Afrontar

- No mos faixis hontes!- Li vam dir part dels docents del claustre. La mestra sabia qui era el guanyador d’un concurs, però resulta que no ho podia dir.

Fer hontes tothom sap què vol dir: seria fer ganes a algú quan tenim, mostram o deim qualque cosa. I encara que és cert que a vegades feim hontes sense voler, la provocació ens pot fer actuar de manera que llavors ens sap greu i ens fa vergonya. Qui sap si és per açò que empram aquesta expressió. Perquè si empràssim el mot honta tot sol seria igual que usar el terme afronta (o afront). I afronta té el significat de vergonya i deshonor que pervé de qualque feta o dita.

És el que li passa a na Francisca a Foc i Fum quan l’autoritat arresta en Rafel, el seu enamorat:

Entremig de dos civils

se’n van cap a sa presó

i me deixa aquí sumida

amb amarga aflicció.

Francisca, no et posis trista

Quina afronta, Deú del cel!

Per què plores? Oblida’l

i riurà Sant Joan Baptista.

Es veu que en Rafel “s’ho mereixia”, encara que ell digui “yo no he estado!”. Segurament l’actuació i manera de fer d’aquest personatge, considerat una mica tarambana en el seu temps, era motiu de comentaris i censura. Avui en dia, però, la majoria de la gent és un Rafel més durant les festes…

La paraula afronta surt del verb afrontar, que ben segur hem emprat i sentit més d’una vegada. Si una persona està afrontada és que està empegueïda, però un empegueïment ufanós. Expressions com “me feis afrontar!”, “estic afrontada!” o “el faràs afrontar!”, encara se poden sentir pel nostre poble. De la mateixa família d’aquestes paraules, a Menorca tenim en exclusiva afrontada i afrontador. Qui té una afrontada és que viu un moment de vergonya molt gran i, certament, és afrontador el que sentim a dir de certes persones pels mitjans de comunicació. Maldament l’exclusivitat d’aquestes paraules i la seva família de procedència, és ver que la tendència és emprar més el verb empegueir, que per altra banda també és propi de la nostra terra, juntament amb Mallorca. Avergonyir, que també empram adesiara, és la manera més estesa a tot el territori de parla catalana. Amb tot, existeix una altra paraula que es pot emprar en els mateixos contextos (de fet s’emprava fa uns anys) i que encara he sentit usar a persones majors: encorregut o encorreguda. A en Rafel li hagueren pogut dir “hauries d’estar encorregut de fer aquestes coses!”

Emperò, clar, no és gaire mal de desxernir que afrontar també té relació amb el front i, així, el verb també agafa el significat de posar front per front, és a dir, enfrontar. Igualment el podem emprar per escometre o resistir un problema com la crisi, perquè som moltes persones que afrontam la crisi com podem. I, no sé si en relació amb tot açò, a Menorca empram la paraula enfront per referir-nos a la part de davant d’una casa o qualsevol edifici. A vegades n’hi ha qualcun que, més tècnicament, empra el terme façana, però el que no puc encobeir és que en diguin “fatxada”. Que haguem d’emprar paraules que no són pròpies de la nostra llengua me fa l’efecte que és no tenir dos dits de front, perquè la majoria vegades és per deixadesa, cosa que fa pensar en la estima, poca o molta, que tenim de la manera de xerrar menorquina.

Però no cerquem afrontaments i passem als refranys que sempre solen ser molt clars. Açò no obstant, el fet que un refrany sigui clar i llampant no vol dir que tengui la veritat absoluta. A vegades aquestes expressions són un reflex d’una manera de pensar i actuar d’una època i, fer-ne un refrany tenia la intenció de perpetuar un costum. A vegades recordam amb nostàlgia hàbits i costums d’aquells temps, però no totes les maneres de fer d’abans són lloables: “assots de pare honren, assots de botxí, afronten”. La dita considera que per educar és necessari, en certes situacions, que els pares peguin els fills. A vegades hem sentit comentaris que van en aquesta línia: “un toc quan toca no fa mal”, “li envelaré una restreta!”, “es mereix un toc per ses anques!” . Com a educador, i com a persona, estic totalment en contra de qualsevol forma de violència, sigui física o psíquica, perquè no crec que sigui bo que una persona actuï o no actuï per por. Pens que açò ens aboca a la ràbia o a estar com na Francisca “sumida amb amarga aflicció” (sumir vol dir reprimir) . Reconec que és difícil, perquè molts hi hem estat educats i ho tenim per norma. I també és més complicat quan volem resultats immediats, perquè per educar i formar persones hi hem de posar calma, temps i paciència; i sobretot, esperança. Sols que serveixi de guia, si és que volem, un altre refrany que també ho diu clar “val més morir honrat, que viure afrontat”.

Després d’una Cincogema, ni freda ni calenta, amb la calor s’atraca Sant Joan i, a casa, ja hem emblancat s’enfront. És un costum polit aquest de tenir la posada ben aclarida per rebre la família, amics i coneguts. És polit encara que poc efectiu, perquè en haver passat festes, amb tants de Rafels, s’ha de tornar aclarir i repassar. Però la blancor d’un enfront acabat de fer contrasta amb els enfronts llebetjats del costat. No sé si és açò que ha fet hontes als vesins, però aquesta setmana bona part del carrer és blanc com sa neu. I és que moltes vegades les persones tenim el mateix calendar.

Salar

Males basques! - me va amollar l’avi d’en Pere quan li explicava què era açò de xerrar salat…

La paraula basca té un primer significat original d’angoixa i de malestar espiritual. Però si empram el mot en plural, basques, feim referència a aquella sensació d’ofec, d’excés de calor i suor freda. Particularment, tenc tendència a tenir la tensió sanguínia un poc baixa, i aquesta sensació calorosa tan desagradable m’agafa moltes vegades quan tenc una davallada de sang. A vegades, fins i tot, he tombat de mal de cor pel mareig produït i, normalment, tot el procés ve acompanyat d’unes ganes intenses de vomitar. Deu ser per açò que tenir basques és tenir ganes de gitar, encara que, a Menorca, més que basques, sempre solem tenir oi. No veig la relació de les “males basques” amb la gitera, perquè senzillament aquesta expressió seria equivalent a dir “es darrers pensaments”, però cosa hi deu haver… Qui sap si massa vegades aquests “darrers pensaments” solen fer oi.

Oi antigament volia dir odi. I es veu que vam assimilar tenir aquestes nàusees amb l’odi que pot treure una persona. Així mateix, oi!, era una exclamació per indicar un dolor agut: “tot són ois” era igual que dir ara “tot són gemecs”. Actualment encara n’hi ha que quan ens conten, veim o vivim  una situació desagradable feim anar un “oi” ben agre. Per altre banda, a “Ses tres paraules de la reina”, en Pere, el protagonista,  troba en diferents moments de la rondalla un ou de dragó, un ganxet de fil de ferro i un “bon llevat de bou”, i cada vegada crida els seus germans amb un “ois” plens d’alegria::

- Oi, oi, oi! Al·lotets, aturau-vos! Oi, quina cosa més polida! Som rics per sa vida! Veniu!

Xerrar salat o emprar l’article salat ha estat notícia darrerament perquè diuen que a IB3 l’empraran per fer els informatius. És curiós com som les persones, segons per a què cercam elements que ens fan ser iguals i anar junts, i segons per a què altre en trobam que ens fan ser diferents i anar separats.

El xerrar salat és emprar els articles sa i es (i els seus plurals). Aquesta és una de les peculiaritats de la manera de xerrar de les illes, però no és exclusiva. A una zona de Girona també empren aquests articles i diuen que fa temps estava molt estès per la Cataluya Vella. Per altra banda, a Menorca mateix, tenim un bon caramull de paraules en què no empram el salat: l’avi, l’amo, la mare de Déu, el dimoni, l’infern, el cel, l’univers, el món, són les dues, jugar a la puça… A vegades el fet d’usar els dos articles ens permet diferenciar conceptes que pronunciats sonen igual: sa mà, la mar; es bisbe, el bisbe; es camp (de futbol), el camp… I no hauríem de caure a l’extrem de perdre aquesta característica. És com ho comenta un glosador de cas pensat, guanyador de la darrere edició del concurs Josep Vivó:

Així idò, res no s’imposa.

Tant escrit, com si és xerrat,

literari o bé salat,

cap article no fa nosa.

Si d’ambdós un en disposa

tindrà més varietat.

He llegit que l’origen de la denominació de salat prové de la comparació de les dues formes femenines “sa” i “la”. Males basques! No hi havia pensat mai en açò! Però com que ser salat vol dir tenir gràcia i agudesa, perfectament també podria ser per aquesta causa, per la gràcia natural que tenim en parlar així.

De fet, salat és que conté sal. I la sal, a més de ser la substància blanca que posam a l’aliment, també és allò que dóna agudesa o gràcia a les paraules, al gest o a la manera d'obrar. Emperò, encara és més (i aquest significat ens vindria molt bé en aquest món), la sal és allò que preserva de la corrupció. Segurament la política necessita molta sal...

Un temps se salaven els aliments perquè no es fessin malbé. Encara record veure posar els ossos i la xulla del porc dins una aufàbia amb sal; ara es fan poques porquejades i el menjar, més tost, es congela en comptes de salar-lo. Emperò, per ventura encara trobam al mercat el bacallà salat o les pinxes.

Pinxa és una paraula menorquina derivada de l’anglès; és un peix, una arengada. Però aquesta manera de presentar-se dins cubells amb els peixos tan col·locats i atapeïts li ha atorgat també el significat de persona molt magre; així mateix, estar com a pinxes és estar molt estrets dins un espai normalment petit i jugar a estrènyer pinxes consistia en ajuntar-nos estretament uns quants per espassar-nos el fred.

De temes per fer gloses n’hi a per pa i per sal (en gran abundància). A un glosador li van demanar que fes una glosa sobre la proposta del govern de fer per la tele els esport i el temps en l’article salat. I com que les gloses bones són aquelles que tenen sal, aquesta fou la resposta:

S’article és necessitat

i es seu ús mos condiciona,

ara sa tele mos dóna

es temps i s’esport salat,

i així es cel està tapat

i anit juga es Barcelona.

Al verb salar també n’hi ha que l’empren amb el significat de deixar d’assistir o deixar de fer. A vegades podem salar una reunió, o una visita, o es pot salar un partit de futbol, o anar d’excursió. El que voldria més d’un alumne és qualque dia salar l’escola i estic segur que moltes vegades fer-ho, prou que els hi fa hontes!

Draps

Coses que un temps semblaven de ciència ficció ara són d’una normalitat evident. Amb connexió a internet és possible mantenir una coversada i veure a la vegada un familiar o amic que és molt enfora. Fins fa quatre dies només podíem xerrar-hi per telèfon fix i fins tampoc no fa tant la única manera de comunicar-nos amb persones que no eren a l’illa era a través de carta (o s’enviava un paquet amb una cinta gravada). Si ara rebem una carta és perquè es tracta d’un comunicat oficial, d’una invitació formal o, també pot ser, d’una factura.

Aquesta idea me va revenir quan fa uns dies mirava un vídeo d’una taula rodona de fa un parell d’anys. Es feia un homenatge als glosadors i sonadors d’Es Mercadal. Entre la gent hi havia una filla d’un glosador del poble,  en Joan de s’Estància, i contava que ella se’n va anar de Menorca per fer-se monja (aquesta monja, Sor Joana, va fer uns quants anys a Ferreries) i, a través de  les cartes que s’escrivien, mantenien el contacte familiar. L’originalitat d’aquesta gent era que moltes vegades s’enviàvem les mostres d’estimació en forma de glosa. Es veu que una vegada son pare li va enviar una fotografia que s’havia fet (la foto devia ser d’aquelles en blanc i negre i en paper com a cartró). La filla no va estar en posa per escometre:

Quan sa carta vaig obrir

i vaig trobar aquest cartonet,

veure que era de mon paret

es cor d’alegria se va omplir:

i sembla que hau tornat jovenet

de lo bé que vau sortir.

I la resposta de son pare tampoc no va faltar a la pròxima carta:

Vaig rebre sa poesia

i per cert me va alegrar,

jove torn de cada dia

des de que te’n vas anar

i per açò no m’estranyaria

que dugués draps en tornar.

Un drap és un teixit (o un tros) de qualsevol casta. A Menorca se deia roba de drap a la que s’emprava per fer llenços i roba de davall. I segons he llegit hi havia el drap de bri amb bri (de cànem pur) i de bri amb estopa. Però els “draps” que surten a la glosa fan referència als trossos de tela que s’empraven per bolcar els fillets petits. Del verb bolcar ens deu sonar més l’accepció de fer girar i caure de costat un vehicle, i en aquest sentit surt l’expressió bolcar-se de riure que seria riure molt i amb contorsions exagerades. Açò no obstant, bolcar també té el significat de fer net l’infant per canviar-li els draps,. I segurament la paraula s’empra en plural perquè s’emprava un drap petit (el que estava en contacte directe amb la pell) i el drap gros que anava part damunt dels calçonets.  A qualque poble menorquí, es deia bolquim a aquest conjunt de draps. Llavors teníem els vaqueros, el gros i el petit, que podien substituir qualque drap i feien més vestit, se solien emprar per anar més mudats. I encara esmentaríem altres penyores de fillets del cel que abans anaven més en dansa: sa capeta, sa gonyella… La majoria d’aquests noms ja no ens són útils perquè són peces de roba que actualment han estat substituïdes per altres de més còmodes. Ara els “draps” solen ser de cel·lulosa i plàstic i s’adapten a la forma de la criatura. Hi ha molta gent que li diu “paquete”, però evidentment és un mot importat i que pronunciam igual que en castellà. Qualcú en fa la traducció literal i en diu “paquet”, però pens que no és una traducció prou clara (la definició de paquet és conjunt de coses lligades i embolicades juntes). Modernament he sentit a dir també “bolquers”, que és la manera com ho diuen els anuncis en català per la tele. Així com aquí hem emprat el “bolcar”, no sé si “bolquers” s’ha emprat qualque vegada a l’illa. Amb tot, la paraula “drap” s’haguera pogut mantenir en la nostra manera de xerrar per referir-nos als bolquers, però...

Si ja no empram el mot drap, tampoc se senten emprar expressions amb tal paraula. Potser la que sí que ens sona és la d’anar a tot drap, però tenc dubtes que sigui una locució pròpia de la nostra terra. Quan dues persones no se duen bé i no es poden veure de cap ull se pot aplicar el refrany : allà on ell posarà es drap, jo hi passaré ses tisores; però si per aquelles coses se troben qualque dia cara a cara poden  treure’s es draps en es sol, que vol dir barallar-se amb paraules gruixades. I és evident que qualsevol que els vegi i els senti pot pensar que des teu drap faràs calces!  (que té el mateix significat que des teu pa faràs sopes!).

A vegades trobar-se amb una persona, sigui per bé o per mal, és de les darreres coses que esperam...

Durant la taula rodona, i ja deixats de banda els draps, un sonador de bastant edat (que hi sent i hi veu poc) feia el llistat de glosadors que havia acompanyat:

- ...en Xisco Tudurí, en Cardona, en Joan de s’Estància, en…

- Que ho sap que hi ha una filla d’en Joan?- li va fer el moderador.

- Na Juanita, sa monja- diu ella mateixa.

- I a jo me van dir que venia demà… - va replicar el sonador.

Amb emoció, es van fer dues besades i l’ancià amolla:

- Males basques!

Vatsidéu

Les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra identitat estan molt lligades a la religió judeo-cristiana, i tal vegada els dies de Setmana Santa es quan més se contempla i més força té la vessant religiosa dins la nostra societat. Sembla que són uns dies més trists que els altres.

La Mare de Déu plorava

baix l’abre de la Creu.

Sant Joan la consolava:

- Mare mia, no ploreu.

Les professons o, fins i tot les programacions televisives de Setmana Santa, afavoreixen un tipus de participació més reflexiva o contemplativa. Açò no obstant sembla que els darrers anys la joventut trenca aquesta tendència i aprofita els dies de vacances per anar de vega on la participació és més festiva i lúdica.

I així com la religió amb els seus actes i transmissió d’idees han condicionat la nostra manera de ser i actuar,  les paraules i expressions associades a aquests fets han estat com a llavors que han trobat bona terra i han arrelat en la nostra manera de xerrar. Quantes expressions, frases fetes o refranys no duen el nom de Déu, per exemple…

La més normal i que majoritàriament més empram, tal vegada sense que ens adonem, és adéu! (o, senzillament, déu!) a l’hora d’una despedida. Els que ja tenim una certa edat, vam traduir l’adiós ( o el diós) que ens havien inculcat. Diuen que el mot despedida es va incorporar a la nostra llengua fa estona per imitació del castellà, quan al verb “expedir”, que té el sentit de fer fora d’un càrrec o feina, se li va canviar el prefix ex- per des-. Despedir també té el significat de fer fora, però amb el canvi de prefix agafa aquest sentit de saludar quan qualcú se’n va. De llavors ençà, s’ha integrat dins refranys, com el menorquí ses despedides són tristes, o en expressions com despedir-se a la francesa, que vol dir anar-se’n sense dir res a ningú (es veu que els francesos que coneixíem fins aleshores devien ser un poc mal educats).

Alabat sia Déu! és una exclamació que s’emprava temps enrere sobretot dins el ram de la pagesia. Alabar vol dir que valoram les qualitats i perfeccions d’un ésser o d’una cosa. Però un qui està alabat també és aquell que està satisfet: “estic tot alabat des meus fills”. A Menorca, es veu que açò d’alabar es devia confondre amb elevar (només canvia un so), perquè era així com ho versionaven (com si fos una paraula sola): elevatsidéu. Tampoc no deixa de ser una exaltació de la divinitat. Elevar pot ser posar en un grau més alt (en mèrit, vàlua, dignitat…). Però com que sempre ens ha agradat acurçar i no malgastar saliva, els nostres avantpassats pronunciaven vatsidéu  i, fins i tot, els més exagerats ho reduïen fins a un sec tsidéu.

Una reducció tan dràstica també es dóna en la salutació matinal del “bon dia tenga!”, ja que amb l’estalvi de lletres i paraules passam al “tenga!” tot sol. Igualment reduïm el “bones tardes!” amb un “tardes!” i prou.  La paraula tarda (per indicar l’espai de temps entre el migdia i la posta de sol) és evident que no és nostra, és de procedència castellana i només l’empram en aquest salut i en plural. És cert que tarda s’empra a Eivissa i a Catalunya, però a Menorca a aquest tros del dia sempre li hem dit capvespre (a Mallorca li diuen horabaixa i a València vesprada). En canvi, la salutació “bones tardes”, en plural, s'usa per tot el territori. Curiosament la nostra llengua té les formes de “bon dia” i “bona nit” en singular, mentres que el castellà té les tres salutacions pluralitzades (“buenos días”, “buenas tardes”, “buenas noches”). N’hi ha que procuren substituir el “bones tardes” per “bona tarda”, però no sembla que valgui la pena forçar les coses.

El vespre (o el fosquet tan menorquí) ve després del capvespre, lògicament, i es correspon a quan s’ha post el sol i comença la fosca. No és normal sentir a dir “bon vespre” i manco “bon fosquet”. És en aquest moment del dia que té lloc la professó del Divendres Sant, supòs que la fosca dóna un punt més de pena i tristesa. Potser a més d’un ens recorda el moment de la nostra mort:

Un dia m’he de morir,

Bon Jesús, i no sé quan,

que la mort en a venir

ve secreta i no cridant.

I quan un es mor, anam a donar el guardamés a la família., que torna ser un altre escurçament de la fórmula “Déu vos guard de més”, de més morts, se suposa...

Per acabar amb un poc d’alegria, si qualcú considera que aquest escrit és un poc extravagant, quan me vegi me pot dir: alabat sigui, madò Mercadala!  

Borratxoro

Es pot aprendre a glosar o és un do amb què es neix? Aquest és un debat que sempre sol sortir entre la gent interessada i també entre els propis glosadors. I no ho aclarim mai… Personalment, crec que es pot aprendre a glosar, però que hi ha persones que tindran unes habilitats i capacitats que faran que els surti més fàcilment i componguin uns versos més ajustats, polits i amb més fluïdesa. És evident que la pràctica, la constància i la dedicació faran que el procés millori. Però açò no és un fet exclusiu de la glosa, pens que és comú a qualsevol activitat: sigui fer un esport, sigui fer un treball manual o sigui cuinar o estudiar.  

A Es Mercadal fa unes setmanes que va començar un curset per aprendre a glosar. Som un parell d’improvisadors que ens trobam amb set o vuit aprenents i procuram transmetre el nostre coneixement. És una experiència prou enriquidora tant pels aprenents com pels mestres.

El fet que el curset es faixi al poble vesí, va condicionar que en una sessió sortís la muntanya del Toro per fer una glosa. I quines paraules hi ha que hi rimin? Moro, lloro, “coro”...

- Borratxoro!- vaig dir de sobte, i tothom me va mirar com si acabàs d’inventar-me la paraula.

La gent que fa el curset ve de diferents poblacions menorquines i vaig comprovar que cada indret té la seva pròpia manera de referir-se a aquestes retxes inintel·ligibles i embullades fetes involuntàriament o sense habilitat. He trobat molt curiós que la majoria de paraules que he arreplegat de llavonces encà no surten a cap diccionari… El nostre borratxoro no surt aumon, al google ho deriva cap a borratxo. I possiblement tengui qualque relació, una persona borratxa sol tenir uns moviments descompensats i imprevisibles com les retxes a les que ens referim.

Però és que matarot (a Ferreries es deia matarot a una dona malgarbada), borigot, rebomboro, burrotlo i burrot tampoc no apareixen enlloc (per aquest motiu no sé si escric aquestes paraules correctament). Les que sí surten i possiblement donen peu a la formació d’algun dels mots anteriors són: gargot, burot, escarabat i borinot.

La relació de borinot (que ve de borinar) amb el significat comentat sembla evident. Si borinam quan volem escriure qualque lletra, el traç surt bastant a la biorxa. Però, quan empram la paraula borinot, la majoria dels casos, és per referir-nos a aquell insecte que fa tanta renou amb les ales. Diuen que quan ens visita un borinot de panxa blanca és senyal de bons averanys, però els negres duen desgràcia. Un borinot també és un fillet borinel·lo, que xerra molt i es fica per tot i, igualment, és un moviment intens, un esvalot. I, a banda d’aquests significats, també tenim el joc popular des borinot.

Entre l’escarabat i les línies mal fetes no sé quina relació hi podem trobar, a no ser que si feim una tatxadura prou notable la puguem comparar amb la negror de l’insecte.  Perquè els escarabats més coneguts són foscos, com l’escarabat candeler (aquell que té una banya) o el boller (aquell que fa bolles d’excrement). Ara que també hi ha espècies d’aquests animalons que són d’un altre color, com l’escarabat de sang o de Sant Joan (de color vermellós, i que diuen que, en tirar-li una saliva damunt, treu sang) o l’escarabat d’Ave-Maria (d’un color grogós, i que s’amaga quan entra la fosca, o sia, quan feien el toc d'Ave-Maria). L’escarabat del qual desconec el color és aquell que es va trobar per primera vegada al nostre terme, el nom científic del qual duu el llinatge de Ferreries. Encara hi ha altres espècies d’escarabats (pelut, meler, de bassa o estany), però també existeix aquella gent que diu escarabat quan vol dir que una persona és insinificant o diu escarabatell (o escarabotell) per refeir-se a infants petits o gent molt menuda.

Si el borinot té el seu joc, l’escarabat surt a la cançó del joc de la puça:

“Escarabat bum-bum,

oli, oli, oli, oli,

escarabat bum-bum

posa oli en es llum”

( “oli, oli en es llum”)

Però l’escarabat guanya el borinot en expressions i refranys. Si una persona està molt endidalada, o sigui, que no sap com sortir-se’n d’un embolic, en podem dir que sembla un escarabat dins estopa (s’estopa és aquell “fregalll” bast que un temps empraven els mecànics i que s’obté del pentinat del lli o cànem). I en una època com l’actual que vivim en circumstàncies anormals i ens enginyam com podem per arribar a final de mes, és molt vàlida l’expressió en temps de delobí, ets escarabats neden.

Si del verb borinar deriva el nom borinot, amb l’escarabat passa al revés ja que del nom surt el verb escarabatajar que vol dir barallar-se

Per cert la glosa que va sortir amb les rimes del Toro va ser aquesta:

Una glosa escrita té

que feim qualque borratxoro,

i en cantar només surt bé

si ho repetim com un lloro,

que glosar és més mal de fer

que pujar peu coix al Toro.

A la biorxa

En el temps en què vivim i, sobretot arran de la crisi, som moltes les persones que ens queixam de les desgràcies que patim i de les coses que ens van malament. Emperò si miram la situació a nivell mundial, ens adonam que encara són majoria les persones que s’ho passen més malament que nosaltres. Si ens comparam amb la gent que malviu arreu del món, tal vegada podem considerar la nostra desgràcia més lleu i, fins i tot, ens podem sentir afortunats.

A terra de cecs, es guenyo és rei, diu un refrany, fent referència a aquesta situació.

A Menorca no solem emprar “cec”, sinó que hem adaptat el mot del castellà i deim cego. I d’aquí surt el joc de paraules amb egua (que pronunciam ego), per fer la broma: “en Joan ha tornat s’ego!”...

I si rallam de cegos, farem avant amb un parell d’expressions que ens sonaran molt antigues per les paraules o situacions referides. La primera se solia emprar quan s’emfatitzava el desig que succeís el que una altra persona deia: ell que ho véssim, va dir es cego (seria equivalent al “tant de bo!”, o al manllevat “ojalá!”); la segona tindria més a veure amb la gent que actualment no rep cap retribució i no pot fer front a les despeses més necessàries: no tenir un dobler per fer cantar un cego.

I si val més ser guenyo que cec, seguirem amb aquesta paraula. Guenyo vol dir que té els ulls girats (la paraula tècnica és estrabisme) i sembla ser que el seu origen és italià guegno (que també donaria nom a paraules emparentades en castellà, com “guiño” o  “guiñar”).

Dins el nostre vocabulari, trobarem una paraula sinònima  a guenyo que és guerxo. I si el mot ja té el mateix significat, d’ell surt l’expressió mirar a la guerxa, que encara accentua més el fet de mirar a la torta. Aquesta darrera locució es fa extensiva a altres situacions quan llevam el fet de mirar: a la guerxa vol dir a la torta. Així, si un “se’n va a la guerxa” voldrà dir que “se’n va de tort de tort”. O si un jugador fa un xut per fer un gol, la pilota pot anar ben dirigida o se’n pot anar a la guerxa. Però, encara que aquesta manera de dir les coses era pròpia de la nostra terra, crec que la majoria, quan volem indicar que cosa va a la torta, ens sona més dir a la biorxa.

I, què hi farem, tornam anar a parar allà mateix, amb l’expressió mirar a la biorxa ens referim altra vegada a l’estrabisme. Encara que, per fortuna, trobarem una altra accepció del mot, i és que fer les coses a la biorxa també és fer-les de qualsevol manera, sense mirament o comsevulla (que seria una altra paraula parenta de l’onsevulla i del quesvulla). Per curiositat biorxa pareix que ve de l’arrel germànica dwerh, que no sé pronunciar, però que significa oblic, que fa biaix.

A una vetlada de glosat, un improvisador presumia de fer les cançons més polides i ben fetes, certament era un glosador que destacava; açò sí, era una mica baixet i el seu contrincant li va amollar aquesta:

Per dur rima i acudit

sa glosa fa de bastaix,

i jo mir de dalt a baix

per no perdre es sentit,

però és que tu ets tant petit

que em fas mirar de biaix.

Quan una cosa fa biaix és que també se’n va un poc a la torta, i concretament, és que se desvia de l’angle recte. És el que passa moltes vegades a escola, a l’hora de tecnologia, quan hem de tallar un tros de llenya amb una serra de mà: si no tenim prou manya la peça serrada fa un biaix que fa por… De biaix surten les paraules embiaixiar i embiaixat i, combinat amb altres mots, tenim xerrar de biaix, que és desviar el tema de la conversa, i treure biaixos, que voldria dir treure profit de diverses maneres.

Ja és veu que tot està relacionat, una cosa guerxa també té el sentit de fer biaix, d’estar desviada o, per afegir-hi més pedreny, de fer garsesa (que prové de la mateixa arrel que guerxo). Aquesta darrera paraula, garsesa, s’aplica especialment a la fusta i, com en els altres casos, significa que se desvia de la línia recta: “aquesta porta a pres garsesa” o “aquest regle fa garsesa” eren frases ben normals temps enrere.

A la guerxa o fer garsesa,

a la biorxa o fer biaix...

Sa llengua és com un calaix

que està ben ple de saviesa.

I la darrera, per indicar que una persona mira de través o és guerxa, podem dir que mira a s'hort i a sa vinya.

Gec

- Passa’m es sau!- va dir aquell home ja major. No perquè fes fred (dins aquella sala no en feia gens de fredor), sinó perquè l’havia deixat penjat a una cadira i s’havia assegut a una altra. Un amic seu, més jove, va fer un petit somrís quan va sentir la paraula “sau”. Certament aquesta paraula se’n va pel camí del desús. Ara o són jaquetes o abrics i, tal vegada, qualque caçadora o americana.          

Si no vaig errat, el sau només l’empram a Menorca, però, tanmateix, la paraula prové del castellà “sayo” (són moltes persones que pel temps que fa ara encara recorren al refrany castellà: “hasta el cuarenta de mayo, no te quites el sayo”). Es veu que  de “sayo” en vam fer “sao” (llevar aquesta “i” intervocàlica és una pràctica habitual a Menorca) i llavors vam baratar la “o” per la “u” (a la nostra terra també pronunciam “u” la majoria de les “o” àtones). I ja tenim el nostre sau…

No només hem adoptat i adaptat el sau, sinó que fins i tot l’empram per construir les nostres dites. Si qualcú es posa dins es sau d'En Foguet, vol dir que s’encastella dins una idea fixa i no la vol deixar de cap manera, no escolta a ningú. Així mateix, si coneixem aquella persona que sempre braveja i es pensa que no hi ha ningú com ella, li podem dir irònicament: dins es teu sau no n'hi ha d'altre…

La paraula sau va coexistir amb l’autèntica catalana que és gec (o, com diuen a altres bandes, jac). Un temps va estar de moda una cançó que ma mare solia cantar mentre cuinava. No sé si és tradicional o es va introduir i popularitzar a través de la nova cançó catalana (no ho he acabat d’aclarir, ni amb l’internet!. Si qualcú en sap la neta...):

   

Jo tenc un gec,

cataclic, cataclec

que és de vellut,

cataclic, catacluc

i encara el dec,

cataclic, cataclec

per açò no el duc,

cataclic, catacluc.

A Ferreries gec i dec no rimen (el gec és en e oberta i el dec en e neutra), per açò, per fer-ho rimar, ma mare cantava en maonès (allà sí que rimen les dues paraules). El gec, com el sau, és la peça de vestir que cobreix el tors i va posada damunt del guardapits o de la camisa. Segons sembla, antigament el gec era curt, arribava només a la cintura; de més cap aquí, és un poc més llarg i arriba fins les cuixes.

I com són les coses, el gec ens arriba de l’àrab xakk que vol dir “cota de malla”, que no és més que aquell vestit que duien els guerrers medievals i que hem vist a les pel·lícules de castells. Es la vesta que cobreix tot el cos i està folrada de làmines de metall. De fet la cota és una paraula que s’emprava també a Menorca i seria sinònim de túnica. A la nostra illa, la cota també era la sotana que es posaven els escolanets i si un seminarista retia la seva carrera de capellà, allò era tirar sa cota.

D'una cota de mu mare

me faré una escòfia blanca

per posar-me ben polida

quant ell vengui de sa tanca.

Aquesta cota que esmenta la cançoneta o era una espècie de brusa blanca o formava part de la roba interior femenina. I l’escòfia (que és com pronunciaven còfia els nostres avantpassats) és aquella peça de tela lleugera que es posaven les dones i els infantons per cobrir el cap. A la nostra terra també tenim la paraula cambuix amb un significat similar i, perdre es cambuix i deixar el cap descobert devia ser una cosa prou grossa, perquè l’evolució de tal expressió vol dir perdre el seny. Per altra banda, que dues dones es treguin es cambuix és que se barallen fortament (curiosament cambuix també vé de l’àrab: cambux és el vel que duen les dones)

De cota surt cotilla, encara que a ca nostra ens entri a través del castellà (el diminutiu “illa” no ens és propi). La cotilla és aquella espècie de faixa amb la qual les dones s'estrenyen el cos per deixar ben dibuixada la corba de pits i ventre. Aquesta peça pot resultar bastant incòmode… ja ho diu en Tanoca d’Es Migjorn (paròdia de Don Juan Tenorio):

No és ver, nas de flaó,

que si damunt aquesta illa,

et llevassis sa cotilla

estaries molt millor?

Mira sa lluna com brilla

i mos dóna bona claror.

Si tornam al gec, també pot prendre el significat de tupada, encara que aquí solem emprar expressions a l’estil: “li va envelar un bon geco”. I, a veure si qualque fuster ho ha sentit mai, un gec també és una garlopa...

Per cert l’expressió castellana del “sayo”, en té una similar menorquina que ja vam comentar fa temps: en es mes d’abril, no te llevis un fil.