Cavallet quan eres jove...

Envellir és un procés natural, però massa vegades ens fan creure que ens hem de mantenir joves per sempre maldament només sigui d’aparença. Per açò, ens tenyim, ens posam cremes, feim dieta... I és que quan les persones ens feim grans podem perdre una sèrie de facultats i d’habilitats, tant físiques com psíquiques, que teníem quan érem més joves. Fa temps, a una senyora li vaig sentir fer un comentari d’un homo que havia estat vesí durant molt anys:

- Ja va un poc atxacós!

Paraula, aquesta, manllevada del castellà, que aplicada a una persona significa que sofreix molèsties per mor d’una malaltia o per l’edat avançada. En la nostra llengua ja tenim el mot necessari, xacrós,  però a vegades passa el que passa i ens costa canviar el vocabulari quan hi esteim avesats. Xacrós ve de xacra que, a més de ser un mal físic, també és una manera de rimar mots de dos en dos amb una melodia animada.

Encara he conegut persones una mica majors que, pel fet de patir qualque xacra, han exclamat: “cavallet quan eres jove...!”. Fan referència així, d’una manera més graciosa i tal vegada conformista, a les habilitats que tenien fa un temps i han perdut  a causa de l’edat. Aquesta expressió forma part d’una cançoneta menorquina; som a terra de cavalls i, en les cançons populars, el poble pren l’animal per fer similituds amb l’espècie humana.  

Cavallet quan eres jove

que anaves de pentinat,

ara vell i malgarbat

que de magre no pots córrer.

No vol dir açò que ser jove sigui el remei que cura tots els mals o que és forçosament l’època millor de la vida. A Menorca tenim l’expressió: “Qui no la fa de jove, la fa de vell” que vol dir que els qui de joves han estat més tost calmats, solen ser apassionats i exaltats quan són vells, que ja està bé. Encara que, és clar,  la joventut dóna més força, energia i empenta per realitzar qualsevol propòsit.

Malgarbat vol dir malfet, deformat, que no té les proporcions degudes. No deu ser bo a veure un cavall, o un individu, vell i malgarbat! És un mot, aquest, compost per l’adverbi mal i el verb garbar (o el substantiu garba). Ara ja no la sentim anomenar gaire a aquesta paraula, segurament perquè actualment ja no se’n fan de garbes. Una garba és un feix més o manco gros d'espigues tallades i lligades. Aquests mesos, que són els de segar, dins les tanques només hi veim les bales (quadrades o redones) que són per alimentar el bestiar i són bastant diferents de les garbes. Com que tampoc no en som cap entès en aquest tema, he fullejat un parell de llibrets d’on he extret aquest fragment (és segur que la gent que va fer de  l’amo o de pagès fa uns anys hi podrà dir la seva):

“Una falcada són tres o quatre cops de falç (segons com sia es blat de gros). Tres falcades fan una gavella, i a sa falcada que hi posen enmig li diuen es mascle. Per fer una garba hi posen tres restretes, i a cadascuna d’aquestes hi ha tres gavelles. Per fermar sa garba empren una corda de set o vuit pams de llargària que li diuen es vencís, i açò es compta per cavallons. Un cavalló són deu vencisos...”  (Quaderns de Folklore  N. 12: Eines i feines del camp (I),escrit per n’Antoni Bonet)

Garbar és un verb que es veu que s’emprava en altres terres; a Menorca, però, entost de garbar se solia dir fer o lligar garbes. El verb que sí que han emprat els nostres avantpassats de la pagesia és el de garbejar (pronunciat garbetjar). Era una feina que consistia en traginar les garbes de dins les tanques a s’era, i devien fer un bon estrai (o estrall) perquè ens ha quedat aquest refrany: “qui va de garbejar, es vol esbraonar”. Ara encara hi ha gent que, en la feina, en l’esport o en l’escola, s’hi posa en cos i ànima i fa qualque estrai, és a dir, que fa un gran exercici o un esforç excessiu. Per açò, no és estrany que qualcun quedi ben esbraonat (adolorit de braons i extremitats).

En tot el procés de segar i lligar, es veu que, no només eren les garbes que podien quedar malgarbades, també les gavelles es podien desfer o desordenar i haver-hi un desgavell (esgavell o gavell). I com sol passar a vegades, la paraula pot traspassar el sentit original per arribar un significat general. En aquest cas el desgavell vol dir un desordre complet de qualsevol cosa, sigui material o moral. Per posar un exemple, la setmana passada a l’escola, l’alumnat va moure un bon desgavell. A vegades no saps prou bé perquè passen aquestes coses, però amb el desordre es fa difícil l’ensenyament. El que té de bo fer anys és que, durant el camí de la vida, el temps ens enriqueix en pràctica i coneixement i “l’experiència fa el mestre”.

Melcienc

Durant la sessió d’un glosat sempre sol sortir qualque tema d’actualitat. Ara, en qüestió educativa, se xerra molt de la nova llei d’educació a nivell estatal i del decret de trilingüisme dins el nostre entorn illenc. Crec que en aquest segon cas, ningú no veu malament l’aprenentatge de llengües, la discordança sorgeix en la manera d’aplicar-se. La llei s’acaba d’aprovar sense consultar els professionals de l’educació i ja es vol posar en pràctica el curs que ve. Veurem com acabarà tot, però sense consens i tan deveres... Com més frissen, més tropissen. I les gloses sempre exageren la realitat per cercar la ridiculesa i la gràcia. Aquesta que ara transcriuré es va improvisar un fosquet de fa un parell de setmanes dins un petit local. Hi participàvem glosadors de diferents pobles; un dels tants era d’Alaior i en tractar el tema li vaig enflocar aquesta glosa:

Amb llengos som cabalenc

i no faig cap passa enrera,

però sa meva és sa primera,

és amb sa que millor empenc,

es mot me surt melsienc

si glos d’una altra manera

i no em surt gens falaguera

quan vull cantar en alorenc.

Vaig sentir i aprendre la paraula melsienc anys enrera per boca d’un altre glosador veterà  i em va quedar guardat dins un armari del meu cervell (a Ferreries som molts que pronunciam asmari entost d’armari...). En una glosa, aquest experimentat improvisador, m’havia dit que jo tenia “cara de melsienc”. La veritat és que en aquell moment vaig quedar en blanc. Després me va aclarir que era igual que dir  “cara de malalt”. Amb aquest significat vaig quedar. Però a les persones en general ens caracteritza el desig d’aprendre i saber més. Jo no en som una excepció: la paraula melcienc només l’he trobada escrita al diccionari de n’Alcover-Moll i encara! Aquest diccionari sols contempla l’aigua melcienca, que seria aquella que té el gust fat o que no satisfà la set. Seria una accepció equivalent a l’emprada a la glosa escrita més amunt: un mot melcienc és aquell que no té gràcia, que no satisfà qui l’escolta.

No tenc clar l’origen d’aquesta paraula... Però ja que el diccionari treu el cas de l’aigua, m’ha vingut al cap la paraula salmenca (o també es pot escriure salmeienca). Si l’aigua és salmenca és que fa un poc de gust de sal i, per tant, no assacia la set, més tost fa tenir-ne més. I per aquest mot arribar a l’altre sols hauria sofert una evolució amb el canvi i afegitó d’uns fonemes o sons: salmenca, malsenca, melcienca... Potser també influeix la mel; perquè així la paraula semblaria mesclar la mel i la sal, que deu fer un gust molt desagradable.

Darrerament al nostre poble, per mor del programa de televisió, hem pronunciat bastant la mel en l’expressió “això és mel!”. El significat és evident, vol dir que un menjar és molt bo. En la nostra parla, trobam moltíssimes expressions que empren aquesta paraula i normalment la mel és la metàfora d’una cosa bona: ser més dolç que sa mel, ser pa i mel, donar una ditada de mel, a on va en Miquel? a on hi ha mel...

Es mel de sa cara (en masculí) és el pòmul, el bony de la galta provocat per l’os. Pareix que l’origen llatí del mot és també una metàfora: el melum és una variant de malum que significa poma. És una comparació de la galta amb una poma.  No deu ser coincidència que la paraula pòmul vengui del llatí pomum que també significa poma. Per cert, hi ha persones que, sigui pel color o per la forma, realment sembla que tenen dues pomes a la cara...

Com que no hi ha mel sense fel, rallem ara del mot fat. Solem emprar aquest mot quan a un menjar li falta sal, però fat vol dir tant mancat de sal com de sucre, és a dir que hi falta allò que li dóna bon gust a una cosa. Seria equivalent a insípid. Açò m’ha fet revenir quan anava a escola i ens feien aprendre de memòria la definició d’aigua (lògicament en castellà): “líquido incoloro, inodoro e insípido”. No dir ni fat ni salat és no dir res, no manifestar l’opinió, el pensament o el sentiment. I a vegades es fa tan necessari expressar el que sentim... El que no fa tanta falta és trobar si fat, si salat, que és el mateix que no estar satisfet mai, que sempre trobam què dir.

Però fat té un altre sentit. Una dona major un poc xafardera em deia un dia: “tant jo com ses meves germanes tenim es mal costum de xerrar de més. És es fat de sa família!”. Aquest fat és un hàbit, una qualitat o fins i tot un vici que sembla que no es pot dominar o reprimir per la voluntat. És com l’alumne que al pati de l’escola em deia amb mala cara (potser amb cara de melsienc) “és que quan m’ha ferit, no m’he pogut controlar i li he fotut una coça”. Deu ser el seu fat...

Grifar i busques

GRIFAR I BUSQUES

Durant boni tot el mes d’abril hem tingut un temps molt plàcid. Ni pluja ni vent i, per contra, sol i calor. Açò ha fet que molta jovenea ja hagi estrenat la roba estiuenca. Emperò aquest temps és enganador, el canvi pot venir en qualsevol moment. De fet, hem pogut comprovar que la fresca ha tornat. Ho insinuaven en una conversa de carrer dues velletes que passejaven agafades de braceti:  

- Semblava que ja venia s’estiu i ara torna fer fred...

- Ja ho pots ben dir! però me’n record que s’àvia ho deia moltes vegades: “es mes d’abril no te llevis un fil”

- Bé, jo encara no he estojat sa roba gruixada.

- Ahir es vent es veu que va aixecar qualque cosa i me va entrar una busca dins s’ull. I mira que vaig prémer per treure-la, però no hi va haver manera. Em va fer grifar!

L’origen de la paraula busca és germànic i el seu significat és llenya de cremar. Emperò a la nostra illa una busca és una partícula molt petita, sigui de llenya cremada o d’una altra cosa que, com deia la velleta, el vent pot aixecar d’enterra amb una bufada de no res. Segurament qualque vegada ens ha entrat una mica dins un ull i qui ho pateix sap prou bé la molèstia que fa. Per açò fer més nosa que una busca dins un ull vol dir que una cosa o una persona és molt molesta. I, en aquests temps de crisi, en que hi ha molta gent a l’atur, ja va bé que almanco puguem dur busques en es niu, que puguem aportar les coses necessàries a casa per viure, igual que l’ocell les dur al niu.

Com que una molèstia dins l’ull ens pot arribar a empacientar sempre farem tot el possible per treure la causa: mort es ca, morta sa ràbia. Un sistema prou eficient és emprar una punta d’un mocador per intentar pescar la molèstia; clar que hem de mester l’ajuda d’una altra persona i, sobretot, que tengui prou vista i habilitat.  Una altra manera que podem provar és agafar-nos la pipella de l’ull afectat i fer-lo borinar estirant la pell; ara bé, s’ha de recitar aquesta senzilla poesia amb una cantarella que allargui les síl·labes finals de cada vers:

Santa Llucieta

tenc una busca dins s’ull,

es qui vol que la prengui

que jo no la vull.

Com a darrer recurs tenim les ninetes o pedres de la virtut. Diuen que aquestes pedretes que es poden trobar arran de la mar són els taps d’un caragol marí. És bona d’identificar perquè tenen una forma rodona i plana amb una cara llisa on s’hi veu un espiral de caragol (hi ha gent que ho relaciona amb un ull màgic). Idò, n’hi ha que afirmen que el mètode és infalible: es posen la nineta dins l’ull, la pedreta tota sola fa la volta i deixa l’ull ben net... He llegit que hi ha qualque joier que ha emprat la nineta com a pedra preciosa per fer anells, barceroles o altres penjolls. Som molts que pronunciam barcerola entost de bracerola! I, tanmateix, bracerola és la forma correcta perquè ve de braç. Potser un temps les barceroles venien de Barcelona...

Fer busques o treure busques és el típic joc de treure a sorts per veure a qui li toca fer qualque cosa. Qui treu la busca més curta sol ser el perdedor. I encara amb les busques, he sentit emprar aquesta paraula per referir-se a una part petita que sobrepassa un nombre rodó, en les hores, sobretot: “són les tres i busques”.

Amb el grifar de la conversa, tot d’una me va venir un record de quan era un al·lotet. A casa, amb tant de germans, i més encara en els dies de canvi de temps, l’esvalotament era tant que solíem fer perdre la paciència a ma mare. I era la seva sentència: “me feis grifar!”.

El verb grifar ve de grifa (res no té a veure amb grifo que, per altra banda, és un castellanisme que s’evita fàcilment amb l’aixeta). He descobert que una grifa és una barra de ferro que els ferrers empraven per doblegar les peces de ferro. Així, anàlogament, grifar voldrà dir que una situació “doblega” la paciència d’una persona i la fa posar nerviosa.

I si qualcú perd la paciència perquè es veu impotent d’aconseguir un desig li direm: “se grifa com en Joanot, perquè vol i no pot”.

Mostatxins

Aquesta vegada m’ho demanen per telèfon. És una veu coneguda d’una mestra d’infantil:

- Tu que saps que són es mostatxins?

El cervell comença a processar la informació emmagatzemada i sols troba la lletra d’una cançó popular. No me ve el nom del títol, però és bo de fer trobar-lo. Són dècimes de segon perquè la veu continua a l’auricular sense deixar-me dir res:

- És que ara, amb es fiets, cantam sa cançó “Llimones de Sant Jeroni” i volíem explicar que són tots es noms que surten...

La lletra diu així (tal vegada qualcú la coneix amb algunes paraules canviades de lloc, perquè amb tants de noms és fàcil baratar l’ordre):

Som menjat tronges,

peres, pomes i codonys,

llimones de Sant Jeroni

síndries i melons,

pomes, pometes dolces

i codonyets,

mostatxins i coses fines,

panses, rem i pa torrat, sí!

I com sol passar amb altres paraules, ignorant de mi, no sé que són els mostatxins... Sols puc deduir que és un derivat de mostatxo. I segurament no som un homo de mostatxos (home de caràcter, formal, enèrgic), però quan tenc una paraula o expressió per desxernir som prou constant.

No sé si hi deu haver qualcú que hagi fet, tastat o vist mostatxins. La veritat és que totes les persones a qui ho de demanat m’han contestat més o manco igual: “no ho sé!”. I boni bé totes han fet referència a la cançó de les llimones. El diccionari de n’Alcover, que sempre és el meu primer recurs, sols diu que és un diminutiu de mostatxo i que en plural, a Menorca, és “certa pasta fina que fan els sucrers”.

He remenat els llibres de cuina que tenim per casa i n’he fullejat un que es diu “Repostería Balear “ (és en castellà) editat el 1987 per una caixa (quan les caixes, a més d’estirar els doblers de la hipoteca, també es dedicaven a subvencionar l’edició de llibres). A la secció de “pastas secas” he trobat els mostatxins. Si qualcú en vol fer la prova, vet aquí la recepta per a quatre persones (la traducció és meva):

Ingredients:

- tres ous

- 200 g de farina

- 200 g de sucre

- oli d’oliva per untar

Preparació:

Es baten tots els ingredients fins que la pasta es pugui manejar bé. Després l’hem d’aplanar damunt una superfície plana enfarinoada i la tallam en forma de mostatxos. Ho col·locam damunt una llauna untada amb oli.

No diu res més, però se suposa que llavors ho hem de posar al forn...

A la introducció del llibre diu que a vegades la quantitat de farina falla perquè els ous ara es compren petits i les proporcions estan fetes amb ous del dia i “hermosos de tamaño”. De l’oli també en fa refrència: és forçós que sigui d’oliva encara que ens haguem de gratar sa butxaca. Ara, si es darrer mot diu butxaca,  voldrà dir que si algú s’anima a fer mostatxins acabarà amb un resultat decebedor, cosa que no voldria. Les àvies enteses, quan han sabut la recepta, m’han dit que segurament deuen sortir unes coques com a macs de fortes.

Aclarit ja el tema dels mostatxins, voldria tornar a la cançó. Tantes fruites inciten a fer suculents comentaris.

El codony és un fruit poc menjat perquè restreny molt. Per açò va molt bé pels qui tenen diarrea, que és el mateix que anar d’esquèndil o de cagarel·la. Per curiositat, cagarel·la també és un bon retgiró (que fins i tot pot fer perdre el delit), i un codony també pot ser una persona curta d'enteniment. La cançó ralla dels codonyets... he sentit altres versions que en aquest fragment canten “codonyat”, que seria la confitura de codony (mal anomenada  “membrillo”).

Rem és la manera que tenim a Menorca d’anomenar el raïm. I com que fins ara he anat mig figa mig rem , ja no vaig de peres (no estic per a bromes ni per a intervenir de manera inconvenient). Si una persona no vol peres amb una altra és que no vol tenir-hi tractes o baralles per por de sortir perjudicat. I tal vegada els hauríem de posar ses peres a quatre...

Per acabar, si qualcú creu que no se’n recordarà de totes aquestes expressions li haurem de dir: menja panses (o coes de pansa), i hi pensaràs.

Escandai

La manera de viure i sentir el temps de quaresma ha canviat molt d’uns anys cap aquí. Els nostres avis deuen recordar aquestes setmanes com a temps de dijuni, prohibicions i penitències. No és estrany que la gent no desitjàs l’arribada de la quaresma. Ja ho diu aquesta cançoneta:

Si cada dia fos festa

i Nadal de mes en mes,

Pasco cada setmana

i Corema mai vingués.

He llegit que més enrere, en temps d’en primer, hi havia el costum de fer sermons que no servien més que per fer por. A vegades venien a l’illa frares o capellans de Mallorca i de Barcelona a fer aquests sermons, els deien els coremers (quaresmers). Al llibre de Borja Moll “Cinc temes menorquins” es narra una anècdota prou graciosa:

“...un predicador quaresmal que, fent el sermó sobre l’infern, donava detalls que podríem anomenar “alimenticis”, com és ara aquest:

- Estimats germans! Sabeu què mengen, els condemnats, dins l’infern? Sabeu què mengen?

L’auditori estava intrigadíssim, sense poder endevinar què devien menjar. I el frare continuava:

- No sabeu què mengen? Idò mengen... fel de dragó!

Tots els devots escoltadors sentien un escarrufament d’oi, només de pensar en aquella menja. I el predicador afegia:

- I sabeu què beuen, els condemnats?...

Després de repetir la pregunta per mantenir més en tensió els escoltants, va afegir:

- Els condemnats beuen... plom fus!

Passat el primer moment d’esglai, es va sentir un mariner que deia, a mitja veu:

- I deuen cagar escandais!...”

No sé fins quin punt aquesta anècdota té de realitat; segurament sermons d’aquest estil se’n devien fer a betzef i qualcú devia tenir l’enginy de convertir-lo en acudit. Clar que l’acudit no té cap gràcia si no sabem què és un escandai!

En principi, normativament escriurem “escandall”. Són moltes les paraules acabades en “all” que a Menorca es conveteixen en “ai”: badall, all, esparrall, bramall, fermall, tall... Emperò també són moltes les que no canviam i queden en “all”. No he descobert encara cap norma que ho expliqui: gall, cavall, fall, ball, call (potser en aquestes darrers hi ha més monosíl·labs).

Un escandall és la peça de plom que se lliga a l’extrem del volantí (un ormeig de pesca) perquè fil i hams vagin a fons. Qualsevol pescador, mariner o aficionat a pescar sabrà perfectament de què rallam.

Quan vaig contar l’anècdota i el significat de la paraula a un ranxo de coneguts, un dels tants que havia fet feina a l’oficina d’una fàbrica de sabates me diu:

- Però un escadai també és una altra cosa! Quan detallàvem i calculàvem els preus de tots els components per separat de la sabata per llavors determinar el cost total... a açò li dèiem s’escandai.

I té raó, el diccionari també contempla aqueta accepció. Cosa que jo ignorava completament.

Posats ja a ser ignorants, vaig descobrir que un escandall a Menorca també és una persona cridanera. Pareix que aquest significat prové de la paraula escàndol (en el sentit d’esvalot, crits, renou...) perquè d’escàndol surt escandalera i qualcú devia pensar (per analogia) que també sortia escandall.

En la transcripció de l’anècdota també he remarcat la paraula “fel” perquè li traurem es suc. I mai més ben dit perquè es fel (o sa fel) és aquell suc viscós, de color verdós o groguenc, que té un gust molt amarg i procedeix del fetge.

Idò, primer li trauré es suc amb tres expressions: tenir mal fel és du males intencions, tot el contrari de no tenir fel que és ser molt benèvol, sense cap mal sentiment, i treure es fel per sa boca voldrà dir estar molt irritat.

I per acabar, dos refranys: fins els coloms tenen fel que es diu perquè tothom és capaç de fer qualque cosa amb mala voluntat, i poca fel, corromp molta mel que significa que les coses dolentes, encara que en petita proporció, poden fer malbé les bones.

Esper que l’article no m’hagi sortit amb regust de fel perquè l’he allargat tant com el fil on va lligat l’escandall.

Suturnu

Quan el Dimecres de Cendra vaig veure penjada S’àvia Corema (o Sa Vella Corema) tot d’una me va venir al cap una dona anciana que vaig conèixer. No me la va fer recodar la semblança física ni la fesomia de la cara; va ser per mor de la manera de vestir (i també pel rosari) que es van connectar les neurones dels records.

La qüestió és que me ve a la memòria una conversa amb aquesta dona. Rallava, ella, d’un homo que no li feia prou el pes perquè trobava que era poc tractable:
- És un poc “suturnu”!- va sentenciar al final.
La paraula va fiblar l’aire per fer cima al meu cervell. “Suturnu”. No havia sentit mai una cosa consemblant.

A ca nostra, vaig remenar papers i llibres i vaig  cercar a diccionaris i enciclopèdies (xerr d’uns quants anys enrere i d’internet ningú no en rallava, encara no s’havia introduït dins les cases). Vaig provar de reescriure la paraula: suturnu, soturno, suturno... Res. Pensava si era la unió dels dos mots castellans: “su turno”. Cap referència. Vaig arribar a pensar si la pobra anciana, afectada un poc d’Alzheimer, s’hauria inventat la paraula...

Un bon dia, però, a l’escola cercàvem informació a diferents llibres referent al sistema solar.  I xoroiant un text en castellà, llavors em va venir la bellumada:
- Clar! “Saturno”

La jornada escolar se’m va fer llarga. Havia de comprovar si la meva hipòtesi era certa. El diccionari Alcover-Moll és l’aliat més fiable en aquests casos. La primera entrada de saturn correspon gramaticalment a un nom: 1. Nom d’un rei fabulós d’Itàlia... 2. Planeta del sistema solar... 3 Plom, en la química antiga... (Curiosa aquesta darrera). De moment res del “meu” significat.

La segona entrada, però, em va treure la clarícia:
2. SATURN (i saturno), -URNA adj. Sorrut, taciturn...
I al final, en rallar de la fonètica, anuncia que a Menorca es pronuncia “sutúɾnu”!

Voldria creure que encara existeix a Menorca qualcú que empra aquesta paraula, però ho dubt. La que sí que he sentit actualment, i tal vegada abans ja era un poc més habitual, és sorrut. Ja és veu que es presenta com a sinònim de saturn i aplicat a una persona vol dir que és poc tractable, eixuta, aspra de tracte, massa seriosa. Diuen que sorrut pot venir de l’euskera, surru, que vol dir cric, avar.

Taciturn és el terme que empra el diccionari en segon lloc per definir saturn. Segurament és un mot més literari i no usat en el llenguatge de carrer. Però curiosament (o no tan curiós, podria ser un abreujament i  deformació del mot?) té una rima perfectament consonant amb saturn. Si un homo és taciturn vol dir que habitualment és silenciós i que ralla ben poc. Clar que també és atribuïble a les dones i, sent que som el febrer, recordarem la dita un poc masclista (no sé si malintencionada o no): “es febrer és es mes que ses dones xerren més poc”.

Conten que el febrer, abans, tenia trenta dies, com el gener i el març. Ves a saber perquè, aquests mesos li van manllevar un dia perhom amb el seu consentiment; després, però, aquells dos no li van tornar els dies i per això ara el febrer només en té vint-i-vuit; de la ràbia que va agafar, li ve açò de ser tan dolent, tan fred i mal de passar.

Per acabar, tornarem a saturn. Segurament es va arribar a l’ús de saturn com a sinònim de sorrut, no per la semblança amb el taciturn sinó perquè, astralment, aquest planeta s’associa amb la mala sort i les desgràcies. El diccionari ho diu així :“saturn és considerat planeta de mal averany”. Una persona també pot ser un mal averany si és dolenta i no inspira confiança o si té molt mal geni.

I ja que xerram d’astres, el fet que els dies de Pasqua (i de rebot, la Setmana Santa, sa Corema i els Darrers Dies) caiguin cada any en dates diferents es deu a què ens basam en el cicle de la lluna. És a dir que en el fons tots som un poc llunàtics.

Anar de reina

La feina de tecnologia que havia encomanada era la de fer unes maquetes d’eines antigues que s’empraven al camp menorquí. L’alumnat s’hi va esmirar prou i va fer una feinada: una arada, una civera, un bast, un carro...  La veritat és que els resultats van ser sorprenents: quina manya! Paral·lelament vaig posar la tasca d’anar a xerrar o fer una entrevista a gent major perquè explicàssin vivències i maneres de fer “d’aquells temps”. Com és normal, la majoria es va decantar per entrevistar els seus avis. A una sessió de classe, els diferents equips de feina van exposar el seu reportatge amb filmacions de les persones entrevistades.

Vaig fer unes quantes anotacions directes al meu cervell.

La primera referència anava relacionada amb els refranys i, concretament, amb els que fan esment de la Candelera que just acabam de passar (2 de febrer): “si la candelera plora, s’hivern és fora; si la candelera riu, lluny és s’estiu”. I aquest dissabte passat primer va ploure, llavors va fer vent i també al final se va aclarir el cel; per tant no sé exactament com interpretar la dita. La que sempre sol tenir raó és l’altra que diu “per la Candelera, es fred o és davant o és darrera”, clar que hi ha hiverns que fa fred tant abans com després.

Hi ha persones majors que empren l’adverbi després com a sinònim d’abans o en altre temps: “... i llavors ho posàvem dins es forn fins que era cuit. Ara ho feim d’una altra manera, però después ho fèiem així!” Ja és curiós aquest ús perquè se li dóna el sentit totalment contrari al que realment té. És una accepció que no he trobat a cap diccionari. Per altra banda, a Menorca ens costa pronunciar bé aquesta paraula, sempre solem usar el “después” (que ens deu venir per influència castellana o qui sap si és herència del depuis que emprava en Ramon Llull). Tal vegada és que trobam que dir “després” és “massa català de Catalunya”, però la paraula procedeix directament del llatí de-ad-pressum, que vol dir “tot just”.

Tot just, un altre avi contava  “...som analfabet, no vaig anar a l’escola. De molt petit vaig començar a fer feina llogat de missatge i de més gros vaig anar de reina una bona temporada...”  Evidentment, la reina aquesta és la que produeixen els pins. Per etimologia hauríem de pronunciar reïna (amb la força damunt la i) perquè procedeix del mot resina. Li passaria com a la camisa que també li llevam la essa per dir camia, però, a més, en el cas de la reina, com que els forts sempre dominen, l’accent ha passat de la i a la e (de la vocal dèbil a la forta). A la reina, femení de rei, també li ha passat un fet consemblant: del llatí regina va passar a rehina, després tenim reïna i finalment la forma actual reina.

En l’expressió anar de reina es maneja una estructura que moltes vegades empram o sentim en una conversa habitual: el verb anar amb la preposició de. La suma d’aquestes dues paraules indica una finalitat. Quantes vegades hem anat d’esclata-sangs, o d’espàrecs, o qualcú va d’excursió o d’acampada... També una persona pot anar de les seves (o a les seves) quan va per tot i fa el que vol (que sol ser una característica pròpia d’aquesta persona).

Segurament som molts que en aquests darrers dies de disflessats anam de berbes. La berba (o verba) és una dita o fet festiu. Per tant anar de berbes té el significat d’anar de bulla, de passar-ho bé, de xalar. Ara la gent més jove sol dir anar de xou, o fins i tot, anar de jarana o patxanga, però açò  ja és influència moderna forastera.

I de disflessats n’hi ha de tota casta. Fa uns anys en vaig veure uns quants que anaven de bruixots, antany una al·lota anava de reina i el seu company de guerrer i, aquest dissabte, qui sap si jo aniré només amb quatre pelleringos. Un pelleringo és un bocí de roba esqueixada i penjant, però també té el significat de falta o defecte secret. Per açò sí qualcú me coneix que no me tregui tots es pelleringos.