A la biorxa

En el temps en què vivim i, sobretot arran de la crisi, som moltes les persones que ens queixam de les desgràcies que patim i de les coses que ens van malament. Emperò si miram la situació a nivell mundial, ens adonam que encara són majoria les persones que s’ho passen més malament que nosaltres. Si ens comparam amb la gent que malviu arreu del món, tal vegada podem considerar la nostra desgràcia més lleu i, fins i tot, ens podem sentir afortunats.

A terra de cecs, es guenyo és rei, diu un refrany, fent referència a aquesta situació.

A Menorca no solem emprar “cec”, sinó que hem adaptat el mot del castellà i deim cego. I d’aquí surt el joc de paraules amb egua (que pronunciam ego), per fer la broma: “en Joan ha tornat s’ego!”...

I si rallam de cegos, farem avant amb un parell d’expressions que ens sonaran molt antigues per les paraules o situacions referides. La primera se solia emprar quan s’emfatitzava el desig que succeís el que una altra persona deia: ell que ho véssim, va dir es cego (seria equivalent al “tant de bo!”, o al manllevat “ojalá!”); la segona tindria més a veure amb la gent que actualment no rep cap retribució i no pot fer front a les despeses més necessàries: no tenir un dobler per fer cantar un cego.

I si val més ser guenyo que cec, seguirem amb aquesta paraula. Guenyo vol dir que té els ulls girats (la paraula tècnica és estrabisme) i sembla ser que el seu origen és italià guegno (que també donaria nom a paraules emparentades en castellà, com “guiño” o  “guiñar”).

Dins el nostre vocabulari, trobarem una paraula sinònima  a guenyo que és guerxo. I si el mot ja té el mateix significat, d’ell surt l’expressió mirar a la guerxa, que encara accentua més el fet de mirar a la torta. Aquesta darrera locució es fa extensiva a altres situacions quan llevam el fet de mirar: a la guerxa vol dir a la torta. Així, si un “se’n va a la guerxa” voldrà dir que “se’n va de tort de tort”. O si un jugador fa un xut per fer un gol, la pilota pot anar ben dirigida o se’n pot anar a la guerxa. Però, encara que aquesta manera de dir les coses era pròpia de la nostra terra, crec que la majoria, quan volem indicar que cosa va a la torta, ens sona més dir a la biorxa.

I, què hi farem, tornam anar a parar allà mateix, amb l’expressió mirar a la biorxa ens referim altra vegada a l’estrabisme. Encara que, per fortuna, trobarem una altra accepció del mot, i és que fer les coses a la biorxa també és fer-les de qualsevol manera, sense mirament o comsevulla (que seria una altra paraula parenta de l’onsevulla i del quesvulla). Per curiositat biorxa pareix que ve de l’arrel germànica dwerh, que no sé pronunciar, però que significa oblic, que fa biaix.

A una vetlada de glosat, un improvisador presumia de fer les cançons més polides i ben fetes, certament era un glosador que destacava; açò sí, era una mica baixet i el seu contrincant li va amollar aquesta:

Per dur rima i acudit

sa glosa fa de bastaix,

i jo mir de dalt a baix

per no perdre es sentit,

però és que tu ets tant petit

que em fas mirar de biaix.

Quan una cosa fa biaix és que també se’n va un poc a la torta, i concretament, és que se desvia de l’angle recte. És el que passa moltes vegades a escola, a l’hora de tecnologia, quan hem de tallar un tros de llenya amb una serra de mà: si no tenim prou manya la peça serrada fa un biaix que fa por… De biaix surten les paraules embiaixiar i embiaixat i, combinat amb altres mots, tenim xerrar de biaix, que és desviar el tema de la conversa, i treure biaixos, que voldria dir treure profit de diverses maneres.

Ja és veu que tot està relacionat, una cosa guerxa també té el sentit de fer biaix, d’estar desviada o, per afegir-hi més pedreny, de fer garsesa (que prové de la mateixa arrel que guerxo). Aquesta darrera paraula, garsesa, s’aplica especialment a la fusta i, com en els altres casos, significa que se desvia de la línia recta: “aquesta porta a pres garsesa” o “aquest regle fa garsesa” eren frases ben normals temps enrere.

A la guerxa o fer garsesa,

a la biorxa o fer biaix...

Sa llengua és com un calaix

que està ben ple de saviesa.

I la darrera, per indicar que una persona mira de través o és guerxa, podem dir que mira a s'hort i a sa vinya.

Gec

- Passa’m es sau!- va dir aquell home ja major. No perquè fes fred (dins aquella sala no en feia gens de fredor), sinó perquè l’havia deixat penjat a una cadira i s’havia assegut a una altra. Un amic seu, més jove, va fer un petit somrís quan va sentir la paraula “sau”. Certament aquesta paraula se’n va pel camí del desús. Ara o són jaquetes o abrics i, tal vegada, qualque caçadora o americana.          

Si no vaig errat, el sau només l’empram a Menorca, però, tanmateix, la paraula prové del castellà “sayo” (són moltes persones que pel temps que fa ara encara recorren al refrany castellà: “hasta el cuarenta de mayo, no te quites el sayo”). Es veu que  de “sayo” en vam fer “sao” (llevar aquesta “i” intervocàlica és una pràctica habitual a Menorca) i llavors vam baratar la “o” per la “u” (a la nostra terra també pronunciam “u” la majoria de les “o” àtones). I ja tenim el nostre sau…

No només hem adoptat i adaptat el sau, sinó que fins i tot l’empram per construir les nostres dites. Si qualcú es posa dins es sau d'En Foguet, vol dir que s’encastella dins una idea fixa i no la vol deixar de cap manera, no escolta a ningú. Així mateix, si coneixem aquella persona que sempre braveja i es pensa que no hi ha ningú com ella, li podem dir irònicament: dins es teu sau no n'hi ha d'altre…

La paraula sau va coexistir amb l’autèntica catalana que és gec (o, com diuen a altres bandes, jac). Un temps va estar de moda una cançó que ma mare solia cantar mentre cuinava. No sé si és tradicional o es va introduir i popularitzar a través de la nova cançó catalana (no ho he acabat d’aclarir, ni amb l’internet!. Si qualcú en sap la neta...):

   

Jo tenc un gec,

cataclic, cataclec

que és de vellut,

cataclic, catacluc

i encara el dec,

cataclic, cataclec

per açò no el duc,

cataclic, catacluc.

A Ferreries gec i dec no rimen (el gec és en e oberta i el dec en e neutra), per açò, per fer-ho rimar, ma mare cantava en maonès (allà sí que rimen les dues paraules). El gec, com el sau, és la peça de vestir que cobreix el tors i va posada damunt del guardapits o de la camisa. Segons sembla, antigament el gec era curt, arribava només a la cintura; de més cap aquí, és un poc més llarg i arriba fins les cuixes.

I com són les coses, el gec ens arriba de l’àrab xakk que vol dir “cota de malla”, que no és més que aquell vestit que duien els guerrers medievals i que hem vist a les pel·lícules de castells. Es la vesta que cobreix tot el cos i està folrada de làmines de metall. De fet la cota és una paraula que s’emprava també a Menorca i seria sinònim de túnica. A la nostra illa, la cota també era la sotana que es posaven els escolanets i si un seminarista retia la seva carrera de capellà, allò era tirar sa cota.

D'una cota de mu mare

me faré una escòfia blanca

per posar-me ben polida

quant ell vengui de sa tanca.

Aquesta cota que esmenta la cançoneta o era una espècie de brusa blanca o formava part de la roba interior femenina. I l’escòfia (que és com pronunciaven còfia els nostres avantpassats) és aquella peça de tela lleugera que es posaven les dones i els infantons per cobrir el cap. A la nostra terra també tenim la paraula cambuix amb un significat similar i, perdre es cambuix i deixar el cap descobert devia ser una cosa prou grossa, perquè l’evolució de tal expressió vol dir perdre el seny. Per altra banda, que dues dones es treguin es cambuix és que se barallen fortament (curiosament cambuix també vé de l’àrab: cambux és el vel que duen les dones)

De cota surt cotilla, encara que a ca nostra ens entri a través del castellà (el diminutiu “illa” no ens és propi). La cotilla és aquella espècie de faixa amb la qual les dones s'estrenyen el cos per deixar ben dibuixada la corba de pits i ventre. Aquesta peça pot resultar bastant incòmode… ja ho diu en Tanoca d’Es Migjorn (paròdia de Don Juan Tenorio):

No és ver, nas de flaó,

que si damunt aquesta illa,

et llevassis sa cotilla

estaries molt millor?

Mira sa lluna com brilla

i mos dóna bona claror.

Si tornam al gec, també pot prendre el significat de tupada, encara que aquí solem emprar expressions a l’estil: “li va envelar un bon geco”. I, a veure si qualque fuster ho ha sentit mai, un gec també és una garlopa...

Per cert l’expressió castellana del “sayo”, en té una similar menorquina que ja vam comentar fa temps: en es mes d’abril, no te llevis un fil.

Balandrinada

Sempre anam una quarta sobre vent...  Som els darrers dies de carnaval i, a l’escola, l’alumnat ja comença a preparar les obres per participar al concurs de dibuix de sant Bartomeu. Encara hi manca prou temps, però feina feta té bon aire. Per cercar inspiració, a vegades treuen els especials de les festes que fa la Revista de Ferreries. Curiosament  ma mare també havia tret dels armaris no sé quants especials de Sant Bartomeu, programes i records. Està bé que la gent guardi aquestes coses perquè cum-alre-no trobam certa informació que no és aumon més.

Ja fa temps que en llegir qualsevol llibre, revista, diari, web o paper, els ulls se m’encenen quan veig la paraula glosa. I pareix que s’ha desenvolupat en mi un sisè sentit per localitzar aquest mot, és com un imant. A l’especial de 1990 vaig topar amb una entrevista a en Tolo Florit. Encara he tingut la sort d’haver-lo sentit a qualque vetllada. Qui el va conèixer sol coincidir en què va ser un bon sonador de ses porgueres. Ses porgueres o, senzillament, sa porguera és el nom de la música i melodia que fa la guiterra per acompanyar els glosadors. Diuen que se li diu així perquè l’acompanyament musical no és l’aspecte bàsic del glosat i a vegades pot resultar com a sobrer. El significat original de porgueres o beleis seria el conjunt de bocins de troncs, espigues buides o altres residus que resulten d’ererar el gra. És la part sobrera del gra bo. Fer ses porgueres grosses és deixar massa menjar com a residu dins el plat. L’expressió devia sortir en temps de gana, però actualment massa vegades deixam com a inútil molta cosa que seria de profit. He de dir que per a mi, la música que acompanya la glosa no ha estat mai sobrera, tot el contrari, és una bona ajuda, útil i de profit.

Idò, a un moment de l’entrevista que li feien, en Tolo diu: “Per fer un bon acompanyament has d’estar molt atent per seguir, lo més bé possible, ses balandrinades des glosadors que, ben qualque vegada, són irresistibles i no saps ben bé què fer: si has de seguir o si elsi has de fotre sa guiterra pes cap”.

Tot d’una vaig imaginar que les balandrinades venien dels moviments d’una balandra (barca de pesca). Qualsevol nau, damunt la mar borinada, fa aquells moviments de vaivé i, a l’atzar de les ones, no saps prou bé per on anirà a parar. Igual que qualque glosador que, segons li vénen els mots, pot partir per un vent o altre. És una bona comparació… Però, llavors, vaig llegir que segurament aquesta paraula prové de malandrinada, derivada de malandrí amb el sentit de malfactor. Per qualque motiu hauríem canviat la ema per la be (en altres paraules hi ha canvis semblants: besquí/mesquí, bensenes/mensenes...). I si hi posam aquest significat, les balandrinades vindrien a ser igual que les andanes i andanades, és a dir, malifetes o accions reprovables. Així, ja s’entén que el pobre guitarrista tengués dubtes amb els glosadors que, en certs moments, li feien perdre es senderi.

En acabar de llegir  l’entrevista, me vaig entretenir en l’anàlisi d’un parell de gloses (pregunta i resposta) que hi havia dins un requadre a un racó de la plana. Són versos que segurament molta gent reconeix:

Digau, mestre Nicolau,

vós qui sou un homo entès,

quan vos donen un no res

per a quin cap l’agafau.

Resposta vos donaré

de lo que me demanau

que a un no res l’agafaré

per es cap que me’l donau.

S’ha de dir que aquestes mateixes gloses tenen prou variants. Hi ha versions que entost de Nicolau, hi surt mestre Pau. Però allà on trobam les diferències més notables és a la resposta que fan tals mestres que, dit sigui de pas totes són enginyoses. Una primera versió diu:

No res no té per on pendre

ni cap per on agafar,

no res no se pot donar,

ni se pot comprar ni vendre.

Però la que té una resposta més aguda, i absurda a la vegada, és aquesta.

Jo no sé per qui m’has pres

i ja veig que es joc s’embulla,

quan me donen un no-res

jo l’agaf per onsevulla.

Onsevulla (pronunciat “onsevua”) vol dir a qualsevol banda. Aquesta paraula és parenta de quesvulla, que pren el significat de qualsevol cosa.

Aquests dies la gent es disflassa de quesvulla i fa ben qualque balandrinada. Jo no en voldria fer cap al glosat del darrer dilluns, no sigui que el sonador m’enveli la guiterra pes front.

Aplegar

Aquella senyora era ja un poc major; com que era fadrina i no tenia gaire família, rebia escasses visites (trob que ja no es pronuncia tant allò de “vesita”). N’Eulària la va anar a veure perquè estava un poc fesa i sempre havia fet bo amb els de ca seva:

- No t’atraquis gaire que aplegaràs es grip?- va ser la primera cosa que, des de dins el llit, li va dir la malalta.

Record que de petit quan un company d’escola estava malalt i l’anàvem a visitar sempre solíem demanar si la malaltia era contagiosa: “que s’aplega?”. Si la resposta era negativa hi podíem quedar més estona. En cas contrari ens miràvem l’amic d’un tros enfora.

Ara ja no sé si la gent diu “es grip” o si, per influències externes, l’hem feminitzat en part i hi ha qualcú que ralla de “sa grip”. El que no solem fer actualment és aplegar la malaltia. Ara, més tost, ens contagiam, l’agafam o el tenim. El que sí feim encara és replegar qualque remec…Sigui el que sigui, sembla que així com el món avança, les persones esteim més fetes de pasta de cerussa. Poca cosa ja ens molesta i prenem medicaments o ens vacunam per no patir; de cada vegada ens costa més suportar el dolor (tant físic com psíquic).

Aplegar (o plegar) i replegar (o arreplegar) són verbs que empram adesiara i que tenen l’arrel comuna. Tenen certes accepcions que són idèntiques i d’altres que els fan diferenciar. En principi, plegar i replegar seria fer plecs, és a dir, posar una cosa en doble, una o unes quantes vegades, posant  una part contra l'altra.

Evidentment, a cada casa s’ha de plegar sa roba per estojar-la. No sé si per aquí es deia antigament, però encara ara, en altres indrets de parla catalana, es diu plegar sa bugada. La paraula bugada si que s’ha emprat molt, és de l’expressió que ignor el seu ús. La bugada és el conjunt d’operacions que sa feia per fer net la roba o, senzillament, també es refereix al munt de roba que s’ha fet neta. Antigament aquesta tasca era prou feixuga. De la bugada ens queda la dita “a cada bugada perdem un llençol”, que és una exclamació un poc pessimista, crec, perquè en comptes d’animar a fer les coses a consciència i bé, més tost ens capfica més, com si tot sigui inevitable i, de passada, ens davalla l’autoestima. És més positiva l’expressió: “endavant amb ses atxes!”, que incita a seguir una cosa i dóna més coratge i ànim… A Menorca també s’havia donat a bugada el sentit de cosa o conjunt de coses mal fetes i, més encara, pareix que qualcú l’emprava com a sinònim de confessió sacramental, especialment la de pecats molt greus o molt antics. Per deixar la paraula, si qualcú “passa una bugada” és que té la panxa destrempada i va de cagarel·la.

També es poden plegar ses mans, és a dir, recollir els braços sobre el pit. És curiós veure que, generalitzant, hi ha dues maneres de plegar-les (diuen que és cosa hereditària): hi ha gent que posa el braç esquerre damunt i n’hi ha que hi posa l’endret!

Igualment podem aplegar o replegar l’autor d’una andana (un temps a Ferreries i a Es Migjorn es deia andana a una malifeta; a altres pobles, seria una andanada. Me pens que ara està tot bastant remesclat, per no dir que no s’empren aquestes paraules).

Totes ses qui són anades

enguany a collir cotó

han perduda sa color

d'aplegar dematinades.

En aquesta cançoneta menorquina, el significat d’aplegar és el de tenir una determinada condició. Avui en dia em pens que aquesta accepció ja no s’usa. Com tampoc empram “sa color” (en femení) del tercer vers. Açò sí, encara es pot perdre es color, ens poden pujar es colors o fins i tot qualque fet o situació pot tenir (o fer) bon color (o mal color).

Si qualque vegada ens toca aplegar veles volem dir que hem de desistir de fer o seguir amb una cosa, un projecte. A Menorca teníemm un verb que més o manco volia dir la mateixa cosa: derrenclir: “dilluns volia anar a córrer, però com que va ploure vaig derrenclir”, “vull fer l’article més llarg, però prest hauré derrenclit”.

Quan hi manquen cinc minuts per acabar una sessió escolar, normalment qualque alumne me sol avisar:

- Que és hora de recollir?

Me mir el rellotge, aixec les celles sorprès que sigui tan tard i seguidament li faig que sí amb el cap. Llavors aixec el to perquè me senti tothom:

- Replegam!

No m’imagín la cara que posarien els deixebles si un dia dic “aplegam veles!” o, més poc m’ho imagín encara, si els amoll un “derrenclim!”

Allà deçà

- Que vos ha anat allà deçà? - vaig sentir que demanava una persona d’edat a un ranxo de fillets.

Jo acabava d’arribar a aquell indret i no havia vist què havia passat. Vaig imaginar que aquells infants jugaven amb una pilota i els hi havia anat, sense voler, a l’altre banda d’una paret més o manco emblancada que donava a un hort . Amb aquell “allà deçà”, els fillets van fer una cara estranya, com un que no entén què li demanen. El que semblava més atrevit (llavors vaig saber que era en David, el nét de l’ancià) li va respondre:

- No! Mos ha anat darrere sa paret!

- Idò! que no ho dic, jo!- va replicar mig maleit el seu avi...

Deçà és un adverbi que, tot sol, no empram mai, i significa “de la part d’aquí”.  A les nostres terres normalment combinam aquest deçà amb aquí o allà: aquí deçà seria en aquesta banda, allà deçà voldrà dir a l’altra banda, a la part d’allà. El mot que origina aquestes locucions és ça, que també és un adverbi i es veu que antigament la nostra llengua el feia servir d’una manera més normal i usual. Ça prové del llatí ecce hā, que vol dir “a aquesta part”. Actualment només sentim o l’empram aquest ça en certes combinacions com en el comentat allà deçà.

- D’ençà que ha tornat començar s’escola, sembla que no m’entens…- es lamentava l’avi mentre voltava el cap de cantó per mirar de trobar una porta cap a l’hort.

D’ençà és una altra de les combinacions que ens queden amb el ça. Vull pensar que encara són moltes les persones que empren aquesta expressió. Açò no obstant, tal vegada empram tant o més una locució molt semblant: d’ensians. Sembla que, pels sons emprats, una hauria de ser derivat de l’altra, però vist el diccionari i que d’ençà s’escrigui en ç i d’ensians en s, fa dubtar aquesta procedència. Les dues formes s’empren en les mateixes situacions i substituirien l’adverbi des de (o des que): “d'ensians has arribat, tot va millor” o “d'ensians van venir els Reis no he tingut temps de jugar”.

Una cançoneta menorquina empra aquesta expressió per ironitzar la vida matrimonial:

D'ensians me som casat,

dues coses n'he avençades:

dalt sa cambra no hi tenc blat

i en es llit tenc pixarades

De sobte, la pilota que havia anat allà deçà va aparèixer al vol. Es veu que l’avi havia aconseguit el propòsit. En David va tenir prou manya i habilitat per fer un bot i, mentre estava enlà, va emparar la bolla sense aparentar cap esforç.

Enlà no té res a veure amb la partícula ça, però entre ençà i enlà només hi ha un so (i una lletra) de diferència. Estar enlà vol dir estar en suspensió sense tenir cap suport; i no és gaire mal d’imaginar que podria ser una simplificació de en l’aire. Açò no obstant, com que a Menorca tenim l’expressió estar enlà com Mahoma, pot fer pensar que enlà podria venir de “en Alà”, o sigui, estar en Déu. La gent explica aquesta locució amb una espècie de llegenda: diuen que Mahoma, dins el seu sepulcre, s'aguanta en l'aire, gràcies a una combinació d'imants.

Però estar enlà també pot voler dir estar esbadalit, espantat, encantat o, com dirien els joves d’avui, estar empanat. Hi ha una altra expressió que té el mateix significat, però no sé si la seva procedència és pròpia de la nostra llengua: estar en bàvia.  

N’hi ha que identifiquen Bàvia amb "el país dels curts d'enteniment" . O sigui, que Bàvia seria com a Menorca aquell poble que tothom ja sap. Altres creuen que bàvia ha de venir de bava.  D'aquesta manera, si qualcú està en bàvia és que està sempre amb la bava que li cau. Seria així com es representa en els moderns dibuixos manga (que a més de bava, també els cau un regalim de moc). Açò no obstant, a la nostra terra, quan a qualcú li cau sa bava (o ses baves) sol ser a causa d’una gran satisfacció, no per estar distret.

La darrera teoria ens fa viatjar fins a Castella i Lleó. Babia seria un poble d’aquella comunitat i conten que els reis de Lleó hi posseïen un palau on passaven llargues temporades. Els seus súbdits, justificaven l'absència dels seus monarques, tot dient que eren a Babia (en castellà: “estan en Babia”). Amb el pas del temps l'ús d'aquesta expressió provocaria la seva derivació en la dita popular.

Quan l’avi va tornar els fillets havien reprès el joc amb la pilota. No va dir res, però pel seu posat s’endevinava que no li solen caure ses baves per en David. Li sap greu que el fillet no vulgui escoltar-lo i que no l’acabi d’entendre quan li surt una paraula en desús. Segurament pensa que quan li ralla el seu nét està massa vegades enlà com Mahoma...

Demble

Segurament, per influència del castellà, hem adoptat la paraula “cavalcata” per referir-nos a la desfilada que es fa quan vénen els Tres Reis. L’expressió catalana correcte seria cavalcada o cavalgada. Tots aquests mots provenen del primitiu “cavall” i a Menorca, on som terra de cavalls per excel·lència, ja tenim formada una paraula que és boni bé pròpia: qualcada (o colcada). És evident que ens resulta malsonant dir la qualcada dels Reis, però per lògica seria la manera més normal de dir-ho.

Encara que a certs àmbits de la nostra vida se’ns pressiona per emprar una o altra llengua, encara no s’obliga a ningú a emprar determinades paraules a l’hora de rallar. Per açò que cadascú empri l’expressió que més li agradi (açò sí, hauria de ser a consciència), sigui “cavalgata”, cavalcada o qualcada. En qualsevol cas, ningú dubtarà que ens toca viure una època en què  “qualcam enrera”, és a dir, que esteim en mala situació econòmica.

Però, maldament vivim i patim aquesta crisi, dins els tractors dels Reis, ben enramats amb fulles de palmera,  encara s’hi veia una caterna de paquets.

Embolicats de diferents colors, uns més grossos, d’altres més petits, tots ben col·locats dins el remolc; certament és una bona feina la que fan els patges que voluntàriament organitzen l’arribada dels mags. Per cert, caterna ve de la paraula original caterva, que significa multitud de coses o nombre excessiu de persones o animals. Es veu que la major dificultat de pronunciar caterva és el que provoca el canvi a la forma caterna, (que no és altra cosa que el resultat de canviar el final amb una terminació més coneguda i familiar, presa de mots com caverna, eterna, llanterna o cisterna). Pareix que també hi ha gent que ho pronuncia catefa per la proximitat dels sons de la v i la f.

Dins un paquet d’aquests tan polits n’hi devia haver un que anava a nom meu i me va arribar una hora després del discurs del Rei Blanc. Era un calendari.

L’editorial Arrela ja fa uns anys que edita aquests calendaris llargaruts, amb els nombres un davall l’altre i dedicats a un tema. Si l’any passat cada mes feia referència a unes fites històriques de Menorca, aquest nou du inscrit al primer full la proposta del 2014: “Enguany: paraules en perill d’extinció”. La intenció és fer un repàs de diferents mots que noltros, com a parlants, no som capaços d’usar amb normalitat. No ho feim amb mala intenció, segurament no les empram per desconeixement, perquè no ha funcionat la transmissió d’una generació a una altra o, simplement, perquè hi ha hagut un canvi en la societat i en les condicions de vida. És segur que des de l’escola es pot fer una tasca de recuperació, però açò no basta: les coses no s’assimilen si no són útils. I si el conjunt de parlants no ho empram...

El mes de gener del calendari fa esment del mot demble, i aporta les següents accepcions: 1. Manera d’obrar en relació a un fi. Ex: Si segueixen amb aquest demble, d’aquí a poc temps ho hauran aconseguit. 2. Manera d’esser d’una persona o d’una cosa. Ex: Avui estic de bon demble.

És una paraula polida, aquest demble, però poc coneguda i manco emprada. (He sentit algunes persones que pronuncien remble). I, com a paraula, forma part d’unes expressions que es poden aplicar a moltes situacions. Agafar es demble de fer una cosa seria agafar es costum o avesar-se a fer tal cosa. Si l’alumnat agafàs es demble d’estudiar, per exemple, aniria molt bé per treure bones notes a l’escola! Prendre bon demble vol dir anar per bon camí, o agafar bons hàbits i maneres d'obrar.

Segurament expressions que ens sonen més i que serien similars a aquestes són les formades amb la paraula rumbo (que és un castellanisme introduït en tost de rumb, que és correcte però que no empram). Quan qualcú va a rumbo vol dir que va bé, que obra així com correspon. I qui dur mal rumbo és que va en mala direcció i obra de manera incorrecta.

Originàriament, demble és el pas lleuger d'una bístia, a manera de trot curt. Per açò dur un bon demble voldrà dir que una bístia va a bon pas. No és difícil imaginar que el caminar dels ases, cavalls i mules un dia es comparàs amb els camins que prenem les persones i, així, el significat va agafar connotacions diferents a l’original

Pens que si tinguéssim per costum prendre es demble a ses persones (aprenguéssim a tractar-les i a conèixer-les) el món aniria molt millor.  

Els Reis, per mala sort, també van dur una altra jornada de vaga del sector educatiu. Pareix que el conflicte entre professionals i administració de bon començament ja va prendre un mal demble.

Terratremol

“Dura tamen molli saxa cavantur acqua” (“i tanmateix les dures roques són foradades per l'aigua molla”). És un vers de n’Ovidi que Borja Moll va adoptar com a lema de la seva editorial. De fet podria ser un lema aplicable a totes les activitats que feim les persones quan la clau de l’èxit és la constància.

Agafat el vers literalment ens endinsam en el món de la geologia; i resulta un poc complicat entendre la dinàmica de la Terra perquè l’escala del temps humà no és la mateixa que la de la “vida de les roques”. Però és amb el pas del temps i la constància dels agents geològics que les roques s’erosionen, es desgasten i canvien. Tanmateix sembla mentida que una cosa tan sòlida i forta com una roca pugui arribar a fragmentar-se i convertir-se en trossos més petits com pedres i fins i tot terra fina. De fet tenim l’expressió “més dur que una roca” que ens dóna la falsa idea que les roques són eternes i inalterables.

Per altra banda, però, existeixen fenòmens naturals que canvien el paisatge i les roques en molt poc temps. Els més coneguts són els volcans i els terratrèmols.

Fa unes setmanes travessava es Pas d’en Revull i en el tros de la Penya Fosca em vaig topar amb uns excursionistes prou peculiars. Una parella d’edat, amb els seus fills i nets, avançava lentament per entre l’encletxa de la roca:

- Açò ho devia fer un terratremol!- va dir l’ancià.

La paraula va fer tremolar les versions més científiques, estandarditzades o procedents d’altres llengües que tenc emmagatzemades entre les neurones del meu cervell. No va pronunciar terratrèmol (amb accent) ni “terremoto” (o “torromoto”, castellanismes).  L’homo comentava que tenia 80 anys i no havia estat mai per aquells paratges; tot era nou per ell. Per mi va ser nova la manera de pronunciar aquest fenomen natural. Per sort, no hem d’emprar gaire aquesta paraula: de terratremols se’n produeixen a Menorca o en les proximitats de tant en tant, però són de baixa intensitat i imperceptibles pels humans. No crec que l’encletxa de la penya que forma el Pas d’en Revull fos causa d’un terretremol. És una zona de marès i, com tot el barranc, cada canaló, trenc i forat sol ser provocat per l’erosió constant de l’aigua.

El marès és el nom de roca que coneixem més a Menorca segurament per l’ús tradicional que n’hem fet i per ser la roca predominant (boni bé exclusiva) del migjorn de l’illa. Marès vol dir “de la mar” i és un nom molt encertat perquè justament aquesta roca es va formar al fons marí (tothom ha vist copinyes fòssils dins el marès). El que és més mal d’explicar és com va sortir a la superfície. Aquí tornaríem a nocions de temps i constància.

Els ferreriencs coneixem molt bé una altra roca encara que potser ignoram el nom. És la roca vermella que tenim tan ran (s’Ermita, s’Enclusa, es Corral del rei, es Penell de Son Tem, les lloses de la vorera des Pla de l’Església, s’enllosat des Pont, del carrer Sant Joan, de la peixateria…). La gent entesa la coneix amb el nom de pedra de cot. El nostre poble està edificat damunt aquesta roca vermella i damunt els seus sediments duits pel torrent de son Granot. He sentit qualque vegada la versió que relaciona el to acolorit d’aquesta pedra i terra amb el fet que ens diguin “panxes rotges” (el femení de roig és roja, però a Menorca, com en altres paraules dels mateixos sons, pronunciam rotja). Roig és igual que vermell: cavall roig, terra rotja, creu rotja… Encara que és curiós que confonem els colors quan ens referim als dels cabells de les persones. Una dona rotja, per noltros, és una dona rossa (cabells grocs). Tenir la cabellera  vermella no té un nom particular a la nostra terra i, si mateix, Ferreries té bastant de gent amb aquesta peculiaritat, emperò hauríem de maldar no emprar el mot “pelirrojo”, val més dir d’una persona que “té es cabells vermells”.

N’hi ha que a la pedra de cot també li diuen pedra esmoladora perquè va servir (i serveix) per esmolar ganivets de ferro. El que no pot esmolar la pedra és el cervell; esmolar l'enteniment és exercitar-lo per comprendre millor les coses. Un company glosador em deia en un mot:“avui vénc ben esmolat”.

Dins el mateix terme de Ferreries, per dalt Sant Pere, Ruma i Son Vives, i també per la part d’Ets Alocs i cap a Son Ermità, la roca canvia i agafa una tonalitat més grisa. És la llosella. Diuen que és un terreny dur, mescla de terra i de pedra, i que en cavar-lo fa llenques. Un fumador de tabac de pota, tal vegada un poc primmirat, em deia que és més bo el que se sembra en aquesta terra: troba que té un altre gust. No som prou entès per saber si una terra o altra fa canviar el gust dels productes.

Aquesta setmana me n’he entemut que fer un muntet de trossos de llosella dur bona sort. Devora es far de Favàritx diuen que n’és ple d’aquestes monjoies. Desitjaria que fer muntets de paraules també donàs tanta sort com tenir el llombrígol per amunt.