Escandai

La manera de viure i sentir el temps de quaresma ha canviat molt d’uns anys cap aquí. Els nostres avis deuen recordar aquestes setmanes com a temps de dijuni, prohibicions i penitències. No és estrany que la gent no desitjàs l’arribada de la quaresma. Ja ho diu aquesta cançoneta:

Si cada dia fos festa

i Nadal de mes en mes,

Pasco cada setmana

i Corema mai vingués.

He llegit que més enrere, en temps d’en primer, hi havia el costum de fer sermons que no servien més que per fer por. A vegades venien a l’illa frares o capellans de Mallorca i de Barcelona a fer aquests sermons, els deien els coremers (quaresmers). Al llibre de Borja Moll “Cinc temes menorquins” es narra una anècdota prou graciosa:

“...un predicador quaresmal que, fent el sermó sobre l’infern, donava detalls que podríem anomenar “alimenticis”, com és ara aquest:

- Estimats germans! Sabeu què mengen, els condemnats, dins l’infern? Sabeu què mengen?

L’auditori estava intrigadíssim, sense poder endevinar què devien menjar. I el frare continuava:

- No sabeu què mengen? Idò mengen... fel de dragó!

Tots els devots escoltadors sentien un escarrufament d’oi, només de pensar en aquella menja. I el predicador afegia:

- I sabeu què beuen, els condemnats?...

Després de repetir la pregunta per mantenir més en tensió els escoltants, va afegir:

- Els condemnats beuen... plom fus!

Passat el primer moment d’esglai, es va sentir un mariner que deia, a mitja veu:

- I deuen cagar escandais!...”

No sé fins quin punt aquesta anècdota té de realitat; segurament sermons d’aquest estil se’n devien fer a betzef i qualcú devia tenir l’enginy de convertir-lo en acudit. Clar que l’acudit no té cap gràcia si no sabem què és un escandai!

En principi, normativament escriurem “escandall”. Són moltes les paraules acabades en “all” que a Menorca es conveteixen en “ai”: badall, all, esparrall, bramall, fermall, tall... Emperò també són moltes les que no canviam i queden en “all”. No he descobert encara cap norma que ho expliqui: gall, cavall, fall, ball, call (potser en aquestes darrers hi ha més monosíl·labs).

Un escandall és la peça de plom que se lliga a l’extrem del volantí (un ormeig de pesca) perquè fil i hams vagin a fons. Qualsevol pescador, mariner o aficionat a pescar sabrà perfectament de què rallam.

Quan vaig contar l’anècdota i el significat de la paraula a un ranxo de coneguts, un dels tants que havia fet feina a l’oficina d’una fàbrica de sabates me diu:

- Però un escadai també és una altra cosa! Quan detallàvem i calculàvem els preus de tots els components per separat de la sabata per llavors determinar el cost total... a açò li dèiem s’escandai.

I té raó, el diccionari també contempla aqueta accepció. Cosa que jo ignorava completament.

Posats ja a ser ignorants, vaig descobrir que un escandall a Menorca també és una persona cridanera. Pareix que aquest significat prové de la paraula escàndol (en el sentit d’esvalot, crits, renou...) perquè d’escàndol surt escandalera i qualcú devia pensar (per analogia) que també sortia escandall.

En la transcripció de l’anècdota també he remarcat la paraula “fel” perquè li traurem es suc. I mai més ben dit perquè es fel (o sa fel) és aquell suc viscós, de color verdós o groguenc, que té un gust molt amarg i procedeix del fetge.

Idò, primer li trauré es suc amb tres expressions: tenir mal fel és du males intencions, tot el contrari de no tenir fel que és ser molt benèvol, sense cap mal sentiment, i treure es fel per sa boca voldrà dir estar molt irritat.

I per acabar, dos refranys: fins els coloms tenen fel que es diu perquè tothom és capaç de fer qualque cosa amb mala voluntat, i poca fel, corromp molta mel que significa que les coses dolentes, encara que en petita proporció, poden fer malbé les bones.

Esper que l’article no m’hagi sortit amb regust de fel perquè l’he allargat tant com el fil on va lligat l’escandall.

Suturnu

Quan el Dimecres de Cendra vaig veure penjada S’àvia Corema (o Sa Vella Corema) tot d’una me va venir al cap una dona anciana que vaig conèixer. No me la va fer recodar la semblança física ni la fesomia de la cara; va ser per mor de la manera de vestir (i també pel rosari) que es van connectar les neurones dels records.

La qüestió és que me ve a la memòria una conversa amb aquesta dona. Rallava, ella, d’un homo que no li feia prou el pes perquè trobava que era poc tractable:
- És un poc “suturnu”!- va sentenciar al final.
La paraula va fiblar l’aire per fer cima al meu cervell. “Suturnu”. No havia sentit mai una cosa consemblant.

A ca nostra, vaig remenar papers i llibres i vaig  cercar a diccionaris i enciclopèdies (xerr d’uns quants anys enrere i d’internet ningú no en rallava, encara no s’havia introduït dins les cases). Vaig provar de reescriure la paraula: suturnu, soturno, suturno... Res. Pensava si era la unió dels dos mots castellans: “su turno”. Cap referència. Vaig arribar a pensar si la pobra anciana, afectada un poc d’Alzheimer, s’hauria inventat la paraula...

Un bon dia, però, a l’escola cercàvem informació a diferents llibres referent al sistema solar.  I xoroiant un text en castellà, llavors em va venir la bellumada:
- Clar! “Saturno”

La jornada escolar se’m va fer llarga. Havia de comprovar si la meva hipòtesi era certa. El diccionari Alcover-Moll és l’aliat més fiable en aquests casos. La primera entrada de saturn correspon gramaticalment a un nom: 1. Nom d’un rei fabulós d’Itàlia... 2. Planeta del sistema solar... 3 Plom, en la química antiga... (Curiosa aquesta darrera). De moment res del “meu” significat.

La segona entrada, però, em va treure la clarícia:
2. SATURN (i saturno), -URNA adj. Sorrut, taciturn...
I al final, en rallar de la fonètica, anuncia que a Menorca es pronuncia “sutúɾnu”!

Voldria creure que encara existeix a Menorca qualcú que empra aquesta paraula, però ho dubt. La que sí que he sentit actualment, i tal vegada abans ja era un poc més habitual, és sorrut. Ja és veu que es presenta com a sinònim de saturn i aplicat a una persona vol dir que és poc tractable, eixuta, aspra de tracte, massa seriosa. Diuen que sorrut pot venir de l’euskera, surru, que vol dir cric, avar.

Taciturn és el terme que empra el diccionari en segon lloc per definir saturn. Segurament és un mot més literari i no usat en el llenguatge de carrer. Però curiosament (o no tan curiós, podria ser un abreujament i  deformació del mot?) té una rima perfectament consonant amb saturn. Si un homo és taciturn vol dir que habitualment és silenciós i que ralla ben poc. Clar que també és atribuïble a les dones i, sent que som el febrer, recordarem la dita un poc masclista (no sé si malintencionada o no): “es febrer és es mes que ses dones xerren més poc”.

Conten que el febrer, abans, tenia trenta dies, com el gener i el març. Ves a saber perquè, aquests mesos li van manllevar un dia perhom amb el seu consentiment; després, però, aquells dos no li van tornar els dies i per això ara el febrer només en té vint-i-vuit; de la ràbia que va agafar, li ve açò de ser tan dolent, tan fred i mal de passar.

Per acabar, tornarem a saturn. Segurament es va arribar a l’ús de saturn com a sinònim de sorrut, no per la semblança amb el taciturn sinó perquè, astralment, aquest planeta s’associa amb la mala sort i les desgràcies. El diccionari ho diu així :“saturn és considerat planeta de mal averany”. Una persona també pot ser un mal averany si és dolenta i no inspira confiança o si té molt mal geni.

I ja que xerram d’astres, el fet que els dies de Pasqua (i de rebot, la Setmana Santa, sa Corema i els Darrers Dies) caiguin cada any en dates diferents es deu a què ens basam en el cicle de la lluna. És a dir que en el fons tots som un poc llunàtics.

Anar de reina

La feina de tecnologia que havia encomanada era la de fer unes maquetes d’eines antigues que s’empraven al camp menorquí. L’alumnat s’hi va esmirar prou i va fer una feinada: una arada, una civera, un bast, un carro...  La veritat és que els resultats van ser sorprenents: quina manya! Paral·lelament vaig posar la tasca d’anar a xerrar o fer una entrevista a gent major perquè explicàssin vivències i maneres de fer “d’aquells temps”. Com és normal, la majoria es va decantar per entrevistar els seus avis. A una sessió de classe, els diferents equips de feina van exposar el seu reportatge amb filmacions de les persones entrevistades.

Vaig fer unes quantes anotacions directes al meu cervell.

La primera referència anava relacionada amb els refranys i, concretament, amb els que fan esment de la Candelera que just acabam de passar (2 de febrer): “si la candelera plora, s’hivern és fora; si la candelera riu, lluny és s’estiu”. I aquest dissabte passat primer va ploure, llavors va fer vent i també al final se va aclarir el cel; per tant no sé exactament com interpretar la dita. La que sempre sol tenir raó és l’altra que diu “per la Candelera, es fred o és davant o és darrera”, clar que hi ha hiverns que fa fred tant abans com després.

Hi ha persones majors que empren l’adverbi després com a sinònim d’abans o en altre temps: “... i llavors ho posàvem dins es forn fins que era cuit. Ara ho feim d’una altra manera, però después ho fèiem així!” Ja és curiós aquest ús perquè se li dóna el sentit totalment contrari al que realment té. És una accepció que no he trobat a cap diccionari. Per altra banda, a Menorca ens costa pronunciar bé aquesta paraula, sempre solem usar el “después” (que ens deu venir per influència castellana o qui sap si és herència del depuis que emprava en Ramon Llull). Tal vegada és que trobam que dir “després” és “massa català de Catalunya”, però la paraula procedeix directament del llatí de-ad-pressum, que vol dir “tot just”.

Tot just, un altre avi contava  “...som analfabet, no vaig anar a l’escola. De molt petit vaig començar a fer feina llogat de missatge i de més gros vaig anar de reina una bona temporada...”  Evidentment, la reina aquesta és la que produeixen els pins. Per etimologia hauríem de pronunciar reïna (amb la força damunt la i) perquè procedeix del mot resina. Li passaria com a la camisa que també li llevam la essa per dir camia, però, a més, en el cas de la reina, com que els forts sempre dominen, l’accent ha passat de la i a la e (de la vocal dèbil a la forta). A la reina, femení de rei, també li ha passat un fet consemblant: del llatí regina va passar a rehina, després tenim reïna i finalment la forma actual reina.

En l’expressió anar de reina es maneja una estructura que moltes vegades empram o sentim en una conversa habitual: el verb anar amb la preposició de. La suma d’aquestes dues paraules indica una finalitat. Quantes vegades hem anat d’esclata-sangs, o d’espàrecs, o qualcú va d’excursió o d’acampada... També una persona pot anar de les seves (o a les seves) quan va per tot i fa el que vol (que sol ser una característica pròpia d’aquesta persona).

Segurament som molts que en aquests darrers dies de disflessats anam de berbes. La berba (o verba) és una dita o fet festiu. Per tant anar de berbes té el significat d’anar de bulla, de passar-ho bé, de xalar. Ara la gent més jove sol dir anar de xou, o fins i tot, anar de jarana o patxanga, però açò  ja és influència moderna forastera.

I de disflessats n’hi ha de tota casta. Fa uns anys en vaig veure uns quants que anaven de bruixots, antany una al·lota anava de reina i el seu company de guerrer i, aquest dissabte, qui sap si jo aniré només amb quatre pelleringos. Un pelleringo és un bocí de roba esqueixada i penjant, però també té el significat de falta o defecte secret. Per açò sí qualcú me coneix que no me tregui tots es pelleringos.

Sa setmana des Barbuts

He aprofitat el caliu i el carabó que vam deixar encès en el passat escrit per torrar un bon tros de sobrassada i un tall del botifarró el dissabte de sant Antoni. I amb aquestes paraules començam.

Les dues castes d’embotit són prou típiques a la nostra terra i sembla que ara ja podem dir que la torrada que se’n fa durant la vigília del patró de Menorca ha arrelat al nostre poble. La paraula sobrassada ens ve de l’italià “soprassata” que és el nom d’un farciment de carn de porc. Conten que les nostres illes van ser la porta d’entrada d’aquest producte abans d’arribar a la península. A Menorca tenim l’expressió quesvua és sobrassada  que es fa servir quan una persona diu qualque cosa perquè no sap o no vol anomenar clarament un objecte. El “quesvua” és així com pronunciam la paraula quesvulla, que té el significat de “qualsevol cosa”.  A partir d’ara, quan l’alumnat em demani “un ferro d’aquells per fer forats amb sa màquina” (en comptes de dir broca) li hauré de respondre “quesvua és sobrassada”.

Amb el botifarró no ens entretindrem tant. La paraula és un diminutiu de botifarra i deu ser ben cert que “allà on no hi ha sang, no fan botifarrons” i no només perquè per fer aquest producte s’empra la sang del porc, sinó que també ho podem dir perquè en no haver-hi parentesc (de sang) no hi sol haver tanta estimació.

El fet de torrar sobrassada i botifarró per Sant Antoni és per la coincidència amb l’època de matar el porc. Les porquejades volen fred perquè el procés sigui més higiènic i la conservació sigui més bona.

Però, per altra banda, no sé si també per coincidència, la imatge del sant sol anar acompanyada d’un porquet als peus. Conta la llegenda que sant Antoni quan se va retirar a fer d'ermità al desert va aconseguir, entre altres miracles, curar un porquet esguerrat. D'ençà aquell dia, l'animal el va seguir per tot arreu. Segurament l’animaló simbolitza el dimoni temptador, però la gent l'ha convertit en l'exemple de tot animal protegit. En una altra llegenda, és la imatge del sant la que cura un ase “tan malalt que no s’aguantava dret”. Per aquests fets llegendaris i prodigiosos el poble complementa el nom del sant com Sant Antoni des porquet o sant Antoni dets ases i és considerat el patró o protector dels animals.

Les persones més majors del poble potser recorden les beneïdes de sant Antoni a Ferreries. La gent s’arreplegava al Pla de l’Església i cadascú duia l’animal que volia beneir. No hi havia tant d’animals de companyia com ara i, sobretot, es veien cans de caça i ases. El capellà sortia també defora i s’encarregava de beneir tots els animals presents. He llegit que de més antic fins i tot es feia una petita professó pel poble. Aquesta tradició perduda a Ferreries es manté a altres pobles (Es Migjorn, Sant Lluís, Maó i Es Castell) segons versen els programes d’actes.

A més del porquet, la imatge de Sant Antoni també es caracteritza per tenir ell una barba ben poblada. Es veu que pel desert no devia tenir temps d’afaitar-se. Segons la tradició popular hi ha un parell més de sants, dins la mateixa setmana de sant Antoni, que també són posseïdors de llargues i espesses barbes: són sant Maure abat i sant Pau ermità  (sant Sebastià, que també cau per aquestes dates no seria d’aquest clan perquè se sol representar jove i afaitat). Per aquest motiu, popularment s’ha batiat aquest espai de temps amb el nom de sa Setmana des Barbuts. I, a més, aquesta setmana ha estat considerada, per mor de l’experiència acumulada al llarg dels segles, com la setmana més freda i crua de tot l’any. Hi ha una dita que diu “setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Sembla evident que la dita, encara que en la nostra llengua, no és menorquina perquè per esternuts aquí diríem atxems; clar que llavors perdríem la rima. El que se perd amb tota seguretat  és sentir oïssos que fa uns anys eren prou anomenats pel poble (un oís és un atxem).

A Menorca, referent al sant i al temps, ja tenim la dita sant Antoni des porquet és es primer sant des fred. Potser hauria estat més encertat que aquest escrit hagués sortit la setmana passada, però no hauria pogut comprovar que aquesta dita, almanco enguany, resulta ben encertada.

Carabó

- Es Reis te duran carabó!- li dic en broma a una filleta de tres anys.
- Que no!- respon contundent i es dirigeix a sa mare per cercar la confirmació - A que no, mami, que no me duran carabó!
- Tu que ho trobes! Que no has estat bona filleta?
És veu que és una cosa molt greu per un infant petit que els Reis duguin carabó.

Carabó és un mot bastant usual i l’empram per comunicar-nos sense gaire complicacions.  El que no feim és fer-lo servir materialment. Així com en temps dels nostres avis era un combustible present a totes les cases per coure els menjars i per escalfar l’ambient, avui dia el seu ús a nivell domèstic es redueix a fer qualque torrada en una barbacoa. Fins fa relativament poc l’he vist emprar per donar calor en els dies freds davall una camilla. No sé si qualcú encara en fa aquest ús.

Els ferrers també empraven carabó, però el seu era especial perquè havia de tenir més poder energètic per poder enrogir el ferro i fer-lo més mal·leable. Carabó de coc li deien i era el de pedra o mineral, el que es treia de les mines. A Menorca venia de fora perquè aquí no en tenim de mines de carabó. Pel ferrer era un material absolutament necessari, per açò estar com un ferrer sense carabó significa estar aturat, sense poder fer feina o estar indecís, sense saber què fer per falta de qualque cosa.

A les cases en general, el carabó que s’emprava més era el que procedia de les sitges. Els caraboners eren els encarregats de posar en marxa i de tenir ànsia de la sitja. I el carabó tenia diferent qualitat segons la llenya emprada. “Carabó de tamarell, guardau-vos d’ell”, diu un refrany, es veu que aquest carabó fa poc foc i moltes espires. Una espira és una partícula inflamada que es desprèn d’un fester o d’un cos en combustió. Ara se li solen dir xispes.

Tornant als tres Reis (per cert el rei moro, en Baltasar, és negre com a carabó) no sé d’on deu venir el costum de dur carabó als que se porten malament, però pitjor seria que els duguessin carabonilla (carbonissa) que serien els trossos de brases més petits que surten de la sitja. Els caraboners se solien quedar aquests  trossos per a ells i la família perquè amb les brases més grosses (com les que sortien de la rabassa de bruc) en treien un duro més. Per entendre-ho millor la carabonilla seria com el carabó de segona.

En ser hora de donar ardor a una casa o part d’ella tenim estufes, radiadors i sistemes molt sofisticats de calefacció. Abans, entre altres coses, empraven els maridets i els brasers. El combustible que s’emprava en aquests casos és un altre tipus de carabó que li deien, per influència del castellà, picon (normativament és picó). Es tractava d’apagar un fester amb aigua abans que consumís tota la matèria inflamable. Sortien trossos de carabó molt menuts que eren bons d’encendre.

 
El maridet és una capsa de ferro amb forats, dins el qual es posa el picon encès i es col·loca sota els peus per a escalfar-los o davall els vestits llargs de les dones. El braser és un recipient normalment de metall dins el qual posen brases per escalfar una habitació. És evident que braser ve de brasa i encara que no empram gaire aquesta paraula sí que ens queda en l’expressió qui fuig des foc cau dins ses brases, que vol dir que per alliberar-se d’un perill es pot caure en un altre de tan dolent o pitjor. El mot que sí empram a Menorca és caliu i també ens agrada coure as caliu. El que no hauríem de fer és anar coca a caliu, locució que s’emprava a la nostra illa per indicar que una persona anava sense forces ni delit (sinònim de cocpiu). L’expressió té el fonament en que la coca cuita al caliu sempre és alisa (sense llevat). I estar alís és estar com a tristot.

Per no quedar alisos al final de l’article, desitjaré que els Reis no duguin carabó a ningú (senyal que tothom s’haurà comportat prou bé) i que en aquest nou any maldem mantenir un bon caliu en la família, en la feina i en qualsevol relació humana.

Cabdell

Laura
“Zès, tal vegada tu coneixes sa paraula menorquina correcte de... Quan s'àvia fa calça, utilitza una bolla de llana, però aquesta bolla té un nom menorquí que jo no record... Tu saps com es diu?”

Era dijous quan na Laura me feia arribar aquesta pregunta a través del facebook. Es veu que he agafat un poc de fama d’ensians faig aquests escrits a Sa Revista, com si sigui tot un entès. Però, ja ho diuen, quan un fa lo que pot no està obligat a més.

La primer paraula que me va venir al cap va ser troca i tot d’una li ho vaig comunicar. La definició del diccionari dóna un significat que s’hi pot avenir: porció de fil enrotllada formant un conjunt més o menys ordenat. Vaig descobrir també un parell de sinònims de troca. El primer és ram, nom que també era emprat antigament; es veu que feien una feinada perquè la llana primer s’embolicava a una àspia (una canya de dos a tres pams de llargària, travessada prop dels caps per dos bastonets en direcció contrària l'un de l'altre), i d’aquí era reduïda a rams o troques. L’altre sinònim és madeixa. No tenc  referències que aquesta paraula s’empràs en aquells temps, però se semblaria més a la “madeja” del castellà i que na Laura m’insinuava.

Açò no obstant, no vaig quedar del tot satisfet... Un nét de ca Sa Mestressa no podia tenir dubtes en aquestes qüestions, i no volia embolicar sa troca (complicar les coses, de paraula o amb accions; enganyar), m’hi anava un poc la reputació. I per demanar que no hi quedi, vaig fer un parell de consultes i ho vam aclarir tot. Ja davant l’ordinador vaig pitjar el quadret blau del “respon” del facebook:

Zès
“...La troca seria més aquell conjunt de fils o llana que se posa envoltant les dues mans (aguantar sa troca)  i és a partir de la disposició d’aquests filaments que es fa la bolla. Aquesta bolla té el nom de cabdell. I el cabdell pot ser de fil o de llana o de qualsevol filament. Font d'informació: ma mare. (Alcover-Moll, Cabdell: Conjunt de fil o de corda aplegat en forma més o menys rodona. Pronunciat: caddell)”

Per fer el cabdell s’havia que tenir un poc manya i com que se subjectava amb els dits d’una mà (dalt i baix de la bolla), mentre amb l’altra s’embolicava la llana, sovint quedaven els forats dels dits marcats al cabdell.

Açò aclarit me va venir al cap una codolada, Sa Bruixa Torta, recitada antigament per s’Arader, on surt aquesta paraula. Vet aquí el fragment:

...i tot ho va esvalotar;
però es batle, garrot en mà,
cridava es guàrdia civils
que li dàssim cabdells de fils
per poder armar un llaç;
i es vent li va pendre un braç...

Però cabdell, a més de la bolla de llana, també té el sentit d’aplec compacte que formen les fulles d'algunes hortalisses, especialment de certa varietat de col. És la col de cabdell o, com he sentit a dir i supòs que deu ser la mateixa, col de candell.  I dins el món de les cols es fa obligatori prendre nota del refranyer popular.

A qui no li agrada la col ho té clar amb aquest primer refrany  “sa col bullida escurça sa vida”, encara que hem de creure que la col, sigui crua, bullida o cuinada d’altre manera, no és gens perjudicial. “Entre col i col, qualque lletuga”  es diu referint-se a coses que interrompen una sèrie d’altres coses homogènies i així es lleva la monotonia. Aquest refrany s’adiu amb aquesta setmana ja que entre els dies feners (les cols) n’hi ha hagut un de festa (la lletuga). I és ben cert que va bé, de tant en tant, rompre la vida quotidiana! El darrer refrany coler no es ben bé propi de Menorca, però l’he trobat molt encertat: “qui vol la col, vol els brots” que  vol dir que en estimar una persona s'estima també allò que va amb ella o que l'envolta; també pot significar que el qui vol una persona o una cosa no té altre remei que acceptar-la amb els seus defectes, tal com és.

Ja ho veis com s’ha embolicat sa troca, d’una bolla de llana hem passat a rallar de cols!

Laura
”... Mooltes gracies x dedicar-me una mica des teu temps, m'has sigut de gran ajuda. Salut!!!”

Zès

“No he perdut el temps, Laura, la teva pregunta me servirà per escriure l'article d'aquesta setmana. Una besada i molta sort.”

Moixonies

Fa un parell de setmanes, durant la VIII fira del llibre en català, va tenir lloc a Ferreries una xerrada, Espipollant paraules, a càrrec de Marius Serra. El tríptic editat pel Consell i Ajuntament deia d’ell que és un escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor, enigmista... i més n’hi hagi!

Va ser un acte molt participatiu que va engrescar la gent del rodol. La temàtica era prou atractiva, es tractava de comentar paraules (“Açò és lo que faig jo!”, vaig pensar). Hi vaig anar amb la intenció de passar-ho bé. Com que a la plaça hi havia gent de diferents pobles es van poder comparar les diferents variants del català de Menorca. Els comentaris van ser molt enriquidors. El tema donava per molt i el mateix escriptor ja ho va dir  al començament:“podríem xerrar trenta hores i només en tenim una, ens en falten vint-i-nou!”

Xalar, malalties, clotellades, còssigues, moixonies, mèrvils, calces honestes, atxems i oïssos...

Com que tampoc no tenc trenta planes per escriure, hauré de reduir tot el caramull d’idees que tenc dins el cap. I sobretot  perquè hi càpiga en aquest racó de la revista m’hauré de conformar en fer uns quants paràgrafs. Vet-els aquí !

I xerrarem de moixonies. Fer una moixonia és fer una carícia que se fa passant la mà per la cara amb suavitat i delicadesa, amb amor. Per açò també va sortir la paraula amorosia, encara que amorosia seria qualsevol acte, i no només una carícia, feta amb amor. Perquè si està clar que amorosia deriva d’amor, la moixonia té el moix  com a mot primitiu. I tothom sap què és un moix. Les moixonies que feim noltros serien comparables a les que fan els moixos quan freguen el seu cos amb el d’una persona (una cama, per exemple). Evidentment,  els arraps que fan a vegades quan es posen maleits no són moixonies. Igual que els humans que quan esteim enfadats amb un altre ens costa fer-li una moixonia  i massa sovint li envelam arraps (encara que només siguin verbalment).

Es veu que en àrab també es diu moix. Record que va ser una sorpresa mútua que vam tenir la meva família i el fillet sahrauí que acollíem. I ho vam descobrir quan vam veure estirats al sol, panxa a l’aire,  un parell de moixets. Ja és curiós que dues llengües i cultures tan diferents adoptin la mateixa forma per anomenar aquest felí. Sembla que és que l’arrel del nom està escampada a molt idiomes i ve de la manera com els cridam: “mixo, mixo”. De fet un mixo també és un moix en llenguatge més infantil i afectuós.

Moix, però, no només és l’animal. En expressions com anar moix, va venir tot moix, tornava a casa ben moix... el significat del terme canvia i cerca equivalències amb estar capficat, abatut, anar cap cot, estar preocupat, estar trist. Segurament estarem d’acord que amb la situació econòmica i social que vivim ara som molts els qui anam un poc moixos per enmig del món.

I no sé si val més estar un poc moix o agafar un bon moix, que equival a agafar un bon gat, perquè açò sabem que és agafar un bona borratxera. I ja és significatiu que tinguem expressions i refranys on s’alternen aquests dos termes, moix i gat: a gat escaldat, aigua teba li basta; com es moix no hi es, ses rates ronden sa casa; a gat vell vols dir mèu?, tirar-se com un moix ...

Ara, és qui són com es ca i es moix són els dirigents polítics i no es fan moixonies precisament, més tost ens fan passar una canera.