Bast

- Joan, es bast te roda!
Segurament són pocs els mestres d’escola que empren aquesta expressió. Tenc la sort d’haver-ho sentit dir a un bon mestre que estima la feina d’ensenyar, estima la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra terra. I admir d’ell la seva dedicació vers l’alumnat però, sobretot, la seva sensibilitat i valentia a l’hora de defensar la nostra identitat.

Es bast te roda! se sol (o se solia) dir a un qui xerra de manera incoherent i mescla ous amb caragols, per fer-li veure que si segueix així pot acabar malament.

Boni segur que a jo també me rodarà es bast en escriure aquestes retxes, perquè som conscient que rallar d’una cosa que no he vist emprar mai pot fer que digui qualque disbarat. També som conscient que hi ha persones de més edat que en rallar del bast me’n poden donar en cullereta. Però m’arriscaré, qui no arrisca no pisca, i si he de rebre qualque comentari pel carrer, ja aguantaré es temporal.

El bast és com una espècie de sella amb les corbes més sortides fetes de fusta i que serveix principalment per traginar càrrega feixuga a l’esquena d’una bístia. El llit del bast solia ser de pell i anava farcit d’un material més tou (palla o llana) per no fer mal a l’animal. Damunt es bast hi devien poder qualcar, però per açò valia més emprar una sella. I certament la funció principal era la de transportar càrrega a vegades amb l’ajuda d’altres aparells. Les beaces (pronunciat baces), les escaletes i els escorbais se podien acoblar al bast per dur menjar, feixos de llenya, garbes...

El bast es fermava amb la cingla, que és una corretja ampla que passa per davall la panxa de la bístia. Es veu que s’havia de subjectar prou fort perquè si es bast rodava, queia tota la càrrega que duia damunt. D’aquí l’expressió “es bast te roda”, perquè devia caure molt tort haver de tornar carregar els feixos o garbes damunt la mula.

El bast com a paraula i utensili és evident que s’ha deixat d’emprar (no sé de cap pagès que encara el faixi servir) i ara sols roman a qualque porxo o exposició. I és cosa normal, el progrés té aquests inconvenients, però, també tenim altres “bastos” amb altres significats.

Com a adjectiu té el valor de grosser, mancat de refinament. Diuen, per exemple, que el glosat mallorquí és més bast que el nostre. I el coll de cartes més bast deu ser el de bastos (encapçalat pel bastet en el joc del truc) perquè més refinats són els oros, les espases i les copes.

Amb el verb bastar ens hi podríem entretenir prou estona però ara només li associarem dos significats més que interessants. Primer, el d’esser suficient, que tothom coneix i usa:”açò no basta per res!” o la nostra dita menorquina “lo que basta per tres, basta per quatre”. L’ús de bastar amb el sentit d’arribar a cert lloc sí que ha reculat un poc:”me posaré damunt sa cadira perquè així no hi bast”,”a les branques baixes sí que hi basta; a les de dalt, no”. Ara deim més “no hi arrib” o “sí que hi arriba”.

I tornant al món educatiu, a vegades ens queixam de les poques ganes de fer feina de l’alumnat. En general, deim, que només van a complir els mínims. Però pens que potser no ens adonam que no només són els joves que tenen vessa, també hi ha molta gent adulta que encara no veu es bast, i ja sua.

Ganyells

Fa una temporada que veig per l’escola que l’alumnat es fa bromes i s’estira la pell de davall la barbeta. La intensitat de l’estirada depèn de cada situació, però es veu que no es fan gaire mal perquè ningú no s’ha queixat. Crec que val més açò, una estirada, que no fer la barbeta que seria pegar (noltros deim pigar) amb la mà davall la barba per fer topar les dents de baix amb les de dalt; açò, segurament fa més mal, sobretot si tenim la llengua enmig.
La qüestió és que quan estiren aquest tros de pell solen dir “quina papada!”. I el significat és molt precís i exacte, només que, clar, a aquestes edats tan joves no hi ha ningú que tengui la sotabarba molt voluminosa. No tenc record de la meva infància d’haver emprat ni sentit a dir aquesta paraula. Sembla que el significat originari es refereix als penjolls carnosos que tenen certs animals com els porcs, les gallines, galldindis, cabres... D’aquí a aplicar-ho als humans només hi ha un pas. El que no és tan lògic és que a Menorca emprem aquesta paraula quan deriva d’una altra que no empram mai. La papada ve de pap, que seria la “bossa” que tenen al coll els ocells (científicament és una dilatació de l’esòfag). A la nostra terra solem dir-li  gavatx. I aquest mot ens du una sèrie d’expressions metafòriques que són ben originals: omplir es gavatx (alimentar-se, menjar), tenir es gavatx foradat o no sebre tenir res dins es gavatx (no saber guardar secrets) i buidar es gavatx (dir tot el que sabem o desfogar-se).

Particularment, per indicar els penjolls dels animals, m’agrada més la paraula barbó. Una descripció de la gallina menorquina diu: “els barbons són llargs, grossos, llisos i de color vermell viu.” És evident que és un derivat de barba, però en el cas dels homos, el barbó no és el mateix que la papada, seria un moixell o manyoc de barba poc espessa.

El que sí record de més jove és haver llegit un article al diari d’un sinònim menorquí de la papada de les persones; seria el ganyell o, millor emprat en plural, els ganyells. No sé si qualcú me’n sabria donar el net si aquest mot ha estat emprat qualque vegada al nostre poble, jo ho desconec. El que sembla evident és que deriva de ganya. I les ganyes són les brànquies dels peixos situades una a cada costat del “coll”, d’aquí vindria l’analogia. I amb la paraula surten altra vegada les dites. Tenir qualcú per sa ganya és tenir-lo agafat o estacat i tenir arena a sa ganya voldria dir que està mortalment ferit i no se pot curar.

La ganya té el seu verd, esganyar-se, que té el significat de  fer-se mal al coll de tant de forçar-lo a cridar, cantar o xerrar. Esgargamellar seria un sinònim molt fidel d’esganyar.
El fet de fatigar la gola és una cosa que pot passar a qualsevol. El darrer dilluns, com cada any, hi va haver glosat  a ca’s jubilats i glosadors i públic ens vam encegar tant que vam cantar prop de dues hores. De tant de forçar la veu, els improvisadors vam quedar ben esganyats. Sort que vam fer part i ens van obsequiar amb crespells i rissats!

Aquests dies a moltes cases penjam s’àvia Corema i enguany, de forma molt particular, l’he dibuixada amb uns bons ganyells...

Més tost

Me contava, ella, una conversa que havia tingut amb una amiga.

-         S’altre dia vam sortir fins massa tard...

-         Bono, tampoc no mos vam passar gaire,

-         No, però mu mare m’ha castigat a no sortir durant tot es cap de setmana.

-         Més tost!

-         Eh? Què vol dir més tost?

Quan l'al·lota va acabar de contar-me la facècia, me diu:

-         Tu que trobes, no sebre que vol dir?

-         I ves, no tothom ho sap tot!- vaig contestar

-         Però, de què ve “més tost”? – Me demana al final, com si jo sí que ho sabés tot...

No som cap especialista en etimologies de paraules i vaig haver de mostrar la meva ignorància. Sabia cert, però, que en tenir un moment, ja cercaria el què.

Tanmateix, la majoria sabem quan podem emprar aquesta expressió i què volem manifestar. Si ens conten un fet que ens sorprèn per l'exageració és quan normalment ho amollam. I, en aquets cas, seria equivalent a dir “si mateix”, o “ell si mateix” o, encara, “ell tanmateix és gros, açò”. Aquest “ell”, al començament d'una frase exclamativa, és una partícula que en reforça l'expressió; malauradament, avui dia, en la manera de rallar espontània, s'elimina boni sempre. Ha de ser qualque persona major que encara l'empri perquè diuen que és des temps d’en primer... (Personalment, me va bé emprar aquest “ell” en la composició de qualque mot; a vegades és necessari afegir una síl·laba al vers d’una glosa perquè soni millor).

Per altra banda, el  “més tost” també es pot emprar en altres situacions que li canvien una mica el significat. “Volia veure sa neu però més tost hi vaig arribar tard, perquè ja s’havia fus”, “Que creus que en tornarà fer de neu? - Més tost massa, que ho crec!”. Dit d’aquesta manera equival a l’expressió mallorquina “més aviat” o a la construcció  “més bé”, que crec que és la forma més emprada per la similitud amb el castellà.

Emperò l’origen de la paraula “tost” és ben curiosa. Tothom sap que la nostra llengua deriva del llatí. Idò hau de sebre que, en llatí, “tostum” volia dir “torrat”. Però una cosa és el llatí culte i l’altra el vulgar, i així, la gent del carrer va començar a donar-li el significat de “massa cuit”, llavors “cuit massa de pressa” i, finalment, “fet de pressa”. En néixer la llengua catalana, el “tostum” va passar a “tost” amb el significat de prest o aviat. Ara que els meus fills llegeixen en “Tirant, lo Blanc”, els en manllevaré un fragment (“Pren marit tost e ben tost, e si ton pare no te’n dóna, yo te’n daré”) on apareix el tost amb aquest significat.

Per cert, i per tornar un poc al diàleg inicial, deim mu mare entost de ma mare, per analogia de la forma masculina mun de mon pare (clar que no som tan exagerats com la gent de Ciutadella que directament diu muare). A part de l’anècdota, l’explicació ha servit per emprar la locució entost de, que ve d’ajuntar en i tost . És prou significatiu que quan ho pronunciam la “d” se menja la “t” i sona “entòs de”. Seria la versió menorquina de en lloc o en comptes i, com a bons menorquins, hauríem de maldar a dir-ho més d’aquesta manera perquè, més tost, se sent molta gent que només empra la forma castellana “envés” .

Esmarxar

La setmana passada vaig tenir l’honor de formar part del jurat del premi Josep Vivó de glosa escrita (és ja la onzena edició de la nova remesa). És curiós comprovar la diferència d’estils i maneres que tenim les persones per comunicar un fet (sigui en glosa o no) i pens, sincerament, que podem aprendre coses de tothom. Però un dels aspectes que m’atreu més en l’anàlisi d’un escrit és el vocabulari que s’empra.

Va ser significatiu que hi hagués dos guanyadors, ex aequo, amb dues maneres i estils d’escriure molt diferents. Ex aequo és una locució llatina que significa que dues o més persones estan en igualtat de mèrits. Sense pensar-hi gaire, sembla una paraula molt important i molt culte. Segurament l’hem sentida en alguna altra ocasió, però el cervell no ho reté tot, i en sentir-la de nou me va fer pensar en una segona expressió més nostrada: eccihomo (a altres indrets de parla catalana es pronuncia eccehomo). Perquè, tanmateix l’eccihomo també és un llatinòrum. Aquesta paraula ens ha entrat a la nostra llengua, Déu sap com, per mor de les antigues misses en llatí. Quan a l’Evangeli, Pilat mostra Jesucrist a la multitud després d’assotar-lo diu: ecce homo!, que seria equivalent a dir: vet aquí l’home! I com que el bon Jesús anava copejat, nafrat i escarrinxat de per  tot, un eccihomo té aquest significat, el d’una persona molt nafrada o copejada (potser aquesta història hagués estat més adequada per Setmana Santa, però ses coses vénen com vénen i, mensenes, he començat l’escrit amb el desig d’anar per un altra vent).

El títol d’una de les gloses presentades a concurs era: Glosat per esmarxar gonelles. Que en feia de temps que no sentia ni veia emprar la paraula esmarxar! I, malauradament, vivim  un temps en què s’esmarxen moltes persones de la seva feina.  Quan esmarxam qualcú és per expulsar-lo, per dir-li que se’n vagi. És cert que si ara han de treure un obrer o obrera de la feina s’empra també el castellanisme despedir. No és el meu desig que faixin fora ningú del lloc de treball, però si que he tingut sempre sa fal·lera de rallar bé i de sentir rallar bé. Per açò,a veure si en tost de comentar que a causa de la crisi han despedit en Pere o en Pau, maldam dir que l’han tret, l’han fet fora o l’han esmarxat de la feina. Per la meva banda, a l’escola, i amb el convenciment que hi haurà respecte i educació, procuraré no esmarxar ningú de dins l’aula...

M’imagin assegut als escalons del camp de futbol... Ara està fet d’herba artificial (i açò no obstant, encara s’ha de regar) i en caure, més que pelades, els jugadors es cremen la pell. Quan no fa massa temps eren de terra, els camps de futbol, s’anava més alerta de no caure, perquè una caiguda volia dir pelada segura. Hi havia qualque central , en realitat encara n’hi ha qualcun, que ho eixermava tot i si passava la pilota no passava el davanter.  I en una d’aquestes entradotes, pel cop i la caiguda, el rival podia quedar com un eccihomo, però, clar, llavors l’àrbit (àrbitre) havia d’esmarxar el defensa amb una targeta vermella. I no poques vegades, com ara, el partit acabava empatat a gols, ex aequo.

Sadoll

Des dels amargos, torrons i cuscussó de Nadal fins les coques de confits i tortells dels Reis, s’entretenen dues setmanes de menjues intenses, sucoses i consistents. No és estrany que amb tant d’omplir la panxa un arribi a dir que està sadoll, i ho diu amb el significat d’està satisfet (massa i tot) de menjar. Però, estar sadoll, també pot voler dir que un està cansat d’una cosa o de qualcú (aquest seria el sentit d’aquella glosa amb tantes rimes -oll: “...ja no ho puc encobeir/ que me tens boni sadoll...”).

Expressions equivalents a aquesta en tenim unes quantes en el nostre rallar de cada dia i, crec que estar sadoll és la que s’empra manco.

La primera que m’ha vingut al cap és la d’estar fart, que empram més per quan esteim cansats en excés d’una cosa: estic farta de tanta renou, no estàs fart de passar carretera?... A vegades podem estar farts de fer una cosa perquè en feim un fart de fer-la: l’alumnat pot estar fart d’estudiar perquè les passades vacances va fer un fart de repassar la lliçó (i és que també n’hi pot haver un bon fart (o deu ser fard?) de planes a estudiar). I finalment, encara que no ho empram tant, un també pot estar fart de menjar. En aquest darrer significat, hi ha un refrany menorquí que diu “farts i dejuns no mengen junts”, i fa referència a què persones riques i pobres no solen veure o no solen entendre les coses de la mateixa manera.

Les locucions estar redó (o rodó), estar ple i estar tip (o estar redona, plena i tipa) es poden emprar també amb els mateixos significats que l’estar fart. Una persona està redona, plena o tipa quan ha menjat molt i ja no pot més, però igualment un pot estar redó, ple o tip de pujar i davallar escales. Açò no obstant, en la nostra parla, no solem emprar aquets estar ple en el sentit d’estar cansat o fastiguejat de fer una cosa massa vegades. D’altra banda, sí que usam el tip en expressions d’aquest estil: ho és un tip d’anar i venir! o quin tip de córrer!

Estar com un re és una comparació molt ben encertada entre l’estat de la nostra panxa i l’animaló. Les paparres si s’aferren a una persona o animal, comencen a xuclar-li sang, s’inflen i canvien de color, llavors és quan el coneixem amb el nom de re. D’aquí que quan una persona ha menjat massa se sent tan inflada com inflada està la paparra de tant de xuclar sang. I com que la paparra es torna re, tenim aquest endevinall:

Animal de mala casta
que bé menja i no paeix,
de tant que s’enredoneix
neix femella i mor mascle.

Estar fins dalt és una altra expressió que se sol sentir, però només en l’accepció d’estar fart d’una cosa. “Estic fins dalt d’ell!” Me deia una alumna a qui li tocava fer parella amb un company una mica malcriat. Segurament ho deia amb raó.

Si tornam amb el sadoll, però ara l’empram com a nom en comptes d’adjectiu, trobam que té el significat de menjada o presa d'aliment fins a sadollar-se (estar satisfet). He trobat una cançoneta que en fa referència:

Si jo som viu l'any qui ve,
ja vui tenir es lloc llogat,
perquè, quan manco, tindré
es sadoll i es calçat.

Ara que ve Sant Antoni, menjarem sobrassada i botifarró, però fem-ho amb moderació per no quedar sadolls altra vegada.

A Nadal, neules

Fa uns anys un grup d’alumnes me va regalar un llibre, Espigolant dins l’antigor, que, com diu el subtítol, és un recull de refranys i dites de la nostra terra. Van encertar molt bé el present perquè és una obra que consut de tant en tant i de la que aprenc moltes coses; es veu que me coneixien prou bé. He repassat l’apartat que tracta les festes de Nadal, prop d’un centenar d’entrades entre  refranys i dites... Impressionant. Només per comentar-les totes ja tindria articles per cent Nadals. Però he decidit agafar només la més curta. A Nadal, neules. Segons l’autor aquesta expressió prové de l’antic costum (segle XIII) de menjar neules durant les festes. Ara podem menjar neules a qualsevol època de l’any, però hi ha aquell tipus de neules que només “consumim” per Nadal. Són les ornamentals, aquelles que se fan amb un paper i unes tisores i llavors penjam a les cases. Hi ha gent que té molta manya per fer-les i els queden molt polides. Les més elaborades poden representar imatges, però les més fàcils es fan aleatòriament amb el tall de les tisores. Amb un poc d’imaginació, en algunes neules s’endevinen cors, gotes, garrosses, coves, focs...

A la cova anar em convé

ja que tot sol he quedat,

que assuquí, desesperat,

s’estrago tenc por de fer.

De foc és el meu menjar,

de foc, el meu esperit,

i abans de veure’m rendit

tot a foc ho he de passar.

És la veu cridanera i estrident del dimoni en un fragment de l’obra teatral Els Pastorells. Conten que a Ferreries existia el costum de fer aquesta representació pel voltant de les festes. Per quin motiu es deixen de fer coses que cada any se feien? A Ciutadella es manté aquesta tradició i cada any, abans i després del dia de Nadal, es fan unes quantes representacions. Allà en diuen Es Pastorets. És evident que les dues paraules deriven de pastor i, com que a Menorca no n’hi ha de pastors, solem associar aquets nom als personatges de betlem que van ser testimonis del neixement de Jesús. Els Pastorells representa la lluita del bé (els pastors i àngels) contra el mal (llucifer, satanàs i tots els dimonis i diables de l’infern). Lògicament, i com pareix que hauria de ser sempre, el bé s’imposa.

I d’entre tots els pastors, no podem deixar passar de llis Es pastor gros. N’hi ha que diuen que aquesta cançó de Nadal o nadala té l’origen a Ferreries. Tot és possible. Cum-alre-no, és una cançó prou arrelada entre els ferreriencs. El que sí que és cert és que se va introduir una estrofa (obra de mestre Biel, si no vaig errat) que encara se canta avui dia i fa referència al nostre poble. Antigament, a més de la tornada del “Toca timbal, toca Pasqual...” també se’n cantava una amb lletra diferent i de manera més pausada:

El Bonjesuset és nat

per ser el nostro Messies,

mirau-nos aquí postrat

es poble de Ferreries.

‘nem-hi tot d’una, cap a Betlem,

amb alegria, glòria cantem

a Jesús fill de Maria, que és el nostro minyonet.…

El nom de minyó no és gens emprat i, quan ho feim, sempre sol ser en cançons fetes. La majoria de vegades es refereix a l’infant Jesús. Minyó seria sinònim de fillet petit, fillet del cel o abadeu, que s’empren (?) més quotidianament.

I, precisament, són els més petits de la casa que el Dissabte o el Dia de Nadal, després de menjar, reciten la poesia enfilats damunt una cadira i amb les cares bavejants dels seus pares.

Sembla que durant un temps vam deixar de banda aquesta pràctica, però ara, gràcies a les escoles que els ensenyen uns versos, l’hem recuperada. I així, cada Nadal, els nostres menuts ens solen recitar una poesia diferent. Temps enrere no devien trobar el moment d’aprendre noves composicions  i solien repetir any rere any la mateixa cançoneta. Aquest és un tros d’una poesia que es recitava quan els nostres avis eren filletons:

Petit, petit, petitó,

ha nat el Rei del cel.

Ai, com riu... és petit i tan hermós

que fa ganes menjar-se’l.

El Bon Jesuset ha nat aquest dia

amb molta alegria

dins el meu coret.

Que pugueu veure es dia de Nadal molts anys!

Per seguir el protocol, en aquell temps els fillets solien plegar ses mans en es padrí  i anaven davant els avis, concos i ties mans plegades i cap baix amb unes paraules memoritzades a la boca : “que pugueu veure ses festes de Nadal molts d’anys!”.  Llavors, l’adult els donava la mà a besar i deien:“Bon fillet!”. Si anava bé arreplegaven uns quants cèntims...

No és la meva intenció arreplegar cap cèntim amb aquesta glosa, però que sigui per desitjar-vos unes bones festes.

Davant tothom pleg ses mans

i recit sa poesia,

una neula a tots daria

a pastors petits i grans,

i per vells, adults i infants

de tot cor desitjaria

viure a un món ple d’alegria

com a pastorells germans.

I que aquesta alegria, si és possible, duri més que de Nadal a sant Esteve!

Llenegar

Quan entra el llevant, el temps sol venir carregat de pluja. Ja ho anuncien les dites populars, llevant, aigua davant. I els dies d’aigua, que plou tant, convé fer pont i cova per estar a aixopluc o a coberxo. Perquè el fet és que quan se banyen els carrers i les voreres del poble, es produeixen les situacions més propenses per envelar una llenegada. I si li toca patir-ho a una altra persona, encara res , mal d’altres rialles són, però si me toca llenegar a mi...

Tothom sap que vol dir llenegar i, mensenes, és mal de definir amb paraules planeres; seria el fet de moure’s damunt una superfície sense gaire fricció (si la sola de la sabata llenega damunt l’asfalt del carrer, voldrà dir que no hi ha fricció i, en conseqüència, no podem frenar, perdem l’equilibri i caiem).

És més modern, encara que avui dia més emprat, un sinònim de llenegar, que és patinar. En principi, aquest verb significava relliscar damunt una superfície amb uns patins als peus o amb un patinet. Fa anys, però, que el significat s’ha fet idèntic al de llenegar. Desconec si primer va ser el patí o el patinar. Un patí també pot ser una deformació de tapí, que era un tipus de sandàlia. Com que ara ja no s’usa aquest calçat també ha deixat d’emprar-se el nom. Així i tot, ens queda el seu diminutiu en una expressió: agafar es tapinets, que vol dir anar-se’n.

Tornem a les pluges i llenegades. Amb les aigües de tardor, encara que plogui més envant del que és normal, surten els esclata-sangs i els bolets. A Menorca no tenim el costum de collir moltes castes de bolets. Darrerament, però, han sorgit alguns aficionats boletaires que ja coneixen més espècies comestibles de les que ens van mostrar els nostres avantpassats. Un d’aquests bolets és la llenega (així ho diuen a Catalunya, no sé si a Menorca té un nom més propi). És clar que el seu nom fa referència a l’aspecte llenegós del seu capell. El nom científic que se li dóna, Hygrophorus limacinus, pot fer entendre que tal bolet té certes semblances amb un llimac, animal que, a més de fer oi a segons qui, també té un aspecte bastant llenegadís (s’ha de dir que a Menorca també es diu llimac a una alga marina coneguda igualment com a lletuga de mar).

I rallant de la mar, si una superfície banyada és més propensa a què hi hagi llenegades, no deu importa gaire que l’aigua sigui dolça o salada. Arran de costa també podem llenegar i més si hi creixen alguetes com les lletugues de mar.

Per facilitar les feines als pescadors i propietaris de barques, existeixen arran de mar com unes rampes o inclinacions més o manco llises (a vegades amb un sistema de mosses o canals que encaixen amb la quilla de les embarcacions). Llenegalls, se’n diuen, ja que permeten que les barques lleneguin i l’esforç humà sigui de menor consideració. D’aquestes petites construccions se’n poden veure a molts indrets de la costa menorquina. I unes superfícies llises, tan arran de la mar sempre estaran humides a causa de l’embat i, a la vegada, permetran el creixement d’algues i verdets. Tot el conjunt crea una zona bastant llenegosa que ha provocat més d’una culada. Potser el nom de llenegall prové més de les llenegades de les persones que no de les barques marineres.