Aplegar

Aquella senyora era ja un poc major; com que era fadrina i no tenia gaire família, rebia escasses visites (trob que ja no es pronuncia tant allò de “vesita”). N’Eulària la va anar a veure perquè estava un poc fesa i sempre havia fet bo amb els de ca seva:

- No t’atraquis gaire que aplegaràs es grip?- va ser la primera cosa que, des de dins el llit, li va dir la malalta.

Record que de petit quan un company d’escola estava malalt i l’anàvem a visitar sempre solíem demanar si la malaltia era contagiosa: “que s’aplega?”. Si la resposta era negativa hi podíem quedar més estona. En cas contrari ens miràvem l’amic d’un tros enfora.

Ara ja no sé si la gent diu “es grip” o si, per influències externes, l’hem feminitzat en part i hi ha qualcú que ralla de “sa grip”. El que no solem fer actualment és aplegar la malaltia. Ara, més tost, ens contagiam, l’agafam o el tenim. El que sí feim encara és replegar qualque remec…Sigui el que sigui, sembla que així com el món avança, les persones esteim més fetes de pasta de cerussa. Poca cosa ja ens molesta i prenem medicaments o ens vacunam per no patir; de cada vegada ens costa més suportar el dolor (tant físic com psíquic).

Aplegar (o plegar) i replegar (o arreplegar) són verbs que empram adesiara i que tenen l’arrel comuna. Tenen certes accepcions que són idèntiques i d’altres que els fan diferenciar. En principi, plegar i replegar seria fer plecs, és a dir, posar una cosa en doble, una o unes quantes vegades, posant  una part contra l'altra.

Evidentment, a cada casa s’ha de plegar sa roba per estojar-la. No sé si per aquí es deia antigament, però encara ara, en altres indrets de parla catalana, es diu plegar sa bugada. La paraula bugada si que s’ha emprat molt, és de l’expressió que ignor el seu ús. La bugada és el conjunt d’operacions que sa feia per fer net la roba o, senzillament, també es refereix al munt de roba que s’ha fet neta. Antigament aquesta tasca era prou feixuga. De la bugada ens queda la dita “a cada bugada perdem un llençol”, que és una exclamació un poc pessimista, crec, perquè en comptes d’animar a fer les coses a consciència i bé, més tost ens capfica més, com si tot sigui inevitable i, de passada, ens davalla l’autoestima. És més positiva l’expressió: “endavant amb ses atxes!”, que incita a seguir una cosa i dóna més coratge i ànim… A Menorca també s’havia donat a bugada el sentit de cosa o conjunt de coses mal fetes i, més encara, pareix que qualcú l’emprava com a sinònim de confessió sacramental, especialment la de pecats molt greus o molt antics. Per deixar la paraula, si qualcú “passa una bugada” és que té la panxa destrempada i va de cagarel·la.

També es poden plegar ses mans, és a dir, recollir els braços sobre el pit. És curiós veure que, generalitzant, hi ha dues maneres de plegar-les (diuen que és cosa hereditària): hi ha gent que posa el braç esquerre damunt i n’hi ha que hi posa l’endret!

Igualment podem aplegar o replegar l’autor d’una andana (un temps a Ferreries i a Es Migjorn es deia andana a una malifeta; a altres pobles, seria una andanada. Me pens que ara està tot bastant remesclat, per no dir que no s’empren aquestes paraules).

Totes ses qui són anades

enguany a collir cotó

han perduda sa color

d'aplegar dematinades.

En aquesta cançoneta menorquina, el significat d’aplegar és el de tenir una determinada condició. Avui en dia em pens que aquesta accepció ja no s’usa. Com tampoc empram “sa color” (en femení) del tercer vers. Açò sí, encara es pot perdre es color, ens poden pujar es colors o fins i tot qualque fet o situació pot tenir (o fer) bon color (o mal color).

Si qualque vegada ens toca aplegar veles volem dir que hem de desistir de fer o seguir amb una cosa, un projecte. A Menorca teníemm un verb que més o manco volia dir la mateixa cosa: derrenclir: “dilluns volia anar a córrer, però com que va ploure vaig derrenclir”, “vull fer l’article més llarg, però prest hauré derrenclit”.

Quan hi manquen cinc minuts per acabar una sessió escolar, normalment qualque alumne me sol avisar:

- Que és hora de recollir?

Me mir el rellotge, aixec les celles sorprès que sigui tan tard i seguidament li faig que sí amb el cap. Llavors aixec el to perquè me senti tothom:

- Replegam!

No m’imagín la cara que posarien els deixebles si un dia dic “aplegam veles!” o, més poc m’ho imagín encara, si els amoll un “derrenclim!”

Allà deçà

- Que vos ha anat allà deçà? - vaig sentir que demanava una persona d’edat a un ranxo de fillets.

Jo acabava d’arribar a aquell indret i no havia vist què havia passat. Vaig imaginar que aquells infants jugaven amb una pilota i els hi havia anat, sense voler, a l’altre banda d’una paret més o manco emblancada que donava a un hort . Amb aquell “allà deçà”, els fillets van fer una cara estranya, com un que no entén què li demanen. El que semblava més atrevit (llavors vaig saber que era en David, el nét de l’ancià) li va respondre:

- No! Mos ha anat darrere sa paret!

- Idò! que no ho dic, jo!- va replicar mig maleit el seu avi...

Deçà és un adverbi que, tot sol, no empram mai, i significa “de la part d’aquí”.  A les nostres terres normalment combinam aquest deçà amb aquí o allà: aquí deçà seria en aquesta banda, allà deçà voldrà dir a l’altra banda, a la part d’allà. El mot que origina aquestes locucions és ça, que també és un adverbi i es veu que antigament la nostra llengua el feia servir d’una manera més normal i usual. Ça prové del llatí ecce hā, que vol dir “a aquesta part”. Actualment només sentim o l’empram aquest ça en certes combinacions com en el comentat allà deçà.

- D’ençà que ha tornat començar s’escola, sembla que no m’entens…- es lamentava l’avi mentre voltava el cap de cantó per mirar de trobar una porta cap a l’hort.

D’ençà és una altra de les combinacions que ens queden amb el ça. Vull pensar que encara són moltes les persones que empren aquesta expressió. Açò no obstant, tal vegada empram tant o més una locució molt semblant: d’ensians. Sembla que, pels sons emprats, una hauria de ser derivat de l’altra, però vist el diccionari i que d’ençà s’escrigui en ç i d’ensians en s, fa dubtar aquesta procedència. Les dues formes s’empren en les mateixes situacions i substituirien l’adverbi des de (o des que): “d'ensians has arribat, tot va millor” o “d'ensians van venir els Reis no he tingut temps de jugar”.

Una cançoneta menorquina empra aquesta expressió per ironitzar la vida matrimonial:

D'ensians me som casat,

dues coses n'he avençades:

dalt sa cambra no hi tenc blat

i en es llit tenc pixarades

De sobte, la pilota que havia anat allà deçà va aparèixer al vol. Es veu que l’avi havia aconseguit el propòsit. En David va tenir prou manya i habilitat per fer un bot i, mentre estava enlà, va emparar la bolla sense aparentar cap esforç.

Enlà no té res a veure amb la partícula ça, però entre ençà i enlà només hi ha un so (i una lletra) de diferència. Estar enlà vol dir estar en suspensió sense tenir cap suport; i no és gaire mal d’imaginar que podria ser una simplificació de en l’aire. Açò no obstant, com que a Menorca tenim l’expressió estar enlà com Mahoma, pot fer pensar que enlà podria venir de “en Alà”, o sigui, estar en Déu. La gent explica aquesta locució amb una espècie de llegenda: diuen que Mahoma, dins el seu sepulcre, s'aguanta en l'aire, gràcies a una combinació d'imants.

Però estar enlà també pot voler dir estar esbadalit, espantat, encantat o, com dirien els joves d’avui, estar empanat. Hi ha una altra expressió que té el mateix significat, però no sé si la seva procedència és pròpia de la nostra llengua: estar en bàvia.  

N’hi ha que identifiquen Bàvia amb "el país dels curts d'enteniment" . O sigui, que Bàvia seria com a Menorca aquell poble que tothom ja sap. Altres creuen que bàvia ha de venir de bava.  D'aquesta manera, si qualcú està en bàvia és que està sempre amb la bava que li cau. Seria així com es representa en els moderns dibuixos manga (que a més de bava, també els cau un regalim de moc). Açò no obstant, a la nostra terra, quan a qualcú li cau sa bava (o ses baves) sol ser a causa d’una gran satisfacció, no per estar distret.

La darrera teoria ens fa viatjar fins a Castella i Lleó. Babia seria un poble d’aquella comunitat i conten que els reis de Lleó hi posseïen un palau on passaven llargues temporades. Els seus súbdits, justificaven l'absència dels seus monarques, tot dient que eren a Babia (en castellà: “estan en Babia”). Amb el pas del temps l'ús d'aquesta expressió provocaria la seva derivació en la dita popular.

Quan l’avi va tornar els fillets havien reprès el joc amb la pilota. No va dir res, però pel seu posat s’endevinava que no li solen caure ses baves per en David. Li sap greu que el fillet no vulgui escoltar-lo i que no l’acabi d’entendre quan li surt una paraula en desús. Segurament pensa que quan li ralla el seu nét està massa vegades enlà com Mahoma...

Demble

Segurament, per influència del castellà, hem adoptat la paraula “cavalcata” per referir-nos a la desfilada que es fa quan vénen els Tres Reis. L’expressió catalana correcte seria cavalcada o cavalgada. Tots aquests mots provenen del primitiu “cavall” i a Menorca, on som terra de cavalls per excel·lència, ja tenim formada una paraula que és boni bé pròpia: qualcada (o colcada). És evident que ens resulta malsonant dir la qualcada dels Reis, però per lògica seria la manera més normal de dir-ho.

Encara que a certs àmbits de la nostra vida se’ns pressiona per emprar una o altra llengua, encara no s’obliga a ningú a emprar determinades paraules a l’hora de rallar. Per açò que cadascú empri l’expressió que més li agradi (açò sí, hauria de ser a consciència), sigui “cavalgata”, cavalcada o qualcada. En qualsevol cas, ningú dubtarà que ens toca viure una època en què  “qualcam enrera”, és a dir, que esteim en mala situació econòmica.

Però, maldament vivim i patim aquesta crisi, dins els tractors dels Reis, ben enramats amb fulles de palmera,  encara s’hi veia una caterna de paquets.

Embolicats de diferents colors, uns més grossos, d’altres més petits, tots ben col·locats dins el remolc; certament és una bona feina la que fan els patges que voluntàriament organitzen l’arribada dels mags. Per cert, caterna ve de la paraula original caterva, que significa multitud de coses o nombre excessiu de persones o animals. Es veu que la major dificultat de pronunciar caterva és el que provoca el canvi a la forma caterna, (que no és altra cosa que el resultat de canviar el final amb una terminació més coneguda i familiar, presa de mots com caverna, eterna, llanterna o cisterna). Pareix que també hi ha gent que ho pronuncia catefa per la proximitat dels sons de la v i la f.

Dins un paquet d’aquests tan polits n’hi devia haver un que anava a nom meu i me va arribar una hora després del discurs del Rei Blanc. Era un calendari.

L’editorial Arrela ja fa uns anys que edita aquests calendaris llargaruts, amb els nombres un davall l’altre i dedicats a un tema. Si l’any passat cada mes feia referència a unes fites històriques de Menorca, aquest nou du inscrit al primer full la proposta del 2014: “Enguany: paraules en perill d’extinció”. La intenció és fer un repàs de diferents mots que noltros, com a parlants, no som capaços d’usar amb normalitat. No ho feim amb mala intenció, segurament no les empram per desconeixement, perquè no ha funcionat la transmissió d’una generació a una altra o, simplement, perquè hi ha hagut un canvi en la societat i en les condicions de vida. És segur que des de l’escola es pot fer una tasca de recuperació, però açò no basta: les coses no s’assimilen si no són útils. I si el conjunt de parlants no ho empram...

El mes de gener del calendari fa esment del mot demble, i aporta les següents accepcions: 1. Manera d’obrar en relació a un fi. Ex: Si segueixen amb aquest demble, d’aquí a poc temps ho hauran aconseguit. 2. Manera d’esser d’una persona o d’una cosa. Ex: Avui estic de bon demble.

És una paraula polida, aquest demble, però poc coneguda i manco emprada. (He sentit algunes persones que pronuncien remble). I, com a paraula, forma part d’unes expressions que es poden aplicar a moltes situacions. Agafar es demble de fer una cosa seria agafar es costum o avesar-se a fer tal cosa. Si l’alumnat agafàs es demble d’estudiar, per exemple, aniria molt bé per treure bones notes a l’escola! Prendre bon demble vol dir anar per bon camí, o agafar bons hàbits i maneres d'obrar.

Segurament expressions que ens sonen més i que serien similars a aquestes són les formades amb la paraula rumbo (que és un castellanisme introduït en tost de rumb, que és correcte però que no empram). Quan qualcú va a rumbo vol dir que va bé, que obra així com correspon. I qui dur mal rumbo és que va en mala direcció i obra de manera incorrecta.

Originàriament, demble és el pas lleuger d'una bístia, a manera de trot curt. Per açò dur un bon demble voldrà dir que una bístia va a bon pas. No és difícil imaginar que el caminar dels ases, cavalls i mules un dia es comparàs amb els camins que prenem les persones i, així, el significat va agafar connotacions diferents a l’original

Pens que si tinguéssim per costum prendre es demble a ses persones (aprenguéssim a tractar-les i a conèixer-les) el món aniria molt millor.  

Els Reis, per mala sort, també van dur una altra jornada de vaga del sector educatiu. Pareix que el conflicte entre professionals i administració de bon començament ja va prendre un mal demble.

Terratremol

“Dura tamen molli saxa cavantur acqua” (“i tanmateix les dures roques són foradades per l'aigua molla”). És un vers de n’Ovidi que Borja Moll va adoptar com a lema de la seva editorial. De fet podria ser un lema aplicable a totes les activitats que feim les persones quan la clau de l’èxit és la constància.

Agafat el vers literalment ens endinsam en el món de la geologia; i resulta un poc complicat entendre la dinàmica de la Terra perquè l’escala del temps humà no és la mateixa que la de la “vida de les roques”. Però és amb el pas del temps i la constància dels agents geològics que les roques s’erosionen, es desgasten i canvien. Tanmateix sembla mentida que una cosa tan sòlida i forta com una roca pugui arribar a fragmentar-se i convertir-se en trossos més petits com pedres i fins i tot terra fina. De fet tenim l’expressió “més dur que una roca” que ens dóna la falsa idea que les roques són eternes i inalterables.

Per altra banda, però, existeixen fenòmens naturals que canvien el paisatge i les roques en molt poc temps. Els més coneguts són els volcans i els terratrèmols.

Fa unes setmanes travessava es Pas d’en Revull i en el tros de la Penya Fosca em vaig topar amb uns excursionistes prou peculiars. Una parella d’edat, amb els seus fills i nets, avançava lentament per entre l’encletxa de la roca:

- Açò ho devia fer un terratremol!- va dir l’ancià.

La paraula va fer tremolar les versions més científiques, estandarditzades o procedents d’altres llengües que tenc emmagatzemades entre les neurones del meu cervell. No va pronunciar terratrèmol (amb accent) ni “terremoto” (o “torromoto”, castellanismes).  L’homo comentava que tenia 80 anys i no havia estat mai per aquells paratges; tot era nou per ell. Per mi va ser nova la manera de pronunciar aquest fenomen natural. Per sort, no hem d’emprar gaire aquesta paraula: de terratremols se’n produeixen a Menorca o en les proximitats de tant en tant, però són de baixa intensitat i imperceptibles pels humans. No crec que l’encletxa de la penya que forma el Pas d’en Revull fos causa d’un terretremol. És una zona de marès i, com tot el barranc, cada canaló, trenc i forat sol ser provocat per l’erosió constant de l’aigua.

El marès és el nom de roca que coneixem més a Menorca segurament per l’ús tradicional que n’hem fet i per ser la roca predominant (boni bé exclusiva) del migjorn de l’illa. Marès vol dir “de la mar” i és un nom molt encertat perquè justament aquesta roca es va formar al fons marí (tothom ha vist copinyes fòssils dins el marès). El que és més mal d’explicar és com va sortir a la superfície. Aquí tornaríem a nocions de temps i constància.

Els ferreriencs coneixem molt bé una altra roca encara que potser ignoram el nom. És la roca vermella que tenim tan ran (s’Ermita, s’Enclusa, es Corral del rei, es Penell de Son Tem, les lloses de la vorera des Pla de l’Església, s’enllosat des Pont, del carrer Sant Joan, de la peixateria…). La gent entesa la coneix amb el nom de pedra de cot. El nostre poble està edificat damunt aquesta roca vermella i damunt els seus sediments duits pel torrent de son Granot. He sentit qualque vegada la versió que relaciona el to acolorit d’aquesta pedra i terra amb el fet que ens diguin “panxes rotges” (el femení de roig és roja, però a Menorca, com en altres paraules dels mateixos sons, pronunciam rotja). Roig és igual que vermell: cavall roig, terra rotja, creu rotja… Encara que és curiós que confonem els colors quan ens referim als dels cabells de les persones. Una dona rotja, per noltros, és una dona rossa (cabells grocs). Tenir la cabellera  vermella no té un nom particular a la nostra terra i, si mateix, Ferreries té bastant de gent amb aquesta peculiaritat, emperò hauríem de maldar no emprar el mot “pelirrojo”, val més dir d’una persona que “té es cabells vermells”.

N’hi ha que a la pedra de cot també li diuen pedra esmoladora perquè va servir (i serveix) per esmolar ganivets de ferro. El que no pot esmolar la pedra és el cervell; esmolar l'enteniment és exercitar-lo per comprendre millor les coses. Un company glosador em deia en un mot:“avui vénc ben esmolat”.

Dins el mateix terme de Ferreries, per dalt Sant Pere, Ruma i Son Vives, i també per la part d’Ets Alocs i cap a Son Ermità, la roca canvia i agafa una tonalitat més grisa. És la llosella. Diuen que és un terreny dur, mescla de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques. Un fumador de tabac de pota, tal vegada un poc primmirat, em deia que és més bo el que se sembra en aquesta terra: troba que té un altre gust. No som prou entès per saber si una terra o altra fa canviar el gust dels productes.

Aquesta setmana me n’he entemut que fer un muntet de trossos de llosella dur bona sort. Devora es far de Favàritx diuen que n’és ple d’aquestes monjoies. Desitjaria que fer muntets de paraules també donàs tanta sort com tenir el llombrígol per amunt.

Pudi

És comú en totes les persones el desig de millorar. Malament si pensam que ja ho feim tot bé i que ens creguem ser es galls en qualque cosa. No arribam aumon més que a la pedanteria i vanitat. Darrerament, en la meva feina d’ensenyant,  he fet diferents entrevistes amb les famílies de l’alumnat d’escola. És cert que cada casa és un món però tothom coincideix en què les notes dels seus fills i filles podrien ser millors si hi dedicassin un poc més de temps a ca seva. Personalment, més que rallar de  notes o resultats acadèmics, m’agrada més xerrar de satisfacció personal, però malauradament el que al final compte davant els ulls del món és el resultat escrit a un paper (o a un ordinador).

Una mare (elles sempre solen passar més pena) em deia:

- Jo ja li dic que estudii més, però no me fa cas, i açò que té un estudi per ell tot sol, una taula ben gran, un ordinador i… tot “su menester”!  (Rallava un poc espessa i no sé si ho vaig entendre del tot bé... si va dir “su menester” o “es seu menester” o “lo seu menester”).

La paraula menester (o la seva forma contracta mester) encara l’empram prou, però no l’havia sentida aplicar mai en aquest context. Tenir el seu menester és tenir tot allò que fa falta. A Menorca l’empram més amb el verb haver, i podem triar indistintament les dues formes: “he de menester un pinzell més gros”, “si m’has de mester, me telefones”... Un refrany diu “si fas bé lo que pots fer, a pocs hauràs de menester”. La sentència no ha de mester comentaris…

En el món de les gloses, és evident que els glosadors també volem millorar. Cada glosat és un repte per fer-ho més bé que a l’anterior: emprar les paraules adequades, entonar correctament, trobar la rima i mètrica més perfectes, tenir bons acudits… Clar que en una glosa que s’improvisa al moment, a vegades és bo de fer que fugin molts d’aquests aspectes. En les escrites ja podem filar més prim.

Una glosa, per ser ben encertada, s’ha de fer amb mots de set síl·labes (heptasil·làbics, en diuen els poetes entesos) i es poden emprar diferents recursos per aconseguir-ho: sinalefes (ajuntar dues vocals seguides), hiats (separar-les)... Els glosadors antics no anaven d’aquests romanços i rallaven més de les caigudes del mot (cada mot té set caigudes que són els set espais rítmics). Si el vers es podia cantar amb la melodia de les porgueres estava ben fet. Encara és la idea que molts glosadors tenim. Però, per millorar, maldarem que la mètrica sigui sempre la mateixa de set síl·labes.

Fa temps rallava amb glosadors joves que s’ho miren tot fil per randa i encara anaven més enllà, “una glosa o una cançoneta”, deien, “sonarà millor si sa tercera síl·laba de cada mot és tònica” (és forta).

La veritat és que molts de versos de les cançons populars tenen aquesta peculiaritat, i, encara que a vegades aquesta tercera síl·laba no sigui tònica, normalment la cantam com si ho fos. És el cas del Romanç de na Roseta on, en el segon vers, giram l’accent a “una” (és una versió una mica diferent de la que cantam actualment quan diem “De Cotaina vaig partir”):

Vaig partir de Tolentí

amb una fosca resolta

pes camí me varen dir:

Bartomeu, na Rosa és morta

En aquestes estrofes de Rosaret (una versió més antiga) i de Es llagosts de Ciutadella, la particularitat de la tercera síl·laba és perfecte:

Hem renyit perquè hem renyit,

joveneta del cor meu,

hem renyit per poca cosa

fer el teu fet, jo faré el meu.

Es llagosts quan són vinguts

són vinguts dematiners,

roben s’ordi en es bracers

i else fan anar moguts.

Acabarem amb la cançó de Na Joana, que és la que m’ha duit a posar el títol d’aquesta setmana. Ens hem de fixar en les dues versions del quart mot :

Na Joana és una dona

que se sap cosir una bata

fa “obregínies” bastant bones

“colque” pudi de patata  (“colque” puré de patata)

La primera versió tindria la tercera síl·laba tònica, la segona versió, no. Però sigui el que sigui, tant el  puré com el pudi són dues paraules que ens provenen d’altres idiomes. El puré ens arriba del francès purée i el pudi de l’anglès pudding. No sé prou si a Menorca s’incorporen a la nostra manera de parlar per mor de les respectives dominacions. Sembla que el cas del pudi, sí. Del pudding anglès al pudi menorquí no hi ha gaire diferència i la nostra illa té una certa tradició popular en fer pudis. Es veu que na Joana té una certa manya per fer els de patata, però també se’n poden fer de monyaco, de brossat, de poma, de panses, d’arròs… Me fa l’efecte que modernament aquesta paraula s’ha reintroduït, sobretot en els menús dels restaurants, i ara ja la pronunciam púding, més en anglès que altra cosa. Qui sap si un dia haurem de mester la versió menorquina... 

Beguda i ensiam

Pel novembre, sembra acabada, bunyolada menjada i fins una altra anyada (o fins una altra vegada). No sé si enguany aquest refrany es complirà en la seva totalitat. La manca d’aigua  fa que el camp presenti un endarreriment  notable, un estat pobre i llastimós per aquest temps. Rallava amb un missatge ben jovenet que em feia aquest comentari: “hi ha pagesos entesos que diuen que no plourà de manera seguida fins a final d’any!”  La cosa és preocupant… Podríem fer la comparació amb la preocupació del curs escolar, que també travessa un mal any. Si la manca d’aigua fa que el camp no tregui verd ni fructifiqui, la manca de diàleg i consens fa que l’educació quedi embarrancada i amb massa dubtes per treure fruits.

La pluja és pel camp com l’acord per l’ensenyament.

De bunyols sí que n’hem fets! (i faig referència als de menjar, no a les coses mal fetes en el sector educatiu). A l’escola vam convidar un parell d’àvies que van compartir la seva experiència amb l’alumnat. La veritat és que la vida és la millor escola per aprendre i els anys són els que possibiliten que obtinguem la destresa, l’habilitat i la capacitat per fer una cosa ben feta. Veure aquelles mans tan manyoses de les dues àvies feien semblar que fer un bunyol és cosa fàcil. De bunyols tothom en va provar de fer i en van sortir de tota casta: n’hi havia que feia l’efecte que a casa ja havien practicat i creaven unes formes ben delicades i polides; d’altres, no sé si aposta o no, agafaven massa pasta, se’ls aferrava a les mans i els sortien uns bunyols com es cul des drac (lletjos i molt grossos). Un drac a les rondalles menorquines és un ogre, un gegant ferest i que menja persones…

- As final, farem una bona beguda!- va amollar una àvia quan va veure els tres borns plens de bunyols ben col·locadets.

En el dia, crec que el sentit d’aquesta paraula sols el conservam en les “begudes” que es fan a les festes patronals: sa beguda a ca sa Capellana, sa beguda des caixers… I és que, certament, una beguda és qualsevol líquid que és pot beure, però també ho és el fet de beure i menjar cosa per celebrar una festa; més concretament, aquesta cosa que se menja sol ser dolça: xicolati i ensiamada (és així com ho pronunciam la majoria a Menorca), confits, dolses (sucre-esponjats), macarrons...

Temps enrere, la paraula beguda era d’ús comú, tothom l’emprava. I de begudes se’n feien de diferent naturalesa, se’n feien a les celebracions dels casaments, dels batejos, de les primeres comunions, durant les festes del poble… Fins i tot dèiem “beguda” a la festa que s’organitzava a la casa d’una persona quan feia els anys. A les begudes més solemnes ara en solem dir convit o convidada; per la festa dels anys hem adquirit dues formes d’anomenada: una més estàndard, festa d’aniversari, i una altra provinent del castellà ,“cumple”.

Una beguda també pot ser una mala notícia. I no va ser exactament una beguda el que me va comunicar l’altra àvia quan començava a fer net l’aula on havíem fer els bunyols:

- T’hem deixat un bon ensiam!

Ja veis quina generositat, a més de regalar-nos el seu temps i els seus coneixements, es van posar a fer net les taules, van escurar, van garnar i van fregar. Ho van deixar tot net com una patena. No sé com els ho podem agrair! Les patenes són plats o medalles de metall preciós; per açò són molt polits quan estan nets i lluents. Però, per contra també deuen tornar lletjos amb el temps si no es cuiden perquè els menorquins també podem donar a patena el significat de taca damunt la roba.

A altres indrets de parla catalana, un ensiam és la manera d’anomenar una lletuga, però també és sinònim d’una ensalada verda. Segurament és arran d’aquest significat d’ensalada que surt el nostre “ensiam”: mescla desordenada o confusa de diverses coses.

D’ensiam surt ensiamada que és una gran quantitat d’ensiams (en principi no és cap coca). Però, ja que ensiam és una mescla confusa de coses, qui sap si també mesclam, assimilam i confonem paraules i, per tot açò, deim ensiamada en comptes d’ensaïmada?

Calla i sotja

Els caps de setmana se solen aprofitar per fer activitats que els dies feners no tenim temps de realitzar (curiós que diguem homo feiner i dona feinera, però als dies els qualifiquem de feners, com a Mallorca). Entre aquestes activitats s’hi inclouen les reivindicatives, i ara esteim admesos amb el tema de l’educació. Fa un parell de setmanes vam fer la marxa i qualcuns vam caminar des de Ciutadella fins a Es Mercadal. Les persones que, com jo, no esteim avesades a fer caminades tan llargues vam patir les conseqüències de l’esforç i l’esbraonament, el dolor de la musculatura, ens va durar prou dies. Dissabte passat vam tornar carregar els músculs amb un tipus de ball i coreografia singulars, li diuen flashmob (no me’n demaneu la clarícia d’aquest modernisme perquè no la sé…). El cas és que assistir i participar activament en aquests esdeveniments fa que el contacte amb la gent sigui més intents, gent coneguda o no. És de destacar el grau de complicitat que s’aconsegueix.

I amb el contacte entre persones es força la comunicació. Les paraules flueixen des de les boques d’uns fins a les orelles d’altres i, vulguis o no, sempre hi ha qualque expressió que cala més endins:

- Aquesta manera de fer dels dirigents és de “calla i sotja”!

Pel to i la gesticulació del qui va pronunciar aquesta frase, tot d’una me van venir al cap aquelles famoses paraules: “por què no te callas?”. Ignorava el significat de l’expressió, però vaig endevinar per on anava. Al cap i a la fi, són dues maneres de dir “no protestis”.

Sotjar és un verb que ha tingut el seu ús a la nostra terra; i si actualment no s’empra tant seria lògic pensar que ara ja no sotjam tant. Però el seu significat fa palesa la seva actualitat maldament emprem altres paraules. Sotjar és, en principi, observar amb cautela o d’amagat, però també pot agafar el sentit de mirar en silenci, fingint no veure allò que passa. Del primer cas en deim més “espiar”; del segon, potser empram el verb “passar de”. En l’expressió “callar i sotjar” prendria més aquest segon significat: no protestar ni dir res de les injustícies que veim… I tal vegada sí que és açò que vol el govern! Perquè amb les negociacions no hi ha manera, el comitè de vaga sempre se n’ha anat morros eixuts i barba fresca (insatisfet, sense haver obtingut allò que es pretenia).

Hi ha filòlegs que associen aquest verb sotjar a un altre que és ben menorquí: sotoiar o sotullar (pronunciat “sutuá”). El significat és el mateix. Sembla que aquesta paraula té l’origen en la mania d’ajuntar mots. Es veu que qualcú va començar a mesclar un “sota” amb un “ull”, per voler dir “mirar per sota”, i li va sortir “sotaull”. D’aquí al sotoiar no hi ha res… El curiós del cas és que, per ser una paraula menorquina, s’ha usat l’adverbi “sota” quan aquí sempre deim “davall”.

Un altre verb relacionat amb sotjar és xoroiar (pronunciat “xuruá”) que a Menorca té el significat d’espiar, mirar d'amagat o també d’escoltar dissimuladament allò que diuen. Sembla que és una deformació d’eixorellar (tallar les orelles!). Supòs que a Menorca també influeix la llegenda d’en Xoroi que, posats a dir, aquest nom li ve perquè li mancava una orella. I en xoroi, què fa? Xoroia.

És interessant la conjugació que feim a Menorca tant del verb sotoiar com xoroiar. En la parla quotidiana direm: “jo sotoi, tu sotoes, ell sotoa…” i “jo xoroi, tu xoroes, ell xoroa…”. Feim desaparèixer, com en altres ocasions, la “i” entre vocals.

Segurament sempre hem sentit a dir “trota, Toni, que es gall cou!” per incitar a qualcú a córrer per fer alguna cosa. No vull rompre els esquemes a ningú, però ara he trobat una fórmula antiga que tal vegada hauríem de reaprendre: “sotja, Toni, que es gall cou!”, aquesta dita anima a seguir endavant per aconseguir una finalitat sense escoltar ningú, “passant de” les provocacions, desqualificacions, amenaces, intimidacions… Potser aquesta temporada haurem d’associar el nom de Toni a qualsevol persona que cerca un consens en educació.