, perquè l’expressió quedi ben entesa, ho solec repetir amb un sinònim “hem de procurar fer ses coses bé”. Diccionari en mà, maldar i procurar tenen un significat molt semblant: maldar vol dir esforçar-se per obtenir alguna cosa i procurar és fer el que es pot per aconseguir alguna cosa. Tanmateix, procur no emprar el verb intentar. Intentar és tan sols obrar o fer qualque cosa per aconseguir l’objectiu.

Com que amb la manera de rallar podem triar les paraules que ens semblen més adequades, m’agrada més emprar els verbs maldar o procurar perquè els seus significats duen implícit l’esforç. Els entesos diuen que açò és necessari i bo, que amb l’esforç les persones augmentam la nostra autoestima en comprovar que tenim la capacitat per resoldre els nostres propis problemes i dificultats i ens sentim satisfets en aconseguir-ho. Però costa despertar la cultura de l’esforç…

Quan l’alumnat em diu “jo ho intentaré...” me sol venir al cap la dita de mestre Yoda, personatge fictici de l'univers d’Star Wars (La guerra de les galàxies): “Do or not do. There is no try”. I els ho solec traduir aixuxí: “Ho fas o no ho fas. No ho intentis!”. I es que si tenim la capacitat per fer-ho, no podem quedar en l’intent.

Açò sí, maldaré no contar el final de la història de “Sa Somereta blanca”. Només diré que acaba com totes les pel·lícules de por: quan sembla que tot s’ha aclarit i resolt, torna a comparèixer el mateix causant de la por.

Arrifoll

Era a un glosat al local socio-cultural on hi participaven glosadors d’Es Mercadal i de Ferreries. Resulta que en un moment de la vetlada va sortir un tema en discòrdia: un glosador mercadalenc va demanar al públic si qualcú el convidaria a dormir per no haver de tornar de nits al seu poble. No sé si transcriuré exactament, paraula per paraula, la glosa que se va improvisar, però sí que donaré entenent la intenció del benvolgut glosador del meu costat:

No sol ballar de capoll

l’amo en Xec de Barbatxí,

ja no ho puc encobeir

que me tens boni sadoll

i et fotré un arrifoll,

saps que es ver, Pere Seguí,

que si vols quedar a dormir

ja et farem neta una soll.

Genial. A més de l’acudit en sí, la composició i les paraules emprades (només amb les que acaben en “oll” ja n’hi ha per fer dos o tres articles) conformen una glosa per quedar a la història. Després d’una resposta així, és clar que el públic esclata, i venga repicades de mans, rialles i comentaris. Entre els glosadors també hi ha mirades alegres i somriures de complicitat. Són moments màgics. Entre la remor confusa de la gent  i el so de la guiterra de fons, vaig aprofitar per tombar un poc el cos i atracar la veu al meu company. Li vaig alabar la treta:

- Açò són gloses!

- I ves, una glosa du a s’altra!- va dir satisfet i mentre se repicava l’acudit ell mateix.

- Per cert,- li vaig demanar- què és un arrifoll?- així com les altres sí, no recordava haver sentit emprar aquesta paraula.

- Un arrifoll? Una renyadeta!- me va contestar.

Segons el diccionari, vol dir renyada forta. Suposarem que el mot es deu poder aplicar a qualsevol grau entre els dos extrems de renyar, perquè entremig de la renyadeta del glosador i de la renyada forta del diccionari hi ha tot un món.

Passat el temps, les paraules s’obliden, però aquesta me va quedar enregistrada (supòs que, més que res, per la situació en què va sortir). Ara sols me falta emprar-la qualque vegada, encara que jo no som homo d’envelar arrifolls. Tothom té la seva estratègia a l’hora de fer rectificar o fer veure a una persona un mal acte comès. A Mallorca tenen una dita: “casa que no s'hi renya, prest s'espenya”, que voldria dir que perquè les coses vagin bé, és necessari que els superiors siguin exigents amb els súbdits. L’exigència, crec, no forçosament ha d’anar lligada al fet de renyar. Som més partidari del diàleg i la paciència. Encara que hi ha vegades, quan ens treuen de polleguera, que és més complicat mantenir l’autocontrol.

Entre la joventut, donar un arrifoll se substitueix ara per fotre un puro. Clar que també ho diu al fet senzill que diguis amb bones paraules qualque cosa que no li agrada...

Però renyar no s’empra només per dirigir paraules contra qualcú per una falta que ha comès, també pot ser la panxa que ens renya en el sentit que ens molesta o ens fa mal. I també hi ha gent que sempre té un queixal que el renya, és a dir, que sempre està de mal humor o que hi ha qualque cosa que no li va bé o el preocupa.     

I si a una persona li han de donar arrifolls massa vegades és que deu fer moltes andanes i, segurament, qualque avi li deu haver dit: “ets de ses talladures de Judes”.

Empit i vençó

“Uns pugen i altres davallen, i açò és el món”.

És una expressió que resumeix en poques paraules com és la nostra bolla del món. Dit d’una altra manera voldria significar que a la Terra hi ha de tot. Encara que, potser, el refrany fa una mica més de referència a allò que feim les persones o al destí que ens pertoca: a uns els va molt bé i a altres els va més malament. Pareix que, en el temps que vivim ara, són poquets els que pugen i molts els que davallen.

El significat és senzill i tothom l’entén: pujar i davallar vol dir canviar del nivell en què ens trobam a un altre de més amunt o més avall. És així de clar. Són d’aquells verbs antònims que no tenen discussió. O sí! Ja ho veurem.

No em voldria ficar gaire amb els sinònims perquè podríem perdre es gambuix. Ascendir, muntar, enfilar-se, escalar, créixer, augmentar, alçar, hissar, criar. Tot són casos concrets de “cosa” que puja. Pot pujar tant en Pere com en Pau, pot pujar el moix, el cotxo, la temperatura, la benzina, el to. Fins i tot una petita quantitat de beguda esperitada pot pujar en es cap; i les coques també pugen quan toven; i una família pot pujar més o manco bé un falcat de fills...

El nostre camí per la vida a vegades fa costa amunt, fa pujada. I, amb les circumstàncies actuals, la costa és soferta i llarga. La costa que és mot inclinada o la part més difícil d'una pujada és el que un temps anomenaven empit. Que un camí faixi molt d’empit, vol dir que fa una pujada molt dreta. El nom faria referència a què el camí és tan inclinat que ens toca boni bé el pit, el tenim en pit.

Amb el davallar trob que és diferent, perquè per davallar no hi ha ningú vell. És a dir no necessitam un esforç tan intens. Potser per açò la nostra manera de xerrar compta amb l’ajuda de dos verbs que es poden emprar indistintament com a sinònims en qualsevol situació: debaixar i baixar. Actualment, però, em fa l’efecte que la joventut (i les persones adultes també perquè, vulguem o no, amb el rallar som els adults que els anam darrera) es decanta més pel mot baixar, en detriment dels altres dos que, encara que vius, perden força. Crec que la influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies hi té molt a veure. Aquestes eines si no vénen en anglès ho fan en castellà, i és més assimilable baixar a “bajar” que no davallar o debaixar.

I, igual que en la pujada, també poden davallar les persones, animals i coses. Fins i tot, en el cas que qualcú es posi a flastomar, poden davallar tot es sants del cel. I si una persona es posa caparruda i no vol canviar d’idea se li diu que no vol o no sap davallar de s’ase.,

I si l’empit és la pujada, la vençó és la davallada. I, qui ho diria, segons els diccionaris vençó té el significat de ser vençut. Anar en vençó a Menorca vol dir anar bé, anar endavant, progressar. I si un camí fa costa avall anirem en vençó! D’aquí que vençó agafi el significat contrari d’empit.

I, per acabar, quan a escola toca davallar el to de veu, moltes vegades me surt l’expressió heretada de s’àvia i ma mare, i dic: “rallau petit!”

Bit

Na Susana i na Marta miraven de fer una feina conjunta amb un ordinador. Es queixaven que l’aparell era vell i feia poca via. Veritablement, els seus dits anaven tan deveres damunt el teclat que la pantalla no donava abast per mostrar les imatges i textos requerits.

-         No té prou memòria!- van acabar sentenciant.

Després me van fer una explicació de bits i bytes i capacitats de memòria del disc dur  que em van deixar esbadalit. Però, d'entre tot, el cap va retenir i guardar el bit; és una paraula que sempre m'ha ballat dins el cervell. A Menorca, fa molts anys que en tenim de bits, i van arribar molt abans que qualsevol ordinador o sistema informàtic començàs a navegar davall la capa del sol.

El bit és una eina que empren (o empraven) els fusters i mestres d’aixa, una espècie de plana per fer motlures ornamentals. Els més entesos diuen que n'hi ha de dues formes: bit de pla i bit de cantell, i que fan els motlos diferents. On ho tenc més present és a les bigues de llenya, n'hi ha que tenen  un solc de pam llarg fet amb aquesta eina i és per fer polit.

Tant el bit que mesura la capacitat de memòria com el bit que s'empra per fer motlures provenen de l’anglès. El primer ve de l’anglès nord-americà informàtic i és l’abreviació de bi(nary) (dig)it ; el segon és herència de la dominació anglesa de Menorca i, en  anglès britànic, bit vol dir mossegada... Curiosa similitud.

En el cas de les bigues, aquesta mossegada no té sentit si no es veu. Quan ara miram el sostre d'una casa moderna, no veim ni bigues ni bits ni res de llenya. És com si fos una paret més, però posada horitzontalment. És el que ara la jovenea anomena “tetxu” (del castellà, techo). Però, és clar, aquí tenim unes paraules ben nostres per referir-nos a la superfície que limita la part superior d'un estudi: esperiment i treginada.

L'esperiment té un origen ben particular perquè és una deformació que popularment s'ha fet de la paraula paviment: el costat contrari del sostre! Llavors amb una mica de jocs de sons i lletres i per influència analògica de experiment ens queda l'esperiment com a sostre. S'ha de dir que un experiment és tant l'activitat pràctica que feim dins el laboratori com una persona experimentada. Deu ser aquesta la particular suposició que la paraula esperiment va ser inventada per la gent major, que té molta experiència...

La paraula treginada tal vegada ens sona més, entre altres coses, perquè era el nom d'un grup de música folk (dels anys 70) que representà la música popular menorquina i que es van tornar ajuntar aquest estiu per participar al festival M-sona. No sé  si aposta o sense voler es van posar Traginada amb a ... Aquesta paraula deriva de l'àrab tajín, que significa ‘cassola’. Supòs que també va ser gent experimentada que va veure certes similituds entre la forma còncava creada per les bigues encreuades i la forma d'una cassola.

Na Marta i na Susana van presentar una feina molt ben feta, però poc s'imaginaven que m'havien donat peu a un escrit. Mentre sortíem de l'aula d'informàtica me vaig fixar que entre l'alumnat hi ha qualque bigal que amb el cap cuida a tocar les bigues de l'esperimet.

Retgiró

Entre aquella família que passejava el dia de sant Bartomeuet hi havia un fillet petit, de devers dos anys. S’havia avançat i amagat darrera el tronc d’una alzina, d’aquelles que creixen a la plaça del poble. Açò d’estar amagat és un dir, perquè tota la seva família el veia mentre a poc a poc s’hi atracava. L’infant va sortir de sobte de l’amagatall quan els tenia a la seva alçada:

-          Uuuuuuh!- va fer.

-          Ai, quin susto!- va exclamar exageradament son pare, abans que el fillet es posàs a riure.

Les dones venien unes passes més enrere i el fillet es va amagar una altra vegada i es va ben apreparar per un altre assalt:

-          Uuuuuuuh- va tornar fer.

-          O retgiró!- van sentir que deia s’àvia amb la mà al cor i les lògiques rialles del nét.

Una mateixa situació dóna peu a una mateixa reacció, però amb expressions que, encara que signifiquin el mateix,  són diferents.  Curiosament, ni susto (que es deu considerar castellanisme) ni retgiró (que deu resultar massa local) no surten als diccionaris normatius. I és normal que no hi surtin perquè ja existeixen altres obres més extenses i completes que en donen constància i expliquen el que han d’explicar.

M’he fixat que actualment la gent empra molt més el susto: “sa pel·lícula envela colque susto...”, “ho vam passar malament, però tot va ser un susto!”.  El retgiró era molt més emprat fa uns anys, quan la gent se retgirava per poca cosa i donava o tenia qualque retgiró inesperat.

També és més propi d’aquest temps enrere l’expressió en trasquiló. Una persona estava en trasquiló quan tenia qualque motiu que la feia estar intranquil·la o que la feia estar carregada de por: “ses amenaces d’aquest homo me tenen en trasquiló” .

Susto i retgiró tenen els seus corresponents verbs: assustar i retgirar, que també són sinònims. Del primer recordarem la cançó popular:

Na Catalina de plaça
aquella qui ven es pa
li encengueren sa traca
i ella tota s'assustà.

(la lletra, perfectament, haguera pogut dir: “i ella tota es retgirà”)

A retgirar, a Menorca, li passa com a altres paraules. El mot normatiu és regirar. Però si de passejar en feim passetjar, de pijallida (pegellida)n’hi ha que diuen pitjallida i de llegir en podem dir lletgir (fins i tot, a certes persones del camp, els  he sentit a dir “intel·litgent”), no és estrany que tractem el regirar de la mateixa manera.

Tal vegada es podria afegir un altre verb als dos esmentats i així arrodonim la trilogia: espantar. De la mateixa manera espant entraria dins la categoria del susto i el retgiró per formar un altre trio.

Però, val a dir, que espantar té un altre significat que m’ha sorprès. Es veu que a les illes també vol dir que el sembrat s’asseca abans d'hora, per l'excés de calor.  Quedar espantat com es blat de l'any tretze vol dir quedar suspens de por, de sorpresa; no saber què fer. Sembla que el 1613, la collita de blat va quedar anul·lada per haver-se assecat prematurament. Aquesta mala collita devia tenir tothom en trasquiló; i en aquests casos un alleugeriment de l’ànima era posar-se a cantar, perquè “qui canta, es seu mal espanta”.

Es tambor i es...

Sa Plaça és s’antic lloc

on s’emoció mos guanya,

sa veu de sa gent s’escanya

quan sentim es primer toc...

com si es tambor fos foc

i llum s’instrument de canya.

Voldria seguir s’estol

de s‘instrument primitiu,

que en català normatiu

en diuen flabiol,

però en xerrar qualsevol

aquí mai ningú li diu.

I sa canya fa de brida

quan es toc dóna es sus,

que es tros entre nus i nus

li dóna sa seva mida,

i com es fets de sa vida

es nom sol venir de s’ús.

Sol sonar més afinat

si se cull en bona lluna,

i també amb sa fortuna

de fer bé cada forat,

i dos i cinc per costat

és sa forma més comuna.

Si a sa canya, preu per preu,

se li lleva es borrissol,

en es mot no fa condol

si una lletra se li treu,

i as final mos dóna peu

a què li diguem fabiol.

Perquè soni és sa manera

bufar i fer vent d’un cap

on se li col·loca es tap

fet de llenya de figuera,

i llavors sa gent espera

que el faixi sonar qui en sap.

Ell es dits seran es ponts

i sa mà endreta s’armada,

i així tots a la vegada

traven s’aire de ses fonts,

per fer-ne es diferents sons

que componen sa tonada.

Com notes des faristol,

amb es sons surten més mots,

que sa llengua treu rebrots

a partir d’un nom tot sol,

i així també surt fubiol

maldament no ho diguin tots.

Es so crida a pas d’ase

bells cavalls i bons caixers,

i amb es ritme des procés

surten de sa seva casa,

i es replec no sol fer vasa

fins que agafen es darrers.

Es toc de s’instrument fi

que comença a migdia,

umpl es poble d’harmonia

i acompleix es seu destí...

davant eixerma es camí,

de sa colcada és es guia.

I s’ambient en es rodol

l’acompanya oportú,

i entre tots hi ha colcú

que el nomena fibiol,

com si li donàs control

i el fes sonar més segur

Per una mateixa faula,

per un mateix instrument,

d’una forma diferent

pronunciam sa paraula,

però amb una o altra baula

tothom se dóna entenent.

No mos ha de sebre greu

com ho diu cada persona,

que ressona des de estona

com qui surti del cor seu:

és veu de Sant Bartomeu,

sa que s’instrument mos dóna.

Sa darrer glosa és,

s’ha acabat es protocol,

ell serà es meu consol

si a ningú jo he ofès,

i en dir “es tambor i es...”

cadascú ho diu com vol.

 Sant Bartomeu 2011

Born i bòrn

A la Plaça d’Es Born de Ciutadella és on hi ha es Cagarro (és la befa que en feim els ferreriencs del monument que fa referència a l’assalt dels trucs). Clar que els ciutadallencs, extremats ells, en diuen sa Piràmide. I entremig d’un cagarro i una piràmide hi podem situar una àmplia gama de “monuments” i, segurament, hi trobaríem el que realment és, un obelisc. El born era la plaça, de les ciutats importants, on es feien els torneigs i festes cavalleresques...

Però pels menorquins un born també és una altra cosa. Fa relativament pocs anys a Ferreries era prou comú sentir a dir a la gent que posarien el sopar dins un born, o hi durien una coca, o l’emprarien per posar i llevar taula. És molt segur que la gent més jove no hagi emprat ni sentit emprar mai aquesta paraula amb el significat de safra. També pos en dubte que actualment se li digui safra. Me fa l’efecte que, com en moltes altres ocasions, ens decantam altra vegada per la versió castellana “bandeja” (i amb el so fricatiu velar sord de la jota incorporat). Per altra banda, el vocable “born” diuen que ens ve arran de la dominació anglesa de Menorca del segle XVIII. “Board”, en anglès té el significat de post o safra i, per ser exactes, hauríem de pronunciar bord entost de born; emperò aquí crec que devia tenir influència, per similitud de sons, el nom de la plaça ja comentada al principi. Aquest mot amb aquesta accepció no s’empra a cap altra indret de parla catalana. I com a parlants menorquins ens ve el dilema, quina paraula hem d’emprar? La que ens ve de l’anglès? La versió castellana? O la pròpia catalana? Personalment, tenc simpatia pel born, però...

Passem de born a bòrn. Per fer-ho només hem de canviar el so de la vocal. És clar que amb aquest canvi no solament baratam el significat de la paraula, sinó que passam a un camp semàntic totalment diferent. També és cert, però, que ara no està en boca de gent del carrer anomenar d’aquesta manera un borp (o vorp) o una medusa. Així i tot, encara he sentit a dir a persones més majors de Ferreries que aquest animaló es diu bòrn. Temps enrere no se’n veien tants. Els que ja tenim una edat recordarem haver anat a qualsevol platja, tant de migjorn com de tramuntana, i no passar cap pena per una picada de bòrn. Ara tot són precaucions i hem de tenir ànsia dels més petits per evitar-ne el contacte. I és que a vegades la vorera de la mar és un negrer de bòrns (que voldria dir que n’hi ha un falcat, que n’hi ha molts). Encara que les causes no estan molt aclarides es creu que una raó de la seva proliferació és la manca de depredadors (com les tortugues marines) i l’altra seria l’augment de temperatura de l’aigua de la mar.

I ara, com fan a l’orient, es vol començar el costum de menjar els bòrns. No sé exactament com es cuinen ni quin gust fan (pareix que primer els han de secar per ser comestibles), però pareix una bona mesura per reduir les plagues. Veurem si amb els anys arrela l’hàbit de consumir aquest animal i, un dia, a un bon restaurant ho demanarem:

- Un born ple de bòrns!