Floreti

El diumenge següent al de Pasqua és l’Àngel i és un dia en què, tradicionalment, un grapat de fillets i filletes fan la primera comunió. Verjos i verges els diuen. Verge és una paraula d’una única terminació (la Verge, platja verge, oli verge), però adoptam la terminació “o” per fer notar la diferència entre masculí i femení. Sigui una cosa o altra, la primera comunió sol acabar en un convit on no s’escatima el menjar. És un bon dia per fer ensiamades. Evidentment,  l’altre bon moment per fer-ne és per Sant Bartomeu.

I no solem pronunciar la forma més correcte “ensaïmada”, segurament perquè aquí no empram el mot saïm quan rallam dels ingredients. El saïm és el greix, és a dir, el sèu blanc de porc. Potser seria més correcte, llavors, que a les coques resultants els diguéssim “enseumada”, ara que, de fet, tenim una altra expressió per referir-nos-hi: la coca bamba.

Actualment som més propensos a fer canvis amb les paraules , moltes vegades per influència d’altres llengües .I no és com en el cas dels sants que es poden intercanviar;  noltros ens quedam una paraula d’un altre idioma però no els en donam cap del nostre. Me fa l’efecte que darrerament baratam el nostre greix per la seva grassa: “aquest menjar té molta grassa”...

El sèu aguanta. Potser ja no sabem d’on ve ni de què es fa, però el mantenim viu en la nostra parla i en la recepta per fer la pasta. El que segurament es perd i ja no s’empra és el sèu negre, que és el que quedava dins la caldera després de coure la carn o parts del porc per fer l’averia negra (botifarrons i cuixots). També fa molta estona que no senten a dir que es faixin coques amb roes que diuen que eren molt bones; les roes són els trossos de greix sòlid més o manco rostits que queden dins el colador (un drap blanc) després de filtrar el sèu. I és que un temps s’aprofitava tot. Fins i tot, el sèu s’emprava per untar els engranatges de les màquines per lubrificar-los; a aquesta feina se li deia donar sèu.

I bé,  una volta les ensaïmades són cuites, sols falta esperar que refredin i ensucrar-les amb prou floreti fins que quedin ben blanques. El floreti és el sucre en pols o glas. No sé d’on ens ve aquesta paraula, però sempre he tingut en ment una provinença italiana ( Floretti, encara que poc freqüent, és un llinatge i qui sap si qualque Floretti va recalar a la nostra illa i ens va aportar el sucre en pols...).

Temps enrere i de ben petits, les mares ens enviaven a la botiga (no hi havia súpers) a comprar qualsevol cosa. Si la llista era llarga ens ho apuntaven a un full i el botiguer llegia la comanda, però si el que havíem de mester era poca cosa empràvem la memòria. I a vegades la memòria pot fallar. En una ocasió van enviar un fillet a la botiga i en comptes de floreti va demanar floridura. Ambdues paraules deuen estar relacionades, tenen la mateixa arrel: flor.

I és que, quan posam floreti a les ensaïmades, no és com si les féssim florir? No és com si els féssim treure floridura?

Per curiositat, ensaïmada també es diu a l’arrova (@) tan emprada avui dia.

Sants

Col·leccionar és una afició que pot captivar la persona humana perquè, de fet, es poden fer col·leccions de moltes coses i per a tots els gusts: clauers, monedes, banderins, segells, copinyes, fòssils, minerals, discos, llibres, eines, botons... La veritat és que a la majoria ens toca patir en alguna època de la vida aquesta revidea  (idea fixa) de col·leccionar un tipus determinat d’objectes. Si més no, fer col·lecció de sants.

La col·lecció de cromos actual és el que fins fa poc dèiem una col·lecció de sants, encara que la imatge reflectida no en tingués res de santa.

Emperò és boni segur que el fet de dir sant a un cromo deu venir de les antigues col·leccions religioses del mes de Maria i del cor de Jesús. Curiosament, però, les imatges tampoc no eren de sants. Potser les estampes des temps d’en primer si que ho eren...

Els mesos de maig i juny era costum d’anar a l’església on es llegien textos i cantaven cançons que tenien a veure amb la Mare de Déu o amb el Cor de Jesús. En aquests actes es resava el Rosari i, al juny, també la Coroneta d’Or. El fet és que en un moment de l’ofici l’escolanet o monosillo (fillet que ajuda al capellà) passava plat amb unes estampes i la gent feia un donatiu a canvi d’un sant. El senyor Cormo (ecònomo) sempre se’n quedava unes quantes per als qui eren col·leccionistes i no havien pogut arreplegar el sant del dia.

Hi havia altres sants que requerien més esforç i constància (com la col·lecció de la Mare de Déu de Fàtima) ja que no es donaven directament, sinó que es necessitaven unes quantes assistències que s’aconseguien amb les visites diàries. Una assistència era un senzill paper amb el segell d’Acció Catòlica. Les visites es feien dins el Santíssim i consistien en una sèrie d’oracions i cants. Quan la visita es feia durant la Corema es recorrien les diferents estacions dins l’església seguint els passos de la passió de Jesucrist (record d’haver-hi anat amb na Laieta els migdies després de dinar).

El temps passa, la societat evoluciona i moltes d’aquestes paraules s’han tornat inútils perquè són coses que ja no s’empren o no se fan. Però els sants com a objecte han persistit en forma d’imatges de futbol, natura, dibuixos animats... Tal vegada les persones adultes no hem sabut transmetre prou bé el nostre vocabulari, o potser és que ens hem conformat i acceptat  l’evolució de la parla que experimenta la societat; i les col·leccions de sants s’han convertit en col·leccions de cromos.

I respecte a la col·lecció de garneres de l’altre dia, és evident que el que es troba als llibres o a internet a vegades no es correspon amb el que transmet l’oralitat. I ma mare m’ho va dir clar: “les garneres d’àtsia són d’àtsia!” Sembla ser que la paraula fa referència a un tipus de planta que alguns pagesos sembraven ran de l’estivada per poder fer les garneres. L’àtsia es fermava a un garrot de llenya cilíndric i llavors es cosia per donar-li la forma de garnera plana. Les que es feien de palmera eren rodones i s’enganxaven a una canya. Si qualcú en sap més cosa...

Garnera

Ja sabem que s’àvia Corema du esgrelles, setrill, rosari i bacallà. Pens que seria una vella a qui li agradaria dur també una garnera. Encara que lletja, fa cara de ser una persona d’aquelles una mica obsessionada amb la neteja i l’ordre (la corema és temps de sacrifici, de penitència, de netejar pecats i impureses). La garnera li serviria cum-alre-no  per fer net allà enmig, enterra. 

Acadèmicament, hauríem d’escriure granera, perquè diuen que aquesta paraula ve de gra (segurament del gra de blat de quan treballaven dalt l’era). I del mot gra, també ve el verb granar o agranar (que seria el nostro garnar). Aquesta sàvia destresa de baratar sons dins una mateixa paraula té el nom de metàtesi; i ben vinguda sigui la metàtesi quan serveix per facilitar la pronúncia. En aquest cas em fa l’efecte que, a més d’açò, fa que puguem diferenciar clarament granar de garnar ja que, en la nostra parla, tenen un sentit molt diferent.

Granar s’aplica als fruits en general. Quan una fruita és granada vol dir que està prou madura o fins i tot un poc massa. Aquests darrers dies ja he trobat molts d’espàrecs granats i no els he collits... D’aquest verb tenim l’expressió li falta s’aigo des granar, que sempre se sol utilitzar amb les persones mancades de seny o un poc curtetes de gambals. Que l’expressió ja no s’empri tant i tendeixi al desús pot ser per mor de dues coses: per desconeixement dels parlants o perquè de cada vegada les persones som més assenyades. Voldria que fos certa la segona causa, però...

Encara que faixi més mudat i més modern tenir una aspiradora (que sempre ens facilitarà la tasca de la neteja i n’augmentarà l’eficiència), les garneres no es deixaran d’emprar. Avui dia, les que empram a les cases són del tot artificials: el plomall de fibra sintètica i el garrot és metàl·lic recobert de plàstic. I van bastant bé. Però les garneres no han estat sempre iguals. Fa un temps estaven de moda les garneres d’àtsia que, si no vaig errat, eren fetes de fulles de palmera i el garrot era una canya. Però encara tenim les garneres més rústiques que són les fetes de bruc (no sé si bruc mascle o femella o dels dos, potser el botànic de la revista ens podria aclarir el dubte). I m’imagín que encara hi deu haver qualque l’amo o madona que l’empren en algunes tasques. Jo encara he tingut la sort de veure-la emprar a mon pare per fer net la soll.

I llavors, per afegir diminutius, tenim les garneretes. Molta gent recordarà aquelles garneretes d’emblancar fetes de palmes i que durant molts anys han servit per escampar la calç a les parets de les nostres cases. Encara ara a la viquipèdia es pot llegir de Ferreries: “...les cases unifamiliars blanques (repintades amb calç cada any...)”. És ben segur que la qualitat del pinzell i la pintura han substituït la garnereta i la calç de torròs, i també és boni segur que les cases no se repinten cada any.

Per acabar només ens manca per esmentar la garnereta del vàter... no cal destacar-ne el seu ús.

Sa Corema

I després dels disflessats ve sa Corema...

A moltes de les nostres cases ja hi deu haver penjat a un lloc ben visible s’àvia (o sa vella) Corema amb els set peus que llevarem cada setmana fins arribar a Pasco. Segurament aquest joc de restar peus i setmanes agrada més als petits; en l’adolescència ja no ens interessen tant aquestes coses; d’adults, ens pot fer més o manco gràcia i qualque any la penjam; i quan ja arribam a una avançada edat ho complim com un costum que s’ha fet sempre. En qualsevol cas, pens que es segueix de forma notable aquesta tradició.

D’ençà un temps, he notat que a les escoletes s’ensenya aquest rodolí que sovint es canta amb una senzilla tonada:

S'Àvia Corema, peu petit,
caga enterra i pixa as llit!

Ignor si aquests versos són actuals o de fa estona, però tant és. Si són antics molt bé per la recuperació, si són d’ara molt bé per la innovació: els costums, les dites, les cançons populars... qualque dia s’han d’introduir.

Però en el que voldria fer referència és a la manera com pronunciam aquí (comú a tota Menorca i les Illes) les paraules Corema i Pasco. I he volgut escriure-les així, com els modismes que empram,  per contrastar-les amb les formes normativitzades de Quaresma i Pasqua. No voldria fer comparacions amb altres realitats més materials, però és evident que les persones volem i ens agrada estalviar. A qui no li fa hontes tenir un bon raconet? I ara, en temps de crisi, aquest estalvi, a més de ser desitjable, és necessari. Quan l’estalvi es trasllada a la manera de xerrar, en principi i des de sempre, s’han eliminat sons per escurçar i facilitar la comunicació. Així, el diftong “ua” (quan no és tònic) es converteix en un únic so vocàlic: “u” a Menorca i “o” a Mallorca (segurament per la “importància” de l’illa major ho escrivim amb “o”). I d’exemples, a més d’aquests, n’hi ha a betzef: aigo, gonyar, coranta, llengo, colcar, Cincogema, goitar,... (lògicament, quan el diftong es fa fort, el “ua” torna a la nostra pronúncia: aquari, guany, quatre, llenguatge, qualca, cinquanta, guaiten).

Que Quaresma perdi la “s” per fer-se Corema no té més lògica que la facilitat de pronunciar la paraula. Igual que Cincogema ha perdut la de Cinquagesma.

Més modernament, l’estalvi també ha passat a la llengua escrita fins arribar a l’exageració (que també pot ser útil) en els missatges de mòbil i Messenger: hla cm stas?... A kina hra kdam?... K vndras s fnal?... B ido Kdam axi... Bss!

I tornant a sa Corema, ja hem rallat dels set peus, però aquesta àvia té altres característiques. Sol dur les esgrelles (graelles), el setrí (setrill), el bacallà... (a vegades només estan representades dues d’aquestes coses) que fan referència a la prohibició de certs menjars. També sol dur un rosari  que li dóna el caràcter religiós. I té una cara arrugada i deformada que es deu a la poca gràcia que fa a la gent passar un temps indesitjable.

I és que ser una corema és ser una dona vella i lletja...

Disflessats

M'agrada sentir com rallen les persones i, d'entre tot el ventall d'edats, em quedaria amb les persones majors. Quin caramull de vivències que duen dins. Sempre he pensat que l'escola de la vida és la que fa realment les persones sàvies. No sé com serem les persones majors d'aquí a uns anys, però me fa l'efecte que no aprendrem ni sabrem tantes coses de memòria. Potser és un avantatge que ara puguem recopilar la informació per escrit i en forma digital; així quan no recordam el què, podem recórrer al paper o a l'arxiu i recuperar la informació perduda. Abans es quedava tot o part dins el cervell i si no es recordava es perdia per sempre.
Persones sàvies i memòria... Me ve el record.
Hi faltava poc pels darrers dies de Carnaval i, asseguda a la màquina de cosir, s'àvia me recitava de memòria aquests versos (he volgut escriure àvia sense l'article literari perquè me sembla que fer-ho desvirtuaria la situació):

A les quatre n'ha arribat

en Cames Tortes d'Alger,

son pare és en Bernat

i sa mare en Cavaller.

Fins i tot va intentar mig cantar-la amb una tonada. Tot d’una vaig recórrer al paper i boli per enrecordar-me’n bé de tota la poesia. Vaig suposar que amb el nom de Cames Tortes es referia al Carnestoltes. Quant a en Bernat i en Cavaller, és segur que eren dos disflessats, devien ser dos personatges ben coneguts en aquell món ferrerienc. Un aniria vestit d’homo (de son pare) i l’altre diflessat de dona (de sa mare). A Ferreries sempre havia sentit emprar aquest mot, disflessat, per referir-se al que es vesteix de manera diferent i desacostumada , sobretot per les festes dels darrers dies i també per no ser reconegut. Crec que a la resta d’illa, domina i ha dominat la forma més estesa de disfressat ( o desfressat). A Ciutadella, també en solien dir anar de la peluda. Curiosament, a l’Empordà ho pronuncien igual que aquí. Bé, vull pensar que encara hi ha molts de ferreriencs que empren aquest modisme, emperò de les converses diàries amb els més joves es pot intuir que se va perdent.
Evidentment que en aquell temps els darrers dies no devien ser com els d’ara. Les festes evolucionen, canvien, i és el poble que ho fa possible.
No fa tants anys (o sí, depenent del qui s’ho mira) els que ens disflessàvem solíem anar en colla i visitàvem les cases dels familiars i amics; tot sense fer gaire feruma ni gastar gaire. Amb suro cremat ens pintàvem les celles i mostatxos o la cara sencera. Arreplegàvem la vestimenta dels llocs més arraconats de dins els guarda-robes i caixes, solia ser la roba que ja no s’emprava o que s’emprava poc, llevat de les penyores que se tenien geloses; aprofitàvem els llençols, mocadors, botes, feixines, pijames, boines, flassades... La flassada és el tapall del llit de llana o cotó que també solem dir manta (encara que avui en dia mantes, flassades i vàneves s’usen ben poc, ara tot són nòrdics).  I he esmentat la flassada perquè pens (només és una suposició molt personal) que el nostre disflessar podria esdevenir d’una mescla entre disfressar i flassada. Qui sap!
Ara, açò sí, enguany pels darrers dies, m’agradaria que a Ferreries tornassin a sortir molts de disflessats...

Anàs o anés

És un privilegi poder fer de mestre. Tenir l'oportunitat d'ajudar la jovenea en la tasca d'aprendre és fascinant. I amb aquestes pretensions, que no són poques, segurament aprenc tant o més que l'alumnat. Per açò els vull agrair amb aquestes línies les dues aportacions que fan: per una banda tenir la paciència d'aguantar-me i, per l’altra, mostrar-me a acceptar, escoltar, progressar, dialogar, conviure, tornar a ser fillet...
A més, he de dir que també me fan reflexionar i fixar-me en la manera que tenim les persones d'expressar-nos (i, en aquest sentit, els mestres hem de maldar rallar molt correctament, hem de donar testimoniatge d’un llenguatge educat, respectuós i ric). No és que me vengui ara de nou açò de parar atenció als mots, però d'ençà escric aquests articles potser me fix més en les paraules que empr, que empren, que empram. Amb tota seguretat, usam molt més el registre oral que l’escrit i, tanmateix, és en l’escriptura on queden fixades les nostres expressions. En edat escolar crec que encara més perquè  escrivim bastant igual que com rallam. I un moment bo per caçar alguna peculiaritat és a l'hora de corregir els treballs o exercicis que me presenten.


“...els que feien l'experiment volien que les coses aniguessin bé...”


És evident que l'aniguessin no és correcte. Tampoc no sé si correcte és la paraula adequada. Quan xerram conjugam els verbs d'una manera bastant particular, sobretot els subjuntius, i a l'hora d'escriure no s'avenen amb la gramàtica. Normalment feim el “gueisme” en els verbs de la segona i tercera conjugació: veguéssim, partigués, sapiguessis, sentiguessin. Fet que podria considerar-se lògic perquè algunes formes amb gue estan ben fetes: poguéssiu, volgués, seguéssim (de seure)... Però que aquelles no siguin correctes gramaticalment no vol dir que no les puguem emprar en la parla quotidiana.
No és normal trobar verbs de la primera conjugació als quals posem aquest gue per enmig. Crec que és un costum més modern. En tot cas, ho he vist emprar en els verbs estar (estiguessis) i anar (aniguessin), que és la forma que havia de corregir.
I quan corregeixes les paraules has de donar les opcions més adequades... Solec corregir amb un llapis. Pos una retxa davall aniguessis i part dalt escric la forma que crec més idònia. Llavors me n’adon, què és millor anàs o anés?
Fa uns anys, l’única  forma que s’emprava a Menorca (com a la resta de les illes) era anàs. I com aquest, tots els verbs de la primera conjugació: caminàs, contassis, miràs, segàssim, menjàssiu, volassin... Però són els parlants d’una llengua que la fan viva i ara pareix que, de cada vegada més, la tendència és la de l’anés: caminés, contessis, mirés, seguéssim (de segar), mengéssiu, volessin... I no només és una tendència de la joventut, la gent adulta i més gran també s’ha enganxat a la moda.
És així com evoluciona una llengua, amb modes incloses, i s’ha d’acceptar, perquè no podem anar en contra de tota una comunitat lingüística. Ara bé, és una llàstima que una manera pròpia de rallar deixi d’emprar-se pels únics que la podríem conservar.

Llàstima

- Demà anam d’excursió, no hauria de ploure!

- “Ojalá!”

Cert sons me fan mal a les orelles. Vull dir que quan sent rallar en pla no me xarmanda gaire sentir sons consonàntics que no són propis de la nostra llengua. I me passa especialment amb la jota fricativa velar sorda, la jota castellana.

És per aquest motiu que quan sent qualcú que diu “Ojalá!” les ones sonores arriben al meu timpà una mica condicionades i segurament el nervi auditiu m’ho transmet al cervell amb una mica de ràbia, impulsivament. És cert que, per sort, vivim en llibertat i tothom xerra com vol o com pot, però me fa una mica de pena que deixem d’emprar unes paraules nostres per uns altres mots i uns sons que ens vénen de fora. Segurament ho feim sense cap mala intenció i per desconeixement, per costum, perquè, senzillament, la majoria ho diu i ho pronuncia així (què ens ha passat perquè els vocables foranis s’hagin fet majoritaris?).

A Menorca, fa relativament poc aquesta jota es pronunciava amb el so de la K, i encara ara hi ha persones majors que ho fan.  Així la paraula “Ojalá!” es pronunciaria “Okalá!”, i seria una manera de “suavitzar” l’ús del barbarisme. Tampoc no m’agrada aquesta substitució perquè igualment fa ús d’una paraula que no ens és pròpia, però almanco fa gràcia. Actualment la k torna estar de moda entre la nostra joventut que l’empra en qualsevol paraula escrita(akabar, trankil, eskiar, ke, Periku...),  encara que no per simular el so de què parlam.

Però analitzem al significat de l’expressió i cerquem alternatives.

-”Ojalá!” (o “okalá!”)

Aquesta exclamació que empram per expressar el desig que passi el que diem té una paraula o, més ben dit, una locució en el nostra idioma: Tant de bo!

Tant de bo! és la traducció que trobam a qualsevol diccionari que relaciona paraules catalanes i castellanes. És la més acceptada i estesa per les terres catalanoparlants. Hi ha altres expressions més recercades i també més eclesiàstiques (la religió ha influït molt en la nostra parla) per exterioritzar el mateix significat: Déu ho faixi!, Déu ho fes!, Amèn! .

I la fórmula Llàstima!? No llàstima! en el sentit de lamentar alguna cosa (equivalent a quina llàstima!) sinó en el mateix significat del tant de bo! És possible emprar-la com a alternativa? La veritat és que aquesta possibilitat no l’he trobada a cap diccionari, ni tan sols per internet, que és allà on surt tot. De fet aquesta manera de manifestar el desig que passi qualque cosa només l’he sentida a Ferreries (i qui sap si solament dins la meva família).  I per cert fa molta estona que no la sent per boca de ningú. Potser va ser una d’aquelles modes que sols duren una temporada.

- Quina llàstima que oblidem paraules amb el pas de les generacions.

- Sí, és cuirós que baratem ses expressions... açò de dir llàstima en un sentit positiu... seria molt bo que ho poguéssim sentir encara pes carrer! Si coneguessis qualcú que l’empràs...

- Llàstima!

Amèn