Clar i llampant

Fa dues setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en un glosat al Centre Penitenciari de Menorca. Realitzar una activitat així vol fer sol·licituds, permisos i temps… Però, una volta resolta la burocràcia, la il·lusió és fa més intensa tant com s’atraca el dia fixat. Així mateix, entrar dins un món desconegut també aporta certs dubtes i fa estar en trasquiló. És una d’aquelles situacions que desperten emocions contradictòries. Alegria, joia, entusiasme, però també desconcert, preocupació, inseguretat. Per entrar al recinte, les mesures de seguretat són extremades. Hi ha detectors de metalls d’aquells que xiulen si dus qualque cosa; te fan llevar el cinturó i sabates (bé, com que dúiem avarques no va fer falta); no pots entrar mòbils, càmeres, bolis... soments no deixen entrar amb les claus del cotxe. A la guiterra també la fan passar per un escànner (com aquells de l’aeroport). Bé, que  no pots dur res, ni un cap de llamp (o un llamp de foc).

Quan els llamps són ben damunt, és ben cert que moltes persones ens sentim indefenses i acubades, però no sé si és més pel llamp (que impressiona més de nits) o per l’estabor que pot fer el tro. De totes maneres, davant aquest fenomen natural i el seu poder destructiu, tradicionalment la gent recorre a procurar-se la protecció de la divinitat i dels seus intermediaris. Hi ha diferents invocacions que se poden fer contra el llamp. A Menorca, existia la senzilla fórmula de dir “Credo!” després de cada llamp. Aquesta interjecció piadosa, per extensió, encara s’usa avui dia per les persones de més edat quan se sent dir una cosa molt poc creïble o molt extraordinària (a vegades es completava l'exclamació dient: “Credo, i no llampetja!”). Contra els llamps també existeixen oracions en les quals s’invoca a qualque sant o santa. En aquest cas, santa Bàrbara és la més coneguda:

Santa Bàrbara va pel camp

tota vestida de blanc;

santa Bàrbara i santa Elena

i santa Maria Magdalena,  

guardau-nos de trons i llamps.

La versió de l’oració que he sentit recitar més vegades substitueix el tercer i quart versos per un de simple “oh, Maria Magdalena”.

Els ferreriencs tenim una altra defensa contra els llamps. L’objecte màgic és una espelma encesa, però no una qualsevol, ha de ser una candela de Sant Bartomeu. L’antiga creença supersticiosa els atribueix el poder contra els llamps (que no solen ser estranys pels voltants del dia del sant). No sé si avui dia encara es practica aquesta tècnica… Però com que moltes candeles fan un ciri gros, tot és possible.

Dins la sala del Centre Penitenciari fa bastant de calor i mentre col·locam les cadires pels assistents veig entrar en Bep. Ve cap a mi com un llamp i ens feim una bona abraçada. Al cap d’uns moments entra un ranxet de gent  i sense més preàmbuls començam a glosar. La veritat és que durant un glosat es poden tirar llamps i pestes (es pot maleir o emprar paraules de gran irritació) contra el contrincant, però en acabar sempre ens donam la mà. I, potser, també hi ha qualque glosador que no respon o no fa les coses tan deveres com els altres voldrien; en aquest cas, sempre té una excusa per justificar-se:  jo no som un llamp!

A Menorca, un temps, hi havia el que s’anomenava llamp boiet, que seria aquell que resplendeix i veim d’enfora però que no captam la renou del tro. No vol dir que ja no existeixin aquests tipus de llamps, però a hores d’ara poca gent deu saber el seu significat i encara manco deu empram aquest nom. Boiet, sense el llamp davant, vol dir mancat d’enteniment o entremaliat.

- Joan, Joanet,

què tens a s’orella?

- Un mal ton bohet (sic)

que es metge se’n reia.

Segurament en Francesc d’Albranca (que és qui va recopilar aquesta cançoneta) va escriure bohet perquè s’avé més amb la manera com es pronuncia a l’illa (buet). També és curiós que a Menorca el llamp es pronunciï llam (cosa que no passa amb camp, per exemple) i que alguns derivats se formin sense la p: llamet, llamot… Emperò deim llampetjar i llampant. Així ho pronuncia en Bep en una glosa:

Ho diré clar i llampant

amb aquesta poesia,

es mestre més temps voldria

santsimateix no en té tant,

jo tenc més categoria:

un càrrec tan important

que tenc vacances cada dia.

Clar i llampant és una expressió que s’empra per indicar que una cosa es fa o es diu amb tota claredat. Que una cosa sigui llampant vol dir que és clara i lluent com si fos nova. També pot indicar que un objecte és viu de color i que fins i tot pot fer mal en ets ulls pel color pujat o variat. Record que s’àvia un dia va dir a un germà meu: “què són aquests calçons de trons i llamps?”.

Vaig trobar molt entranyable aquest “santsimateix” perquè és ben cert que moltes vegades es llegir fa perdre s’escriure. L’ortografia ens mostra que la forma més emprada i correcta és tanmateix (aglutinació de tant i mateix), però no ens és gens estranya la forma tant si mateix, que pot provenir d’afegir el tant a l’expressió si mateix! (o ell si mateix!). La influència religiosa devia posat el sant per enmig i ja tenim el sant si mateix!

Després d’una altra abraçada, sortim del Centre pel mateix camí d’entrada, però a la inversa. Mentre es tanquen les portes rera nostre, el cor se m’estreny: “noltros sortim i tornam a casa, ells queden…”. Una idea mala d’encobeir.

Plenti

En Joan, que fa les classes d’anglès, m’ha comentat moltes vegades que li agradaria conjuminar totes les exigències marcades en el currículum d’anglès amb fer d’aquesta assignatura una cosa útil i funcional. És a dir, que l’anglès no sols fos fer gramàtica, omplir buits a una frase o memoritzar les tres columnes dels verbs irregulars, sinó que anàs més enllà i servís per poder-lo entendre i tenir converses amb gent de parla anglesa. “Practicar i fer útil una llengua és la millor manera d’aprendre-la”, diu.

Conjuminar vol dir, en aquest cas, poder realitzar dues o més coses a la vegada encara que siguin oposades i donant-los la mateixa importància. Açò no és fàcil, però concretament en educació resulta una peça clau: com podem ensenyar el que marca la normativa i, a la vegada, fer que resulti atractiu i funcional per a l’alumnat… S’entén molt bé en l’exemple d’en Joan.

Però conjuminar també té el sentit de corregir una persona o animal i fer-lo creure per la persuasió o per la força. És el significat que tindria el verb en el cas que “els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar”. Evidentment, també es pot aplicar aquest verb a l’educació, però ja no m’agrada tant. Corregir el comportament d’una persona i fer-la creure a la força pens que no és una metodologia prou vàlida. Jo, com a docent o educador, puc mostrar altres alternatives de comportament, però no puc imposar la meva idea només perquè cregui que és la millor.

De tota manera, el que sí conjumina molt bé en Joan a la seva assignatura

és relacionar i fer recordar a l’alumnat les paraules que ens queden de les dominacions angleses amb els temes del llibre. Record d’una vegada que vaig entrar a l’aula mentre ell hi era i, just me veu entrar, ja me diu:

- Tu ho deus haver sentit, açò d’emprar la paraula plenti!

Sap que juga amb avantatge perquè me coneix i no té dubte que aquest tema m’agrada. En aquell moment, però, vaig maleir la meva mala memòria. Justament el dia abans havia llegir una glosa que emprava el mot en qüestió i no la vaig recordar. Sort que existeix l’escriptura i podem recuperar les coses oblidades (encara que aquest fet fa que no practiquem tant la part memorística del cervell):

Toni Andreu, que et vols llogar

i seràs es meu missatge?

Et daré herba i farratge

com a s’altre bestiar.

I en haver d’anar a llaurar,

tindràs a plenti coratge.

Com és de suposar, la glosa té la seva resposta:

Molt m’agrada es conversar

i dir qualque paraula bona.

A s’herba, deixau-la estar;

la podeu donar a madona,

així tindreu vaca bona

en haver de formatjar.

Efectivament, plenti és un anglicisme menorquí que solíem emprar com a sinònim de ple o abundant. També existeix l’expressió n’hi ha plenti que vol dir que n’hi ha molt. Supòs que a la nostra illa incorporar aquesta paraula no devia resultar difícil perquè ja són mots que se semblen, i més en la pronúncia de la part de llevant: ple i plenti (amb les “e” obertes).

Ple (i plena) és un adjectiu que empram cada dia i tothom sap què significa, que una cosa estigui plena vol dir que té tanta de quantitat com permet la seva capacitat: un sac ple, les butxaques plenes, la boca plena… Però ple també pot tenir el sentit de complet, en tota la seva intensitat i que no li falta res, serien els casos de a ple dia, a plena fosca, lluna plena… No sé si és en aquest sentit que se solen fer els plens a l’ajuntament, es deu suposar que en aquestes reunions no hi falta cap regidor i es realitzen en total intensitat.

Açò no obstant, he trobat una accepció de ple, que ja no empram, amb el significat de gran quantitat. I es veu que al nostre poble devia ser d’ús normal perquè, curiosament, al diccionari Alcover-Moll es posa un exemple d’una frase extreta a Ferreries: per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs (en solen venir molts). Quan una cosa, un local, un espai, un cotxe, etc., està molt ple encara se pot sentir emprar l’expressió ple com un ou. Si per la festa en ve ple, de gent, açò comportarà que la plaça estigui plena com un ou.

No sé si els fusters actuals encara empren una eina que també se diu ple. No sabria dir exactament com és, però segons la descripció que he llegit és una espècie de ribot amb el tall corbat de manera que la motllura resultant forma un buit o canal.

El que sí que encara podem fer és jugar a plè (aquesta paraula sí que la pronunciam com els maonesos). I amb el joc tornam a les dominacions angleses, perquè és un mot d’aquell temps i seria un derivat de play (qui sap si en un futur jugar amb sa play es convertirà també en jugar a plè, com el joc de la pilota). Només per curiositat, a la costa de Fornells, just al costat de sa cova dels Anglesos, hi ha uns penyals que se’ls diu es jugador de plè (aquí es jugador no es refereix a cap persona, sinó al lloc destinat a jugar; m’imagín que deuen ser unes roques que recorden un enfront o frontó per jugar a plè).

En Joan deia que per poder conjuminar el deure i el gust (i utilitat) hauríem de tenir més recursos, però dins la conjuntura actual, quan demanam a l’administració recursos, materials o humans, no ens solen donar res, ni un cap de llamp.

Repropi

En Pere Bosch, missatge de Son Abetzer, i en Miquel de Bini-Addaia són els dos protagonistes masculins, ficticis, d’una historieta de n’Àngel Ruíz i Pablo, “Del cor de la terra”. Tots dos semblen tenir el mateix calendar.  Aquesta paraula, a banda d’altres accepcions, és, segons el diccionari, el “resultat d'un compte aproximadament equivalent de diferents coses”. Llegit així és cosa mala d’entendre i es comprendrà millor amb un parell d’exemples: si volem comprar un producte entre diferents ofertes, sortiran a un calendar semblant si el preu és cabalenc; jo tindré el mateix calendar que una persona que més o manco té la mateixa edat; però també durem igual o diferent calendar si actuan de manera semblant o contrària o tenim objectius germans o molt diferenciats…

Idò, els dos bergants de la història, que són amics des de petits, duen consemblant caledar perquè estan enamorats de la mateixa joveneta, na Margarida de Son Abetzer. I es veu que aquesta al·lota és d’allò més polit que hi ha baix sa capa des sol. Una al·lota que “era sana, moreneta clara, fina, airosa; tenia uns ulls riallers, negres com a móres, la mà petita un poc colrada, però molsuda, el peu petit i ben calçat amb sabates rosses, i a ses galtes d’òval perfecte uns clotets que semblaven nius de gràcies i d’amors”. Ja veim quina descripció més acurada. Un adolescent d’avui dia es limita a dir que “està bona!” i prou (aquesta exclamació un temps enrere només s’emprava per dir que “no està malalta”. Encara a vegades els faig la broma).

Que na Margarida tengui la mà colrada vol dir que la té torrada, que la té ben morena fer efecte del sol. Però també se poden colrar les coques o el pa dins el forn si hi ha excés de foc o si hi tenim la llauna massa estona. Molsuda és igual que dir carnosa, que té prou matèria blana i tova. Aquesta darrera paraula prové de molsa que justament té aquest significat de part carnosa d’un animal o persona. Però la molsa també és aquella planta que fèiem servir per fer els betlems per les festes de Nadal. “Musgo” li diu molta gent, sense saber que no és una paraula pròpia de la terra; com que és una planta que si té humitat sempre es manté ben verda també se la coneix com a verdet. Actualment sembla que ens hem tornat més ecologistes o, al manco, tenim més consciència per conservar les coses naturals.

El final de la història dels dos joves enamorats té el rerefons de les festes de Sant Joan, ara que sembla que encara ressona pel poble vesí, perquè és, com diu l’autor, una “festa pressentida ja per molts en les entranyes maternes”. Tots dos hi participen com a pagesos que són. Temps enrere els cavalls no eren tan ximples ni estaven tan ben ensenyats com ara. Moltes vegades era un orgull per un cavaller poder sortir a unes festes amb un cavall boni salvatge i dur-lo a sa música. Bé, idò, als nostres protagonistes els toca menar uns cavalls traïdors i indomables, amb una remelsa que fa feredat: uns animals repropis. Que un animal sigui repropi vol dir que no és dòcil, que no obeeix, que recula quan li demanes d’avançar. És com la mula de la cançoneta:

Ja direu en es senyor

que na Rotja és bona mula,

però lo que té millor

és que en dir: “Arri!”, s’atura.

Clar que també hi ha moltes persones que són repròpies i es resisteixen a fer el que els altres volen. És repropi el fill de catorze anys que no creu a sa mare, o una alumna de segon d’ESO que no vol fer el que diu un professor. Però si els nostres adolescents són desobedients per “naturalesa” (és una etapa de la vida en què els toca ser rebels), els adults no quedam gens enrere i crec que molts els guanyam en caparrudesa i autoritarisme: “has de fer açò perquè jo ho dic!”. I també som repropis com a poble o part de la ciutadania: la majoria de manifestacions o actes reivindicatius es produeixen perquè la gent no vol complir amb una exigència del qui mana.

A Menorca, la paraula repropi també agafa el significat de cric o de no estar disposat a donar allò que li demanen. Un document que xerra de la cuina i costums de la nostra illa diu que “esser repropi és do de la pagesia”. No sé si avui en dia la gent del camp hi estaria d’acord…

Però tornem als cavalls d’en Pere i d’en Miquel. El relat conta que arribats a la plaça d’Es Born i amb el so de la música, tots els animals van començar a guiscar, a botar i a donar voltes. Però l’instant de més emoció és quan els nostres dos cavallers “portaren llurs cavalls vora la música. Quan aquelles dues feres sentiren l'estrident sonar dels plats i dels cornetins, de la primera revalgada... anaren a parar al bell mig de la plaça”.  Una revalgada és un moviment fet de sobte, de manera ràpida, que pot ser produït per diferents motius: per defensar-se, per a fugir, per a atacar, per aixecar-se si s’estava ajagut… És una paraula pròpia de Menorca, com també ho és dir que el cavall guisca.

Tampoc no es qüestió de desvetllar el tràgic final de la novel·leta de Ruíz i Pablo, però sí que podem afirmar que els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar.

Afrontar

- No mos faixis hontes!- Li vam dir part dels docents del claustre. La mestra sabia qui era el guanyador d’un concurs, però resulta que no ho podia dir.

Fer hontes tothom sap què vol dir: seria fer ganes a algú quan tenim, mostram o deim qualque cosa. I encara que és cert que a vegades feim hontes sense voler, la provocació ens pot fer actuar de manera que llavors ens sap greu i ens fa vergonya. Qui sap si és per açò que empram aquesta expressió. Perquè si empràssim el mot honta tot sol seria igual que usar el terme afronta (o afront). I afronta té el significat de vergonya i deshonor que pervé de qualque feta o dita.

És el que li passa a na Francisca a Foc i Fum quan l’autoritat arresta en Rafel, el seu enamorat:

Entremig de dos civils

se’n van cap a sa presó

i me deixa aquí sumida

amb amarga aflicció.

Francisca, no et posis trista

Quina afronta, Deú del cel!

Per què plores? Oblida’l

i riurà Sant Joan Baptista.

Es veu que en Rafel “s’ho mereixia”, encara que ell digui “yo no he estado!”. Segurament l’actuació i manera de fer d’aquest personatge, considerat una mica tarambana en el seu temps, era motiu de comentaris i censura. Avui en dia, però, la majoria de la gent és un Rafel més durant les festes…

La paraula afronta surt del verb afrontar, que ben segur hem emprat i sentit més d’una vegada. Si una persona està afrontada és que està empegueïda, però un empegueïment ufanós. Expressions com “me feis afrontar!”, “estic afrontada!” o “el faràs afrontar!”, encara se poden sentir pel nostre poble. De la mateixa família d’aquestes paraules, a Menorca tenim en exclusiva afrontada i afrontador. Qui té una afrontada és que viu un moment de vergonya molt gran i, certament, és afrontador el que sentim a dir de certes persones pels mitjans de comunicació. Maldament l’exclusivitat d’aquestes paraules i la seva família de procedència, és ver que la tendència és emprar més el verb empegueir, que per altra banda també és propi de la nostra terra, juntament amb Mallorca. Avergonyir, que també empram adesiara, és la manera més estesa a tot el territori de parla catalana. Amb tot, existeix una altra paraula que es pot emprar en els mateixos contextos (de fet s’emprava fa uns anys) i que encara he sentit usar a persones majors: encorregut o encorreguda. A en Rafel li hagueren pogut dir “hauries d’estar encorregut de fer aquestes coses!”

Emperò, clar, no és gaire mal de desxernir que afrontar també té relació amb el front i, així, el verb també agafa el significat de posar front per front, és a dir, enfrontar. Igualment el podem emprar per escometre o resistir un problema com la crisi, perquè som moltes persones que afrontam la crisi com podem. I, no sé si en relació amb tot açò, a Menorca empram la paraula enfront per referir-nos a la part de davant d’una casa o qualsevol edifici. A vegades n’hi ha qualcun que, més tècnicament, empra el terme façana, però el que no puc encobeir és que en diguin “fatxada”. Que haguem d’emprar paraules que no són pròpies de la nostra llengua me fa l’efecte que és no tenir dos dits de front, perquè la majoria vegades és per deixadesa, cosa que fa pensar en la estima, poca o molta, que tenim de la manera de xerrar menorquina.

Però no cerquem afrontaments i passem als refranys que sempre solen ser molt clars. Açò no obstant, el fet que un refrany sigui clar i llampant no vol dir que tengui la veritat absoluta. A vegades aquestes expressions són un reflex d’una manera de pensar i actuar d’una època i, fer-ne un refrany tenia la intenció de perpetuar un costum. A vegades recordam amb nostàlgia hàbits i costums d’aquells temps, però no totes les maneres de fer d’abans són lloables: “assots de pare honren, assots de botxí, afronten”. La dita considera que per educar és necessari, en certes situacions, que els pares peguin els fills. A vegades hem sentit comentaris que van en aquesta línia: “un toc quan toca no fa mal”, “li envelaré una restreta!”, “es mereix un toc per ses anques!” . Com a educador, i com a persona, estic totalment en contra de qualsevol forma de violència, sigui física o psíquica, perquè no crec que sigui bo que una persona actuï o no actuï per por. Pens que açò ens aboca a la ràbia o a estar com na Francisca “sumida amb amarga aflicció” (sumir vol dir reprimir) . Reconec que és difícil, perquè molts hi hem estat educats i ho tenim per norma. I també és més complicat quan volem resultats immediats, perquè per educar i formar persones hi hem de posar calma, temps i paciència; i sobretot, esperança. Sols que serveixi de guia, si és que volem, un altre refrany que també ho diu clar “val més morir honrat, que viure afrontat”.

Després d’una Cincogema, ni freda ni calenta, amb la calor s’atraca Sant Joan i, a casa, ja hem emblancat s’enfront. És un costum polit aquest de tenir la posada ben aclarida per rebre la família, amics i coneguts. És polit encara que poc efectiu, perquè en haver passat festes, amb tants de Rafels, s’ha de tornar aclarir i repassar. Però la blancor d’un enfront acabat de fer contrasta amb els enfronts llebetjats del costat. No sé si és açò que ha fet hontes als vesins, però aquesta setmana bona part del carrer és blanc com sa neu. I és que moltes vegades les persones tenim el mateix calendar.

Salar

Males basques! - me va amollar l’avi d’en Pere quan li explicava què era açò de xerrar salat…

La paraula basca té un primer significat original d’angoixa i de malestar espiritual. Però si empram el mot en plural, basques, feim referència a aquella sensació d’ofec, d’excés de calor i suor freda. Particularment, tenc tendència a tenir la tensió sanguínia un poc baixa, i aquesta sensació calorosa tan desagradable m’agafa moltes vegades quan tenc una davallada de sang. A vegades, fins i tot, he tombat de mal de cor pel mareig produït i, normalment, tot el procés ve acompanyat d’unes ganes intenses de vomitar. Deu ser per açò que tenir basques és tenir ganes de gitar, encara que, a Menorca, més que basques, sempre solem tenir oi. No veig la relació de les “males basques” amb la gitera, perquè senzillament aquesta expressió seria equivalent a dir “es darrers pensaments”, però cosa hi deu haver… Qui sap si massa vegades aquests “darrers pensaments” solen fer oi.

Oi antigament volia dir odi. I es veu que vam assimilar tenir aquestes nàusees amb l’odi que pot treure una persona. Així mateix, oi!, era una exclamació per indicar un dolor agut: “tot són ois” era igual que dir ara “tot són gemecs”. Actualment encara n’hi ha que quan ens conten, veim o vivim  una situació desagradable feim anar un “oi” ben agre. Per altre banda, a “Ses tres paraules de la reina”, en Pere, el protagonista,  troba en diferents moments de la rondalla un ou de dragó, un ganxet de fil de ferro i un “bon llevat de bou”, i cada vegada crida els seus germans amb un “ois” plens d’alegria::

- Oi, oi, oi! Al·lotets, aturau-vos! Oi, quina cosa més polida! Som rics per sa vida! Veniu!

Xerrar salat o emprar l’article salat ha estat notícia darrerament perquè diuen que a IB3 l’empraran per fer els informatius. És curiós com som les persones, segons per a què cercam elements que ens fan ser iguals i anar junts, i segons per a què altre en trobam que ens fan ser diferents i anar separats.

El xerrar salat és emprar els articles sa i es (i els seus plurals). Aquesta és una de les peculiaritats de la manera de xerrar de les illes, però no és exclusiva. A una zona de Girona també empren aquests articles i diuen que fa temps estava molt estès per la Cataluya Vella. Per altra banda, a Menorca mateix, tenim un bon caramull de paraules en què no empram el salat: l’avi, l’amo, la mare de Déu, el dimoni, l’infern, el cel, l’univers, el món, són les dues, jugar a la puça… A vegades el fet d’usar els dos articles ens permet diferenciar conceptes que pronunciats sonen igual: sa mà, la mar; es bisbe, el bisbe; es camp (de futbol), el camp… I no hauríem de caure a l’extrem de perdre aquesta característica. És com ho comenta un glosador de cas pensat, guanyador de la darrere edició del concurs Josep Vivó:

Així idò, res no s’imposa.

Tant escrit, com si és xerrat,

literari o bé salat,

cap article no fa nosa.

Si d’ambdós un en disposa

tindrà més varietat.

He llegit que l’origen de la denominació de salat prové de la comparació de les dues formes femenines “sa” i “la”. Males basques! No hi havia pensat mai en açò! Però com que ser salat vol dir tenir gràcia i agudesa, perfectament també podria ser per aquesta causa, per la gràcia natural que tenim en parlar així.

De fet, salat és que conté sal. I la sal, a més de ser la substància blanca que posam a l’aliment, també és allò que dóna agudesa o gràcia a les paraules, al gest o a la manera d'obrar. Emperò, encara és més (i aquest significat ens vindria molt bé en aquest món), la sal és allò que preserva de la corrupció. Segurament la política necessita molta sal...

Un temps se salaven els aliments perquè no es fessin malbé. Encara record veure posar els ossos i la xulla del porc dins una aufàbia amb sal; ara es fan poques porquejades i el menjar, més tost, es congela en comptes de salar-lo. Emperò, per ventura encara trobam al mercat el bacallà salat o les pinxes.

Pinxa és una paraula menorquina derivada de l’anglès; és un peix, una arengada. Però aquesta manera de presentar-se dins cubells amb els peixos tan col·locats i atapeïts li ha atorgat també el significat de persona molt magre; així mateix, estar com a pinxes és estar molt estrets dins un espai normalment petit i jugar a estrènyer pinxes consistia en ajuntar-nos estretament uns quants per espassar-nos el fred.

De temes per fer gloses n’hi a per pa i per sal (en gran abundància). A un glosador li van demanar que fes una glosa sobre la proposta del govern de fer per la tele els esport i el temps en l’article salat. I com que les gloses bones són aquelles que tenen sal, aquesta fou la resposta:

S’article és necessitat

i es seu ús mos condiciona,

ara sa tele mos dóna

es temps i s’esport salat,

i així es cel està tapat

i anit juga es Barcelona.

Al verb salar també n’hi ha que l’empren amb el significat de deixar d’assistir o deixar de fer. A vegades podem salar una reunió, o una visita, o es pot salar un partit de futbol, o anar d’excursió. El que voldria més d’un alumne és qualque dia salar l’escola i estic segur que moltes vegades fer-ho, prou que els hi fa hontes!

Draps

Coses que un temps semblaven de ciència ficció ara són d’una normalitat evident. Amb connexió a internet és possible mantenir una coversada i veure a la vegada un familiar o amic que és molt enfora. Fins fa quatre dies només podíem xerrar-hi per telèfon fix i fins tampoc no fa tant la única manera de comunicar-nos amb persones que no eren a l’illa era a través de carta (o s’enviava un paquet amb una cinta gravada). Si ara rebem una carta és perquè es tracta d’un comunicat oficial, d’una invitació formal o, també pot ser, d’una factura.

Aquesta idea me va revenir quan fa uns dies mirava un vídeo d’una taula rodona de fa un parell d’anys. Es feia un homenatge als glosadors i sonadors d’Es Mercadal. Entre la gent hi havia una filla d’un glosador del poble,  en Joan de s’Estància, i contava que ella se’n va anar de Menorca per fer-se monja (aquesta monja, Sor Joana, va fer uns quants anys a Ferreries) i, a través de  les cartes que s’escrivien, mantenien el contacte familiar. L’originalitat d’aquesta gent era que moltes vegades s’enviàvem les mostres d’estimació en forma de glosa. Es veu que una vegada son pare li va enviar una fotografia que s’havia fet (la foto devia ser d’aquelles en blanc i negre i en paper com a cartró). La filla no va estar en posa per escometre:

Quan sa carta vaig obrir

i vaig trobar aquest cartonet,

veure que era de mon paret

es cor d’alegria se va omplir:

i sembla que hau tornat jovenet

de lo bé que vau sortir.

I la resposta de son pare tampoc no va faltar a la pròxima carta:

Vaig rebre sa poesia

i per cert me va alegrar,

jove torn de cada dia

des de que te’n vas anar

i per açò no m’estranyaria

que dugués draps en tornar.

Un drap és un teixit (o un tros) de qualsevol casta. A Menorca se deia roba de drap a la que s’emprava per fer llenços i roba de davall. I segons he llegit hi havia el drap de bri amb bri (de cànem pur) i de bri amb estopa. Però els “draps” que surten a la glosa fan referència als trossos de tela que s’empraven per bolcar els fillets petits. Del verb bolcar ens deu sonar més l’accepció de fer girar i caure de costat un vehicle, i en aquest sentit surt l’expressió bolcar-se de riure que seria riure molt i amb contorsions exagerades. Açò no obstant, bolcar també té el significat de fer net l’infant per canviar-li els draps,. I segurament la paraula s’empra en plural perquè s’emprava un drap petit (el que estava en contacte directe amb la pell) i el drap gros que anava part damunt dels calçonets.  A qualque poble menorquí, es deia bolquim a aquest conjunt de draps. Llavors teníem els vaqueros, el gros i el petit, que podien substituir qualque drap i feien més vestit, se solien emprar per anar més mudats. I encara esmentaríem altres penyores de fillets del cel que abans anaven més en dansa: sa capeta, sa gonyella… La majoria d’aquests noms ja no ens són útils perquè són peces de roba que actualment han estat substituïdes per altres de més còmodes. Ara els “draps” solen ser de cel·lulosa i plàstic i s’adapten a la forma de la criatura. Hi ha molta gent que li diu “paquete”, però evidentment és un mot importat i que pronunciam igual que en castellà. Qualcú en fa la traducció literal i en diu “paquet”, però pens que no és una traducció prou clara (la definició de paquet és conjunt de coses lligades i embolicades juntes). Modernament he sentit a dir també “bolquers”, que és la manera com ho diuen els anuncis en català per la tele. Així com aquí hem emprat el “bolcar”, no sé si “bolquers” s’ha emprat qualque vegada a l’illa. Amb tot, la paraula “drap” s’haguera pogut mantenir en la nostra manera de xerrar per referir-nos als bolquers, però...

Si ja no empram el mot drap, tampoc se senten emprar expressions amb tal paraula. Potser la que sí que ens sona és la d’anar a tot drap, però tenc dubtes que sigui una locució pròpia de la nostra terra. Quan dues persones no se duen bé i no es poden veure de cap ull se pot aplicar el refrany : allà on ell posarà es drap, jo hi passaré ses tisores; però si per aquelles coses se troben qualque dia cara a cara poden  treure’s es draps en es sol, que vol dir barallar-se amb paraules gruixades. I és evident que qualsevol que els vegi i els senti pot pensar que des teu drap faràs calces!  (que té el mateix significat que des teu pa faràs sopes!).

A vegades trobar-se amb una persona, sigui per bé o per mal, és de les darreres coses que esperam...

Durant la taula rodona, i ja deixats de banda els draps, un sonador de bastant edat (que hi sent i hi veu poc) feia el llistat de glosadors que havia acompanyat:

- ...en Xisco Tudurí, en Cardona, en Joan de s’Estància, en…

- Que ho sap que hi ha una filla d’en Joan?- li va fer el moderador.

- Na Juanita, sa monja- diu ella mateixa.

- I a jo me van dir que venia demà… - va replicar el sonador.

Amb emoció, es van fer dues besades i l’ancià amolla:

- Males basques!

Vatsidéu

Les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra identitat estan molt lligades a la religió judeo-cristiana, i tal vegada els dies de Setmana Santa es quan més se contempla i més força té la vessant religiosa dins la nostra societat. Sembla que són uns dies més trists que els altres.

La Mare de Déu plorava

baix l’abre de la Creu.

Sant Joan la consolava:

- Mare mia, no ploreu.

Les professons o, fins i tot les programacions televisives de Setmana Santa, afavoreixen un tipus de participació més reflexiva o contemplativa. Açò no obstant sembla que els darrers anys la joventut trenca aquesta tendència i aprofita els dies de vacances per anar de vega on la participació és més festiva i lúdica.

I així com la religió amb els seus actes i transmissió d’idees han condicionat la nostra manera de ser i actuar,  les paraules i expressions associades a aquests fets han estat com a llavors que han trobat bona terra i han arrelat en la nostra manera de xerrar. Quantes expressions, frases fetes o refranys no duen el nom de Déu, per exemple…

La més normal i que majoritàriament més empram, tal vegada sense que ens adonem, és adéu! (o, senzillament, déu!) a l’hora d’una despedida. Els que ja tenim una certa edat, vam traduir l’adiós ( o el diós) que ens havien inculcat. Diuen que el mot despedida es va incorporar a la nostra llengua fa estona per imitació del castellà, quan al verb “expedir”, que té el sentit de fer fora d’un càrrec o feina, se li va canviar el prefix ex- per des-. Despedir també té el significat de fer fora, però amb el canvi de prefix agafa aquest sentit de saludar quan qualcú se’n va. De llavors ençà, s’ha integrat dins refranys, com el menorquí ses despedides són tristes, o en expressions com despedir-se a la francesa, que vol dir anar-se’n sense dir res a ningú (es veu que els francesos que coneixíem fins aleshores devien ser un poc mal educats).

Alabat sia Déu! és una exclamació que s’emprava temps enrere sobretot dins el ram de la pagesia. Alabar vol dir que valoram les qualitats i perfeccions d’un ésser o d’una cosa. Però un qui està alabat també és aquell que està satisfet: “estic tot alabat des meus fills”. A Menorca, es veu que açò d’alabar es devia confondre amb elevar (només canvia un so), perquè era així com ho versionaven (com si fos una paraula sola): elevatsidéu. Tampoc no deixa de ser una exaltació de la divinitat. Elevar pot ser posar en un grau més alt (en mèrit, vàlua, dignitat…). Però com que sempre ens ha agradat acurçar i no malgastar saliva, els nostres avantpassats pronunciaven vatsidéu  i, fins i tot, els més exagerats ho reduïen fins a un sec tsidéu.

Una reducció tan dràstica també es dóna en la salutació matinal del “bon dia tenga!”, ja que amb l’estalvi de lletres i paraules passam al “tenga!” tot sol. Igualment reduïm el “bones tardes!” amb un “tardes!” i prou.  La paraula tarda (per indicar l’espai de temps entre el migdia i la posta de sol) és evident que no és nostra, és de procedència castellana i només l’empram en aquest salut i en plural. És cert que tarda s’empra a Eivissa i a Catalunya, però a Menorca a aquest tros del dia sempre li hem dit capvespre (a Mallorca li diuen horabaixa i a València vesprada). En canvi, la salutació “bones tardes”, en plural, s'usa per tot el territori. Curiosament la nostra llengua té les formes de “bon dia” i “bona nit” en singular, mentres que el castellà té les tres salutacions pluralitzades (“buenos días”, “buenas tardes”, “buenas noches”). N’hi ha que procuren substituir el “bones tardes” per “bona tarda”, però no sembla que valgui la pena forçar les coses.

El vespre (o el fosquet tan menorquí) ve després del capvespre, lògicament, i es correspon a quan s’ha post el sol i comença la fosca. No és normal sentir a dir “bon vespre” i manco “bon fosquet”. És en aquest moment del dia que té lloc la professó del Divendres Sant, supòs que la fosca dóna un punt més de pena i tristesa. Potser a més d’un ens recorda el moment de la nostra mort:

Un dia m’he de morir,

Bon Jesús, i no sé quan,

que la mort en a venir

ve secreta i no cridant.

I quan un es mor, anam a donar el guardamés a la família., que torna ser un altre escurçament de la fórmula “Déu vos guard de més”, de més morts, se suposa...

Per acabar amb un poc d’alegria, si qualcú considera que aquest escrit és un poc extravagant, quan me vegi me pot dir: alabat sigui, madò Mercadala!