Sa setmana des Barbuts

He aprofitat el caliu i el carabó que vam deixar encès en el passat escrit per torrar un bon tros de sobrassada i un tall del botifarró el dissabte de sant Antoni. I amb aquestes paraules començam.

Les dues castes d’embotit són prou típiques a la nostra terra i sembla que ara ja podem dir que la torrada que se’n fa durant la vigília del patró de Menorca ha arrelat al nostre poble. La paraula sobrassada ens ve de l’italià “soprassata” que és el nom d’un farciment de carn de porc. Conten que les nostres illes van ser la porta d’entrada d’aquest producte abans d’arribar a la península. A Menorca tenim l’expressió quesvua és sobrassada  que es fa servir quan una persona diu qualque cosa perquè no sap o no vol anomenar clarament un objecte. El “quesvua” és així com pronunciam la paraula quesvulla, que té el significat de “qualsevol cosa”.  A partir d’ara, quan l’alumnat em demani “un ferro d’aquells per fer forats amb sa màquina” (en comptes de dir broca) li hauré de respondre “quesvua és sobrassada”.

Amb el botifarró no ens entretindrem tant. La paraula és un diminutiu de botifarra i deu ser ben cert que “allà on no hi ha sang, no fan botifarrons” i no només perquè per fer aquest producte s’empra la sang del porc, sinó que també ho podem dir perquè en no haver-hi parentesc (de sang) no hi sol haver tanta estimació.

El fet de torrar sobrassada i botifarró per Sant Antoni és per la coincidència amb l’època de matar el porc. Les porquejades volen fred perquè el procés sigui més higiènic i la conservació sigui més bona.

Però, per altra banda, no sé si també per coincidència, la imatge del sant sol anar acompanyada d’un porquet als peus. Conta la llegenda que sant Antoni quan se va retirar a fer d'ermità al desert va aconseguir, entre altres miracles, curar un porquet esguerrat. D'ençà aquell dia, l'animal el va seguir per tot arreu. Segurament l’animaló simbolitza el dimoni temptador, però la gent l'ha convertit en l'exemple de tot animal protegit. En una altra llegenda, és la imatge del sant la que cura un ase “tan malalt que no s’aguantava dret”. Per aquests fets llegendaris i prodigiosos el poble complementa el nom del sant com Sant Antoni des porquet o sant Antoni dets ases i és considerat el patró o protector dels animals.

Les persones més majors del poble potser recorden les beneïdes de sant Antoni a Ferreries. La gent s’arreplegava al Pla de l’Església i cadascú duia l’animal que volia beneir. No hi havia tant d’animals de companyia com ara i, sobretot, es veien cans de caça i ases. El capellà sortia també defora i s’encarregava de beneir tots els animals presents. He llegit que de més antic fins i tot es feia una petita professó pel poble. Aquesta tradició perduda a Ferreries es manté a altres pobles (Es Migjorn, Sant Lluís, Maó i Es Castell) segons versen els programes d’actes.

A més del porquet, la imatge de Sant Antoni també es caracteritza per tenir ell una barba ben poblada. Es veu que pel desert no devia tenir temps d’afaitar-se. Segons la tradició popular hi ha un parell més de sants, dins la mateixa setmana de sant Antoni, que també són posseïdors de llargues i espesses barbes: són sant Maure abat i sant Pau ermità  (sant Sebastià, que també cau per aquestes dates no seria d’aquest clan perquè se sol representar jove i afaitat). Per aquest motiu, popularment s’ha batiat aquest espai de temps amb el nom de sa Setmana des Barbuts. I, a més, aquesta setmana ha estat considerada, per mor de l’experiència acumulada al llarg dels segles, com la setmana més freda i crua de tot l’any. Hi ha una dita que diu “setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Sembla evident que la dita, encara que en la nostra llengua, no és menorquina perquè per esternuts aquí diríem atxems; clar que llavors perdríem la rima. El que se perd amb tota seguretat  és sentir oïssos que fa uns anys eren prou anomenats pel poble (un oís és un atxem).

A Menorca, referent al sant i al temps, ja tenim la dita sant Antoni des porquet és es primer sant des fred. Potser hauria estat més encertat que aquest escrit hagués sortit la setmana passada, però no hauria pogut comprovar que aquesta dita, almanco enguany, resulta ben encertada.

Carabó

- Es Reis te duran carabó!- li dic en broma a una filleta de tres anys.
- Que no!- respon contundent i es dirigeix a sa mare per cercar la confirmació - A que no, mami, que no me duran carabó!
- Tu que ho trobes! Que no has estat bona filleta?
És veu que és una cosa molt greu per un infant petit que els Reis duguin carabó.

Carabó és un mot bastant usual i l’empram per comunicar-nos sense gaire complicacions.  El que no feim és fer-lo servir materialment. Així com en temps dels nostres avis era un combustible present a totes les cases per coure els menjars i per escalfar l’ambient, avui dia el seu ús a nivell domèstic es redueix a fer qualque torrada en una barbacoa. Fins fa relativament poc l’he vist emprar per donar calor en els dies freds davall una camilla. No sé si qualcú encara en fa aquest ús.

Els ferrers també empraven carabó, però el seu era especial perquè havia de tenir més poder energètic per poder enrogir el ferro i fer-lo més mal·leable. Carabó de coc li deien i era el de pedra o mineral, el que es treia de les mines. A Menorca venia de fora perquè aquí no en tenim de mines de carabó. Pel ferrer era un material absolutament necessari, per açò estar com un ferrer sense carabó significa estar aturat, sense poder fer feina o estar indecís, sense saber què fer per falta de qualque cosa.

A les cases en general, el carabó que s’emprava més era el que procedia de les sitges. Els caraboners eren els encarregats de posar en marxa i de tenir ànsia de la sitja. I el carabó tenia diferent qualitat segons la llenya emprada. “Carabó de tamarell, guardau-vos d’ell”, diu un refrany, es veu que aquest carabó fa poc foc i moltes espires. Una espira és una partícula inflamada que es desprèn d’un fester o d’un cos en combustió. Ara se li solen dir xispes.

Tornant als tres Reis (per cert el rei moro, en Baltasar, és negre com a carabó) no sé d’on deu venir el costum de dur carabó als que se porten malament, però pitjor seria que els duguessin carabonilla (carbonissa) que serien els trossos de brases més petits que surten de la sitja. Els caraboners se solien quedar aquests  trossos per a ells i la família perquè amb les brases més grosses (com les que sortien de la rabassa de bruc) en treien un duro més. Per entendre-ho millor la carabonilla seria com el carabó de segona.

En ser hora de donar ardor a una casa o part d’ella tenim estufes, radiadors i sistemes molt sofisticats de calefacció. Abans, entre altres coses, empraven els maridets i els brasers. El combustible que s’emprava en aquests casos és un altre tipus de carabó que li deien, per influència del castellà, picon (normativament és picó). Es tractava d’apagar un fester amb aigua abans que consumís tota la matèria inflamable. Sortien trossos de carabó molt menuts que eren bons d’encendre.

 
El maridet és una capsa de ferro amb forats, dins el qual es posa el picon encès i es col·loca sota els peus per a escalfar-los o davall els vestits llargs de les dones. El braser és un recipient normalment de metall dins el qual posen brases per escalfar una habitació. És evident que braser ve de brasa i encara que no empram gaire aquesta paraula sí que ens queda en l’expressió qui fuig des foc cau dins ses brases, que vol dir que per alliberar-se d’un perill es pot caure en un altre de tan dolent o pitjor. El mot que sí empram a Menorca és caliu i també ens agrada coure as caliu. El que no hauríem de fer és anar coca a caliu, locució que s’emprava a la nostra illa per indicar que una persona anava sense forces ni delit (sinònim de cocpiu). L’expressió té el fonament en que la coca cuita al caliu sempre és alisa (sense llevat). I estar alís és estar com a tristot.

Per no quedar alisos al final de l’article, desitjaré que els Reis no duguin carabó a ningú (senyal que tothom s’haurà comportat prou bé) i que en aquest nou any maldem mantenir un bon caliu en la família, en la feina i en qualsevol relació humana.

Cabdell

Laura
“Zès, tal vegada tu coneixes sa paraula menorquina correcte de... Quan s'àvia fa calça, utilitza una bolla de llana, però aquesta bolla té un nom menorquí que jo no record... Tu saps com es diu?”

Era dijous quan na Laura me feia arribar aquesta pregunta a través del facebook. Es veu que he agafat un poc de fama d’ensians faig aquests escrits a Sa Revista, com si sigui tot un entès. Però, ja ho diuen, quan un fa lo que pot no està obligat a més.

La primer paraula que me va venir al cap va ser troca i tot d’una li ho vaig comunicar. La definició del diccionari dóna un significat que s’hi pot avenir: porció de fil enrotllada formant un conjunt més o menys ordenat. Vaig descobrir també un parell de sinònims de troca. El primer és ram, nom que també era emprat antigament; es veu que feien una feinada perquè la llana primer s’embolicava a una àspia (una canya de dos a tres pams de llargària, travessada prop dels caps per dos bastonets en direcció contrària l'un de l'altre), i d’aquí era reduïda a rams o troques. L’altre sinònim és madeixa. No tenc  referències que aquesta paraula s’empràs en aquells temps, però se semblaria més a la “madeja” del castellà i que na Laura m’insinuava.

Açò no obstant, no vaig quedar del tot satisfet... Un nét de ca Sa Mestressa no podia tenir dubtes en aquestes qüestions, i no volia embolicar sa troca (complicar les coses, de paraula o amb accions; enganyar), m’hi anava un poc la reputació. I per demanar que no hi quedi, vaig fer un parell de consultes i ho vam aclarir tot. Ja davant l’ordinador vaig pitjar el quadret blau del “respon” del facebook:

Zès
“...La troca seria més aquell conjunt de fils o llana que se posa envoltant les dues mans (aguantar sa troca)  i és a partir de la disposició d’aquests filaments que es fa la bolla. Aquesta bolla té el nom de cabdell. I el cabdell pot ser de fil o de llana o de qualsevol filament. Font d'informació: ma mare. (Alcover-Moll, Cabdell: Conjunt de fil o de corda aplegat en forma més o menys rodona. Pronunciat: caddell)”

Per fer el cabdell s’havia que tenir un poc manya i com que se subjectava amb els dits d’una mà (dalt i baix de la bolla), mentre amb l’altra s’embolicava la llana, sovint quedaven els forats dels dits marcats al cabdell.

Açò aclarit me va venir al cap una codolada, Sa Bruixa Torta, recitada antigament per s’Arader, on surt aquesta paraula. Vet aquí el fragment:

...i tot ho va esvalotar;
però es batle, garrot en mà,
cridava es guàrdia civils
que li dàssim cabdells de fils
per poder armar un llaç;
i es vent li va pendre un braç...

Però cabdell, a més de la bolla de llana, també té el sentit d’aplec compacte que formen les fulles d'algunes hortalisses, especialment de certa varietat de col. És la col de cabdell o, com he sentit a dir i supòs que deu ser la mateixa, col de candell.  I dins el món de les cols es fa obligatori prendre nota del refranyer popular.

A qui no li agrada la col ho té clar amb aquest primer refrany  “sa col bullida escurça sa vida”, encara que hem de creure que la col, sigui crua, bullida o cuinada d’altre manera, no és gens perjudicial. “Entre col i col, qualque lletuga”  es diu referint-se a coses que interrompen una sèrie d’altres coses homogènies i així es lleva la monotonia. Aquest refrany s’adiu amb aquesta setmana ja que entre els dies feners (les cols) n’hi ha hagut un de festa (la lletuga). I és ben cert que va bé, de tant en tant, rompre la vida quotidiana! El darrer refrany coler no es ben bé propi de Menorca, però l’he trobat molt encertat: “qui vol la col, vol els brots” que  vol dir que en estimar una persona s'estima també allò que va amb ella o que l'envolta; també pot significar que el qui vol una persona o una cosa no té altre remei que acceptar-la amb els seus defectes, tal com és.

Ja ho veis com s’ha embolicat sa troca, d’una bolla de llana hem passat a rallar de cols!

Laura
”... Mooltes gracies x dedicar-me una mica des teu temps, m'has sigut de gran ajuda. Salut!!!”

Zès

“No he perdut el temps, Laura, la teva pregunta me servirà per escriure l'article d'aquesta setmana. Una besada i molta sort.”

Moixonies

Fa un parell de setmanes, durant la VIII fira del llibre en català, va tenir lloc a Ferreries una xerrada, Espipollant paraules, a càrrec de Marius Serra. El tríptic editat pel Consell i Ajuntament deia d’ell que és un escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor, enigmista... i més n’hi hagi!

Va ser un acte molt participatiu que va engrescar la gent del rodol. La temàtica era prou atractiva, es tractava de comentar paraules (“Açò és lo que faig jo!”, vaig pensar). Hi vaig anar amb la intenció de passar-ho bé. Com que a la plaça hi havia gent de diferents pobles es van poder comparar les diferents variants del català de Menorca. Els comentaris van ser molt enriquidors. El tema donava per molt i el mateix escriptor ja ho va dir  al començament:“podríem xerrar trenta hores i només en tenim una, ens en falten vint-i-nou!”

Xalar, malalties, clotellades, còssigues, moixonies, mèrvils, calces honestes, atxems i oïssos...

Com que tampoc no tenc trenta planes per escriure, hauré de reduir tot el caramull d’idees que tenc dins el cap. I sobretot  perquè hi càpiga en aquest racó de la revista m’hauré de conformar en fer uns quants paràgrafs. Vet-els aquí !

I xerrarem de moixonies. Fer una moixonia és fer una carícia que se fa passant la mà per la cara amb suavitat i delicadesa, amb amor. Per açò també va sortir la paraula amorosia, encara que amorosia seria qualsevol acte, i no només una carícia, feta amb amor. Perquè si està clar que amorosia deriva d’amor, la moixonia té el moix  com a mot primitiu. I tothom sap què és un moix. Les moixonies que feim noltros serien comparables a les que fan els moixos quan freguen el seu cos amb el d’una persona (una cama, per exemple). Evidentment,  els arraps que fan a vegades quan es posen maleits no són moixonies. Igual que els humans que quan esteim enfadats amb un altre ens costa fer-li una moixonia  i massa sovint li envelam arraps (encara que només siguin verbalment).

Es veu que en àrab també es diu moix. Record que va ser una sorpresa mútua que vam tenir la meva família i el fillet sahrauí que acollíem. I ho vam descobrir quan vam veure estirats al sol, panxa a l’aire,  un parell de moixets. Ja és curiós que dues llengües i cultures tan diferents adoptin la mateixa forma per anomenar aquest felí. Sembla que és que l’arrel del nom està escampada a molt idiomes i ve de la manera com els cridam: “mixo, mixo”. De fet un mixo també és un moix en llenguatge més infantil i afectuós.

Moix, però, no només és l’animal. En expressions com anar moix, va venir tot moix, tornava a casa ben moix... el significat del terme canvia i cerca equivalències amb estar capficat, abatut, anar cap cot, estar preocupat, estar trist. Segurament estarem d’acord que amb la situació econòmica i social que vivim ara som molts els qui anam un poc moixos per enmig del món.

I no sé si val més estar un poc moix o agafar un bon moix, que equival a agafar un bon gat, perquè açò sabem que és agafar un bona borratxera. I ja és significatiu que tinguem expressions i refranys on s’alternen aquests dos termes, moix i gat: a gat escaldat, aigua teba li basta; com es moix no hi es, ses rates ronden sa casa; a gat vell vols dir mèu?, tirar-se com un moix ...

Ara, és qui són com es ca i es moix són els dirigents polítics i no es fan moixonies precisament, més tost ens fan passar una canera.

Fer un bunyol

Aquests dies que volten la festa de Tots Sants és costum fer bunyols. Però bunyols d’aquests que són per menjar ensucrats o mullats amb mel o arrop. Les escoletes se’n cuiden prou de seguir la tradició i conviden mares i àvies (sempre elles) per explicar-ne l’elaboració. Aquí s’han de posar d’acord perquè es poden fer bunyols amb diferents receptes. N’hi ha que se fan amb monyaco i d’altres amb patata. Pel greix, són uns quants que prefereixen l’oli al sèu (per qüestions de tradició, per cuidar la salut o per poder compartir-los amb els nouvinguts àrabs que no poden menjar porc). I si hi ha varietat amb els ingredients, quan arribam a les proporcions ja no en parlem! aquí hi ha de tot.

És curiós que tant la patata com el monyaco són tubercles oriunds d’Amèrica. A Menorca pronunciam “munyacu” i el nom prové del castellà “boniato”, encara que la paraula original és sudamericana. Vull suposar que abans del descobriment del Nou Continent ja es feien bunyols, però evidentment es devien emprar altres ingredients. Per açò, crec que a vegades no som prou conscients quan emprar expressions com “s’ha fet així de tota la vida!”. La vida fa estona que és damunt la terra i amb els bunyols podem veure, per exemple, com productes totalment desconeguts un temps han entrat dins la nostra cultura i ara són tractats com si fossin totalment nostres, “de tota la vida!”

De bunyols en poden sortir de totes mides i totes formes. I no deu ser tan difícil que no surtin prou endevinats. D’aquí vindria l’expressió fer un bunyol o sortir un bunyol per indicar que s’ha fet cosa mal feta. “Volia dibuixar un cavall i m’ha sortit un bunyol!” o “ha vingut per arreglar la cadira i ha fet un bunyol!”, són dites que, malauradament, avui en dia, es substitueixen moltes vegades per una expressió que no ens és tan pròpia: fer una xapussa.

Però l’essència de Tots Sants no és fer bunyols. És una festa dedicada al record dels avantpassats més propers que ja són morts. M’agrada el nom de Tots Sants perquè fa entendre que totes les persones són bones (són santes). Ja és una norma usual xerrar bé de qualcú que s’acaba de morir o d’un familiar o amic que recordam amb estima. I per tenir aquest record més viu i sentir-s’hi més aprop se sol fer una visita al cementeri.

Modernament (com ha passat amb Nadal) s’ha introduït un model de festa diferent que prové d’altres indrets: el Halloween. És una festa més lúdica en què els difunts ja no són els familiars sinó que es converteixen en personatges de literatura fantàstica o de cinema que fan por (morts vivents, fantasmes...) amb un element característic: la carabassa amb llums.

Ja fa gràcia que aquesta carabassa sigui tan atractiva... Fins fa relativament poc, al poble es feia una cosa molt semblant amb les síndries, encara que no tenia res a veure ni amb Tots Sants ni amb els esperits: el fanal amb coa. Es tracta de buidar una síndria, fer-li uns quants de forats decoratius, posar-hi una espelma encesa dedins i passejar-la pel carrer fermada amb una corda. He llegit al bloc del Casal de Joves de Ferreries que el 2008 es van organitzar uns tallers per “recuperar i a no oblidar la nostra cultura popular”: “Antigament, a començaments de la tardor, els fillets i filletes feien, amb les seves famílies fanals amb síndries velles. Després sortien al carrer, quan ja era fosc, i passejaven cantant: un fanal amb coa, un fanal amb coa...”

I, ja per acabar, no podia deixar d’esmentar el refrany més conegut de la festa:

“per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs”.

Només esper que, amb l’escrit d’avui, no hagi fet un bunyol!

Fes

Feia uns dies que en Marc no venia a l’escola. Una telefonada de la família a secretaria ens aclaria que no estava prou bé per aguantar la intensitat i, sobretot, la durada de tot el matí escolar. Va ser coincidència que tingués una entrevista amb son pare i sa mare mentre l’al·lot encara estava convalescent. De tot d’una em vaig interessar pel seu estat:

-         Com està es jove nostro?

-         Es recupera... Ha tingut un poc de passa- va dir sa mare.

-         Ara és amb es l’avis- puntualitzà son pare- que també estan un poc fesos.

Pel que van comentar, prest tornaria a les classes i a la normalitat quotidiana. Vaig entendre que no era un al·lot empeder...

En aquest context, la “passa” té el significat clar de malaltia epidèmica que hi ha a un lloc i temps determinat. La malaltia en qüestió s’aplega o passa d’una persona a una altra. És un mot que empram prou. A vegades tenim una passa molt grossa de grip i les aules queden mig buides, però, en el nostre cas, s’entenia que la passa era de panxa. Quan vas de panxa sempre pots anar per dalt o per baix o les dues coses a la vegada i, clar, amb aquests símptomes, convé quedar a casa. Hi havia un pagès que per fer la gràcia deia que si la gent anava de panxa que caminàs per enrere i aniria d’esquena. És com l’acudit de la cançoneta: tenc mal de cap en es peus i mal de panxa a l’esquena.

Com que en tenir mal de panxa solem menjar arròs bullit, tenim la dita “o panxa o arròs” que es diu per fer veure que de dues coses se n’ha de triar una.

I sort tenim dels avis! Quantes vegades ens han fet costat davant l’inconvenient de tenir un fill malalt! Només voldria remarcar la distinció que feim a Ferreries (i altres pobles) en l’ús de l’article per anomenar-los: l’avi i s’àvia. Deu ser el fet masclista de donar més importància a l’avi? O es deu al tracte més íntim i afectuós de s’àvia? Sigui el que sigui, la confusió màxima és produeix amb el plural; no ens basta amb un article (els avis o ets avis) que moltes vegades n’hem d’emprar dos: es l’avis.

Idò, son pare deia que els avis també estaven fesos... Que qualcú estigui fes vol dir que està indispost i que li falta força i delit; i aquesta falta de vitalitat normalment es causa d’una malaltia. Potser a vegades “fes” seria sinònim de sollevat (encara que, en principi aquesta darrera paraula té el significat més concret de tenir remogut el ventrell i tenir oi). Evidentment, sollevar té altres significats no tan malaltissos: alçar, sublevar, revoltar, remoure amb una passió forta... Amb la pronúncia del mot ja ballam, a Menorca tenim la revidea de duplicar el so de la “ella”  i pronunciam sollevar com si empràssim una ella geminada (“soll·llevar”).

Però “fes” té el significat original d’una esquerda o tall molt prim, especialment en objectes fràgils de terra, de vidre, de porcellana. Que un trià (o tià) estigui fes o una olla de terra estigui fesa vol dir que tenen un trenc llarg i prim que no arriba a foradar (encara que faixin renou d’esquerdat).

De fet, si no vaig errat, una fesa és el tall llarguer i estret que es fa a les orelles del bestiar com a senyal per a conèixer el propietari. Avui en dia han canviat aquesta marca per una espècie d’etiqueta plastificada que també se penja a les orelles.

Finalment, ens queda la paraula “empeder”: propens a patir una malaltia o que pateix sovint d’un mal o molèstia física. És una paraula que antigament s’emprava ben prou perquè se suposa que la condicions higièniques, alimentàries i sanitàries eren més precàries. Açò no obstant, encara que no emprem tant el mot, en l’actualitat hi ha prou gent empedera. D’un gra d’arena feim una muntanya i per poc mal que tenguem ja ens queixam de més. Som poc sofridors.

En Marc ja torna a ser a l’escola ben recuperat. Les molèsties del ventrell ja no l’afecten i només pens que podria ser empeder de la malaltia d’estudiar.

Canera

“ENTREMES de ses trespasses d’un mossu sebeté, trèt des quetelá, curretgid y eumentad, durant es témps que vatj estar de métje e nes pòbble des Merquedal. L’añ 1842.”

Escrit a mà dins una vella llibreta d’espiral i fulles de quadres, he trobat aquest relat. No és l’escrit original, clar. Tan sols és una còpia, però crec que té el seu valor. La lectura s’ha fet dificultosa, a més de ser en vers, no segueix les normes ortogràfiques actuals (el 1842 no teníem gramàtica per a la nostre llengua). M’he fixat que el so neutre de la “a” o la “e” sempre està escrit en “e” (sebeté, quetelá), que la o àtona s’escriu en “u” (mossu, curretgid) i que empra el desdoblament de la “be” (és la manera que tenim a Menorca de pronunciar certes paraules: pobble, púbblic, dobblers). No he pogut descobrir el criteri que segueix per posar els accents...

Però no em vull ficar més amb la gramàtica perquè seria tot un filicomís (encara que, evidentment, la gramàtica és totalment necessària per a qualsevol llengua). M’estim més reescriure un fragment i xerrar de les paraules.

El mosso sabater diu en un moment de l’entremès:

“Heu vist bèstie més grenade

Qu’equest homu qui s’envá?

Si éll pòt fér se bejenade

De dur se fie e curá,

Ha de pessar més quenére

Qu’estig cèrt que de derrére

No se pudrá bellugá.”

Lògicament, la quenére  es refereix a la canera, i s’escriu així perquè és un mot derivat de ca. Una canera és aquell lloc on tenen ànsia dels cans, els donen menjar i tenen aixopluc. Amb la proliferació de cans com a animals de companyia, juntament amb el fet que ens cansam molt prest de tot, els cans que no vol ningú es duen a una canera. Malauradament, i com que és una cosa relativament nova, aquests llocs que se creen pels cans abandonats, han vingut de braceti  amb el nom castellà de “perrera”.

Però canera també pot voler dir “vida de ca” que equival a “viure una sèrie de tribulacions o de misèries”. Per açò, una persona que passa una canera és aquella que viu uns moments mals de travessar. Seria com viure el quefer diari, com deia el batle en l’especial de Sant Bartomeu de la Revista,  plens de maldecaps i tribols. Un tribol és açò, una aflicció o adversitat. Tanmateix, sols tenc present haver sentit aquesta paraula amb una “a” davant: tenir un atribol (a la nostra parla no li costa gaire açò d’afegir o llevar aquestes “a”).  Segurament en aquest cas deu tenir incidència el verb atribolar: produir un estat de torbació a qualcú, que no li deixa veure clar les coses que ha de dir o que ha de fer.

Finalment, hi ha una accepció de canera que prové de cana. Avui dia només se sol emprar aquesta paraula per indicar un cabell blanc, encara que no seria del tot correcte emprar-lo en català. Però la cana a la que ens referim era una mida de longitud que constava de vuit pams, més o manco serien un metre seixanta. Amb aquest mot existeix una expressió molt polida que va amb el caràcter menorquí: “anar a pams i no a canes” (que seria el mateix que “a poc a poc i en bones”).

Aplicat a l’escola, que és la meva feina, qui sap si els docents hauríem d’anar més a pams que no a canes per no atribolar gaire l’alumnat; tal vegada així ningú passaria una canera per arribar a final de curs i aprovaria sense tenir un atribol.

I de l’entremès, he quedat amb les ganes de saber-ne l’autor ...