Enquentendre

És bo de fer etiquetar una persona de desordenada. I pot ser que tengui desordre en qualque aspecte, però normalment la gent té ben aclarides certes qüestions. Un jove pot tenir l’estudi desordenat, però tenir l’escala de valors ben definida. Un alumne pot tenir la seva motxilla feta un bordell, però tenir ben col·locada una col·lecció de figuretes d’en Gocu. També és cert que tothom té el seu ordre i on jo hi veig desconcert l’altre hi veu clarícia.

Era en una reunió de mestres que rallàvem dels nostres deixebles i, justament, un dels tants sol tenir el calaix de la taula que no saps per on l’has de mirar.

- Té es calaix fet un “picatoste”- deia la seva mestra.

A uns quants dels reunits ens va fer gràcia aquesta expressió i li ho vam fer saber. La mestra, tota xalesta, ens va recordar que a ca seva sempre havien rallat en castellà i que a ella li revenia qualque expressió que havia mamat de petita. Me va venir molt de nou aquella paraula; llavors me van explicar que  “picatoste” és pa frit… I vaig recordar els trossets de pa que ara tan poques vegades fregim per posar amb el puré; fins i tot me va semblar notar el gust d’aquells brundells... El que encara tenc en dubte és la relació del pa frit amb el desordre...

“Desbarajuste” va ser una paraula que un temps va estar de moda, i es pronunciava amb la jota castellana i tot. Aquest mot sí que té el significat real de desordre i confusió. Actualment els més joves ja no l’empren, però encara ho he sentit a dir de tant en tant a qualque persona de mitjana edat per amunt. Evidentment en la nostra llengua tenim prou paraules i expressions per no haver de manllevar-ne cap d’un altre idioma. Potser el mot  més arrelat és el que hem emprat al començament de l’escrit, bordell. Tothom sap que on hi ha un bordell hi ha un desordre i confusió de coses o de persones que no s’avenen. Una companya de feina me deia que acumulava els llibres i llibretes damunt un sofà i que: “allò és un bordellàs!” Supòs que el sentit de desordre prové del significat de la paraula original, que és el d’una casa de prostitució. Devia ser una cosa mal vista i el poble va relacionar la impudícia d’aquests locals amb un desgovern total.

Per indicar la confusió i la barreja desordenada també tenim la paraula ensiam. Ja vam dir fa temps que l’ensiam és una ensalada, és a dir, una mescla de moltes coses… El mateix desordre i confusió de l’ensiam es pot fer entendre amb la paraula cafarnaüm. Ignor com el nom d’aquest poble ha arribat a agafar aquest significat; potser el Nou Testament ens fa imaginar una multitud de persones entorn del Bon Jesús i la desconcòrdia o desordre sorollós entre elles. Devia resultar un poc caòtic que tanta gent s’acumulàs per sentir, veure i admirar el galileu. Precisament el caos és l’estat de confusió i desordre en què estava l'univers al principi de la creació, abans que Déu posàs l'orde actual. Un altre relat bíblic on se constata el desordre i la confusió el trobam en la construcció de la torre de Babel, deu ser per açò que se li diu babel a una institució o lloc on domina el vici i el desordre...

Ara, la paraula més curiosa per indicar una multitud de coses en desordre o sense resoldre la vaig sentir per boca d’una altra mestra. És una dona a qui li apassiona també tot aquest món de paraules i expressions menorquines i, sempre que pot, n’amolla qualcuna de ben bona. Era a principi d’aquest curs quan encara es preparava l’escola per a rebre l’alumnat. I clar són moments en què, entre una cosa i l’altra, les aules estan peus per amunt. Me vaig creuar amb ella pel passadís:

- Jo ja voldria tenir-ho tot col·locat- deia- però encara tenc un enquentendre que fa por!

Quan la sents per primera vegada sembla una paraula estranya i complicada, però el seu origen és tan senzill com la fusió dels mots de la locució “en què entendre”. Si només s’empra a Menorca vol dir que van ser els seus habitants que van tenir l’acudit de jugar a aferrar mots...

La dominació anglesa també ens ha deixat el seu gra d’arena en paraules que fan referència al desordre. És el cas de berious (o belious) que sembla provenir de “barraks house” (en anglès, vol dir quarter de soldats).Sembla que és un mot que des de Maó arriba només fins a Es Mercadal i els menorquins li donen un significat més semblant al de confusió i desconcert o a un renou molt fort, perquè ja sabem que n’hi ha que fan més renou que un regiment de soldats. Diuen que a Es Castell encara poden sentir qualque vellet que diu del jovent que té es cap com un beriol (és despreocupat).

I ara mateix hi estic un poc preocupat perquè entre tant de desordre, confusió i renou se m’han remesclat paraules i tenc un enquentendre dins el cap que no sé si ho d’aclarirem...

Encobeir

Es setembre, o seca ses fonts o se’n du es ponts. Aquest mes de setembre no ha estat gaire plujós, maldament el temps hagi canviat aquesta darrere setmana. Per tant, segons el refrany, enguany les fonts s’hauran eixugat bastant. Si a més a més comptam que durant l’estiu a Menorca el consum d’aigua augmenta en excés, els altres mesos de l’any hauria de ploure molt per compensar les pèrdues. Però normalment no és així i l’aigua que se’n du el turisme no ens la torna ningú… De tota manera tampoc és desitjable que plogui tant com per endur-se’n els ponts.

Hi ha gent que se fixa molt en el temps i els cicles naturals que sembla que el regeix...

- Açò està estadisticat!-, me va dir en el Nani a Sa Plaça, el passat Sant Bartomeu.

Me va sorprendre molt sentir aquesta paraula, fins i tot me va costar repetir-la i ja vaig pensar de tot d’una que era un mot que no existia realment. I, en efecte, he consultat diferents diccionaris i cap d’ells recull aquest verb, però, així i tot, amb el context en què rallàvem vaig entendre perfectament què me volia dir. No està malament inventar-se qualque mot de tant en tant.

Estadísticament, els dies més acubats no es corresponen amb el setembre. Però el temps fa un poc com les persones: a vegades som imprevisibles. I si acubar té el significat de dificultar la respiració i d’ofegar-se, fer dies acubats vol dir que són dies molt calorosos (i, a causa de la humitat, sembla que s’intensifica la temperatura). Són dies en què la suor sol rebentar i ens deixa remulls, solen ser dies feixucs sobretot si toca fer feina, però segurament no s’arriba a l’extrem, com diu la definició, de tenir dificultats per alenar. Aquestes dificultats respiratòries poden aparèixer més si esteim dins un lloc petit i tancat o si sentim estretor entre una multitud de gent. Llavors sí que hi esteim acubats! Però també ens pot acubar el fet de tenir molta feina, molts de problemes o que ens retreguin les coses que feim malament.

Potser era un dia acubat que, en una conversa amb una dona amarada de suor i de cultura popular, li explicava que...

- … mai he estat a les festes de Gràcia. Es coneguts de Maó no ho poden encobeir!

- Açò deu ser una expressió de sa banda de ponent!- me va contestar baratant el tema.

Segurament m’ha vingut aquest record per la similitud de sons d’acubar i encobeir, perquè ni els seus orígens ni els seus significats són gens semblants. Per altra banda pens que l’expressió no poder encobeir és pròpia de qualsevol poble menorquí i tothom l’empra en el sentit de no poder entendre ni admetre qualque cosa.

En realitat, però, encobeir (amb el significat original de “prendre amb amor”) és una paraula ben positiva i molt polida. Tal vegada la podríem posar com a sinònima d’agombolar i d’emparar.

Jo per tu vaig avorrir

un jove qui bé em volia;

i ara, saps què pagaria?

Més d'un escut cada dia

que em tornàs encobeir.

Com la jove enamorada de la cançoneta, crec que en aquest món, que tal vegada es mou massa per l’individualisme, hi hauria persones que pagarien perquè qualcú l’encobeís…

Però encobeir també té el significat d’infondre o instruir a fons. En aquest sentit, la majoria de mestres volem encobeir l’alumnat amb la finalitat que siguin persones respectuoses, autònomes, amb criteri i amb capacitat de decidir i de relacionar-se amb altra gent (no sé si m’he deixat res). I és clar que, amb aquestes pretensions, volem fer persones lliures, i potser aquest és un adoctrinament que no és desitjat pels poders establerts. Un poble es domina i sotmet millor si no pensa. I el grans mandataris ens encobeeixen amb lleis, normes i decrets…

Així com agombolar és un verb que hem sentit (i encara podem sentir) a la nostra terra, emparar no s’usa ni s’ha emprar en el mateix sentit de protecció i defensa (tal vegada en expressions com “Déu mos empari”). L’emparar que usam a Menorca és per agafar una cosa enlà  i impedir que caigui a terra. Record que de petit els porters bons de futbol sempre emparaven la pilota… Així mateix, els menorquins també emparam el vent i la pluja, com a les Pitiüses:

• Saps que fan amb s’aigo a Eivissa quan plou?
• ...
• L’emparen i deixen que caigui!

No sé si hem de fer cas del refrany menorquí lo que empara es fred, empara sa calor perquè ens aconsella posar-nos més roba en temps de calor. Del que sí tenc memòria és del consell que ens donava l’avi a l’estiu si s’havia de fer feina a ple sol. Deia: “fer feina sense camia fa tenir més calor ”.

Buina

Festes passades, coques menjades... i sa butxaca buida. N’hi ha que l’acaben, aquest refrany, d’una altra manera per donar-li encara més contundència : festes passades, coques menjades, roba bruta i bossa buida. I tot deu ser conseqüència d’una altra dita menorquina que ve a dir que perquè la festa sigui complerta no hem de mirar prim en les coses que gastam: lo que resta, fa sa festa.

Certament, després d’unes festes o d’un temps de vacances i d’abundàncies, les persones podem tenir la sensació d’estar un poc pansits i amb les butxaques buides de ganes de fer feina. Però sortosament no és festa cada dia i el curs de la vida ens retorna de tant en tant a un nou començament de cicle. Per açò també es diu que no hi ha festa que no torni. I és que realment, si no féssim feina, no valoraríem els dies de festa.

El setembre és el temps que els nostres infants i adolescents tornen a l’escola. Durant un parell de mesos els coneixements i conceptes apresos s’han diluït dins el cervell, els horaris s’han fet més flexibles i les responsabilitats i exigències han minvat substancialment. Tal vegada l’alumnat de secundària que va suspendre qualque assignatura ha hagut de mantenir l’exigència necessària per poder recuperar, i és que qui no treballa en tota sa setmana, treballa en dia de festa.

Ara haurem de tornar agafar el ritme de l’any, reomplir les butxaques de coneixements i habilitats i posar-nos la roba neta per reemprendre la feina amb constància. Evidentment no ho farem de cop, els docents ja fa dies que preparam el retorn de l’alumnat i hem dissenyat un camí que comença suau i es torna exigent a mesura que avança. I durant el camí ja tindrem moments de fer festa i de fer qualque returada...

Es juliol passa, s’agost vola

i es setembre... cap a escola.

I si hem menjat massa coques i hem descuidat un poc la dieta, ara és bon moment per tornar a agafar la forma. Sobretot podem aprofitar la fruita de finals d’estiu i de tardor, que és bona i sucosa. Així i tot, les coques també són bones (i qui no té pa menja coca), i si no se n’abusa molt, no fan mal; a no ser que sigui com la que li va fer sa mare a en Pere de sa Coca. Aquesta és una rondalla que solia contar l’amo en Joan de s’Aranjassa i està recopilada i editada als Quaderns de Folklore. També l’he trobada versionada en forma de cançó. Es veu que fa uns anys hi va haver un projecte escolar a nivell de tot Menorca de fer aquests tipus de feina. Primer escrivien una rondalla en forma de poema i llavors li posaven la música. Tot açò va funcionar amb l’ànim i l’empenta dels mestres de música de molts de centres. El cas és que la tornada de la cançó coincideix amb l’endevinall que proposava el protagonista a la filla del rei:

Coca mata Baldos,

Baldos en mata dos,

dos van matar altres dos,

vaig tirar en es que veia,

vaig matar en es que no veia

i set que no eren nats.

Qui vulgui saber la solució l’haurà de cercar, explicar-ho en quatre paraules no és gens bo de fer; només diré que en Baldos era un ase i que en Pere, que només té una orella, acaba per casar-se amb la filla del rei, així com marquen els protocols.

He trobat una altra endevinalla referent a les coques, que resulta ser bastant infantil i una manera de voler enganar la gent. Es tracta de demanar a qualsevol:

- Què t'estimes més: un moro penjat o una coca calenta?

- Una coca calenta- serà la resposta amb tota lògica.

- Idò, un moro penjat és un rem (raïm), i una coca calenta és una buina de bou!- i així ja li haurem fotuda.

Però, clar, si no sabem què és una buina, l’acudit no té ni sentit ni gràcia. Una buina és un pilot d’excrement de bou o d’una altra bístia grossa. I quan aquestes coses són acabades de fer, encara conserven l’ardor del cos i són calentes. Per curiositat, a algunes contrades és creença vulgar que les buines de bou negre tenen la virtut de fer rebentar els floroncos (a Menorca es pronuncia “fluroncu”). I un floronco és una inflamació de la pell que acaba en una supuració per mor d’una infecció. Qui cerqui imatges dels floroncos amb el google es farà una idea més exacte del què és, encara que hi ha un ranxo de fotos que són una mica exagerades i fan un poc d’oi.

Existeix un joc de falda en què se diuen unes paraules sense significat com aquestes:

- Buina, buana, buossa… Pupum

Mentre lentament es diu aquest conjur, es passen els dits per damunt els morros del fillet del cel, i amb el “pupum” se li fa com un retgiró picant suaument damunt la boca. Però pens que no se li atribueix el significat de buina que hem comentat perquè en el joc es pronuncia diferent (amb la força damunt la “i”) i tal vegada hauria d’haver escrit millor: buïna.

Per acabar sa festa en pau, i com que no hi ha res etern (diuen que l’única cosa que hi és sempre és el canvi), l’escola ha tornat a començar (i esperem que hi pugui haver canvis en positiu). Però, tranquil·litat, fillets, fillets i jovent: buina de vedell no fuma tot lo dia i les vacances d’estiu comencen a finals de juny! 

Clar i llampant

Fa dues setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en un glosat al Centre Penitenciari de Menorca. Realitzar una activitat així vol fer sol·licituds, permisos i temps… Però, una volta resolta la burocràcia, la il·lusió és fa més intensa tant com s’atraca el dia fixat. Així mateix, entrar dins un món desconegut també aporta certs dubtes i fa estar en trasquiló. És una d’aquelles situacions que desperten emocions contradictòries. Alegria, joia, entusiasme, però també desconcert, preocupació, inseguretat. Per entrar al recinte, les mesures de seguretat són extremades. Hi ha detectors de metalls d’aquells que xiulen si dus qualque cosa; te fan llevar el cinturó i sabates (bé, com que dúiem avarques no va fer falta); no pots entrar mòbils, càmeres, bolis... soments no deixen entrar amb les claus del cotxe. A la guiterra també la fan passar per un escànner (com aquells de l’aeroport). Bé, que  no pots dur res, ni un cap de llamp (o un llamp de foc).

Quan els llamps són ben damunt, és ben cert que moltes persones ens sentim indefenses i acubades, però no sé si és més pel llamp (que impressiona més de nits) o per l’estabor que pot fer el tro. De totes maneres, davant aquest fenomen natural i el seu poder destructiu, tradicionalment la gent recorre a procurar-se la protecció de la divinitat i dels seus intermediaris. Hi ha diferents invocacions que se poden fer contra el llamp. A Menorca, existia la senzilla fórmula de dir “Credo!” després de cada llamp. Aquesta interjecció piadosa, per extensió, encara s’usa avui dia per les persones de més edat quan se sent dir una cosa molt poc creïble o molt extraordinària (a vegades es completava l'exclamació dient: “Credo, i no llampetja!”). Contra els llamps també existeixen oracions en les quals s’invoca a qualque sant o santa. En aquest cas, santa Bàrbara és la més coneguda:

Santa Bàrbara va pel camp

tota vestida de blanc;

santa Bàrbara i santa Elena

i santa Maria Magdalena,  

guardau-nos de trons i llamps.

La versió de l’oració que he sentit recitar més vegades substitueix el tercer i quart versos per un de simple “oh, Maria Magdalena”.

Els ferreriencs tenim una altra defensa contra els llamps. L’objecte màgic és una espelma encesa, però no una qualsevol, ha de ser una candela de Sant Bartomeu. L’antiga creença supersticiosa els atribueix el poder contra els llamps (que no solen ser estranys pels voltants del dia del sant). No sé si avui dia encara es practica aquesta tècnica… Però com que moltes candeles fan un ciri gros, tot és possible.

Dins la sala del Centre Penitenciari fa bastant de calor i mentre col·locam les cadires pels assistents veig entrar en Bep. Ve cap a mi com un llamp i ens feim una bona abraçada. Al cap d’uns moments entra un ranxet de gent  i sense més preàmbuls començam a glosar. La veritat és que durant un glosat es poden tirar llamps i pestes (es pot maleir o emprar paraules de gran irritació) contra el contrincant, però en acabar sempre ens donam la mà. I, potser, també hi ha qualque glosador que no respon o no fa les coses tan deveres com els altres voldrien; en aquest cas, sempre té una excusa per justificar-se:  jo no som un llamp!

A Menorca, un temps, hi havia el que s’anomenava llamp boiet, que seria aquell que resplendeix i veim d’enfora però que no captam la renou del tro. No vol dir que ja no existeixin aquests tipus de llamps, però a hores d’ara poca gent deu saber el seu significat i encara manco deu empram aquest nom. Boiet, sense el llamp davant, vol dir mancat d’enteniment o entremaliat.

- Joan, Joanet,

què tens a s’orella?

- Un mal ton bohet (sic)

que es metge se’n reia.

Segurament en Francesc d’Albranca (que és qui va recopilar aquesta cançoneta) va escriure bohet perquè s’avé més amb la manera com es pronuncia a l’illa (buet). També és curiós que a Menorca el llamp es pronunciï llam (cosa que no passa amb camp, per exemple) i que alguns derivats se formin sense la p: llamet, llamot… Emperò deim llampetjar i llampant. Així ho pronuncia en Bep en una glosa:

Ho diré clar i llampant

amb aquesta poesia,

es mestre més temps voldria

santsimateix no en té tant,

jo tenc més categoria:

un càrrec tan important

que tenc vacances cada dia.

Clar i llampant és una expressió que s’empra per indicar que una cosa es fa o es diu amb tota claredat. Que una cosa sigui llampant vol dir que és clara i lluent com si fos nova. També pot indicar que un objecte és viu de color i que fins i tot pot fer mal en ets ulls pel color pujat o variat. Record que s’àvia un dia va dir a un germà meu: “què són aquests calçons de trons i llamps?”.

Vaig trobar molt entranyable aquest “santsimateix” perquè és ben cert que moltes vegades es llegir fa perdre s’escriure. L’ortografia ens mostra que la forma més emprada i correcta és tanmateix (aglutinació de tant i mateix), però no ens és gens estranya la forma tant si mateix, que pot provenir d’afegir el tant a l’expressió si mateix! (o ell si mateix!). La influència religiosa devia posat el sant per enmig i ja tenim el sant si mateix!

Després d’una altra abraçada, sortim del Centre pel mateix camí d’entrada, però a la inversa. Mentre es tanquen les portes rera nostre, el cor se m’estreny: “noltros sortim i tornam a casa, ells queden…”. Una idea mala d’encobeir.

Plenti

En Joan, que fa les classes d’anglès, m’ha comentat moltes vegades que li agradaria conjuminar totes les exigències marcades en el currículum d’anglès amb fer d’aquesta assignatura una cosa útil i funcional. És a dir, que l’anglès no sols fos fer gramàtica, omplir buits a una frase o memoritzar les tres columnes dels verbs irregulars, sinó que anàs més enllà i servís per poder-lo entendre i tenir converses amb gent de parla anglesa. “Practicar i fer útil una llengua és la millor manera d’aprendre-la”, diu.

Conjuminar vol dir, en aquest cas, poder realitzar dues o més coses a la vegada encara que siguin oposades i donant-los la mateixa importància. Açò no és fàcil, però concretament en educació resulta una peça clau: com podem ensenyar el que marca la normativa i, a la vegada, fer que resulti atractiu i funcional per a l’alumnat… S’entén molt bé en l’exemple d’en Joan.

Però conjuminar també té el sentit de corregir una persona o animal i fer-lo creure per la persuasió o per la força. És el significat que tindria el verb en el cas que “els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar”. Evidentment, també es pot aplicar aquest verb a l’educació, però ja no m’agrada tant. Corregir el comportament d’una persona i fer-la creure a la força pens que no és una metodologia prou vàlida. Jo, com a docent o educador, puc mostrar altres alternatives de comportament, però no puc imposar la meva idea només perquè cregui que és la millor.

De tota manera, el que sí conjumina molt bé en Joan a la seva assignatura

és relacionar i fer recordar a l’alumnat les paraules que ens queden de les dominacions angleses amb els temes del llibre. Record d’una vegada que vaig entrar a l’aula mentre ell hi era i, just me veu entrar, ja me diu:

- Tu ho deus haver sentit, açò d’emprar la paraula plenti!

Sap que juga amb avantatge perquè me coneix i no té dubte que aquest tema m’agrada. En aquell moment, però, vaig maleir la meva mala memòria. Justament el dia abans havia llegir una glosa que emprava el mot en qüestió i no la vaig recordar. Sort que existeix l’escriptura i podem recuperar les coses oblidades (encara que aquest fet fa que no practiquem tant la part memorística del cervell):

Toni Andreu, que et vols llogar

i seràs es meu missatge?

Et daré herba i farratge

com a s’altre bestiar.

I en haver d’anar a llaurar,

tindràs a plenti coratge.

Com és de suposar, la glosa té la seva resposta:

Molt m’agrada es conversar

i dir qualque paraula bona.

A s’herba, deixau-la estar;

la podeu donar a madona,

així tindreu vaca bona

en haver de formatjar.

Efectivament, plenti és un anglicisme menorquí que solíem emprar com a sinònim de ple o abundant. També existeix l’expressió n’hi ha plenti que vol dir que n’hi ha molt. Supòs que a la nostra illa incorporar aquesta paraula no devia resultar difícil perquè ja són mots que se semblen, i més en la pronúncia de la part de llevant: ple i plenti (amb les “e” obertes).

Ple (i plena) és un adjectiu que empram cada dia i tothom sap què significa, que una cosa estigui plena vol dir que té tanta de quantitat com permet la seva capacitat: un sac ple, les butxaques plenes, la boca plena… Però ple també pot tenir el sentit de complet, en tota la seva intensitat i que no li falta res, serien els casos de a ple dia, a plena fosca, lluna plena… No sé si és en aquest sentit que se solen fer els plens a l’ajuntament, es deu suposar que en aquestes reunions no hi falta cap regidor i es realitzen en total intensitat.

Açò no obstant, he trobat una accepció de ple, que ja no empram, amb el significat de gran quantitat. I es veu que al nostre poble devia ser d’ús normal perquè, curiosament, al diccionari Alcover-Moll es posa un exemple d’una frase extreta a Ferreries: per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs (en solen venir molts). Quan una cosa, un local, un espai, un cotxe, etc., està molt ple encara se pot sentir emprar l’expressió ple com un ou. Si per la festa en ve ple, de gent, açò comportarà que la plaça estigui plena com un ou.

No sé si els fusters actuals encara empren una eina que també se diu ple. No sabria dir exactament com és, però segons la descripció que he llegit és una espècie de ribot amb el tall corbat de manera que la motllura resultant forma un buit o canal.

El que sí que encara podem fer és jugar a plè (aquesta paraula sí que la pronunciam com els maonesos). I amb el joc tornam a les dominacions angleses, perquè és un mot d’aquell temps i seria un derivat de play (qui sap si en un futur jugar amb sa play es convertirà també en jugar a plè, com el joc de la pilota). Només per curiositat, a la costa de Fornells, just al costat de sa cova dels Anglesos, hi ha uns penyals que se’ls diu es jugador de plè (aquí es jugador no es refereix a cap persona, sinó al lloc destinat a jugar; m’imagín que deuen ser unes roques que recorden un enfront o frontó per jugar a plè).

En Joan deia que per poder conjuminar el deure i el gust (i utilitat) hauríem de tenir més recursos, però dins la conjuntura actual, quan demanam a l’administració recursos, materials o humans, no ens solen donar res, ni un cap de llamp.

Repropi

En Pere Bosch, missatge de Son Abetzer, i en Miquel de Bini-Addaia són els dos protagonistes masculins, ficticis, d’una historieta de n’Àngel Ruíz i Pablo, “Del cor de la terra”. Tots dos semblen tenir el mateix calendar.  Aquesta paraula, a banda d’altres accepcions, és, segons el diccionari, el “resultat d'un compte aproximadament equivalent de diferents coses”. Llegit així és cosa mala d’entendre i es comprendrà millor amb un parell d’exemples: si volem comprar un producte entre diferents ofertes, sortiran a un calendar semblant si el preu és cabalenc; jo tindré el mateix calendar que una persona que més o manco té la mateixa edat; però també durem igual o diferent calendar si actuan de manera semblant o contrària o tenim objectius germans o molt diferenciats…

Idò, els dos bergants de la història, que són amics des de petits, duen consemblant caledar perquè estan enamorats de la mateixa joveneta, na Margarida de Son Abetzer. I es veu que aquesta al·lota és d’allò més polit que hi ha baix sa capa des sol. Una al·lota que “era sana, moreneta clara, fina, airosa; tenia uns ulls riallers, negres com a móres, la mà petita un poc colrada, però molsuda, el peu petit i ben calçat amb sabates rosses, i a ses galtes d’òval perfecte uns clotets que semblaven nius de gràcies i d’amors”. Ja veim quina descripció més acurada. Un adolescent d’avui dia es limita a dir que “està bona!” i prou (aquesta exclamació un temps enrere només s’emprava per dir que “no està malalta”. Encara a vegades els faig la broma).

Que na Margarida tengui la mà colrada vol dir que la té torrada, que la té ben morena fer efecte del sol. Però també se poden colrar les coques o el pa dins el forn si hi ha excés de foc o si hi tenim la llauna massa estona. Molsuda és igual que dir carnosa, que té prou matèria blana i tova. Aquesta darrera paraula prové de molsa que justament té aquest significat de part carnosa d’un animal o persona. Però la molsa també és aquella planta que fèiem servir per fer els betlems per les festes de Nadal. “Musgo” li diu molta gent, sense saber que no és una paraula pròpia de la terra; com que és una planta que si té humitat sempre es manté ben verda també se la coneix com a verdet. Actualment sembla que ens hem tornat més ecologistes o, al manco, tenim més consciència per conservar les coses naturals.

El final de la història dels dos joves enamorats té el rerefons de les festes de Sant Joan, ara que sembla que encara ressona pel poble vesí, perquè és, com diu l’autor, una “festa pressentida ja per molts en les entranyes maternes”. Tots dos hi participen com a pagesos que són. Temps enrere els cavalls no eren tan ximples ni estaven tan ben ensenyats com ara. Moltes vegades era un orgull per un cavaller poder sortir a unes festes amb un cavall boni salvatge i dur-lo a sa música. Bé, idò, als nostres protagonistes els toca menar uns cavalls traïdors i indomables, amb una remelsa que fa feredat: uns animals repropis. Que un animal sigui repropi vol dir que no és dòcil, que no obeeix, que recula quan li demanes d’avançar. És com la mula de la cançoneta:

Ja direu en es senyor

que na Rotja és bona mula,

però lo que té millor

és que en dir: “Arri!”, s’atura.

Clar que també hi ha moltes persones que són repròpies i es resisteixen a fer el que els altres volen. És repropi el fill de catorze anys que no creu a sa mare, o una alumna de segon d’ESO que no vol fer el que diu un professor. Però si els nostres adolescents són desobedients per “naturalesa” (és una etapa de la vida en què els toca ser rebels), els adults no quedam gens enrere i crec que molts els guanyam en caparrudesa i autoritarisme: “has de fer açò perquè jo ho dic!”. I també som repropis com a poble o part de la ciutadania: la majoria de manifestacions o actes reivindicatius es produeixen perquè la gent no vol complir amb una exigència del qui mana.

A Menorca, la paraula repropi també agafa el significat de cric o de no estar disposat a donar allò que li demanen. Un document que xerra de la cuina i costums de la nostra illa diu que “esser repropi és do de la pagesia”. No sé si avui en dia la gent del camp hi estaria d’acord…

Però tornem als cavalls d’en Pere i d’en Miquel. El relat conta que arribats a la plaça d’Es Born i amb el so de la música, tots els animals van començar a guiscar, a botar i a donar voltes. Però l’instant de més emoció és quan els nostres dos cavallers “portaren llurs cavalls vora la música. Quan aquelles dues feres sentiren l'estrident sonar dels plats i dels cornetins, de la primera revalgada... anaren a parar al bell mig de la plaça”.  Una revalgada és un moviment fet de sobte, de manera ràpida, que pot ser produït per diferents motius: per defensar-se, per a fugir, per a atacar, per aixecar-se si s’estava ajagut… És una paraula pròpia de Menorca, com també ho és dir que el cavall guisca.

Tampoc no es qüestió de desvetllar el tràgic final de la novel·leta de Ruíz i Pablo, però sí que podem afirmar que els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar.

Afrontar

- No mos faixis hontes!- Li vam dir part dels docents del claustre. La mestra sabia qui era el guanyador d’un concurs, però resulta que no ho podia dir.

Fer hontes tothom sap què vol dir: seria fer ganes a algú quan tenim, mostram o deim qualque cosa. I encara que és cert que a vegades feim hontes sense voler, la provocació ens pot fer actuar de manera que llavors ens sap greu i ens fa vergonya. Qui sap si és per açò que empram aquesta expressió. Perquè si empràssim el mot honta tot sol seria igual que usar el terme afronta (o afront). I afronta té el significat de vergonya i deshonor que pervé de qualque feta o dita.

És el que li passa a na Francisca a Foc i Fum quan l’autoritat arresta en Rafel, el seu enamorat:

Entremig de dos civils

se’n van cap a sa presó

i me deixa aquí sumida

amb amarga aflicció.

Francisca, no et posis trista

Quina afronta, Deú del cel!

Per què plores? Oblida’l

i riurà Sant Joan Baptista.

Es veu que en Rafel “s’ho mereixia”, encara que ell digui “yo no he estado!”. Segurament l’actuació i manera de fer d’aquest personatge, considerat una mica tarambana en el seu temps, era motiu de comentaris i censura. Avui en dia, però, la majoria de la gent és un Rafel més durant les festes…

La paraula afronta surt del verb afrontar, que ben segur hem emprat i sentit més d’una vegada. Si una persona està afrontada és que està empegueïda, però un empegueïment ufanós. Expressions com “me feis afrontar!”, “estic afrontada!” o “el faràs afrontar!”, encara se poden sentir pel nostre poble. De la mateixa família d’aquestes paraules, a Menorca tenim en exclusiva afrontada i afrontador. Qui té una afrontada és que viu un moment de vergonya molt gran i, certament, és afrontador el que sentim a dir de certes persones pels mitjans de comunicació. Maldament l’exclusivitat d’aquestes paraules i la seva família de procedència, és ver que la tendència és emprar més el verb empegueir, que per altra banda també és propi de la nostra terra, juntament amb Mallorca. Avergonyir, que també empram adesiara, és la manera més estesa a tot el territori de parla catalana. Amb tot, existeix una altra paraula que es pot emprar en els mateixos contextos (de fet s’emprava fa uns anys) i que encara he sentit usar a persones majors: encorregut o encorreguda. A en Rafel li hagueren pogut dir “hauries d’estar encorregut de fer aquestes coses!”

Emperò, clar, no és gaire mal de desxernir que afrontar també té relació amb el front i, així, el verb també agafa el significat de posar front per front, és a dir, enfrontar. Igualment el podem emprar per escometre o resistir un problema com la crisi, perquè som moltes persones que afrontam la crisi com podem. I, no sé si en relació amb tot açò, a Menorca empram la paraula enfront per referir-nos a la part de davant d’una casa o qualsevol edifici. A vegades n’hi ha qualcun que, més tècnicament, empra el terme façana, però el que no puc encobeir és que en diguin “fatxada”. Que haguem d’emprar paraules que no són pròpies de la nostra llengua me fa l’efecte que és no tenir dos dits de front, perquè la majoria vegades és per deixadesa, cosa que fa pensar en la estima, poca o molta, que tenim de la manera de xerrar menorquina.

Però no cerquem afrontaments i passem als refranys que sempre solen ser molt clars. Açò no obstant, el fet que un refrany sigui clar i llampant no vol dir que tengui la veritat absoluta. A vegades aquestes expressions són un reflex d’una manera de pensar i actuar d’una època i, fer-ne un refrany tenia la intenció de perpetuar un costum. A vegades recordam amb nostàlgia hàbits i costums d’aquells temps, però no totes les maneres de fer d’abans són lloables: “assots de pare honren, assots de botxí, afronten”. La dita considera que per educar és necessari, en certes situacions, que els pares peguin els fills. A vegades hem sentit comentaris que van en aquesta línia: “un toc quan toca no fa mal”, “li envelaré una restreta!”, “es mereix un toc per ses anques!” . Com a educador, i com a persona, estic totalment en contra de qualsevol forma de violència, sigui física o psíquica, perquè no crec que sigui bo que una persona actuï o no actuï per por. Pens que açò ens aboca a la ràbia o a estar com na Francisca “sumida amb amarga aflicció” (sumir vol dir reprimir) . Reconec que és difícil, perquè molts hi hem estat educats i ho tenim per norma. I també és més complicat quan volem resultats immediats, perquè per educar i formar persones hi hem de posar calma, temps i paciència; i sobretot, esperança. Sols que serveixi de guia, si és que volem, un altre refrany que també ho diu clar “val més morir honrat, que viure afrontat”.

Després d’una Cincogema, ni freda ni calenta, amb la calor s’atraca Sant Joan i, a casa, ja hem emblancat s’enfront. És un costum polit aquest de tenir la posada ben aclarida per rebre la família, amics i coneguts. És polit encara que poc efectiu, perquè en haver passat festes, amb tants de Rafels, s’ha de tornar aclarir i repassar. Però la blancor d’un enfront acabat de fer contrasta amb els enfronts llebetjats del costat. No sé si és açò que ha fet hontes als vesins, però aquesta setmana bona part del carrer és blanc com sa neu. I és que moltes vegades les persones tenim el mateix calendar.