Fer un bunyol

Aquests dies que volten la festa de Tots Sants és costum fer bunyols. Però bunyols d’aquests que són per menjar ensucrats o mullats amb mel o arrop. Les escoletes se’n cuiden prou de seguir la tradició i conviden mares i àvies (sempre elles) per explicar-ne l’elaboració. Aquí s’han de posar d’acord perquè es poden fer bunyols amb diferents receptes. N’hi ha que se fan amb monyaco i d’altres amb patata. Pel greix, són uns quants que prefereixen l’oli al sèu (per qüestions de tradició, per cuidar la salut o per poder compartir-los amb els nouvinguts àrabs que no poden menjar porc). I si hi ha varietat amb els ingredients, quan arribam a les proporcions ja no en parlem! aquí hi ha de tot.

És curiós que tant la patata com el monyaco són tubercles oriunds d’Amèrica. A Menorca pronunciam “munyacu” i el nom prové del castellà “boniato”, encara que la paraula original és sudamericana. Vull suposar que abans del descobriment del Nou Continent ja es feien bunyols, però evidentment es devien emprar altres ingredients. Per açò, crec que a vegades no som prou conscients quan emprar expressions com “s’ha fet així de tota la vida!”. La vida fa estona que és damunt la terra i amb els bunyols podem veure, per exemple, com productes totalment desconeguts un temps han entrat dins la nostra cultura i ara són tractats com si fossin totalment nostres, “de tota la vida!”

De bunyols en poden sortir de totes mides i totes formes. I no deu ser tan difícil que no surtin prou endevinats. D’aquí vindria l’expressió fer un bunyol o sortir un bunyol per indicar que s’ha fet cosa mal feta. “Volia dibuixar un cavall i m’ha sortit un bunyol!” o “ha vingut per arreglar la cadira i ha fet un bunyol!”, són dites que, malauradament, avui en dia, es substitueixen moltes vegades per una expressió que no ens és tan pròpia: fer una xapussa.

Però l’essència de Tots Sants no és fer bunyols. És una festa dedicada al record dels avantpassats més propers que ja són morts. M’agrada el nom de Tots Sants perquè fa entendre que totes les persones són bones (són santes). Ja és una norma usual xerrar bé de qualcú que s’acaba de morir o d’un familiar o amic que recordam amb estima. I per tenir aquest record més viu i sentir-s’hi més aprop se sol fer una visita al cementeri.

Modernament (com ha passat amb Nadal) s’ha introduït un model de festa diferent que prové d’altres indrets: el Halloween. És una festa més lúdica en què els difunts ja no són els familiars sinó que es converteixen en personatges de literatura fantàstica o de cinema que fan por (morts vivents, fantasmes...) amb un element característic: la carabassa amb llums.

Ja fa gràcia que aquesta carabassa sigui tan atractiva... Fins fa relativament poc, al poble es feia una cosa molt semblant amb les síndries, encara que no tenia res a veure ni amb Tots Sants ni amb els esperits: el fanal amb coa. Es tracta de buidar una síndria, fer-li uns quants de forats decoratius, posar-hi una espelma encesa dedins i passejar-la pel carrer fermada amb una corda. He llegit al bloc del Casal de Joves de Ferreries que el 2008 es van organitzar uns tallers per “recuperar i a no oblidar la nostra cultura popular”: “Antigament, a començaments de la tardor, els fillets i filletes feien, amb les seves famílies fanals amb síndries velles. Després sortien al carrer, quan ja era fosc, i passejaven cantant: un fanal amb coa, un fanal amb coa...”

I, ja per acabar, no podia deixar d’esmentar el refrany més conegut de la festa:

“per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs”.

Només esper que, amb l’escrit d’avui, no hagi fet un bunyol!

Fes

Feia uns dies que en Marc no venia a l’escola. Una telefonada de la família a secretaria ens aclaria que no estava prou bé per aguantar la intensitat i, sobretot, la durada de tot el matí escolar. Va ser coincidència que tingués una entrevista amb son pare i sa mare mentre l’al·lot encara estava convalescent. De tot d’una em vaig interessar pel seu estat:

-         Com està es jove nostro?

-         Es recupera... Ha tingut un poc de passa- va dir sa mare.

-         Ara és amb es l’avis- puntualitzà son pare- que també estan un poc fesos.

Pel que van comentar, prest tornaria a les classes i a la normalitat quotidiana. Vaig entendre que no era un al·lot empeder...

En aquest context, la “passa” té el significat clar de malaltia epidèmica que hi ha a un lloc i temps determinat. La malaltia en qüestió s’aplega o passa d’una persona a una altra. És un mot que empram prou. A vegades tenim una passa molt grossa de grip i les aules queden mig buides, però, en el nostre cas, s’entenia que la passa era de panxa. Quan vas de panxa sempre pots anar per dalt o per baix o les dues coses a la vegada i, clar, amb aquests símptomes, convé quedar a casa. Hi havia un pagès que per fer la gràcia deia que si la gent anava de panxa que caminàs per enrere i aniria d’esquena. És com l’acudit de la cançoneta: tenc mal de cap en es peus i mal de panxa a l’esquena.

Com que en tenir mal de panxa solem menjar arròs bullit, tenim la dita “o panxa o arròs” que es diu per fer veure que de dues coses se n’ha de triar una.

I sort tenim dels avis! Quantes vegades ens han fet costat davant l’inconvenient de tenir un fill malalt! Només voldria remarcar la distinció que feim a Ferreries (i altres pobles) en l’ús de l’article per anomenar-los: l’avi i s’àvia. Deu ser el fet masclista de donar més importància a l’avi? O es deu al tracte més íntim i afectuós de s’àvia? Sigui el que sigui, la confusió màxima és produeix amb el plural; no ens basta amb un article (els avis o ets avis) que moltes vegades n’hem d’emprar dos: es l’avis.

Idò, son pare deia que els avis també estaven fesos... Que qualcú estigui fes vol dir que està indispost i que li falta força i delit; i aquesta falta de vitalitat normalment es causa d’una malaltia. Potser a vegades “fes” seria sinònim de sollevat (encara que, en principi aquesta darrera paraula té el significat més concret de tenir remogut el ventrell i tenir oi). Evidentment, sollevar té altres significats no tan malaltissos: alçar, sublevar, revoltar, remoure amb una passió forta... Amb la pronúncia del mot ja ballam, a Menorca tenim la revidea de duplicar el so de la “ella”  i pronunciam sollevar com si empràssim una ella geminada (“soll·llevar”).

Però “fes” té el significat original d’una esquerda o tall molt prim, especialment en objectes fràgils de terra, de vidre, de porcellana. Que un trià (o tià) estigui fes o una olla de terra estigui fesa vol dir que tenen un trenc llarg i prim que no arriba a foradar (encara que faixin renou d’esquerdat).

De fet, si no vaig errat, una fesa és el tall llarguer i estret que es fa a les orelles del bestiar com a senyal per a conèixer el propietari. Avui en dia han canviat aquesta marca per una espècie d’etiqueta plastificada que també se penja a les orelles.

Finalment, ens queda la paraula “empeder”: propens a patir una malaltia o que pateix sovint d’un mal o molèstia física. És una paraula que antigament s’emprava ben prou perquè se suposa que la condicions higièniques, alimentàries i sanitàries eren més precàries. Açò no obstant, encara que no emprem tant el mot, en l’actualitat hi ha prou gent empedera. D’un gra d’arena feim una muntanya i per poc mal que tenguem ja ens queixam de més. Som poc sofridors.

En Marc ja torna a ser a l’escola ben recuperat. Les molèsties del ventrell ja no l’afecten i només pens que podria ser empeder de la malaltia d’estudiar.

Canera

“ENTREMES de ses trespasses d’un mossu sebeté, trèt des quetelá, curretgid y eumentad, durant es témps que vatj estar de métje e nes pòbble des Merquedal. L’añ 1842.”

Escrit a mà dins una vella llibreta d’espiral i fulles de quadres, he trobat aquest relat. No és l’escrit original, clar. Tan sols és una còpia, però crec que té el seu valor. La lectura s’ha fet dificultosa, a més de ser en vers, no segueix les normes ortogràfiques actuals (el 1842 no teníem gramàtica per a la nostre llengua). M’he fixat que el so neutre de la “a” o la “e” sempre està escrit en “e” (sebeté, quetelá), que la o àtona s’escriu en “u” (mossu, curretgid) i que empra el desdoblament de la “be” (és la manera que tenim a Menorca de pronunciar certes paraules: pobble, púbblic, dobblers). No he pogut descobrir el criteri que segueix per posar els accents...

Però no em vull ficar més amb la gramàtica perquè seria tot un filicomís (encara que, evidentment, la gramàtica és totalment necessària per a qualsevol llengua). M’estim més reescriure un fragment i xerrar de les paraules.

El mosso sabater diu en un moment de l’entremès:

“Heu vist bèstie més grenade

Qu’equest homu qui s’envá?

Si éll pòt fér se bejenade

De dur se fie e curá,

Ha de pessar més quenére

Qu’estig cèrt que de derrére

No se pudrá bellugá.”

Lògicament, la quenére  es refereix a la canera, i s’escriu així perquè és un mot derivat de ca. Una canera és aquell lloc on tenen ànsia dels cans, els donen menjar i tenen aixopluc. Amb la proliferació de cans com a animals de companyia, juntament amb el fet que ens cansam molt prest de tot, els cans que no vol ningú es duen a una canera. Malauradament, i com que és una cosa relativament nova, aquests llocs que se creen pels cans abandonats, han vingut de braceti  amb el nom castellà de “perrera”.

Però canera també pot voler dir “vida de ca” que equival a “viure una sèrie de tribulacions o de misèries”. Per açò, una persona que passa una canera és aquella que viu uns moments mals de travessar. Seria com viure el quefer diari, com deia el batle en l’especial de Sant Bartomeu de la Revista,  plens de maldecaps i tribols. Un tribol és açò, una aflicció o adversitat. Tanmateix, sols tenc present haver sentit aquesta paraula amb una “a” davant: tenir un atribol (a la nostra parla no li costa gaire açò d’afegir o llevar aquestes “a”).  Segurament en aquest cas deu tenir incidència el verb atribolar: produir un estat de torbació a qualcú, que no li deixa veure clar les coses que ha de dir o que ha de fer.

Finalment, hi ha una accepció de canera que prové de cana. Avui dia només se sol emprar aquesta paraula per indicar un cabell blanc, encara que no seria del tot correcte emprar-lo en català. Però la cana a la que ens referim era una mida de longitud que constava de vuit pams, més o manco serien un metre seixanta. Amb aquest mot existeix una expressió molt polida que va amb el caràcter menorquí: “anar a pams i no a canes” (que seria el mateix que “a poc a poc i en bones”).

Aplicat a l’escola, que és la meva feina, qui sap si els docents hauríem d’anar més a pams que no a canes per no atribolar gaire l’alumnat; tal vegada així ningú passaria una canera per arribar a final de curs i aprovaria sense tenir un atribol.

I de l’entremès, he quedat amb les ganes de saber-ne l’autor ...

Bavai

A’s Migjorn són clotelluts

i a Ferreries bavais,

a’s Mercadal són cerruts

i a Fornells són esparrais.

És la transcripció que fa en Ferrer Ginard d’una cançoneta menorquina. Supòs que els més majors del poble recordaran que un temps als ferreriencs ens deien bavais. No sé si el mal nom devia coincidir temporalment amb el de panxes rotges o va ser una substitució feta de sobte. La veritat és que ara ja ningú ens nomena així ni ens sentim al·ludits en sentir-ho. És evident que bavai ve de bava que és aquella salivera que ens cau de la boca sense voler. I bavai és un que treu baves freqüentment. Es veu que els ferreriencs devíem bavar molt.

Normativament hauríem d’escriure bavall. Tothom sap que moltes vegades convertim les “ll” en “i”, però és curiós que no ho feim sempre i, en aquests casos, no hi ha cap norma que ho determini. És com si les persones haguem triat aleatòriament quan volem pronunciar una cosa o altra. A cavall, ramell i bull (també a moltes altres paraules) els pronunciam amb la “ll” corresponent; però a retall, consell i full feim el canvi fonètic per dir “retai”, “consei” i “fui”. Per què canviam unes paraules i no les altres? No ho sé, però és una particularitat de la nostra manera de rallar.

En qüestió de bavalls, tothom te clar que és més comú que siguin els fillets petits que baven més, per açò se’ls sol posar els “baveros”. És així com la majoria anomena aquella peça de roba que es ferma al coll d’un infant perquè no s’embruti el vestit amb les baves o menjar. Els que ens estimam la llengua som conscients que “bavero” no és un mot de la terra.  També és cert que a Menorca no tenim cap paraula pròpia que s’avengui  amb la definició, però tenim alternatives més adequades: bavador i baveralls (que també deriven de bava) o pitets (perquè la peça guarda la zona dels pits). 

Emperò la salivera també pot ser figurada i ens pot caure sa bava quan esteim molt satisfets de noltros mateixos o, sobretot, de persones que estimam. Quins pares no baven pels seus fills quan comencen a xerbejar? A quins avis no els cau sa bava quan passegen els seus néts?

Per altra banda, una persona pot tenir mala bava quan és poc de fiar o quan flastoma habitualment, però sobretot sol anar amb mala bava quan du males intencions i té sentiments rancorosos o malèvols. En aquest darrer sentit també se pot dir que té mal fel. Desgraciadament, avui en dia ens en fiam ben poc de les persones tal vegada per mor dels nostres pensaments que ens fan entendre que tothom du males intencions. Potser hauríem de recuperar aquesta confiança perquè, certament, quan demostram tenir fe en una persona és quan millor ens respon (tant en fets com en paraules). A més convindria de tenir present sempre la nostra màxima: qui no fia no és de fiar.

Abans d’acabar, voldria tornar als bavais... Entre els pobles menorquins sempre hi ha hagut una certa rivalitat. Conten que a un glosat a Es Mercadal hi va acudir un improvisador ferrerienc (crec que era en Xico Morlà) i, clar, els glosadors locals el van començar a abarbetar amb bavais ve, bavais va. La defensa no es podia fer esperar i els devia contestar amb una glosa com aquesta:

Jo venia en so de pau

i em rebeu amb una guerra,

basta escoltar sa guiterra

per rematxar-vos es clau:

de sa boca bava em cau

quan veig que voltros sa terra

amb es nas la ben forgau.

(Aquesta anècdota me la va contar en Toni Camps, però no he estat capaç de recordar les gloses exactes que me va recitar. Si qualcú en sap res...)

Qui som?

Si se’m brinda aquest espai
permeteu-me fer una cosa,
que esper que no faixi nosa
perquè no ho ‘via fet mai,
en llegir aquest enfilall,
descobriu què és cada glosa
que cadascuna proposa
resoldre un endevinall.

Tothom cerca es seu lloc

abans que jo no comenci,

i se fa absolut silenci

quan li emprenc a poc a poc;

alerta, no m’equivoc,

faig que s’ambient se condensi

i as final, mal no convenci,

sa gent escauf més que es foc.

Som de presència modesta

i me venc per bona sort,

de tronxo recte o un poc tort,

d’una blancor manifesta,

i passada ja sa festa

de colcú en som record

i me treu per dar conhort

es dia que hi ha tempesta.

Me van començar ahir

ingredients de tota casta,

avui una mà m’embasta

forma de caragolí,

s’ardor m’estufa, a la fi,

i si som de bona pasta

un tros meu mai no te basta

i un altre n’has d’engolir.

Cap des meus ulls no enfoca

emperò hi veig prou clar,

tenc un nas d’aquí a allà

i tanmateix mai se moca,

quan sa música s’hi aboca

i faig rotlo amb es germà,

tenc mania de ballar

amb una mà dins sa boca.

Es lloc m’he guanyat a pols

faig sa passa més segura,

que damunt sa pedra dura

refaig un camí més dolç,

en ser es suport de molts

rep trepitj sense mesura

de peu i de ferradura

que me converteix en pols.

En festes som oportuna

qui em segueix queda remull,

i també solec fer trull

‘seguda dalt sa tribuna,

allà som una comuna

as compàs de qui mou full,

vam qui sap desfer s’embull:

som molts i només som una.

Tenc es meu lloc indicat,

me pos davant sa ringlera,

es qui me du no té espera

són molts anys que ha esperat,

s’Apòstol duc aferrat

valerós dins una esfera,

vermell davant i darrera,

i Ell sols se veu d’un costat.

Abans era molt feiner,

que som fort com una roca,

ara feina en faig ben poca

però sa festa em manté,

tenc es principal paper,

açò m’incita i provoca,

i és molta gent que em toca

per sa plaça i es carrer.

Tan prest un puny ja m’amerra

com llavors vol entre crits,

sense que hi hagi ferits

jo puc provocar una guerra,

caic a dreta i a esquerra

i em salvaré des cruixits

si em troben fillets petits

que m’arrepleguen d’enterra.

Me té guardat amb prudència

una presó transparent,

es meu acte delinqüent

es fugir amb massa freqüència,

sols he de tenir paciència

i esperar es meu moment,

quan m’atraquen a sa gent

surt en part i deix s’essència.

En festes som averany,

necessari per sa flora,

comparable a un qui plora

però del cel cau es plany,

no hi som present cada any

i si vénc ho faig d’enfora,

puc ‘ribar a qualsevol hora

que ningú ho trobarà estrany.

Hi ha gent que del camp me talla

per ser-ne es darrer trofeu,

sa meva presència atreu,

i acaba amb una rialla,

i no entenc com sa rondalla

(d’un sant cos que en sella seu

i un bon homo que va a peu)

pugui acabar en baralla.

Quan sa festa ja declina

entraré en escena, jo,

a colque fillet faig por

que no actui de forma fina,

un xiulo amunt m’encamina

i moriré amb un tro,

però en morir ve lo bo:

tot el cel fosc s’il·lumina.

Estic en glòria de Déu,

i al món puc donar alegries,

em faig present, sens manies,

quan s’aclama es nom meu,

no durar gaire em sap greu

perquè sols aguant tres dies,

però si ets de Ferreries

tot l’any som dins el cor teu.

Aquesta és sa conclusió,
qui vol que en tengui memòria
des relat de cada història
amb sa seva solució.
Igualment deman perdó
si s’obra no és meritòria,
i que visquem a la glòria
es dies des Sant Patró.

Sant Bartomeu 2012

Jutipiris i jutoris

Hi ha gent que té el costum de guardar records dins un calaix: una floreta, una carta, una pedra, un floc de cabells, un calendari, un tríptic... Són records que d’una manera o altre són significatius per la persona que ho arracona. Fa un parell de setmanes ma mare me va mostrar un full de diari; es notava que feia anys que ho tenia estojat (devia recordar el refrany “Qui ho estoja per demà, ho estoja pes ca”). Corresponia a la contraportada del diari Menorca de dia 28 de març de 1984 i anava dedicada a en Serreta. És curiós comprovar que hi ha malnoms (que no sempre són ofensius, ni destaquen un defecte, vici o qualitat) que s’hereten com si fos una marca genètica. Qualque sobrenom passa directament de pare (mare) a fill ( filla). Altres vegades boten una generació i es transmeten d’avis a néts. També hi ha els casos en què el malnom no segueix la via hereditària i acaba que se perd (succeeix més o manco com la selecció natural de les espècies; en el nostre cas, la selecció la fa el poble).

La qüestió és que, retall de premsa en mà, la mirada se’m va desviar cap al subtítol i concretament cap a una paraula: “cada vegada que marcava un gol anava davant es porter i li feia un jutipiri”.

Un jutipiri és un gest que se fa amb la cara, amb braços i mans o amb tot el cos per fer riure o per enriure’s de qualcú. A Menorca entost de “enriure’s” sempre deim i pronunciam enriurer-se’n; ja és ben particular que als verbs en -re, els acabem i convertim en -er quan hi hem d’ajuntar segons quin pronom: mourer-se, veurer-mos, perdrer-se...

En el cas d’en Serreta està clar que feia jutipiris amb la intenció de riure’s del porter rival. Però a vegades feim qualque gest o moviment sense voler que també pot fer riure a qui ens veu. I encara que aquests gests que fan riure es faixin desintencionadament són jutipiris igualment.

No sé perquè me pareixia que aquesta paraula sempre s’emprava en plural, sense article i acompanyat del verb fer: “aquell al·lot li fa jutipiris”, “sempre riu quan li faig jutipiris”, “a vegades feia jutipiris quan explicava”... Però es veu que el mot també s’empra (o al manco s’ha usat) en singular. Fins i tot es pot emprar com a sinònim d’una persona que fa moltes contorsions o gestos estranys: “aquest bergant és un jutipiri!”

Actualment la televisió mostra primers plans dels jugadors de futbol amb prou deteniment. És cert que poden fer qualque carota sense voler que fa riure (sobretot si ho mostren a càmera lenta); però els gests intencionats dels jugadors quan fan un gol són més d’arrogància i prepotència que altra cosa. Clar que qualcú també pot veure en aquesta supèrbia una manera d’enriure’s de l’equip contrari o del públic. No sé si a açò se li pot dir fer jutipiris... Tanmateix el mot llatí del qual pareix que prové la paraula, vituperium, significa “insult”.

Aquests jutipiris, al final, m’han fet pensar en el mot jutoris. Els jutoris són crits amb què es demana auxili. Tal vegada és més usual  emprar la paraula en la locució crits i jutoris. I el seu origen vindria de la reducció de “adjutori”, que vol dir ajuda o auxili. (com en el cas anterior i curiosament també l’he sentit emprar sempre en prural!).

Encara que els orígens i significats de jutipiris i jutoris són molt diferents, el fet de començar  en “jut” i acabar en “ris”, fa que les paraules, si no són parents, almanco semblin amigues. I amb el que queda d’estiu encara tenim molt temps de fer jutipiris i de riure i fer riure molt. Ara bé, convé no enriure’s de ningú i no haver de sentir crits i jutoris.

Anar de caboires

Aquests darrers dies he tingut la sort de rebre les famílies dels que han estat els meus deixebles més directes. La nota final de cada assignatura és un indicador molt important, però a l’hora de fer balanç agafa més rellevància l’intercanvi d’impressions. Els comentaris, més que en els nombres i notes, se centren en el progrés, en les actituds, en la manera de ser i estar de l’alumne tant a casa com a l’aula i en el futur immediat. I cada família té la seva vivència i experiència; la seva dinàmica, la seva manera de funcionar; els seus costums i la manera pròpia de veure les coses; les seves expressions i gestos corporals. Ja ho diu la dita cada casa és un món.

Totes les maneres de fer que me transmeten les famílies  i que són diferents a cada casa són respectables, maldament  a vegades hi ha qualque mare (les mares solen passar més pena) que diu “no sé si ho faig prou bé!” i qualque filla que li retreu: “açò no importa que ho contis!”. Estic ben convençut que les decisions de mares i pares sempre  miren pel bé dels fills i filles encara que la visió dels adolescents és, a vegades, ben diferent.

Personalment, tenc la immensa fortuna de sentir-me valorat i estimat per les famílies. Vull pensar que elles tenen les mateixes sensacions quan acabam una entrevista; seria una gran satisfacció... La veritat és que els estic molt agraït pel que m’han transmès durant tot l’any. I amb l’agraïment, sempre hi ha aquelles persones que són un poc més exagerades i fan qualque obsequi. El darrer ha estat el llibre d’en Toni “es doctor”, que va ser metge del poble, titulat Cabòries.

A Menorca, una cabòria és una idea fantàstica, que no respon ni correspon a la realitat. Tanmateix, sempre havia pronunciat (i sentit pronunciar) aquesta paraula d’una manera diferent i només en una expressió: anar de caboires. Que una persona vagi de caboires vol dir que du moltes d’il·lusions i viu segons idees fantàstiques, que en el fons és com no anar de res. Els diccionaris, però, res diuen de les caboires i sols fan referència al mot cabòria amb el primer significat de preocupació (especialment sense fonament).  

Potser aquestes preocupacions infonamentades, aquestes idees fantàstiques i aquestes il·lusions irreals ens fan emboirar el cervell i, al final, ens fa mesclar les cabòries amb les boires per treure les caboires...

Està bé tenir idees pròpies i pretensions per al futur, però hauríem de maldar que aquestes idees i il·lusions no ens envoltassin d’una boira que no ens deixàs veure la realitat. Hem d’evitar la boira espessa o boirada que ens limita la visió i ens amaga camins alternatius...

Hi ha un refrany que afirma: “boirada de canaló, as tres dies, saó”, però per acabar d’assegurar la dita, qualcú hi afegeix la coa que mai falla “a vegades sí, a vegades no”. Aquesta expressió me fa recordar un mestre, fet a l’antiga, que vaig conèixer mentre feia pràctiques. Aquest docent dividia el seu alumnat en tres categories: “d’alumnes n’hi ha de tres castes: els set o vuit que sempre ho fan bé, els tres o quatre que no et respondran mai i els deu o dotze que són com sa boira des canaló, a vegades sí, a vegades no”.

Pens que els educadors actuals no tenim el cap tan emboirat i res ens impedeix veure-hi clar. Procuram no establir categories perquè no hi ha cap persona igual i cadascuna té capacitats i ritmes diferents. Així i tot, la calor no emboira l’ambient, però ens pot atumoar i ens pot produir cert torbament i insensibilitat a l’hora d’anotar les qualificacions.